Sobre el Bulli i el Parc natural del Cap de Creus

La notícia de l’aturada –que no retirada- de la llei per a fer possible l’ampliació del Bulli (que no es diu així, però ja ens entenem) m’ha agafat amb un apunt a mig escriure, en el qual intentava analitzar la normativa del Parc natural del Cap de Creus i el planejament urbanístic de la zona, i opinar sobre el projecte de llei. Un apunt que anava quedant interromput i relegat per les urgències de BCN World.

La suspensió del tràmit de la llei a instàncies del mateix Ferran Adrià fa més evident encara aquest caràcter de llei a mida, i d’un Govern que actua al dictat d’interessos particulars. Males notícies per als qui tenim una altra idea del que és un Govern, però suposo que això és més o menys el que passa arreu, només que m’agradaria que no fos tan evident.

Per quins motius s’ha aturat el Bulli? Segons diu, vol conèixer bé les al·legacions –les que es van poder presentar fins al setembre, ara fa quatre mesos- i això està molt bé. Però jo crec que hi ha més raons, i n’apunto una, que no vull dir que sigui la raó decisiva, però que crec que és una qüestió a tenir en compte, i que no he vist reflectida enlloc (potser hi és, i no l’he vista, o potser és irrellevant –a mi no m’ho sembla- i estic veient fantasmes on no n’hi ha, qui sap!).

El passat 5 de setembre de 2013 –ja fa dies, doncs- el Tribunal Constitucional, entre suspensió de llei catalana i suspensió de llei catalana, va trobar un moment per a dictar una sentència –la STC 203/2013, aquí- sobre la llei de Castilla y León 6/2007, de 28 de març, d’aprovació de la Ciutat del Medi Ambient (la llei, la podeu veure aquí)

La llei tenia similituds amb la llei del Bulli, en la mesura que també era una llei especial, que permetia excepcional la implantació d’uns usos i d’unes edificacions en un espai protegit en el qual la normativa de protecció no ho permetia. És a dir, més o menys el mateix cas que la llei del Bulli. I la sentència en qüestió anul·lava la llei, sense cap vot particular que qüestionés l'anul·lació.

Els fonaments de la sentència parlen de la idoneïtat d'una llei ad hoc, és a dir, de la necessària justificació que la finalitat buscada només és possible amb una llei específica per aquell cas, i de la garantia de participació.

Pel que fa al segon tema, l'analogia amb el Bulli és claríssima. El Tribunal Constitucional considera que el fet que la mateix llei inclogui les determinacions pròpies del planejament urbanístic anul·la les garanties de participació de la ciutadania, inclosa la protecció jurisdiccional. És a dir, que si la llei estableix el que pertoca a una figura de planejament, com que la llei només està sotmesa a control de constitucionalitat, el ciutadà -qualsevol ciutadà- no pot cercar la protecció dels tribunals ordinaris si considera que l'actuació no s'ajusta a llei, i, per tant, es lesionen els seus drets.

Si examinem el projecte de llei sobre el Bulli que va ser sotmès a informació pública, veurem que, al seu annex 1, figuren els usos principals i compatibles, el sostre edificable, l'ocupació màxima, l'alçada, etc. És a dir, les determinacions pròpies del planejament general i derivat en qualsevol lloc.

Exactament com a la llei anul·lada. Tots els números, doncs, per al mateix tracte. I un merder considerable, potser també planetari.

I el primer tema és complicat de resoldre -en la sentència va lligat amb el sistema legal d'ordenació del territori de Castilla y León- però ens porta a reflexionar sobre el tema de fons: és justificada la modificació de la llei per al Bulli? I, en darrera instància, el Bulli -s'entén, el nou projecte- només pot anar dins el Parc natural del Cap de Creus?.

Deixem de banda la ditiràmbica expressió del conseller Vila sobre l'interès planetari del Bulli -parent de la conjunció planetària Obama/Zapatero segons nosequi- i vegem de què es tracta. Una instal·lació dedicada a la recerca i divulgació de la cuina d'avantguarda. Això només pot anar dins un Parc Natural? A priori, costa de creure. Clar, això va lligat als antecedents i a la història del Bulli a Cala Montjoi.

Ens interessa que el Bulli es quedi a Catalunya? Evidentment que sí. Si el tema és un formidable motor de recerca i de turisme de qualitat, del turisme “bo” que és el que ofereix productes únics, sembla raonable fer el que sigui perquè el Bulli es quedi aquí. I més tenint en compte que el projecte sembla ser modèlic pel que fa a integració al paisatge i a sostenibilitat. És més, estic segur que aquest projecte concret faria menys mal que alguns que legalment sí poden anar dins del Parc, o de qualsevol altre Parc natural de Catalunya.

I, tot i això, no m'acaba de convèncer. Segurament admetria el Bulli, dins el Parc, si tingués l'absoluta seguretat que aquí s'acaba la història, però no només no la tinc, sinó que ja s'ha obert la caixa dels trons i ja comencen a sonar veus municipals demanant màniga ampla. I així no anem enlloc.

Amb motiu de BCN World m'he manifestat molts cops contrari a aquesta pràctica d'anar modificant el planejament, de forma substancial, per adaptar-lo a exigències particulars. Més greu, doncs, haver de modificar la llei. Així no es genera una cultura de planejament seriosa, i menys encara una praxi respectuosa amb el pla, pròpia d'un país seriós, aquella mena de país que m'agradaria ser, com els de nord enllà. Uns arguments que explica molt més bé que jo en Rafael de Cáceres aquí.

Però resulta que no he sentit arguments concloents que el Bulli només pot anar a Cala Monjoi, i el primer que no els dóna és el mateix Ferran Adrià -o el seu entorn- quan deixa anar que, si no és allí, potser farà cas de les ofertes que té a mig món, a Qatar, a Singapur o Nova York.

Ah, però no havíem quedat en l'absoluta necessarietat, la inevitabilitat, que el Bulli anés a Cala Monjoi? Aleshores com és que hom es pot plantejar -pasta gansa pel mig, se suposa- que pot anar a mig món? Allò de la màgia del lloc i no sé quantes històries més ja no val?. No fotem, home.

Possibles solucions? I amb l'objectiu, que comparteixo, que el Bulli sigui possible i a Catalunya.

Doncs una passaria per limitar-lo al 20% que legalment es pot fer, i que ja va endavant, però evidentment no és aquest l'objecte i es queda curt. Una altra, molt més complexa, passaria per generar una nova manera de regular l'abast de la protecció dels parcs naturals -no només el de Cap de Creus- més flexible i més ajustada a cada cas concret. Però això demana, també, i sobretot, una cultura i una manera de fer molt més dirigida a la protecció i a la sostenibilitat, i absolutament oposada a la que tenim, més avesada a la trampa, a la via per saltar-se la llei, a buscar l'escletxa, a la màniga ampla, i al profit immediat. Només cal veure les peticions que s'han fet (les podeu veure aquí)

Una altra solució, radical i exemplar, me la va suggerir un bon amic de Tarragona, entès en turisme, aquest estiu mentre ens regalàvem amb un bon plat de peix al Tecla 60: en Ferran Adrià és hospitalenc. Que instal·li el Bulli, el nou Bulli, a l'Hospitalet de Llobregat. Que doni el missatge, potent, arreu del món, que l'avantguarda culinària, l'experimentació, la recerca, la divulgació, es poden fer des d'una ciutat obrera, mestissa i metropolitana. Que en faci un motor d'atracció i d'orgull per a una ciutat massa temps associada al suburbi. Aquest seria el missatge més revolucionari, potent i positiu que podria donar.

I deixem el Cap de Creus tranquil.

Un nou apunt d'urgència sobre BCN World

Si el País no ens enganya (i no crec que ho faci, perquè aquesta informació ja circulava fa força dies) es confirma la intenció que, al CRT, hi haurà habitatges. Per ser més exactes, es mantindrà la previsió d’habitatge –fonamentalment de segona residència- que ja hi ha havia. Ho podeu veure aquí

És a dir, els ressorts de casino/hotel i les zones comercials s’afegiran a l’aprofitament residencial previst, en lloc de substituir-lo. Com ja vaig dir en un apunt anterior, passem de voler canviar llits freds per llits calents, a sumar tota mena de llits. Ho podeu veure aquí

No hauria d’afegir gran cosa a aquest apunt. Potser qui ha de donar explicacions és algú altre; per exemple el diputat de CiU Albert Batet, que al ple del Parlament que va aprovar la llei deia una cosa com aquesta:

“Aquesta llei té dos condicionants indispensables, que són dos condicionants bàsics per fer la llei viable, que és un pla director urbanístic, adaptant-se al model de turisme que hem creat durant tots aquests anys, amb el pla de paisatge, amb el pla territorial, amb el PEIN, etcètera, amb el pla costaner, etcètera. Per tant, un pla director urbanístic, que no hi haurà habitatge, sinó que serà un pla director urbanístic en el qual hi haurà equipaments d’oci que crearan recursos i crearan riquesa.”

(extret de DSPCP núm. 63, de 29.05.14; les negretes són meves, el mal ús del relatiu és seu)  

En el fons, ja ens ho podíem pensar des del moment que Veremonte –que volia fer negoci amb el tot- va passar a ser un agent parcial més. Els que és queden, per ara, els casinos i hotels, que coneixen el seu ofici i que, segurament –no tots- tenen els recursos, només volen ocupar-se del seu negociat, i no entrar en promocions residencials. Per això se segrega la banana –les 150 ha- de la resta. Però, és clar, el CRT és unitari, i si l’aprofitament es concentra allí, vol dir que no n’hi ha a la resta. Per això s’ha inventat, en urbanisme, la figura de la reparcel·lació, que vol dir repartiment equitatiu de càrregues i beneficis dins el polígon.

Ha de ser un únic polígon el CRT? Aquesta era la idea de la llei 2/89. Quan es va fer el procés que va acabar amb el que ara és Port Aventura, hi havia dues afirmacions bàsiques per part dels defensors: que el parc necessitava habitatges, perquè si  no no se’n sortien, i que anava tot en un paquet, i per això s’expropiava i es formava el CRT. Vint-i-cinc anys després, el parc funciona... sense habitatges, i a més es vol trossejar.

Això torna al primer pla l’origen del CRT, l’expropiació. Si ja era difícil de defensar que es canviessin els usos i l’aprofitament, i això no generés dret a reversió,  ara resulta que, a més, es pot perdre el caràcter unitari de l’ordenació i de la gestió. M’agradaria que algun professional del dret s’ho mirés, però, sense ser-ne jo mateix, hi veig molts motius per a reclamar la reversió de les expropiacions.

En tot cas, ara caldrà veure el PDU. Tenint en compte la limitació del 30% de sòl urbanitzable, tindrem més densitat neta –els 2477 habitatges s’hauran de situar en menys sòl- malgrat que la bruta, calculada sobre la totalitat del CRT, sigui la mateixa (per això sí que es mantindrà la unitat del CRT!). Veurem si l’ocupació hotelera es fa amb aquella fórmula del condomini o no. I veure quines previsions hi haurà de quantificació i situació del 10% d’aprofitament mitjà, que s’haurà d’adequar al nou aprofitament. Per cert, el Departament de Medi Ambient i Habitatge va aconseguir que Port Aventura es comprometés a construir tres-cents cinquanta habitatges en règim protegit en diferents municipis de les comarques del Camp de Tarragona en un termini de deu anys. Això era l’aplicació de les previsions de reserva d’un percentatge d’habitatge protegit sobre el total del sostre. Es manté aquest compromís? Es va materialitzar?

En fi, moltes incògnites, però, per part meva, la convicció que aquesta manera de fer és un desprestigi per l’urbanisme i per la cultura del planejament, i desarma moralment tots els qui pensem, com Nicolau M. Rubió i Tudurí, el pare del Regional Planning de Catalunya fa més de vuitanta anys:

“L’obstinada aplicació del pla, el no modificar-ne res sense profund estudi, farà que, a poc a poc, els elements que avui es combaten desfermats sobre el paisatge s’ordenin i es respectin entre ells. Per això, repeteixo, cal tenir la voluntat de seguir de dret envers la direcció que el pla territorial indica: res de desviat, ni cap esforç que sigui perdut”.

"El que digui Mas"

No he escrit gaire sobre això que s'anomena el “procés”. No és que no m'interessi, al contrari, però he de reconèixer que em fa molta mandra. M'hi sobra gesticulació, que de vegades em sembla producte de qui es vol guanyar una credibilitat que la trajectòria no avala gaire, m'hi sobra grandiloqüència, i m'hi falta discreció, llevat que s'hi treballi amb tanta discreció que no sapiguem res (per exemple, en l'àrea internacional, m'agradaria que fos així). Però, en general, m'irrita -com en gairebé tot- aquesta barreja d'improvisació, cartes amagades, i suficiència.

I aquests darrers dies m'ha semblat absolutament impresentable el tripijoc de llistes sí però no així i segons com ja veurem. Em sembla que unes eleccions són imprescindibles, perquè el temps polític ha canviat molt, i cal que el Parlament reflecteixi la realitat del país, i que, a través d'unes eleccions, es pugui contrastar la majoria -o no- independentista. I això no passa per un caràcter plebiscitari o no de les eleccions, que no es pot decretar, sinó que ve donat pel context polític i electoral, i per com siguin llegits els resultats. I, per tant, per quina sigui l'oferta electoral. Les eleccions seran plebiscitàries sobre la independència si les ofertes són clares en aquest sentit, no si les llistes -aquestes maleïdes llistes tancades i bloquejades que encara tenim- són unitàries de dos, o si tenen un percentatge o no de persones no militants.

Estem segurs d'aquestes ofertes? I, més clarament, aquesta és la proposta de CiU? O només és la proposta de la C, però no de la U?. Aquest inversemblant vet als independents en una llista és extensiu a més llistes independentistes? Perquè no he llegit que es veti la presència independent a les CUP, que no si en volen o no, però que hi tenen tot el dret.

Francament, no em preocupa gaire com s'arriba al Parlament. Em preocupa més que sigui possible articular una majoria clara, de vots i d'escons, a favor de la independència. De dues de les opcions polítiques ara presents al Parlament no tinc cap dubte que aposten per la independència. Una altra, fa mans i mànigues per no aclarir-se, però almenys no pretén condicionar ningú. I una altra, l'actualment majoritària, ens ho hauria de dir clarament. Els vots, la majoria, serà clara si la proposta és clara i inequívoca.

I un apunt sobre les reaccions de hooligans presidencials a les xarxes. Aquestes reaccions acrítiques i entusiastes, sense mínimes argumentacions amb cara i ulls, em recorden un moviment polític que existia, fa força anys, a la República Dominicana, en suport de Joaquín Balaguer, un dinosaure supervivent de la dictadura de Trujillo. El moviment es deia “Lo que diga Balaguer”. Almenys no enganyaven a ningú. “El que digui Mas”?. Francament, ens mereixem alguna cosa millor.  

(foto extreta de www.elperiodico.cat)

Transparència (o no) als pressupostos

Fa uns dies ha estat aprovada la llei de transparència, a Catalunya (oficialment, llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern; en podeu veure el text aquí) 

Quan la llei es tramitava al Parlament, vaig aprofitar l’eina de l’escó 136, una possibilitat, al web del Parlament, que la ciutadania pugui fer aportacions i que arribin a tots els grups parlamentaris. Hi vaig escriure:

“Celebro que es doni l'oportunitat d'opinar i fer propostes a les lleis a tràmit. Espero que no quedi en foc d'encenalls.

Sobre el text a debatre, crec que la informació pressupostària hauria d'incloure la liquidació del pressupost amb el mateix -o similar- grau que el projecte original. Si mirem el portal de pressupostos, podrem veure, de cada any, el detall de cada departament, o també un annex d'inversions territorialitzades. Però no podem veure després quina ha estat la desviació final de cada partida -corregida per les corresponents transferències de crèdit- o quines inversions pressupostades s'han quedat al calaix, o han costat més del que estava previst. Hi ha informació de l'execució, però només per grans conceptes.”

Les respostes dels grups –dels que van respondre; C’s, CUP i Ic-V no ho van fer- va ser:

Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya10/10/2013 - 09:56

T’agraïm la proposta i compartim el seu contingut. En l’àmbit de la Ponència, donarem trasllat de la teva proposta amb la voluntat que es pugui incorporar en el text. Gràcies per l’aportació.

Grup Socialista15/10/2013 - 16:16

La idea és que aquesta no sigui la única Llei a la qual es poden fer propostes. Aquesta setmana és ‘penjaran’ algunes més i finalment totes les que estiguin tramitant-se.

Li agraïm la proposta pel que fa a la liquidació pressupostària, és veritat que aquesta és poc transparent i que cal simplificar la informació perquè puguem tots el ciutadans fer un seguiment de la mateixa. Conèixer com es gasten els diners públics és precisament un dels aspectes més important per garantir la transparència de l’administració,

Grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya17/10/2013 - 13:14

Moltes gràcies per l'aportació. Comparteixo que cal incloure la liquidació del pressupost, per avaluar el grau d'execució i ens sembla igualment important que la informació que es proporciona sigui comprensible, fàcilment entenedora per al conjunt de la ciutadania. Altrament, serà molt complicat que tothom pugui assumir la tasca de fiscalització que podria tenir.

Grup parlamentari de Convergència i Unió17/10/2013 - 13:24

Gràcies per la teva aportació. De fet, la concreció de la informació pressupostària va generar debat en la ponència, així com la freqüència de l'actualització. Compartim la importància de conèixer la liquidació i poder comparar els drets inicials, les modificacions i la liquidació. En tot cas, com que és una llei que hem de poder aplicar a totes les administracions catalanes i no totes tenen la mateixa capacitat de generar la mateixa informació, traslladarem el debat a la ponència, tal com ja han dit altres companys, per poder encabir el que ens proposes. Lluís Corominas i Toni Font

Ara la llei ja és una realitat. El que jo proposava ha quedat així:

“Article 11. Transparència en la gestió econòmica, comptable, pressupostària i patrimonial

1. La informació relativa a la gestió econòmica i pressupostària que l’Administració ha de fer pública en aplicació del principi de transparència ha d’incloure:

a) El pressupost, amb la descripció de les partides pressupostàries anuals i les dades de llur execució de manera que se’n pugui conèixer el grau d’execució amb caràcter trimestral i de llur liquidació, i el compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.”

Satisfet? A mitges. Intento, sempre que puc, fer una lectura positiva de les coses. L’article, tal com ha quedat, no obliga clarament, però no ho impedeix. Caldrà veure els reglaments i l’aplicació que se’n farà. 

Tampoc no he trobat que cap grup parlamentari presentés esmenes en el sentit que proposava; pràcticament tots proposaven l’article tal com ha quedat a la llei.

Aquesta petició que vaig fer respon a la necessitat de coneixement de què es fa amb els nostres diners. Cada any, quan es presenta el projecte de pressupostos, els mitjans ens bombardegen amb quadres i dades sobre les inversions. Govern i oposició lloen i critiquen –no cal dir qui fa què- el projecte, i els uns defensen i els altres esmenen, i, fins i tot, alguns pacten. I, un cop aprovats... res més. Periòdicament es fan públiques les dades d’execució, però a un nivell molt general (vegeu aquí)

I si ens pensàvem que els exercicis tancats serien més complets... doncs no. Vegeu el de 2012 (el darrer exercici tancat): aquí

Clar, en comparació, el projecte de pressupostos sempre és molt més detallat. Al mateix portal de pressupostos, puc saber que s’hi preveu aquesta inversió:

Programa 521

Article 66

Projecte 99-00547 SEGUR DE CALAFELL, TRAVESSERA BAIX PENEDÈS

Import: 15.986,71€

Deixant de banda que amb 15.000€ no faran gran cosa, m’agradaria saber, quan acabi l’exercici, si aquesta partida s’ha executat, si ha augmentat o ha disminuït, o si no s’ha fet res. Això és el que em permetria, com a ciutadà, demanar comptes, o dir que em sembla molt bé, que tot podria ser. I el mateix pel que fa a tota mena de partides: sous d’alts càrrecs, dietes, lloguers, subvencions... el que sigui.

Sé que la llei de transparència ja preveu actuacions específiques per a subvencions, contractacions, etc, però no diu res –o no ho he sabut trobar- sobre el control de les inversions, i, per extensió, de tots els pressupostos. I em semblaria bàsic que ho fes, perquè les inversions són la partida més llaminera des del punt de vista mediàtic i publicitari, i seria bo saber què en queda, de tot plegat. Al capdavall, tots tenim notícia d’inversions anunciades a bombo i plateret que queden en no-res: l’A-27, el corredor mediterrani, etc. I els mitjans s’omplen de pàgines amb els projectes dels pressupostos, però poca cosa –o res- diuen sobre l’execució. Clar que no sé si és perquè no interessa o perquè, simplement, com que no els ve donat de cap gabinet de comunicació institucional, no es molesten a buscar-ho.

En fi, esperarem a veure què dóna de si el portal de la transparència.  

Si no és un error, és una mentida

En tot aquest procés de BCN World he anat mantenint una postura crítica –sobretot, però no només, pels procediments- i una voluntat d'anàlisi basada en les dades i en el rigor, si voleu amb una intenció decodificadora de tot el que anava passant. No sé si ho he aconseguit, però aquesta era la meva intenció, anar aclarint conceptes, contrastant dades, i donant argument i elements per a l’anàlisi i les conclusions de cadascú.

La posició, més crítica que no pas favorable, ha anat acompanyada d’un cert possibilisme, de la voluntat de trobar escletxes per les quals redreçar el projecte –o, almenys, intentar-ho- i de separar el que, al meu entendre, poden ser prejudicis (o, si més, opinions que respecto però que no comparteixo; per exemple, la consideració del joc, que entenc que ha de respectar la llibertat de les persones –ningú obliga a jugar- i admetre que ara ja n’hi ha força, de joc possible).

Però si hi havia una idea bàsica que feia que no tingués una oposició frontal a BCN World és que em semblava –en passat- una bona oportunitat per a reconduir un potencial d’edificació força dispersa i producte turístic de baix valor afegit com era el potencial residencial heretat de Port Aventura. La possibilitat de transformar un potencial de 2.477 habitatges de segona residència en una altra ocupació, més eficient territorialment, i amb uns usos amb mes valor afegit –inclòs el joc, sí- em semblava una bona oportunitat. N’he parlat en aquest blog en diverses ocasions. I fins i tot he usat una expressió, que vaig sentir del director de l’Incasol, i motor urbanístic del projecte, Damià Calvet, en una jornada organitzada per la URV: “Canviem llits freds (la segona residència) per llits calents (hotels)”. Aquest em semblava, i ara també, un bon plantejament de l’operació, i fet amb la dimensió adequada, podria haver tingut resultats positius, assumint, això sí, un procés de presa de decisió i d’ordenació territorial que em sembla deficient. Però, en tot cas, es podia reconduir i, amb un cert optimisme, pensar que es podia arribar a un resultat acceptable malgrat els errors de procediment.

Això ho he anat defensant en aquest blog, i en intervencions públiques que he anat fent sobre BCN World. Però no sé si ho podré defensar més, perquè la premsa d’avui es fa ressò de la reunió del Consorci del CRT i de declaracions de Damià Calvet en el sentit que l’ordenació que farà el PDU possibilitarà els ressorts –els “Centres turístics integrats”- i mantindrà la possibilitat dels 2.477 habitatges vigent. Ho podeu veure aquí. Per qui no vulgui anar-hi, el paràgraf fonamental:

“En canvi, el document ara en elaboració (i del qual s'hauria de tenir un primer document a finals de gener) sí que, en principi, mantindrà la zona residencial de prop de 2.500 habitatges previstos dins de l'àmbit del CRT, en terrenys propietat de La Caixa que queden fora del projecte de macrocomplex d'oci i joc i que, de fet, ja estan urbanitzats, tot i que mai no s'ha arribat a construir.”

O sigui, no en lloc de, sinó a més a més de. No “llits calents en lloc de llits freds” sinó llits freds i llits calents. No canviar un model –territorial i turístic- exhaurit i inviable, sinó posar més llenya al foc, insistir sobre la bombolla, enfortir el capitalisme de BOE –ara del DOGC- basat en les concessions, en la reserva, en les influències, en contra de la lliure empresa i de la competència lleial.

M’agradaria molt que aquest anunci a la premsa fos un malentès i fos desmentit pel Govern. Però si no és així, si realment l’operació és incrementar l’aprofitament i ampliar els usos, bo i mantenint el model anterior, ens hauran enganyat. En els dos anys que fa que dura això, ens han venut moltes vegades que es tractava de canviar el rumb, de fer una cosa diferent. I ara resulta que no, que és, senzillament, més del mateix. 

I encara més BCN World (i el que durarà...)

Des de la darrera actualització de BCN World han passat unes quantes coses, i aquestes darreres hores encara més, de manera que toca recapitular. Fa unes setmanes es feien públics més detalls del projecte. En concret, se'ns parlava dels 450.000 m2 de sostre de cada resort, 10.500 habitacions d'hotel, 9.000 màquines escurabutxaques, i més coses. Tot plegat, mereix alguns comentaris. Anem per parts.

1.

El sostre. 450.000 m2 per resort, tenint en compte que són quatre els preseleccionats en la primera fase del concurs, són 1.800.000 m2 de sostre, però com que la previsió segons la llei és que n'hi pugui haver sis, és de creure que el PDU preveurà també el sostre d'aquests dos. Això vol dir 2.700.000 m2 de sostre, que és més que quintuplicar el sostre actualment previst, amb un usos diferents. Ara bé, aquests 2.700.000 m2 de sostre ho són al marge del que es pugui fer -si és que es vol fer alguna cosa- als espais aliens al Casino. De tot plegat, però, ja en vaig parlar aquí

2.

10.500 habitacions. Aquí sí que hi ha informació nova. Segons es podia llegir a la premsa (aquí) la previsió és que hi hagi 4.500 habitacions d'hotel estàndard i 6.000 condominis, “habitatges complets però amb serveis hotelers”. Què és això? Doncs un format a mig camí entre habitatge -morfològicament ho serà- i amb uns serveis comuns. S'hi assemblarien una mica aquelles residències per a gent gran en forma d'apartament -com un habitatge- però amb serveis comuns -menjador, la neteja, sales d'esbarjo-. Evidentment amb unes altres dimensions i serveis de luxe. Quin és el perill? Que es tracta d'una forma fàcilment equiparable a habitatge, és a dir, amb utilització similar a segona residència, i fins i tot molt fàcilment segregable via propietat horitzontal com un apartament; sempre que la normativa del PDU ho facilités, és clar, però en tot cal molt més que no pas una habitació d'hotel.

És evident que formalment no estem parlant de segones residències -dir-ne habitatges seria exagerat, no són residència permanent- però sí que s'hi assemblen molt. Massa. I, sobretot, s'hi assemblen en desfer l'avenç conceptual que podia tenir l'operació. Recordem que una de les virtuts que podíem trobar al plantejament primer de l'operació que ha esdevingut BCN World, i que era positiu -almenys jo el trobava positiu- era passar d'una ocupació dispersa i basada en la segona residència a un model més compacte, d'usos turístics de més valor afegit, el que se'n diu passar de llits freds a llits calents.

Ara bé, amb aquests condominis, perdem aquest efecte positiu, per dimensió -i, per tant, s'anul·la el menor consum de sòl que es guanyava amb la compactació- i per ús, perquè, de manera atenuada, continuem amb un model que tendeix al llit fred. Condomini és una fórmula que s'assembla més a la multipropietat que no al lloguer d'una habitació d'hotel. I es pot desplegar al territori de manera igualment dispersa, i, de fet, és força habitual en explotacions turístiques i residencials americanes. Seria una mena de deconstrucció d’un hotel, de dispersió de les suites –amb tots els serveis- arreu del territori, i amb un funcionament similar al de les urbanitzacions privades, també relativament usuals a Amèrica i amb alguna presència per aquí. La diferència amb una urbanització –amb les urbanitzacions tradicionals que coneixem aquí- és que, en aquestes, es manté el caràcter públic de l’espai tradicionalment públic: el carrer, el parc, l’equipament; per contra, a les urbanitzacions privades, tot l’espai –inclosos els carrers- són privats (i habitualment tancats, hi ha una qüestió de seguretat en tot això). El resultat és que en lloc de privatitzar l’espai estricte de la parcel·la, tot l’espai és privat. Les construccions –morfològicament sense cap diferència amb un habitatge- farien les funcions de les habitacions d’hotel, i els carrers –privats- serien com els passadissos.

Potser això ha causat la picabaralla pública entre representants del Govern i un dels grups de l'oposició sobre l'existència o no d'habitatges. No cal dir que, si la voluntat ferma és que no hi hagi habitatges -voluntat que comparteixo- el més senzill era posar-ho a la llei quan es va modificar, i ja no hi hauria discussió. Però de moment ens hem quedat amb el retret que s'hi preveien habitatges, i el desmentiment -que celebro- per part del Govern. Novament caldrà esperar a veure el PDU, però podria ser que, en part, tots dos tinguessin raó. Com pot ser això? Doncs perquè les definicions són cada cop més confuses, i sota l'etiqueta d'ús turístic cada cop hi ha més barreja. Per exemple, els càmpings -allò de les tendes i de les caravanes- també tenen bungalows. Vegem-ho. Això és el plànol d'un bungalow:

Algú em pot dir si hi ha moltes diferències amb un xalet? Clar que n'hi ha: fonaments, per exemple, o, sobretot, el règim d'ús. Però des del punt de vista d'ocupació i ús del territori, hi ha bungalows -i no diguem un conjunt de bungalows- que acaben incidint territorialment de la mateixa manera que una urbanització. Però, com que es tracta de càmpings -perquè formalment són això- es poden situar en un sòl no urbanitzable. Tot legal, és clar, però no sé si massa legítim.

Doncs un cas similar pot ser això dels condominis de luxe, i l'ús habitatge, des del punt de vist de l'impacte sobre el territori.

3.

El monorail. Un monorail per al passeig comercial de prop de dos km que hi ha a la zona dels resorts. En fi, esperarem a veure el PDU i el corresponent estudi d'avaluació de la mobilitat generada -perquè el faran, oi?- però, a risc de ser malpensat, el primer que m'ha vingut al cap és això:

4.

I, per acabar-ho d'adobar, ahir vam saber que la Generalitat assumeix el paper que fins ara havia jugat Veremonte, i formula una opció de compra dels terrenys. Com ho hem d'interpretar?

D'entrada, ho vull interpretar com una oportunitat per a reforçar la direcció pública de l'operació. A veure si sé explicar-me. El paper de Veremonte, fins ara, era d'intermediari entre la propietat dels terrenys (la Caixa) els inversors de l'activitat concreta (casinos, hotels, comerç) i la Generalitat, que és qui té la potestat de modificar les regles de joc (autoritzar l'ús de joc, augmentar l'edificabilitat, modificar el règim fiscal, etc). Fins ara hem vist un procés en el qual les decisions públiques anaven a remolc del privat. M'hi he referit moltes vegades, en especial fent referència al planejament territorial i urbanístic, i lamentant el fet que es perdia la capacitat directora del pla, com a exercici de l'acció pública, i es limitava a ser el revestiment tècnic i jurídic de decisions alienes al pla i, sobretot, alienes a aquesta acció pública.

Ara bé, la reducció de Veremonte a la condició de part dels qui opten a una concessió de Centre turístic integrat -la imaginació terminològica és notable- i, sobretot, la substitució per part del Govern, titular ara de l'opció de compra dels terrenys, fa que aquesta direcció pública sigui molt més clara. Qui reparteix joc, ara, pot ser el Govern, i podria tenir -si volgués exercir-la a fons- l'opció de limitar molt més. Al capdavall, és qui ha de definir les regles del joc -especialment a través del PDU- i podria, si calgués, no formalitzar l'opció de compra, però mentrestant s'assegura una posició dominant. I la Caixa, si vol vendre els terrenys, i fer-ho a un preu superior al que pot tenir avui al mercat un sòl urbanitzable per a segona residència -és a dir, gairebé res- hauria d'adaptar-s'hi si us plau per força.

Però no crec que passi això. Evidentment, ara caldrà veure el conveni entre la Generalitat i la Caixa, per a conèixer les condicions d'aquesta opció de compra, però no em sembla veure una excessiva voluntat d'un gir radical en les dimensions i el format del projecte, tot i que m'agradaria molt equivocar-me.

L'espantada de Veremonte ens fa palès que, fins ara, ha tingut un paper de venedor de fum, o bé d'atrevit ignorant de com funcionen aquests projectes. Ja en altres apunts he manifestat l'estranyesa per la manca de serietat de Veremonte: els anuncis que posarien la primera pedra al cap de tres mesos, o el ball de xifres d'habitatges, o més coses. Potser  hi ha hagut una mena de pols, en què Veremonte es pensava que podria pressionar més la Generalitat, o simplement no tenia idea -d'aquí la ignorància atrevida- que aquestes coses volen el seu temps, fins i tot amb tots els elements a favor. Però, és clar, arribat el termini, qui hi ha de posar els diners -i no és Veremonte, que no els té perquè només és un comissionista, com ho era, al seu dia un tal Javier de la Rosa- diu que no posa ni un ral si no té la seguretat que podrà fer, una decisió molt lògica. I com que aquesta seguretat la dóna el PDU aprovat definitivament -i ara deixo al marge el tema de les expropiacions, que jo encara no el tinc clar- doncs no han obert la cartera per res. Però amb candidats a ressort ja en ferm,  quina falta fa Veremonte? Cap ni una. S'elimina un intermediari que només encaria el producte.

Encara hi ha molts interrogants. Haurem de veure què diu el conveni Caixa – Generalitat per a l'opció de compra, i, sobretot, què diu el PDU, que és la mare dels ous. Res no impedeix, però, que el PDU sigui més restrictiu que aquests anuncis de milers i milers d'habitacions -i de condominis- i de màquines escurabutxaques, i de monorail. Evidentment cal planejar opcions econòmicament viables, si es vol fer realitat una oferta turística diferent, per a captar nous mercats, complementària a l'existent i amb més valor afegit. I això es pot fer també amb joc. Tot depèn de les condicions, qualitatives i quantitatives, i del com. Encertar en la mesura òptima serà la clau de l'èxit, i aquesta clau, que pot obrir les portes als promotors de casinos i hotels, i a la mateixa Caixa per a rendabilitzar un patrimoni que, si no és així, serà un passiu important, aquesta clau la té la Generalitat, i ara és més visible que mai.

Rafel Llussà, geògraf

Encara estupefacte per la notícia, ahir, de la sobtada mort de l’amic Rafel Llussà. Geògraf, manresà instal·lat a Girona, actualment degà de la Facultat de Lletres de la UdG, havia estat president de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, a principis dels 2000. Allí ens havíem conegut, en els moments inicials de la constitució del Col·legi de Geògrafs a Catalunya, i del pas de l’AGPC –que en fou antecedent i un dels motors- al Col·legi. Aleshores va saber pilotar el canvi de rol de l’AGPC per a fer tàndem amb el Col·legi i repartir-se els papers, una decisió que el temps ha demostrat encertada. Encara fa poc més d’un any vam coincidir en una taula rodona amb motiu del 25è aniversari de l’AGPC.

El treball amb en Rafel era fàcil, o almenys ho va ser per mi els anys que vam coincidir. Un caràcter amable, gens cantellut,  i una absoluta predisposició a les solucions i a no complicar encara més les coses, tot plegat feia que les discussions fossin mínimes, i les decisions llisquessin amb facilitat, sense asprors.  

Tinc a les mans el llibre resum de la seva tesi  “Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998” amb una dedicatòria generosíssima. Per a fer-se una idea de la seva generositat, només cal dir que aquest llibre porta una introducció d’ell mateix on explica la gènesi del llibre; dues pàgines i mitja, una de les quals dedicada íntegrament als agraïments a tothom, amb nom i cognoms, qui el va ajudar d’una manera o altra.

Ens havíem retrobat a través de les xarxes socials, i això ens permetia un mínim diàleg, fet de comentaris a notícies, i sempre, per part seva, amb un toc de bonhomia, és a dir, propi de bons homes, que és el que era, un home bo.

I ens ha deixat en plena feina, com a professor, com a geògraf, com a degà, amb tantes coses per a fer, i amb tanta capacitat per a fer-les. Rafel, una abraça tardana, i moltes gràcies per tot.

(imatge manllevada del Regió7)