Gregorio Moran, in memoriam

 

Ens ha deixat Gregorio Moran, oficialment -i realment- periodista, però també moltes coses més; una mena de cronista cultural i polític, i també una mena d’enfant terrible, que crec que el va perjudicar més que beneficiar.

Durant molt de temps, jo era un fidelíssim lector de les seves Sabatinas intempestivas, que publicava els dissabtes a la Vanguardia. Unes peces extenses, molt ben escrites -l’espanyol de Moran era magnífic, en lèxic i sintaxi, a anys llum de molts dels textos que patim ara-. Quan la Vanguardia va començar a publicar en català, jo buscava un exemplar en espanyol, per no perdre’m aquesta llengua. Em semblava que llegir-lo traduït al català no era llegir-lo.

Els seus articles, a mes explicaven, coses, del mes ampli -política internacional- al més menut -el que passava en un poblet minúscul de la Castella buidada- passant per retrats de personatges mig oblidats. Devia ser dels primer a parlar de Chaves Nogales, per exemple.

Més endavant, però, vaig deixar de llegir-lo. Em va semblar que s’havia cregut massa el personatge del qui ho sap tot, que està en el secret, i que imparteix doctrina. Va començar a fer uns articles agres, insultants, destructius, en què més que denunciar amb fets concrets, amb arguments, es dedicava a desqualificar des de les pròpies obsessions. Una mica d’això hi va haver quan el van despatxar de la Vanguardia, molt malament en les formes, i amb una curiosa interpretació per part de la premsa espanyola (en vaig parlar  AQUÍ i  m'adono que em repeteixo molt). Sé que ara escrivia en digitals d’un biaix dretà i espanyolista.

Curiosament, amb l’aniversari del 23-F i la projecció, a TVE, de la sèrie “Anatomia de un instante”, sobre el llibre de Javier Cercas, vaig repescar ahir el seu volum “Adolfo Suárez: historia de una ambición”, una biografia gens amable i, crec, molt documentada. Aquest llibre, i d’altres, són per mi el millor Gregorio Moran. Minuciós en la documentació, imaginatiu -i vull creure que encertat- en la relació de fets, les seves narracions sobre el PCE, sobre la societat basca, o sobre el món cultural durant el franquisme em semblen excepcionals i molt llegidores.

Sempre vaig pensar que era la persona idònia per a biografiar Francesc Vicens, un homenot inclassificable, que era el tercer home en la crisi del PCE/PSUC dels anys seixanta, al costat de Jorge Semprún i de Fernando Claudín. Ser català, del PSUC i no del PCE, i no haver-se reivindicat (i col·locat) com els altres el va deixar una mica a l’ombra. Segur que Moran ens hagués pogut explicar moltes coses, però ara ja no hi són ni l’un ni l’altre.

Que la terra li sigui lleu.