Salut, retallades i vagues

Llegia avui les reaccions a la proposta clandestina d'esquarterament i pseudoprivatització de l'Institut Català de la Salut. Reaccions, no cal dir, majoritàriament airades i plenes d'amenaces de vaga, com és habitual des que s'ha iniciat aquest procés de retallades.

Vaig tenir l'experiència de treballar a l'ICS, fins i tot directament en un CAP, i vaig ser testimoni del molt que aguanten els professionals sanitaris, i com moltes coses funcionen raonablement bé per una dedicació i unes ganes que no són prou valorades (i també hi ha penques que s'hi repengen, que consti; com en tot col·lectiu ampli). I comparteixo el neguit, la irritació i el rebuig a un procés de retallades que em sembla fet de manera barroera, sense cap mena de pedagogia ni negociació, i amb moltes ganes de deixar espais a la sanitat privada i deixar la pública amb un caire més assistencial que no pas un dret.

Però, dit això -i repetit si cal- crec que a la manca de finezza del Govern no s'hi hauria de respondre amb una altra manca de finezza. Que el sistema és insostenible si no hi entren més diners o si no se'n gasten menys, em sembla clar. Podem discutir la magnitud, i de ben segur que hi haurà propostes molt diverses sobre què i com retallar, i com i d'on obtenir més ingressos (d'això, abans, se'n deia, barroerament, dretes i esquerres, i alguna cosa hi ha, encara). Podem discutir d'això, però no negar l'evidència d'una caiguda generalitzada d'ingressos, a tot arreu, i la necessitat d'ajustar-s'hi.

També caldria no exagerar la nota. De vegades, se senten amenaces i prediccions com si el sistema sanitari català fos un luxe asiàtic; i també a l'inrevés, com si estigués a l'alçada d'Haití. Per molts motius, no només l'econòmic. Quan es va desfermar una polèmica sobre un hipotètic nou hospital a Tarragona -tot just després que a Reus inauguressin el nou Sant Joan, tot s'ha de dir- semblava que Tarragona, que compta amb dos bons hospitals, Joan XXIII i Santa Tecla, estava en la indigència sanitària. Una mica més de calma.

I buscar mesures més imaginatives i més eficaces per a la resposta. Alguns sindicats amenacen amb una vaga, que no crec que serveixi per a res més que per a perjudicar l'usuari, que no està en condicions d'arreglar-ho. Ja fa molt de temps que penso que les vagues, especialment al sector serveis, no són la resposta. La vaga era -és- útil quan atura la producció i causa un perjudici real a qui pot resoldre les coses. Per això funcionava en les economies industrials. Aplicar-la als serveis públics, com s'ha fet sovint -pensem en les vagues al sector educatiu- em sembla un despropòsit. El malalt que es veu menys atès per una vaga no serà gaire solidari amb el vaguista, i encara menys anirà al conseller de torn a exigir-li solucions.

el tea party de casa nostra

Llegia no fa gaire un reportatge sobre el Tea Party, no tant sobre les propostes que fa, com sobre els efectes que està tenint en el partit republicà i en el seu espectre ideològic, la seva estratègia, etc. I pensava en possibles similituds a Catalunya. Crec que també hem tingut, en un espai polític determinat, el mateix, és a dir, una minoria que usa en política els mètodes de la religió més intolerant: el dogma, la possessió de la veritat, l’excomunió, o allò de extra ecclesiam nulla salvatio.

Resulta significatiu com, a l’espai del partit republicà dels USA, es dóna el fet que es necessita atraure aquesta base mobilitzada, activa, sorollosa, per a no perdre presència, i, sobretot, per la por a ser desqualificat per tou o, fins i tot, per poc patriota, malgrat que això –no indisposar-s’hi- pugui suposar incorporar idees estrambòtiques o, simplement, allunyar-se de la realitat i de la majoria. De fet, el que observen les ments més lúcides del partit republicà és que això els pot allunyar de la presidència. És a dir, aquests guardians de l’ortodòxia conservadora treballen objectivament per als demòcrates, però com que són omnipresents a les xarxes socials, als mitjans de comunicació propis, i a les mobilitzacions, condicionen –i distorsionen- decisivament el missatge conservador.

Pensava en com es poden donar fenòmens semblants a casa nostra, amb la monopolització mediàtica, emocional, cridanera, del discurs independentista, que acaba beneficiant electoralment els qui no en són. Qui i com anima aquesta mena de ratafia party? Tarragoní com sóc, i per tant, romà, hauria de fer la pregunta: cui prodest?

Elogi de la política

Sé que no és el millor moment per a fer elogis de la política, però potser sí que cal alguna reflexió sobre com es va expressant –i cap a on, si és que ho fa- aquest descontent generalitzat. Descontent que entenc, que em sembla justificat, i que comparteixo, però no faig el mateix amb molts dels objectes de la ira.

M’explico: les inevitables retallades de la crisi –perquè si hi ha minva d’ingressos, cal retallar despeses; una altra qüestió és quines, de quina manera, i com, a la vegada, es busca incrementar els ingressos- vénen contestades (repeteixo: amb motiu, vista la potineria i en quina direcció s’estan fent) a base de retreure sous polítics i altres despeses que hi podríem associar (assessors, dietes, etc). I d’aquí, ja es va a una generalitzada acusació de lladres, de tots són iguals, i a una desqualificació en bloc de l’anomenada “classe política”.

Hauríem d’anar amb compte amb tot això. El desprestigi evident i força raonable de la política no ens hauria d’encegar. La política –entesa com l’estructura que fa possible la democràcia i la governança- és indispensable i, per això, una desqualificació en bloc, sense matisos, de tipus visceral, i sense alternatives mínimament viables (i aquí no hi entren els eslògans enginyosos de les manifestacions d’indignats) aquesta desqualificació acaba essent la porta d’entrada a opcions que es presenten fora del sistema i que en la immensa majoria dels casos –la història ens ho ensenya- acaben essent feixismes o populismes de la pitjor espècie, que ve a ser el mateix. Així –fora del sistema- es presentaven delinqüents com el Gil, espècimens com el Berlusconi, o impresentables com el LePen. Poca broma.

En Joan Fuster deia allò que “la política, si no la fas, te la fan”. Potser que ens ho pensem. I per als que plantegen –legítimament- no votar o votar nul, comprensible des del cabreig, que pensin que la dreta –jo continuo pensant que hi ha dreta i esquerra, i que no són el mateix- sempre sol anar-hi.

Ara s’entra en una espiral d’austeritat, tant exercida com reclamada. Tothom troba molt malament qualsevol despesa lligada a la classe política. i és evident que hi ha hagut excessos, que cal retallar, i que per motius d’equitat, d’eficiència, i d’exemplaritat, ha de passar davant de partides essencials. Però no fem demagògia: la magnitud del problema –que és sobretot d’ingressos, i aquí hauríem de parlar de la pressió fiscal real i del dèficit fiscal, però això dóna per molts més posts- la magnitud del problema no s’arregla amb les pagues extres dels alts càrrecs o amb les dietes dels dinars. Que també hi ha d’entrar, ho tinc clar. Però mentre anem fent bullir l’olla amb això no es parla –ei, de manera generalitzada! N’hi ha que si que en parlen, però surt poc- de l’enorme frau fiscal, de la manca d’equitat del sistema fiscal, o dels milers de milions d’euros compromesos en tancs, avions de combat, míssils i altres joguines caríssimes i inútils. O de la quantitat de transferències de recursos públics a mans privades, per motius no sempre clars i amb finalitats menys clares. Almenys menys clares des del punt de vista de l’interès general.

En aquests casos, a més, la crítica sol ser molt dirigida. M’hi jugo el que vulgueu que pamflets com la Retaguardia espanyola –ja no dic excrescències feixistes com l’ABC o la Razón- no diran ni piu del que costi la parada militar del 12 d’octubre, però es van omplir la boca amb el que va costar la commemoració de l’11 de Setembre.

I no només això, de vegades es menteix directament i prou. Fa uns dies, aquest altre pamflet –ni això, per a fer un pamflet se n’ha de saber- que és el Diari de Tarragona  s’exclamava demanant la supressió del Senat. A mi, francament, el senat espanyol no em fa ni fred ni calor, si no fos que també em costa diners, i que alguns amics meus, i persones respectables –no sempre va junt- han estat senadors. Però el que feia el Diari era argumentar-ho dient que així estalviaríem 3.500 milions d’euros. I això simplement és mentida: el pressupost del Senat és de poc més de 50 milions, que tot i ser una picossada, és 70 cops menys. Però de mentida en mentida, anem fent.

De manera que necessitem rigor en totes les crítiques i, si són econòmiques, amb números sobre la taula. No ens equivoquem d’adversari, que l’adversari té molt clars els seus objectius.

fusionar municipis

L’amic Narcís Sastre ha tingut la gosadia de parlar de possibles –teòriques, etèries, inconfessades- fusions municipals. L’entrevista(http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/10/09/no-shan-descartar-fusions-hi-ha-voluntat-expressa/521016.html) que li fan es tot prudència i amb prou feines apunta alguns criteris –per mi, vàlids- del tipus asimetria, necessitat de no fer pedaços parcials, etc. Com que aquest és un tema que m’interessa des de fa molt de temps, no em puc estar de ficar-hi cullerada, en el benentès que no pretenc resoldre’l, però si aportar algun element més. I és que crec que, d’això, se’n parla amb molta lleugeresa, i que caldria aclarir alguns dels conceptes comunament usats. Almenys dos:

Competències. Crec que sovint es confon la competència i el servei de prestació obligatòria, en especial quan es parla de com els ajuntament suporten el pes –és a dir, el cost- de competències que no els pertoquen. Caldria aclarir que una cosa són aquells serveis que han de prestar obligatòriament per llei –segons la població- en els quals és exigible un finançament raonable. I, a partir d’aquí, que gestionin com millor sàpiguen o puguin. Per exemple, la neteja viària (i aquí podríem entrar també en la responsabilitat de generar un model urbà extens, amb poblament dispers, que no és capaç de generar per ells mateix els recursos per a mantenir-se). No és el mateix passar algú amb una escombra i un carret un cop a la setmana, que una màquina tres cops al dia, però això respon a la voluntat i a la capacitat municipal. El finançament ha de ser suficient per a un servei raonable, però si algú vol luxes, que se’ls pagui.

I el mateix amb les competències. Són coses que els ajuntament poden fer, no que han de fer. Sé que hi ha un ampli marge, i que sovint les normatives sectorials encolomen coses als Ajuntaments sense el finançament clar. Però, sota el títol competencial –el “poder fer”- després vénen les exigències que s’està fent el que no toca, sense tenir present que és voluntat municipal fer-ho o no. Això també és autonomia municipal, i vol dir assumir les responsabilitats de la decisió. Per posar exemples, no és el mateix el servei de lectura pública (competència “cultura” i llei corresponent, que el fa obligatori i municipal a les poblacions de més de 3.000 habitants, quan la llei de règim local ho feia als de 5.000) que una escola de música, que l’ajuntament pot crear o no.

Demanar finançament específic per a tot –els diners etiquetats en forma de transferència corrent finalista- és la negació de l’autonomia local en matèria financera, però cal assumir que aquesta mateixa autonomia comporta responsabilitats (per exemple, utilitzar plenament la capacitat fiscal). Sinó, no s’hi val.

I això no vol dir que el sistema de finançament sigui òptim, i que els repartiments –ara sí- de serveis obligatoris i de competències també ho siguin. Però potser que separem el gra de la palla i parlem amb propietat.

Santa Tecla i la Mercè

No he estat mai militant d'aquest antibarcelonisme provincià i amb complex d'inferioritat que es pot trobar en determinats ambients de Tarragona. Crec que molt sovint serveix per amagar les pròpies mancances, entre les quals, sobretot, la de resolució i ambició que és massa freqüent a Tarragona. És des d'aquí, i també des d'una posició poc militant pel que fa a la festa major de la ciutat, que em rebenta la desatenció -per ser suaus- dels mitjans de comunicació nacionals -ni que sigui teòrics, com la vanguardia, que ja sabem quina és la seva nació- cap a Santa Tecla. Ens mengem cada any pàgines i pàgines, i imatges i imatges, de la Mercè i de les festes de Gràcia, però amb prou feines quatre ratlles de Sant Magí o de Santa Tecla. 

Unes festes que són molt més viscudes i molt més populars que la Mercè, però que han tingut la mala sort de coincidir en el calendari amb festes barcelonines. I no ho dic per desqualificar la Mercè ni Gràcia -ni Sants o la Patum, que tenen una mica més de sort que naltros, però no massa més-. Però em rebenta que aquesta ignorància persistent permeti alimentar els discursos casposos dels provincians tarragonins -que n'hi ha- i que mai no s'han queixat dels menysteniment -per no dir l'atac- persistent dels media espanyols. Clar que tenen molt assumit que la capital és allà, i que naltros som “provincias”. Potser ha arribat el moment de fer un toc col·lectiu -una pàgina facebook “jo també vull que Santa Tecla surti a tv3”?- a veure si se n'assabenten, i, sobretot, a veure si fan callar aquestes relíquies ràncies que tan bona salut tenen.  

Si no vols caldo, dues tasses. O tres, o quatre...

Ni fet a propòsit -o potser sí?- el mateix dia que els partits nacionalistes espanyols aproven la reforma de la constitució en un procediment opac, l'anomenat Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -tres mentides en quatre conceptes- caragola una mica més contra el català. Res de nou, tot forma part d'un mateix procés implacable, amb alts i baixos, des de fa segles. Res de bo es pot esperar.

Que no ens hagi de sorprendre, però, no vol dir que no calgui reaccionar. I com diu en Joan Manuel Tresserres, amb el cap i no amb les vísceres, com malauradament fem massa sovint. Pertoca al Govern la responsabilitat de liderar una resposta, però això no vol dir que li descarreguem tota la feina. A veure si perdem de vista una mica aquesta actitud de “piove, porco governo” que, en el fons, respon a treure's les puces de sobre i a no assumir res de res. La societat civil també té un lloc, en això, i ni com a suplència de les institucions, ni com a competència. Potser és el moment d'una nova Crida, que aprofiti l'experiència de l'anterior.

En tot cas, el que tinc molt clar és que si la principal responsabilitat la té el Govern és a partir de la consideració que, per febles i migrades que siguin, són les nostres institucions, i que cal defugir els perills de la manipulació electoral i el tacticisme constant que tant de mal ha fet. Govern i oposició han d'estar a l'alçada, i això facilitarà que la societat civil també pugui fer la seva feina. Serà així? M'agradaria molt, però no sé perquè no n'acabo d'estar convençut...

De la burrocràcia

Sé que a aquestes alçades ja hauria d'estar curat d'espants, i més si m'hi dedico professionalment des de fa força anys, però he de reconèixer que la burrocràcia¹ no deixa de sorprendre'm amb pràctiques irracionals per a fer-me perdre el temps i els nervis.

Vaig decidir matricular-me en un master a la mateixa universitat on em vaig llicenciar, i on dono classes. O, més exactament, vaig decidir intentar-ho, perquè encara no està clar. Disposat a fer passes, m'armo de paciència i entro a la xarxa per intentar saber què cal fer per a fer la pre-inscripció. Després d'uns quants clics -amb bucles inclosos- arribo a una pàgina amb els requisits, escrits, no cal dir-ho, amb el llenguatge incomprensible habitual. Faig alguna trucada per aclarir coses, i trobo una persona amable, educada, i amb ganes de resoldre -una raresa- que, tot i això, opta pel camí ortodox, malgrat que sigui incongruent.

I és que resulta que he d'aportar còpia compulsada del meu títol i del meu expedient acadèmic. Expedits, ambdós, per la mateixa universitat on pretenc matricular-me. A partir dels expedients que tenen a la mateixa universitat. I, el títol, inscrit en un registre del qual puc facilitar el número i data d'inscripció, que consten al revers del títol. Doncs he de demanar-ho tot, malgrat el que diu la llei sobre no demanar documents que ja es tenen. I quan manifesto la meva sorpresa -ingenu que és un- em diuen “és que així és més fàcil”. I un bé negre! Consulta a Secretaria, registre, torna a Secretaria -on topo amb el contrari de la persona d'abans- i tot amb les respectives cues i en horaris impossibles de conciliar amb la vida laboral (la meva, no la seva). Més visita a la Caixa per pagar la corresponent taxa, és clar.

I ara rebo la comunicació que no n'hi ha prou, perquè com que sóc d'una universitat diferent -quan em vaig llicenciar aquesta no existia, però en va ser l'antecedent- he de portar una còpia compulsada del meu DNI. Deu ser la que fa trenta, que els he portat, amb els anys que hi he estudiat i que hi dono classes! I què coi en deuen fer, del meu DNI, més enllà de posar una creueta en una llista de papers i arxivar-lo? He treballat en prou oficines per a saber que es demanen dotzenes de còpies de DNI que no es fan servir absolutament per res, però com que, un dia, algú va decidir que calien, es continuen demanant fins a la fi del món.

Ara que les universitats estan també de retallades, seria bo que aprofitessin per a revisar circuits i suprimir tràmits inútils. En un món on puc confirmar la declaració de renda amb un SMS, resulta que la universitat no pot consultar les seves pròpies dades, i ens obliga a fer un via crucis als soferts usuaris. I a pagar la taxa, és clar.

1No, no està mal escrit!