una addenda sobre les superilles

Ni fet a posta. El mateix dia que penjava un apunt sobre les superilles , vaig tenir ocasió de conèixer amb una mica de detall el pla parcial de la Budellera, a Tarragona. Un pla de gran extensió –més de 130ha- amb una previsió de prop de 6.000 habitatges. Un pla complex, doncs.

Sense entrar ara a fer una valoració del pla –ja tocarà fer-ho- sí que volia parlar d’un aspecte.

L’ordenació viària del pla descansa, internament, sobre un gran passeig central, dos vials paral·lels a aquest, situats a les vores del pla, i un conjunt de carrers perpendiculars a aquests tres. Tot plegat, configura una malla ortogonal força regular, com es pot veure:

Ara bé, cada quatre illes d’aquesta malla es configuren en una mena de superilla, com podeu veure a la il·lustració.

La diferència amb la superilla ara en funcionament a Barcelona –almenys pel que jo sé- és que, en aquest cas, l’ordenació de la mobilitat del sector ja incorpora d’entrada aquesta segregació de trànsits. Les característiques dels carrers, la previsió dels carrils bici, de les voravies, dels cossos d’edificació, s’ha fet d’acord amb aquest objectiu (no únic, no subordinada a, però sí també amb). A la vegada que es deixen lliures un trams de carrer, a disposició absoluta del vianant, també es preveuen les vies necessàries per al tràfic rodat, i tot plegat amb una distribució que cobreix tot el sector.

No sé, ara, si funcionarà tot i si funcionarà tot bé. El pla, com hem vist, és de grans dimensions, i passarà molt de temps abans no estigui tot plenament en marxa (per a tenir una idea: el GATPCPAC va proposar les superilles, l’any 1932, a les parts de l’eixample de Barcelona encara per construir... és a dir, setanta anys després d’haver-el aprovat el Pla Cerdà!).

Sí que crec, però, que és important que aquest disseny de circulació no se superposi a l’ordenació, sinó que en formi part. La mobilitat, en un sentit ampli, és un component de l’ordenació, no un element extern. No podem pretendre aplicar mobilitats radicalment diferents si no adaptem l’ordenació, física i d’usos. Tocar només una de les parts, sense adaptar la resta, o encara pitjor, pensant que la resta funcionarà igual, no és solució, és un pedaç. I els pedaços no funcionen. 

(imatges: extretes del Pla parcial 24, la Budellera, a informació pública a www.tarragona.cat, i imatge extreta del Pla de mobilitat urbana de Barcelona)

Ballesteros no és Maragall

Les darreres setmanes, el to del debat -si és que se'n pot dir així- sobre els Jocs dels 2017 ha anat agafant un to desagradable. No sé si algú intenta importar aquí l'estil bronco de determinats mitjans, d'algunes tertúlies, en les respostes i posicionaments. Si és així, em sembla una molt mala notícia per a la salubritat ciutadana de Tarragona.

I, tot que sempre hi ha de tot a tot arreu, em refereixo a qui també té més responsabilitat sobre el tema i, per tant, a qui és raonable exigir-li una mica més, en el benentès que tenir més responsabilitat no vol dir tenir-la tota. Hi ha hagut expressions i propòsits poc presentables arreu.

Però no em sembla que utilitzar profusament expressions del tipus “quan se sàpiga tota la veritat alguns s'hauran de menjar les seves paraules” o “alguns parlen sense saber” o que “hi hagi qui no tingui escrúpols de posar en risc els Jocs a canvi d'intentar treure'n rendibilitat política" aporti gaire res de positiu i d'aclaridor.

Anem per parts. Sabut és que no sóc un entusiasta dels Jocs. Ho he deixat escrit aqui i aquí ) però no se m'escapa que, d'entrada, podrien haver estat una bona oportunitat per a Tarragona. Una oportunitat per a desencallar algunes coses d'aquesta ciutat, que bona falta fa, per a generar autoestima, que també estaria bé, i per a fer-se veure en positiu.

Però aquestes oportunitats, per a convertir-se en realitats, demanen -demanaven- una altra manera de fer les coses. És possible que hi hagi, encara, coses que no sabem, i que poden fer que tot plegat vagi millor del que alguns ens temem. Me n'alegraré pel resultat, perquè no vull res de mal a la meva ciutat, però no m'agrada com s'està fent. És clar que cal tenir, sempre, un pla B, i que els plans B no s'expliquen. Però això no fa bona ni justifica la desqualificació de qui demana explicacions o qüestiona algunes coses.

I cal dir que, al llarg del temps, hem tingut motius sobrats per a qüestionar i per a demanar explicacions. Els continus canvis de programa, els ajustaments -sempre a la baixa- del pressupost, les inconcrecions en projectes de llarg abast que s'acaben resolent per la via més fàcil i que menys aporta, l'establiment de línies vermelles i d'ultimàtums que, un cop traspassades o vençuts, són substituïts per límits nous sense cap explicació, tot plegat genera un escenari com a mínim preocupant.

I el darrer -per ara- debat, el generat amb aquest estrambòtic projecte de Santa Gadea. Sobre això ja em vaig pronunciar fa un temps (ho podeu veure aquí) i no hi ha d'afegir gran cosa. Mantinc tot el que deia, i em refermo en l'estranyesa que em genera tot plegat: un projecte privat, que no sabem si surt espontàniament o és demanat, que era molt urgent i que ara està aturat. I que consti que la gestió privada d'aquests equipaments em sembla legítima -que no vol dir oportuna; i, en tot cas, dependrà de les condicions-. Però el que no em sembla legítim és fer-ho de manera vergonyant. Em semblaria molt més saludable i legítim un debat obert, franc, amb totes les dades, sobre com cal gestionar aquest llegat. Potser tindríem sorpreses. 

I, la cirereta del pastís, un projecte que sembla que ens costaria un cànon milionari anual durant un grapat d'anys. I què diu el govern municipal? Que l'oposició no sap de què parla, i que això és el mateix que la Generalitat està fent amb el Sant Jordi.

Anem a pams. Les dades, són les que són. El projecte de Santa Gadea té aquest cànon sí o no?. Això no és opinable, no és subjectiu. Hi és o no hi és. Aquesta és la diferència entre la transparència i l'opacitat. Deixem que els tarragonins considerem si ens sembla bé o no, però no amaguem la informació.

I, a més, el cànon del Sant Jordi el paga l'empresa al sector públic. El de Santa Gadea, el pagaria la ciutat a l'empresa. No cal saber gaire de ciències econòmiques per a distingir que no és el mateix pagar que cobrar. De fet, amb un episodi de Barri Sèsam n'hi hauria prou. Per això resulten extemporanis els exabruptes del govern municipal. El millor debat, el més aclaridor, es fa amb dades, no desqualificant l'interlocutor.

I el darrer -per ara- d'aquest capítol de despropòsits, va ser una entrada al facebook de l'Alcalde -entrada que ara no hi és- en què comparava l'èxit dels Jocs de Barcelona 92 i el consens que hi va haver, amb les maniobres i pals a les rodes d'alguns a Tarragona 2017, i feia una gens dissimulada equiparació entre Maragall i ell mateix.

Fem comparacions? Fem-les. Els jocs de BCN 92 van tenir també detractors i crítics, amb tons i continguts i intencions molt diversos, però no van ser una bassa d'oli com, de manera edulcorada pel transcurs del temps, es volen presentar ara. Les tensions per compromisos poc clars o no complerts, o difícils d'assolir, van estar a l'ordre del dia. Els canvis organitzatius també, i no sempre el COOB va poder fer el que volia, i vam veure com s'anaven generant nous ens -VOSA, HOLSA, etc- no sense tensions per a deixar clar qui pagava i qui manava. I, si cal, recordem el soroll i el fiasco de la inauguració de l'Estadi amb els Campionats d'Atletisme del 89 (qui vulgui saber-ne més,que llegeixi "Dit o fet", d'Oriol Bohigas). 

I els Jocs 92 van deixar un llegat que va molt més enllà de l'esportiu. Sé que els Jocs 2017 deixaran un llegat d'equipaments esportius, i me'n felicito perquè serà un guany per a la ciutat. Però no hi sé veure el llegat equivalent a les rondes de Barcelona, o a la profunda renovació dels col·lectors -una obra amb molt poc glamour, de la qual es va parlar poc, i que representa una millora en la qualitat de vida per a tots els ciutadans-. O el llegat en forma de nou barri, de nova ciutat, en forma de vila olímpica, que a Tarragona hem transformat vergonyosament en negoci per als hotelers de Port Aventura (ja en vaig parlar aquí).

De manera que no, els jocs de Tarragona 2017 no es poden equiparar als BCN 92. L'abast de TGN 2017 no és el de BCN 92. El llegat de TGN 2017 per a transformació de la ciutat no serà el de BCN 92. I és que tampoc Ballesteros és Maragall. Hi ha comparacions que les carrega el dimoni.  

La superilla de la discòrdia?

Veïns i conductors del Poblenou -i, de fet, tots els barcelonins- experimenten la posada en marxa de la primera -aquesta és la idea- de les anomenades superilles (n'hauríem de dir supermansanes, però aquest seria un altre debat bizantí) amb la intenció de generar un altre tipus de mobilitat. La superilla -això ja deu ser, ara, de coneixement general- fa una mena d'agrupació virtual de 9 mansanes de l'eixample, i distribueix el trànsit a la perifèria d'aquesta agrupació, a fi d'alliberar de trànsit els carrers interiors. Tot, molt resumit.

I abans de continuar, puntualitzo que això m'ho miro des de la meva condició de no conductor -per tant, limitada- encara que sí de vianant i de tafaner urbanístic. Si algú creu que això em desqualifica per a opinar, ja pot tancar la pantalla i navegar per una altra banda.

D'entrada, lamento l'escassa referència als antecedents de la superilla. De fet, només ho he vist citat en un comentari a la versió digital de l'Ara. Sembla que això de generar una unitat d'anàlisi i de tractament que agrupi nou mansanes de l'eixample, en una nova quadrícula de 3 x 3, és original, i no és així.

Al projecte de la Barcelona futura presentat pel GATCPAC, el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, l'any 1932, ja es plantejava això. En la síntesi que es va publicar a la revista Mirador, als números 170-171-172, de maig de 1932, podem llegir:

“La necessària classificació del tràfic en vies principals i secundàries ens crea un tipus d'illa diferent, que a fi de poder-lo lligar fàcilment amb el ja existent, seria d'unes dimensions múltiples de l'actual, per exemple de 2 x 3 (o sigui en lloc de 133 m. x 133 metres, de 266 m. x 400 m.). Dintre de cada illa d'aquestes s'estudia una disposició lineal de la construcció tenint en compte la més bona orientació a base de grans blocs de vivendes (sic) voltades d'espais verds i aïllades dels carrers de tràfic, dotant-les dels serveis col·lectius necessaris: escoles, guarderies d'infants, cooperatives camps d'esports, solàriums, servei mèdic, etc.”

Ara, si no ho he entès malament, l'actuació s'ha centrat en la reordenació del trànsit, i més exactament en impedir el trànsit habitual pels carrers interiors de la superilla, i derivar-la als carrers exteriors, amb un tractament diferenciat per al transport públic, i amb una regulació diferent de les velocitats. Si ho tinc mal entès, les correccions i aclariments seran benvinguts.

És clar, això -treure el trànsit d'uns carrers- és, salvant moltes distàncies (i que em perdonin els meus amics conductors) com quan es fa una acció per treure la prostitució o els manters d'un espai determinat: que es trasllada a un altre espai. Recordo, fa força anys, les razzies fetes al voltant del Camp Nou, i com el personal que es treia d'allí acabava al voltant de la UPC. Només s'havia traslladat el problema.

I és que la mobilitat no és aliena, no és un element superposat, a la resta de la ciutat. Ens movem d'una determinada manera -que va més enllà de si ho fem en un tipus de transport o en un altre- perquè anem des d'un punt a un altre punt, i ho fem per diversos motius. Si persisteix la necessitat de moure's, i els punts d'arribada i de sortida són els mateixos, amb prou feines canviarem l'itinerari.

I si el que volem es intervenir sobre un excés de mobilitat rodada amb transport privat, aleshores haurem de fer-ho sobre tots els elements. Hi és, aquest excés? En tot cas, hi és respecte la ciutat actual. El disseny de la xarxa viària de les ciutats s'ha anat fet en un procés històric. L'eixample de Barcelona, tot i la generositat i l'anticipació d'aquest gran visionari que fou Cerdà, té una capacitat limitada, i no pot absorbir massa més cotxes, i potser ni els actuals. Però la solució no passa només per barrar el pas dels cotxes en parts de la ciutat, perquè, mentre hi ha la necessitat de moure's i no hi hagi més capacitat de mobilitat alternativa, no haurem resolt res.

Ha passat això, en les superilles? Sembla que hi ha hagut una certa precipitació en la posada en marxa. Voldria pensar que ha estat això, i que serà corregit. No pot ser, o no hauria de ser, improvisació en el disseny; fa força anys que s'hi treballa, en això. I tampoc amateurisme: hi ha treballat força l'Agència d'Ecologia Urbana, i el seu responsable, en Salvador Rueda, és persona solvent (o almenys a mi m'ho sembla, pels treballs que li he llegit, i per les intervencions que li he sentit). Alguna cosa ha fallat.

En tot cas, el que em sembla clar és que no es poden fer les coses a mitges. Si s'actua sobre el trànsit, cal, a la vegada, generar alternatives per a substituir la mobilitat que volem canviar. Les botigues de l'interior de les superilles han de poder continuar rebent proveïments; les activitats han de poder continuar funcionant -i, si no es pot, han de tenir possibilitats de canvi sense perjudicis apreciables- i, sobretot, hem de començar a generar una manera de viure que obligui a menys moviments.

Això ho proposava, a grans trets, el GATCPAC quan parlava dels serveis col·lectius. Tan clar ho tenia que proposava les superilles per aquelles part de l'eixample Cerdà encara no construïdes, perquè entenia que no era possible aplicar tot el programa -inclosa, doncs, la transformació d'usos i la disposició de l'edificació- a les mansanes existents. Avui no compartim la concepció radical de la zonificació pròpia dels anys trenta, i tenim moltíssims més cotxes amb els mateixos carrers, però també tenim més metros i autobusos; tenim més consciència que la capacitat automobilística de la ciutat té un límit, i estem generant noves maneres de treballar menys vinculades a un lloc físic, com ara el teletreball. Amb tots aquests ingredients, i uns quants més -les bicicletes, sobretot si respecten una mica més als vianants, i ho dic per experiència pròpia; però també actuar sobre voravies menys ocupades per terrasses i motos i més coses, i, per tant, més amables per a caminar- la segona superilla pot funcionar força millor, i, de passada, ajudar a corregir la primera. Esperem que així sigui.

(imatge: la superilla del 1932, tal com sortia a Mirador)

Més Anella Olímpica, i qui mana -o ho sembla- a Tarragona

La gestió dels futurs equipaments de l'Anella Olímpica de Tarragona continua generant polèmica. A més del que j vaig dir fa uns dies, avui hi ha unes declaracions de l'alcalde de Tarragona que em generen alguns dubtes. Repeteixo que no parlo del contingut de l'expedient, que no en sé res més que el que surt als mitjans de comunicació. En tot cas, del que parlo, cito fonts clares, de manera que no amago res.

Diu avui l'alcalde, segons recull el Diari de Tarragona (cito textual):

«Tenemos una oferta de una empresa y podíamos hacer dos cosas: la primera, estudiarla en un despacho y tirar millas, pero hemos optado por una segunda, que es poner esta posibilidad a exposición pública para que todo el mundo conozca esta posibilidad».

La veritat és que a mi se m'acuden més possibilitats que les que cita l'alcalde, i ja hi havia fet referència. Se m'acut que la gestió dels equipaments públics ha de ser una política pública, ha de ser una decisió del govern municipal. I això és previ a treure coses a concurs -la mateixa gestió- perquè primer decideixes com vols fer les coses, i després ho poses en pràctica.

A mi no em faran creure que aquesta empresa amb nom de tercio de Flandes és tan altruista que es dedica a fer projectes i els ofereix gratis et amore a l'Ajuntament. Si s'han molestat a fer-ho és perquè han vist oportunitat de negoci, i això els ha de venir induït. Algú els ho ha proposat, i aquest algú ha d'haver estat el govern municipal.

Agafem una part de l'oferta: residència esportiva. És de creure que aquesta residència serà de pagament. Santa Gadea creu que hi haurà demanda per a la residència? Aleshores perquè no la promou directament? No és una activitat reservada al sector públic, és perfectament possible per la iniciativa privada. Però estic segur que no ho faran. Perquè el negoci no està en buscar una oportunitat, fer un estudi de mercat a veure si això és rendible, fer un pla de negoci, i invertir. El negoci està en utilitzar un patrimoni municipal i cobrar un canon, tant si la residència funciona com si no. Si funciona, els beneficis per a Santa Gadea (i el cànon també). I si no, almenys el cànon. Si això és esperit d'empresa, aquell amb què ens adoctrina el Rossell des de la CEOE, anem bé.

Resulta preocupant aquesta manera de fer. “Tenemos una oferta de una empresa”. Digui'm, alcalde, en tenen moltes d'ofertes altruistes d'aquestes? De quin tipus? A partir d'ara, deixaran que siguin les ofertes de les empreses les que defineixin la política municipal? Aniran a remolc de les successives ofertes i renunciaran a establir prioritats i directrius?

Diu l'alcalde: “el hecho de que la oferta pasara por el pleno «no significaría ninguna ventaja competitiva para esta compañía en caso de que convocáramos un concurso público», ya que «se elaborarán unas bases a las que podrá presentarse cualquier empresa».”

Examinem l'escenari. “En caso de que convocáramos un concurso público”. Vol dir que hi ha la possibilitat que el convoquin o que no. Imagino que si no el convoquen no és perquè la gestió es concedeixi a dit a una empresa privada, sinó perquè es fa una gestió directa. Aleshores quin objectiu té l'actual informació pública? Assabentar-nos que hi ha una empresa que proposa una cosa? A partir d'ara es farà informació pública de tot el que qualsevol proposi a l'Ajuntament?.

Si, en qualsevol cas, cal fer unes bases -que no sé si s'han d'exposar al públic, però, en tot cas, són susceptibles de recurs- a les qual es pot presentar qualsevol proposta, quin sentit té ara la informació pública d'una proposta concreta tancada? Embolica que fa fort? Globus sonda? Avís per a navegants?

Em temo que alguna relació hi ha amb el criteri de l'actual soci de l'alcalde. A la campanya electoral de les municipals del 2015, Alejandro Fernández minimitzava el paper de l'Estat en els Jocs del 2017, an analogia amb el paper mínim que, segons ell, havia tingut l'Estat als jocs del 92 a Barcelona. Deia:

“És un projecte de ciutat, Barcelona'92 s'ho va pagar l'Ajuntament, el Govern de Catalunya mai no va estar gaire interessat en aquests Jocs i el Govern d'Espanya va tenir un suport testimonial. “

(per qui vulgui anar a la font,és aquí

Naturalment, això és mentida, i podem suposar que Alejandro Fernández menteix o és un ignorant. La inversió olímpica a Barcelona 92 es va canalitzar a través de Holding Olímpic SA, format en un 51% per l’Estat espanyol i en un 49% per l’Ajuntament de Barcelona. HOSA va invertir 768.369 milions de pessetes, dels quals 326.325 (un 42.47%) inversió privada, 204.956 (26.67%) de l’Administració Central, 89.251 (11.65%) l’Ajuntament de Barcelona, 73.811 (9.61%) la Generalitat de Catalunya, i la resta, uns altres inversos públics.

Però si el soci pensa això, potser que anem pensat -bé, jo ja fa temps que ho penso- que de l'Estat no vindrà ni un ral, i no sé si caldrà recordar tots aquells ultimàtums per a renunciar. I, de passada, ja es veu qui mana, a Tarragona.

L'alcalde diu que aquests darrers dies, «me he frotado las manos escuchando algunas tonterías que se han dicho». En fi, cadascú reacciona com creu convenient, però a mi no m'agrada un alcalde que es frega les mans davant de possibles errors en una polèmica ciutadana com aquesta, M'agradaria més un alcalde que exposés raons, dades arguments, explicacions. Un alcalde que ens expliqués perquè aquest tema és tan urgent ara, si resulta que encara no han decidit què faran; que ens expliqués quina idea tenen per a la gestió dels equipaments esportius dels Jocs, quan aquests hagin acabat -perquè suposo que alguna idea devien tenir- . Un alcalde, posats a fer, que no faci informacions públiques semiclandestines, al mes d'agost, i només presencials.

I, després, que es fregui les mans tan com vulgui. 

Addenda a l'apunt sobre el LOGIS Penedès

Fa uns dies vaig publicar un apunt sobre la posada en marxa d'una instal·lació logística del Corte Inglés a la Bisbal del Penedès, i parlava de com, en el procés per a dur-la a terme, s'havia violentat el planejament -encara que tot fos formalment legal- i la Generalitat va anar en contra de les seves pròpies polítiques; per una banda intentava -o això deia- tirar endavant el LOGIS Penedès, que hauria de ser una peça fonamental per a posar ordre en l'activitat logística de la comarca i més enllà, i, per l'altra, admetia operacions aïllades que debilitaven la pròpia iniciativa.

I hi afegia una batalleta personal, quan el tema va passar per la Comissió d'urbanisme de Catalunya, i jo em vaig abstenir per a no formar part del que em sembla una hipocresia.

I ara tenim la segona part: al cap de quinze dies, el Corte Inglés ho posa a la venda. No sé quant en traurà, ni quant en va pagar, i més tenint en compte que, segons diu, hi ha invertit 70M€. Però hi ha una seqüència que no m'agrada gens:

1. El Corte Inglés compra un terreny que, com que és classificat de no urbanitzable, és d'aquells que “no s'hi pot fer res” i per tant és barat.

2. Un cop és seu, promou la reclassificació com a urbanitzable, amb l'aquiescència municipal i de la Generalitat.

3. Reclassificat, urbanitzat, i edificat, i en una posició immillorable com a infraestructura logística -per això es proposa el LOGIS, a la comarca- el posa a la venda, segurament a un preu superior.

4. Per altra banda, per les dades que tinc, la nau que es posa a la venda no esgota l'edificabilitat. Vol dir que el Corte Inglés encara té marge per a fer més negoci.

5. I, de propina, una pregunta: l'Ajuntament de la Bisbal del Penedès va establir algun tipus de bonificació fiscal?. No ho sé, i estaria bé saber-ho.

Anella olímpica: no hi ha per on agafar-ho

Tradicionalment, als estius no hi ha notícies. És per això que es parlava de les serpents d'estiu, i de les aparicions del monstre del llac Ness per omplir pàgines d'uns diaris esquifits que, això sí, es continuen venent al preu de sempre. Enguany, però, hi ha el culebrot de la formació -o no- del nou (sic) govern (resic) que alegra el panorama.

No sé si és per aquesta atonia que el govern municipal de Tarragona ha decidit donar un cop de mà i ha generat un fet que comença a ser polèmic. Potser, però, ho ha fet confiant que passaria desapercebut. Em refereixo al tret de sortida de la futura gestió de la pomposament anomenada Anella Olímpica. Recapitulem, per al cas que aquest blog tingui lectors no tarragonins (o, ras i curt, tingui lectors). L'any que ve se celebraran, Dios mediante -perquè no sé si algú més ho pot arreglar, tal com va- els Jocs Mediterranis, una mena de succedani de jocs olímpics que el COI es va inventar per anar-los col·locant com una franquícia.

A un any vista, però, hi ha moltes incògnites: obres en marxa però amb un calendari ajustadíssim, i, sobretot, unes aportacions estatals que no només no acaben d'arribar, sinó que no es confirmen ni es desmenteixen, i que no sabem si l'actual alcalde accidental de Tarragona, un ex-diputat del PP, que va ser incapaç -o simplement no va voler- d'arrencar cap compromís en la legislatura de la majoria absoluta serà capaç, ara, d'aconseguir.

Amb aquest panorama, el ple de l'Ajuntament de Tarragona del passat 22 de juliol aprova una cosa que es diu “estudi de viabilitat per a la concessió administrativa de l’Anella Mediterrània dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 presentat per Santa Gadea Gestión, SL”. Aprovar vol dir començar-ne la tramitació i sotmetre'l a informació pública.

Començo per dir que no he vist tota la documentació. Parlo a partir del que ha sortit a la premsa i dels comentaris. Vol dir això que hi ha moltes dades que segurament m'agradaria conèixer millor. Però del que sí sé, hi ha algunes coses que no m'acaben de fer el pes.

Perquè es tramita? Aparentment perquè hi ha una mena d'oferta de l'empresa Santa Gadea Gestión SL. No sé què hi dirà, a l'expedient, però no crec que aquesta empresa sigui una mena de germaneta de la caritat que es va oferint desinteressadament als ajuntaments. Si s'han fixat en Tarragona és perquè hi han vist -o algú els ha fet veure- expectatives. Això, per part de l'empresa, no és il·legítim. Al capdavall, les empreses volen guanyar diners, i busquen les oportunitats de negoci on sigui.

El que passa és que aquest és un negoci una mica singular. De veritat Santa Gadea ha imaginat que, després dels Jocs, caldria gestionar això i ho podrien fer ells, i per això presenta una oferta, a veure si hi ha sort?. No m'ho acabo de creure. I, en tot cas, si fos així, la decisió sobre el model de gestió d'aquest patrimoni públic i d'aquest servei públic esportiu l'ha de prendre l'Ajuntament. El primer pas, doncs, hauria hagut de ser una decisió municipal -raonada, pública, assumida pel govern- de com s'ha de gestionar. I, si es considera que ha de ser una concessió, aleshores treure-ho a concurs.

Però aquí no, aquí algú pensa que això ho podria fer, i ho demana. I el govern, molt sol·lícit, diu “ah, doncs ara que ho diu, perquè no?”. És així? I un be negre. Tinc la intuïció -només intuïció- que el Govern es veu atrapat i es llença en mans d'una mena de prestamista -d'aquests que s'anuncien a la tv com si regalessin els diners, encara que són uns veritables usurers- i ho dissimula com pot. I ho ha de fer per a tapar un previsible forat de 9M€ de preteses aportacions de l'Estat que no s'han concretat mai -i això sol, la manca de concreció dels diners, ja ens hauria d'haver fet recular fa temps- i que no arribaran ni que demà mateix hi hagués un govern a Espanya.

Perquè, és clar, que aquestes instal·lacions s'haurien de gestionar després dels Jocs ja ho sabien, oi?. Vaja, no crec que se'ls hagi acudit ara que, després del 2017, hi ha el 2018. No tenien res pensat?. Com s'explica, doncs, que el tema s'introduís d'urgència i fora de l'ordre del dia al plenari del passat 22 de juliol?. Si no tenen calendaris, a l'Ajuntament, els en regalaré un amb molt de gust.

I una altra. La informació pública d'aquesta sol·licitud de gestió ha sortit al Butlletí oficial de la província -perquè encara anem així- del passat 4 d'agost, i a la seu electrònica de l'Ajuntament el 27 de juliol. Fins aquí, tot correcte. Però resulta que l'expedient només es pot consultar... a la Secció de Contractació i Obres de l'Ajuntament, i durant un mes des de la publicació. Això vol dir informació pública durant el mes d'agost, i només presencial.

L'Ajuntament que s'ha omplert la boca dient que vol fer de Tarragona una smart city és incapaç de facilitar l'accés telemàtic a l'expedient. Una cosa que no té res d'estrany -ara mateix és a informació pública el PDU del Centre recreatiu i turístic, i l'he pogut baixar del web de la Generalitat amb tota normalitat-. Però l'Ajuntament de Tarragona no ens ho vol posar fàcil, i ens demana, com si fóssim al 1982, que anem en persona a l'Ajuntament, i allí un funcionari ens traurà una caixa de papers, que haurem d'examinar segurament a peu dret, sense poder-ne obtenir fotocòpies -o potser sí, ves a saber-. Smart total, com es pot veure.

I al mes d'agost, és clar. El mes on la gent està més disposada a fer aquestes coses. Això passava sovint, abans -un abans molt antic- i fins i tot hi havia professors de dret administratiu que parlaven de “las notificaciones del mes de agosto”, una estratègia com una altra per a dificultar la informació pública. Tant era així que la Generalitat -no recordo si a la llei del 2002 o a la reforma del 2005- va regular que, en urbanisme.  els terminis s'ampliaven un més si coincidien totalment o parcialment amb el mes d'agost. Però a Tarragona, no. A Tarragona, continuem a l'any 1982. Ves que no ens demanin una pòlissa a les al·legacions...

I anem al contingut. He de dir, d'entrada, que no tinc cap prevenció per la gestió privada pel règim de concessió. De la mateixa manera que no la tinc per la gestió directa per part del sector públic. Sempre dependrà de com, de què, del context, de les condicions.

I aquest com, pel que sabem, no em genera cap mena de confiança. Pel que he entès -repeteixo un cop més: no he vist l'expedient- Santa Gadea construeix una piscina, cinc camps de futbol, i una residència esportiva, amb una inversió de 15M€. A canvi, obté la gestió d'aquests nous equipaments i del pavelló municipal de Camp-clar, i un canon anual d'entre 2,5 i 5 M€ durant 40 anys.

Preguntes:

La piscina és la mateixa per la qual l'Estat paga 3M€? O és una altra? Si és una altra, de veritat en calen dues? Què en farem, després dels Jocs? Si és la mateixa, l'Estat continua pagant aquests 3M€?.

Calen cinc camps de futbol més? Què en farem, després dels Jocs? Ja ho han pensat, o també s'hi posen ara?.

Ja hi ha esportistes per a la residència? I, posats a fer residència, perquè no es va fer, al seu dia, una vila olímpica com cal, sobretot per a fer ciutat? (em remeto al que vaig escriure fa gairebé tres anys, ho podeu veure aquí)

La gestió d'aquests equipaments deurà generar ingressos -entrades, lloguer, espais publicitaris, concessions de serveis- que cal sumar al canon. Vol dir això que el canon ha de pagar l'amortització de les inversions i les despeses de gestió, però que Santa Gadea cobra això més el rendiment que pugui treure de tot plegat. Les infraestructures tenen un període d'amortització de cinquanta anys, de manera que gairebé estaran amortitzades.

Ara bé, un préstec de 15M€ a tornar en 40 anys, si fem una simulació de préstec hipotecari al 2% a tornar en 40 anys, seria un total de 21.803.446€. I amb un canon de 2,5M€ -agafo la banda baixa- serien 100M€ pagats. Hi guanyen prop de 80M€, per a la gestió de tot. Una gestió amb la qual, potser, hi podrien guanyar i tot.

Falta saber, a més, la lletra menuda. Potser la concessió és format autopista radial de Madrid, en la qual el que fa la concessió -ara, l'Ajuntament- garanteix uns mínims d'utilització, i, per tant, de possibles ingressos, i si no s'hi arriba, van a càrrec seu. Com allò del Castor.

Clar que potser es pot dir que la gestió d'aquestes instal·lacions val això i més. Segur? No conec el detall de totes les instal·lacions que gestiona avui el Patronat Municipal d'Esports, però una ullada al seu pressupost de 2015 (el més recent que hi ha a la web municipal) ens diu que el PMT ho va fer tot amb un pressupost de 4.674.050€, dels quals només 1.407.800€ -un 30%- van ser aportació municipal, i la resta, alguna -poques- subvenció, i abonaments d'usuaris, espais publicitaris, etc.

Si la justificació de la gestió privada és l'estalvi -aquest és el mantra dels neoliberals- no sembla que hi hagi massa estalvi. Té tota la pinta de ser una fugida desesperada del Govern per a quadrar números, especialment perquè l'Estat espanyol -aquest estat que ens estima tant- els ha deixat plantats i amb un pam de nas. Té tota la pinta de posar-se en mans d'un usurer que s'aprofita d'una situació desesperada, que és el que fan els usurers de sempre. Té tota la pinta que el govern -o part del govern- s'avergonyeix d'aquesta mostra de capitalisme d'amiguets -el risc és públic, el benefici és privat- i intenta amagar-ho.

I segur que hi ha moltes més coses a dir. 

No hi ha per on agafar-ho.  

El no grup parlamentari del PDC, un error múltiple

Avui hem sabut que els 8 escons del PDC (partit abans conegut per Convergència) aniran al grup mixt. Parafrasejant Talleyrand, és pitjor que un error, és un munt d'errors.

Un error polític. Des del punt de vista espanyol, és un error no reconèixer un grup polític realment existent, amb un suport considerable. Aquests 8 diputats, en el context del Congrés, no es poden intentat camuflar al grup mixt com si no existissin. Des del punt de vista del reconeixement de la realitat -que ja sabem que, al Madrid polític, costa molt- calia admetre el grup.

Un error tàctic del PDC. O, millor, un error tàctic de CDC. Han actuat com l'antiga Convergència i els han tractat com el nou PDC. Han actuat de manera curtplacista, recaragolada, s'han refiat de qui no mereix cap confiança, han pactat d'amagat de manera vergonyant, i elsh an donat carabasses. Com tantes vegades, encara que aleshores ho venien com un èxit. CDC ha volgut putaramonejar, i l'han tractada com si fos un partit rupturista amb el règim. A veure si n'aprèn.

Un error estratègic del PSOE i de Podem. Per raons diferents, ambdós han fet el contrari del punt anterior. El PSOE ha considerat que el PDC era un partit rupturista, i, com que està completament subordinat a l'agenda política de la dreta espanyola, li ha negat el pa i la sal. I, és clar, s'ha tallat el pas a un aliat potencial. Que Santa Llúcia els conservi la vista. I Podem ha fet el mateix -eliminar un aliat potencial- per les raons contràries: hi ha continuat veient la dreta de sempre, i no ha volgut valorar el potencial rupturista que podia tenir.

Un error democràtic. Les formes són importants, i més en una democràcia. Que ara surtin portaveus -fonamentalment del PP i de C's- assumint, tranquil·lament, que han castigat el PDC sense grup per les seves posicions polítiques és una demostració més de la baixa qualitat de la democràcia espanyola (i que no se n'amaguen gens). Estan dient que les decisions es prenen com a premi o càstig, perquè ells són els que manen, i això s'ha de demostrar, i si vols premi, has de ser obedient. Molt engrescador, per quedar-se.

Ara, a veure què farà el PDC. A veure si es vol quedar com el que diu que és, com el que el tracten PP, C's i PSOE, o com el que el tracta Podem. A veure si sap què vol ser quan sigui gran, i ho demostra.

(foto manllevada de www.elnacional.cat, amb Homs dient “jo no he estat”)