Canvis al POUM de Tarragona: habitatges i calendari

Arran del debat iniciat amb la tramitació del pla parcial de la Budellera, vaig publicar uns quants articles sobre el tema, que també tocaven qüestions com la situació de l’habitatge a Tarragona, o què fer amb un POUM amb evidents senyals de desajustament entre les previsions i la realitat.

Ara, l’Ajuntament acaba d’aprovar inicialment, i sotmetre a informació pública, una modificació del POUM (MPOUM) centrada en aquests desajustaments: Memòria social, Agenda, i, en conjunt, una correcció sobre el ritme de desplegament del POUM. Com que això s’assembla força a algunes de les coses que em semblaven adequades de fer, no puc menys que estar-ne satisfet. No són les úniques, és clar, i de fet, un cop examinats els documents a informació pública (els podeu trobar AQUÍ ) em generen nous comentaris.

Anem a pams.

Els desajustaments són triples:

• Demogràfics: l’evolució del creixement no és la prevista.
• Econòmics: la viabilitat econòmica del planejament –especialment del derivat- s’ha de revisar, a la vista dels canvis importants en el valor del sòl i en el preu de l’habitatge, i també per un motiu de seguretat jurídica derivada de les previsions del Pla especial d’infraestructures (molt breument: el mecanisme pel qual s’imputen despeses generals a cada sector).
• Desplegament del POUM: la formulació, tramitació, aprovació i execució del planejament derivat del POUM és molt més lenta de la prevista. Una demanda estancada durant els anys de la crisi, el finançament escanyat, poques expectatives... la tempesta perfecta per a paralitzar la producció d’habitatge nou.

I què fa la MPOUM sobre això? Diverses coses:

• Reajusta les previsions demogràfiques, amb alguns canvis significatius més enllà dels quantitatius: se centra més específicament en la generació de noves llars, i sincronitza les previsions als quinquennis del Pla territorial sectorial de l’habitatge (PTSH) a tràmit.
• Simplifica i ajusta la viabilitat econòmica, i dóna una major seguretat jurídica.
• Reajusta el calendari de desplegament, d’acord amb les modificacions anteriors.

Anem-ho a veure.

El reajustament demogràfic suposa passar d’una forquilla de 213.033/232.205 per a l’any 2026, a una forquilla de 119.509/147.613 per al 2030.

Si bé la correcció és necessària, i admetent, com no pot ser altrament, la solvència del Centre d’estudis demogràfics (CED) de la UAB, responsable de les projeccions al PTSH, he de dir que les poso una mica en quarantena. L’estudi del CED té, com a darreres dades examinades, les de l’any 2015, un any en què –segons el padró- Tarragona tenia 131.255 habitants. Aleshores Tarragona patia una baixada molt acusada, des dels 134.085 habitants del 2011, i encara baixaria una mica més, fins als 131.094 habitants l’any 2016, però ara ja portem dos anys amb signe positiu, i les dades a 01.01.2018 són de 132.299 habitants. Aquest canvi de tendència es consolidarà? És aviat per dir-ho, però, en tot cas, em sembla difícil de creure que, entre el 2018 i el 2030, Tarragona només creixi –escenari mitjà- 800 habitants. Encara em sembla més difícil que perdi 12.800 habitants, segons l’escenari baix.

En tot cas, la MPOUM pren com a base l’escenari mitjà. Per a traduir-lo a llars, igual com ha fet amb la població, extrapola la projecció del PTSH, d’acord amb el pes relatiu de la població tarragonina sobre l’àrea urbana delimitada al PTSH (amb un àmbit més que discutible, però ara no és el moment) ... i aquí ja em comença a grinyolar una mica. Entenc la dificultat d’obtenció de dades molt localitzades, i el posterior tractament, i la utilitat de fer servir treballs previs, sobretot si surten del CED, que em mereix molta confiança. Però resulta que anem fent extrapolacions de projeccions d’habitants i de llars, i a cada passa s’amplia el marge d’error.

I això ens porta a l’insuficient –al meu parer- coneixement que tenim sobre la pròpia ciutat, i especialment el que en té el nostre ajuntament. Ja m’hi he referit altres cops (ho podeu veure AQUÍ) .

Aquest coneixement manifestament millorable encara es posa més de manifest en les xifres de població. Recordem que les xifres oficials són les que aprova l’INE, a data 1 de gener. Doncs bé, les que consten al web municipal, provinents del padró municipal, a 31 de desembre, són molt diferents. Ho podem veure en aquest quadre:

	INE	Municipal
	(a 1 gener)	(a 31 desembre anterior)
2018	132.299	137.682
2017	131.507	136.426
2016	131.094	136.863
2015	131.255	136.653
2014	132.199	136.402
2013	133.545	136.769
2012	133.954	136.417
2011	134.085	136.299

Podria ser que les dades municipals no estiguessin depurades (baixes per trasllat, etc)?. El fet que la causa principal del descens demogràfic va ser un saldo migratori negatiu fa pensar això, però també dóna la idea que caldria anar més enllà en l’obtenció i tractament de les dades per a tenir un coneixement més útil per a la ciutat.

Sigui com sigui, aquest és el punt de partida, que sembla bastant més ajustat que l’existent (i, també com l’existent, és una hipòtesi, no una seguretat, tinguem-ho clar).

A partir d’aquestes dades, es calculen unes necessitats netes d’habitatge (és a dir, descomptant substitucions) de 473 unitats anuals, en el període 2015-2035, en l’escenari mitjà, que és l’adoptat en tota la MPOUM. Una variació ascendent en el temps, segons aquesta hipòtesi:

Quinquenni	2015-2020	2021-2025	2026-2030	2031-2035
Variació quinquennal	1.615	2.456	2.627	2.752
Variació anual	323	491	525	550

Com que aquestes dades surten de l’aplicació de l’escenari mitjà, segons el qual Tarragona creix fins als 133.100 habitants l’any 2030, i ara mateix ja som 132.299, podem considerar-les prudents, i pensar que més aviat es quedaran curtes. Però, insisteixo, tot això són hipòtesis.

El document no esmenta -o jo no ho he sabut veure- el sempre complicat tema dels habitatges buits, i treballa sobre una necessitat neta d’habitatges, és a dir, assumint un determinat nombre de rehabilitacions. Si bé cal descomptar, per arribar a les necessitats netes, l’estoc possible d’habitatge buit, hi ha la dificultat de control. M’hi vaig referir en l’apunt que abans he citat. En tot cas, no crec que sigui un nombre especialment significatiu, més tenint en compte que sempre hi haurà un nombre d’habitatges buits en rotació, de la mateixa manera que un 4/5% d’atur és tècnicament plena ocupació.

I, en tot cas, aquest seria un altre dels camps en els quals el coneixement municipal sobre la pròpia ciutat hauria de treballar.

Serà útil aquesta MPOUM? En tot cas, ens deixa una programació temporal que sembla més ajustada al futur previsible, o, si més no, al que podem preveure ara. El planejament té sempre una dosi d’incertesa que cal assumir. El problema -un dels problemes- és que el marc normatiu que tenim fa que, de dues hipòtesis (la demogràfica i l’econòmica) tractades a la Memòria social i a l’Agenda econòmica, en deriva situacions jurídiques -la classificació del sòl- amb drets i deures exigibles. I aleshores es donen situacions incomprensibles, com ara l’anul·lació del POUM (sembla que finalment resolta) pel fet que, amb els números actuals, un sector -el PMU 40- resulta inviable en els termes que va ser plantejat al 2007 i al 2013.

En tot cas, més ens valdria fer via. La MPOUM s’ha sotmès ara a informació pública, i raonablement podria ser aprovada definitivament a finals d’enguany, és a dir, a més de la meitat del primer quinquenni, el 2016/2020, i el més calent és a l’aigüera.

Per aquest primer quinquenni es calcula la necessitat de disposar de 1.770 habitatges en sòl urbanitzable delimitat (recordem que, per al quinquenni , es calculen unes necessitats netes de 1.615 habitatges). D’aquests, 1.163 al PP10 (per entendre’ns, el d’IKEA) 335 al PP43, de Mas d’en Sordé, i 270 al PP1 Avinguda d’Andorra.

Pel que fa al PP10, cal dir que l’Ajuntament ha fet els deures: el pla parcial és aprovat i reparcel·lat, i els projectes d’urbanització aprovats, en un procés que no ha estat senzill (mai no n’és!!!!) pilotat pel mateix Ajuntament. Evidentment la manca del motor que suposava IKEA ha paralitzat l’execució del pla, però insisteixo que l’Ajuntament ha fet els deures, que no són -no eren- fer «que vingui IKEA» sinó formular, tramitar i aprovar el pla parcial i deixar-lo a punt, per a IKEA o per a qui sigui. Ara bé, encara hi ha força feina fins a posar al mercat els primers habitatges: cal urbanitzar i edificar, i això segon no es farà, segur, d’una tirada, de manera que aquests 1.163, en aquest quinquenni, no hi seran. I, en tot cas,i per acabar amb el PP10, la discussió sobre si aquest sector havia d’existir o no -absolutament legítima, faltaria més- no és el tema. Això es va decidir al moment del POUM, fa deu anys. Tan discutible com es vulgui, però no és el tema d’ara.

I els 337 habitatges de Mas d’en Sordé? La veritat és que en vaig parlar fa uns mesos, quan es va fer l’aprovació inicial d’un tràmit que, de fet, se superposa al d’ara (ho podeu veure AQUÍ). En tot cas, sobre aquest sector, cal tenir en compte:

- Que el Pla parcial i tràmits posteriors (reparcel·lació i urbanització) encara s’han de tramitar i aprovar.

- Que no em sembla que siguin, ara mateix, la mena d’habitatges que ens cal a Tarragona, sobretot per situació.

- Que em semblaria aconsellable supeditar la construcció dels habitatges a l’efectiva rehabilitació i posada en servei de Mas d’en Sordé com a hotel, que crec que ens interessa com a ciutat, de cara a un tipus de turisme amb més valor afegit.

I, pel que fa al PP1, aquest sí que progressa adequadament. Clar que el primer pla parcial -després se n’han fet modificacions- va ser aprovat definitivament a l’octubre del 1991, de manera que, gairebé trenta anys després, no sé si es pot parlar d’agilitat...

De manera que aquest primer quinquenni ja anem amb retard, i no em sembla una bona notícia. I fins i tot si el retard fos més reduït, crec que els tempos que marca l’agenda són un brindis al sol (i, sabent qui l’ha feta, uns bons professionals, estic absolutament convençut que en són molt conscients, d’això). Marcar uns calendaris de posada al mercat de cinc o deu anys em sembla, o bé un optimisme càndid, o bé una manera de fer quadrar-ho tot a garrotades. Alguns exemples del que passa realment? Ja he citat el PP1 Avinguda d’Andorra, aprovat al 1991... i que encara aporta potencial per al primer quinquenni. El PP20, la Vall de l’Arrabassada, es va aprovar al 1985 (i no es va publicar fins al 1995!!!!) i s’ha anat fent fins fa relativament poc. El PP2, la zona al voltant de l’Hospital Joan XXIII, es va aprovar definitivament al 1987, i encara hi ha solars per edificar.

Amb aquests antecedents –que no són exclusius de Tarragona ciutat, això passa a tot arreu- marcar-se uns ritmes d’execució de planejament, edificació, i posada al mercat d’habitatges com els que planteja l’Agenda, em semblen una acceleració més que discutible.

Però encara em sembla més preocupant una afirmació que fa la MPOUM en relació als polígons en sòl urbà no consolidat. Diu (Agenda, pàgina 6):

«Pel que fa als sectors i polígons en sòl urbà consolidat i no consolidat, tenen un abast molt limitat en comparació al potencial d’habitatge del sòl urbanitzable, amb un important volum de preexistències pròpies d’un teixit a transformar, una estructura de propietat molt fragmentada (en especial quan es tracta de sòl residencial), i titulars que habitualment son persones físiques que poc tenen a veure amb el know how de la transformació urbana o amb les estructures d’empresa (públiques o privades) imprescindibles per a liderar financerament projectes d’inversió immobiliària a mig i llarg termini.

Els polígons i sectors en sòl urbà no es mobilitzen sinó és a partir de la conjunció de molts dels factors que s’acaba d’apuntar. És per això que, molts d’ells, no viuran la conjunció mentre d’altres si. La present MPOUM estima que la probabilitat de que es desenvolupin al llarg de la vigència del POUM, és d’un 50% que equival a un potencial quinquennal de 830 habitatges.»

Comparteixo –no pot ser altrament- el fet que la gestió del sòl urbà, consolidat i no consolidat, és molt més complicada, però de cap manera em sembla que això pugui ser excusa per aparcar tot aquest gruix d’opcions d’intervenció en la ciutat. Al contrari, es tracta d’operacions que refan ciutat o la completen, i per això em semblen molt importants. Crec que no ens podem permetre no assenyalar prioritats en el desenvolupament d’aquests polígons, i això correspon, en primer lloc, a l’Ajuntament, i l’agenda és -hauria de ser- el lloc on assenyalar aquestes prioritats.

A més, aquesta afirmació “tenen un abast molt limitat en comparació al potencial d’habitatge del sòl urbanitzable” si bé pot ser certa en termes quantitatius, no té en compte que, en tractar-se de sòls urbans, el seu impacte sobre la forma i funció de la ciutat és més gran. I fins i tot en nombre d’habitatges cal ser prudents: el PMU34, a la zona del Gimnàstic, i amb la tramitació avançada, té un potencial de 522 habitatges. De fet, el conjunt de plans de millora urbana té un potencial de 3.012 habitatges, i els polígons d’actuació, un total de 3.420. 12 PMU i 46 PA, i l’Ajuntament renuncia a assenyalar algun criteri de prioritat o de preferència per a desenvolupar-los?.

I aquest és, potser, el que es pot desprendre d’aquesta MPOUM (i que, en tot cas, va molt més enllà de la MPOUM): si tenim un urbanisme municipal a la defensiva o si en tenim –o en volem tenir un- que realment dirigeixi. Fixem-nos que el canvi primordial en l’agenda -a banda d’una sincronització, inclosa la metodologia, amb el PTSH que em sembla positiva- suposa que s’assenyala un calendari, però amb una forta càrrega negativa. M’explico: permet que no es comenci la tramitació de determinats sectors si no és al quinquenni que els toca –i això està bé- però és una incògnita què passa si no es formulen i tramiten quan toca.

Perquè això és el que ha passat ara. En aquest primer sexenni de l’Agenda del POUM –i per això ara es revisa, i està bé que sigui així- s’haurien d’haver formulat, tramitat, aprovat, executat i edificat el PP10 (IKEA), el 40% del PP24 (la Budellera) el 25% de les ARE -el PP 30 (Pou Boronat) i 37 (Sant Salvador)- i el 50% de diverses operacions en sòl urbà consolidat i el 30% en no consolidat.

Això no ha estat així perquè la conjuntura –la crisi, vaja- ho va aturar tot, inclosa la iniciativa municipal. Però fiar-ho tot al fet que, si el mercat s’anima, la promoció privada s’hi posarà, és tant com deixar la transformació de la ciutat –per extensió i per renovació, que de tot hi ha d’haver- en mans de la iniciativa privada, que té unes prioritats diferents a les col·lectives, i això ja em sembla un error.

Aquest no és, però, un problema de la MPOUM ara a tràmit, sinó una manera de concebre la funció de l’urbanisme municipal, que ha d’assumir un paper director molt més clar del que es desprèn de la trajectòria i del plantejament de l’Agenda. I això vol dir, és clar, que ens hem de preguntar si, a més de voler que ho faci, està en condicions de fer-ho: dotació humana i material, mitjans legals i tècnics, tot plegat tan important com la voluntat política, a més d’assumir –tothom, govern i oposició- que els ritmes de l’urbanisme no es corresponen amb els ritmes electorals, i demanen més temps.

Conclusions? Unes quantes, i amb el convenciment que hi hauria moltes més coses a dir. Aquí van:

1. Està bé que s’hagin revisat la Memòria social i l’Agenda. Adaptar-se als canvis no només no és dolent, és absolutament necessari. La nova Agenda és més ajustada a la realitat, i permet ordenar millor el desplegament del POUM.

2. La informació de base utilitzada posa de manifest, un cop més, les mancances de la informació de què disposem sobre la ciutat. Dades demogràfiques, immobiliàries, econòmiques, etc, que són imprescindibles per a dissenyar polítiques públiques. Hi ha molta informació que ja és disponible i que només demana ser analitzada, que s’hi apliquin metodologies contrastades, i que hi hagi constància per a obtenir sèries significatives.

3. És un error que l’Agenda no faci propostes més específiques sobre els sòls urbans consolidats i no consolidats. Es tracta d’espais per a refer ciutat, de vegades amb un potencial important d’habitatge, en els quals és més important encara l’impuls municipal.

4. També em sembla preocupant que no hi hagi una reflexió i un calendari en termes d’obtenció de sòl per a equipaments, en determinades localitzacions. Tarragona disposa de molt de sòl qualificat d’equipament, però això no vol dir que tingui la forma –les dimensions del solar- idònia, ni que estigui, ara, localitzat on presumiblement es necessitarà. I no sempre hi ha un sector o un polígon que ho resolgui.

5. Ens cal un canvi de perspectiva de l’actuació municipal en matèria urbanística, i que això es tradueixi en l’Agenda. No n’hi ha prou –tot i que és important- amb tenir eines per a impedir que algú faci abans d’hora; ens cal també un compromís més clar amb fer quan col·lectivament hem decidit que cal fer. I això vol dir, també, i de manera inexcusable, que l’Ajuntament ha de disposar de tots els elements necessaris per a fer: voluntat política, és clar, però també mitjans legals, humans i materials.

6. Sobre propostes concretes, i amb l’escepticisme sobre la velocitat del calendari plantejat, crec que hauríem de prioritzar l’execució del PP30 Pou Boronat, per diverses raons:

- Perquè té una excel·lent situació, i permet millorar una de les entrades de la ciutat.

- Perquè ja té el planejament aprovat.

- Perquè té una dotació important d’habitatge protegit.

Altres coses que ja estan en marxa, com ara la Budellera, tenen el seu ritme. Ja en vaig parlar ( AQUÍ i AQUÍ i AQUÍ). Continuo creient que cal reformular-ne unes quantes coses i, sobretot, cal assumir que parlem d’un eixample –és continuïtat de la ciutat existent, molt més que no pas altres propostes- amb un escenari de trenta o quaranta anys. L’eixample de Barcelona va trigar més de cent anys, a omplir-se...

I m’alegra que la MPOUM, ni que sigui amb la boca petita, deixi el PP46 Horta Gran a la nevera. Es un pla parcial que no he vist mai clar, per motius ambientals, de situació, i de model. Motiu de més per pensar-hi.

7. Keep calm. Aquesta MPOUM no és la panacea de tot, ni li hem d’exigir el que no li toca. Suposa, això sí, una passa important de racionalitat, permet posar un cert ordre, i ens pot esperonar a millorar en altres camps que no li pertoquen però les mancances dels quals han quedat de manifest. I relativitzem les previsions, que són això, previsions. D’aquí al 2035 han de passar moltes coses, i segur que refarem eines, agendes, i més. No passa res.

Energia metropolitana

Llegeixo al Més Tarragona d’avui l’anunci que l’Ajuntament de Tarragona estudia fer una empresa municipal per a generar energia. Aquest és el titular, però el text parla més concretament d’una empresa comercialitzadora, que no és ben bé el mateix, si bé diu que no descarta fer inversions per a generar energia alternativa.

Tot i que comparteixo l’objectiu, i em sembla una bona idea que el món local prengui la iniciativa en aquest tema, sóc bastant escèptic, sobretot perquè la meva confiança en les propostes que es fan pocs mesos abans de les eleccions és escassa, per no dir nul·la.

Deixo de banda, ara, qüestions com la necessitat de separar els papers de comercialitzadora i de productora –tot i que crec que fer-los tots dos- i més coses. Em centro en el mercat potencial que pot tenir

La iniciativa és municipal. I això vol dir a partir de la ciutat de Tarragona i, suposo, per a la ciutat de Tarragona. No crec que vulgui –i pugui-  oferir el servei més enllà, sobretot perquè això desvirtuaria el caràcter municipal de la iniciativa i l’equipararia a una comercialitzadora més, cosa que suposo que toparia amb impediments legals.

Aquest abast municipal vol dir també treballar amb les pròpies forces, amb els recursos tècnics, humans, financers, de l’Ajuntament de Tarragona, i amb un mercat limitat als 132.000 habitants de la ciutat. Em pregunto si no seria més raonable i eficient fer un plantejament metropolità de la iniciativa (que, per altra banda, també fa el model barceloní de la proposta). Després d’omplir-nos la boca dient que som la segona àrea metropolitana de Catalunya, potser que ens ho creguéssim i actuéssim en conseqüència.

Ampliar l’abast de la proposta al nucli dur metropolità (que, per mi, és Tarragona, Reus, la Canonja, Vila-seca, Salou i Cambrils) suposa abastar una població de més de 323.000 persones, una massa crítica important per a un projecte d’aquestes característiques. I, sobretot, generar una dinàmica metropolitana sobre fets concrets, pràctics.

Sempre que n’he tingut ocasió, en aquest blog, en articles, en xerrades... he sostingut que abans de plantejar-se formalment un ens metropolità, cal engegar i aprofundir dinàmiques metropolitanes, si pot ser a partir d’instruments existents. L’ATM o el Pla director urbanístic de l’àrea central del Camp de Tarragona, per exemple, però també una empresa energètica comuna. A més, això suposaria, per a Tarragona, un exercici de la capitalitat intel·ligent i generós, dos adjectius no gaire posats ens pràctica en aquest sentit.

Ens ho pensem? 

Una nota brevíssima dels pressupostos de l'Estat, en clau cultural tarragonina

Fa uns dies, una diputada socialista del Camp de Tarragona publicava un article al Diari de Tarragona reclamant més inversions al pressupost de la Generalitat, i exposava una sèrie de mancances que justificaven aquesta petició.

Ara s’ha fet públic el projecte de pressupostos de l’Estat. D’entre les moltes xifres i dades, em fixo en una sèrie de partides de cultura, amb noms i cognoms. El que es coneix com a subvencions nominatives. Vegeu aquest quadre, manllevat de l’Ara (www.ara.cat):

Compara disset partides als pressupostos del 2018 i als actuals. De les disset, tres desapareixen, set queden congelades, sis pugen entre un 6,47% -la que més- i un 0,019% -que deu ser una broma: 130€!!!- i una baixa un 10%.

I, ves per on, a Tarragona una desapareix –les obres al Museu i Necròpolis- i una és la que baixa –el Museu arqueològic-. I la partida de la Fundació Pau Casals –que no és Camp de Tarragona, però és la circumscripció de la diputada en qüestió- es queda com estava.

Signarà un altre article, senyora diputada?

Qui mana a Tarragona, o la demografia recreativa del Diari de Tarragona

El Diari de Tarragona (DdT, per sigles, compartides amb una antiga publicació de serietat similar) ha publicat un dels seus exercicis de victimisme tarragoní i reivindicació de la Tarragona provinciana. L’exercici es presenta amb el títol “El poder en Tarragona está en la sombra” i pretén ser una anàlisi de qui mana a la ciutat.

Com era d’esperar, venint de qui ve, és una llepada en tota regla als poders que agraden al DdT: Església, Port, Diputació, Química, Santa Tecla... i de passada menystenir l’Ajuntament i la Generalitat (Ai uix! Barcelona! Ecs!). Res de nou, doncs.

Però el reportatge té una perla boníssima. Una de les fonts anònimes, fidelment reproduïda pel DdT, explica els motius de la debilitat de la societat civil, i diu:

“La represión en Tarragona durante la guerra del francés fue tan cruenta que después de la contienda apenas quedaron en la ciudad 300 personas. La ciudad se repobló con gentes llegadas de fuera. Hablamos de apenas 200 años, cuatro generaciones”

Genial!. Ja sé que el DdT pot argüir que no és collita pròpia, però vaja, si ho reprodueix, doncs alguna responsabilitat té. No crec que hagués reproduït una declaració que digués que a Tarragona manen els extraterrestres o alguna cosa així, per molt que pugui ser versemblant.

A veure, deixem de banda –que no és poc- això que a Tarragona van quedar 300 persones. Una lectura del volum corresponent al segle XIX de la Història de Tarragona, que és obra d’un professional rigorós i solvent com és Salvador-Joan Rovira, ens permet veure que les coses van anar de manera molt diferent.

El que és espaterrant és això que la ciutat “se repobló con gentes de fuera”. Ah, vaja, vol dir que el tarragonisme és genètic? Que va a l’ADN i, clar, una espècie diferent no el porta?. I en 200 anys, només. Quants anys es necessiten per a ser tarragoní? Jo ja he assumit que els tarragonins pata negra no em consideraran mai tarragoní –no hi he nascut  i només fa cinquanta anys que hi visc- però els que van venir fa dos-cents anys tampoc?.

I 200 anys, quatre generacions? Potser sí que hi ha un tarragonisme genètic, però deu ser en termes de longevitat i de lentitud en la reproducció. Si cada generació són cinquanta anys...

En fi, que aquesta és la premsa –part de la premsa- que tenim a Tarragona. Potser això també ajuda a entendre la debilitat de la societat civil tarragonina. Si més no, d’una certa societat civil, perquè a la ciutat hi ha molts més noms a tenir en compte, encara que el DdT no ho vulgui saber perquè no diuen el que els agrada sentir. 

Eleccions judicials, maneres de fer

Aquest darrer any, amb l’ofensiva judicial del general Llarena hem fet tots, gràcies a personatges com l’Ernesto Eikaizer, en Jaume Alonso-Cuevillas, l’Antonio Boye, i més, un curs accelerat de dret processal. Hem descobert conceptes, procediments, tràmits, i tot un llenguatge sofisticat i capaç de tota mena de recargolaments, especialment a les novel·lesques interlocutòries de Llarena, que, no ho oblidem, no està sol en les seves maniobres.

Tot plegat ha ajudat a situar el món judicial a primera plana i, un cop allí, la cosa ha anat a més. Primer, amb les sentències amb fre i marxa enrere del tribunal suprem, en el cas de les hipoteques. Una mostra perfecta de la separació de poders, de la serietat i ponderació esperables en el tribunal suprem, i de la confiança que hi podem dipositar. Estem arreglats.

Després, amb l’enèsim capítol de canvi de cromos en l’elecció de l’anomenat consell general del poder judicial. Un cambalache (el diccionari diu barata, però, tenint en compte a on passa, crec que escau més l’original espanyol) habitual, que aquest cop s’ha fet encara més evident.

Aquest darrer cas ha posat d’actualitat -de fet, com cada cinc anys, quan es renova, si és que es pot dir així, el consell- el mecanisme d’elecció dels seus membres. Recordem-ho: elecció, diuen, pel Congrés i pel Senat, per majoria qualificada. Tenen raó, que la majoria és qualificada, però em temo que no tothom la qualificaria del mateix; el que jo en diria faria que m’apliquessin el codi penal, segurament.

Pel que sembla, o s’elegeix així, o es fa per i entre els jutges -que, vist el que hi ha, potser seria encara pitjor-. I prou. O blanc, o negre.

El meu interès pel funcionament dels òrgans constitucionals espanyols és, com tothom pot imaginar, absolutament descriptible. Però perquè no sigui dit, i només a tall informatiu, i de coneixement històric, em permeto recordar que, a Catalunya, quan ho vam poder fer -i salvant distàncies- vam ser capaços d’imaginar una altra solució, que ara per ara em semblaria una manera raonable de sortir d’aquest dilema: o els jutges, o els partits.

L’any 1934, el Parlament va aprovar la llei de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, que feia funcions -més o menys- de tribunal suprem a Catalunya. Ho va fer perquè, en l’àmbit judicial, la competència de la Generalitat republicana era força més gran que l’actual Generalitat del «estado más descentralizado del mundo».

A l’hora d’escollir-ne la presidència, es va optar per un sistema mixt entre la sobirania -el Parlament- i el món judicial. L’article 4, que regula l’elecció del president del Tribunal, ens diu que serà elegit per una assemblea ad hoc, formada per:

24 diputats del Parlament
El president de la Comissió Jurídica Assessora
Els degans dels col·legis oficials d’advocats de les poblacions on hi hagi Audiències
El degà de la Facultat de dret de la Universitat de Catalunya
Dos magistrats del Tribunal de Cassació designats per la Cambra de Govern del Tribunal
El Procurador de Catalunya
El president de l’Audiència territorial de Barcelona
Els dos presidents de sala de l’Audiència territorial de Barcelona
Els presidents de les altres Audiències de Catalunya
El president de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència
El degà dels jutges de primera instància de Barcelona
El degà dels jutges municipals de Barcelona

Un total de 42 persones, representatiu del món del dret, però amb una forta -el 60%- representació parlamentària que, com que és proporcional a la composició del Parlament, fa que qui tingui la majoria no pugui fer i desfer del tot.

Seria possible, ara, aquest sistema, o similar? No ho sé, però crec que, si més no, dificultaria els cambalaches que veiem ara, que, per cert, podrien ser fàcilment desmuntats, només cal que, un cop elegits, els consellers i conselleres vagin per lliure i comencin per no elegir el president que han decidit el duet còmic Pedro i Pablo (Casado).

I, si no, que quedi constància que fa més de vuitanta anys el Parlament català feia coses amb una mica més de seny de les que veiem ara. Que no costa gaire, però s’ha de dir.

imatge: foto d'Ángel Diaz, de l'agència EFE, manllevada de l'ARA, i que il·lustra perfectament la modernitat i els referents -atenció a la creu, l'uniforme militar, el retrat, i les punyetes- de la justícia espanyola.

Alejandro, tarragoní i president del PP català

La notícia política tarragonina del dia podria ser l’ascens d’Alejandro Fernández a la presidència del PP català. Un ascens cantat des del desastre electoral del PP el 21-D, i que el mateix Alejandro -mira, com el Lerroux!- va anunciar amb el seu desmentiment que no va enganyar ningú.

En altres ocasions he manifestat que l’absència de gent de la Catalunya Nova als primers rengles de la política catalana era una anomalia. No per un provincialisme que em faci defensar persones del Camp de Tarragona per sobre d’unes altres, i menys per aquest anticatalanisme disfressat d’antibarcelonisme del qual Alejandro Fernández és un ferm practicant. En vaig parlar AQUÍ. Per haver-ne parlat, he de dir que crec que és bo que els lideratges polítics a Catalunya acullin gent de totes procedències. Per aquest motiu em sembla positiu que sigui Carlos Castillo, diputat tarragoní, qui encapçali aquest corrent o plataforma o el que sigui del PSC anomenat juliol del 78. I, a partir d’aquí, com deia Joan Fuster: pus parla català, vejam què diu. És a dir, per ser tarragonins, ni millors ni pitjors, i pels fets els coneixereu.

I pels fets i per les paraules -més les segones que els primers- coneixem Alejandro Fernández, a Tarragona. De manera que potser no serà sobrer del tot explicar-ne algunes coses, en profit de tothom, encara que no és el primer cop que en parlo (ho podeu veure AQUÍ).

D’entrada dir que AF es llest i hàbil en la comunicació. Que ningú esperi la matusseria bronca d’aquell porter de discoteca de Badalona que tenien abans al PP. AF prefereix la ironia -encara que, en el seu cas, és més aviat un to foteta i perdonavides; continuem amb Fuster, sempre necessari: la ironia necessita còmplices- i el foc d’artifici d’una oratòria brillant, encara que no necessàriament amb contingut.

Que AF és llest ens ho prova el cursus honorum que ha seguit per arribar on és. De molt jove afiliat a les Nuevas Generaciones, aviat va ser nomenat assessor del grup del PP a la Diputació de Tarragona. En aquells moments -finals dels noranta- el PP de Tarragona recollia la carcúndia de la ciutat (no tota, una part era en una altra coalició que aleshores guanyava eleccions municipals). AF hi va veure una oportunitat de trepar, llest com és, i efectivament ho va fer. Vaja, que es va dir a si mateix: "aquesta colla me'ls menjo amb patates". El 2003 ja era regidor, i el 2007 va encapçalar la llista. El 2011 va tocar el cel amb els dits, amb set regidors, i va arribar a pensar que podria tenir l’alcaldia compartida mitjançant aquell sistema que, quan el perjudica, el PP anomena pacte de perdedors i engany a l’electorat, però que no té cap mania a usar quan li convé. El pacte CiU-PP contra el PSC no va funcionar, i es va quedar amb les ganes.

I aquí tenim una característica d’AF, ben marxista: aquí tinc uns principis, i si no li agraden, en tinc uns altres. Amb l’habilitat de xarlatà de fira que té, se sent capaç de convèncer d’una cosa i de la contrària, segons els vent les veles, sobretot quan li riuen les gràcies, com han fet determinats mitjans i sectors de Tarragona durant molt anys.

AF ha anat passant per càrrecs diversos: regidor de govern i d’oposició, diputat provincial, diputat al Congrés, diputat al Parlament. En alguns llocs, amb una certa brillantor, com els culs de got que passen per diamants; en d’altres, com ara al Congrés de Diputats espanyol, amb una grisor i inanitat absolutes. Com a molt, amb algun discurs oportunista i brillant, però la llista de resultats concrets és zero.

L’ara flamant president de PP català sempre ha volgut fer gala d’un bagatge polític important. En el panorama polític local de Tarragona, més aviat mediocre, això li ha estat fàcil. En entrevistes i discursos deixa anar noms -Kayek, Popper- per demostrar que és molt llegit. Si més no, que ho sembli. En una entrevista d’avui mateix, i en recents discursos, ha anat una mica més enllà en el temps, i ha reivindicat com a precedents Adenauer i Schumann. De veritat?. Sap realment què van fer Adenauer i Schumann? La democràcia cristiana governant a Europa els anys cinquanta no és, ni de bon tros, la democràcia cristiana -o el que en quedi amb un altre nom- a l’Europa actual. L’estat del benestar, aquest que el PP s’entossudeix a desmuntar sense haver-lo tingut mai, és obra dels consensos democristians i socialdemòcrates de la postguerra. Van ser els governs d’Adenauer els que van impulsar la participació sindical en la gestió empresarial. Si ara ho proposés Podemos, per dir algú, els esgarips de la caverna del PP i Ciudadanos -i, n’estic segur, del soi-disant liberal d’AF- se sentirien des de l’estratosfera, i ho titllarien de veneçolà (no hi té res a veure, però sempre ven, això, a l’ABC i a a Razón) de marxista-leninista, i ves a saber què més. Vol seguir aquesta via Adenauer? Parlem-ne.

Fins i tot en podem parlar si vol seguir algunes vies Merkel, com ara l’acollida de refugiats. Perquè ara modula el discurs (per exemple, a la Vanguardia d’avui diu:

«Mi discurso es muy clásico: nuestra capacidad de acogida es limitada, somos un país solidario, la inmigración ha contribuido positivamente a la historia de España, pero se tiene que hacer de manera controlada y garantizando que las personas que vienen a nuestro país cumplan y acepten nuestro sistema de libertades y de derechos.»

Doncs a Tarragona encara recordem discursos incendiaris als barris, i propostes demagògiques com ara la que volia prohibir el burka -per cert, inexistent a Tarragona- als carrers. Aleshores va ensumar sang, i s’hi va tirar de cap. Ara toca un discurs formalment més amable?. Cap problema, recordi allò dels principis.

I no és l’únic cas. AF es proclama liberal, però, a la vegada, va ser capaç de presentar, a l’Ajuntament de Tarragona, una proposta per la qual l’Ajuntament es comprometia a no comprar a proveïdors i no contractar serveis d’empreses no tarragonines. Si Adam Smith aixequés el cap, es tornaria a morir de l’ensurt, però és igual, recordi allò dels principis.

Liberal? El titular de l’entrevista, i el text mateix, ho diuen tot:

Alejandro Fernández : “Con Torra no puedo dialogar, no es un demócrata”

Ara imagineu si això ho digués Torra sobre AF. Amb aquestes paraules. Les acusacions -que jo veuria encertades, igual que les veig encertades ara referides a AF- que no és qui per a donar patents de democràcia, estarien a l’ordre del dia. Però AF, encantat d’haver-se conegut, com sempre, es creu capacitat per això i per més, sobretot ara que ha de fer mèrits davant dels seus (i els seus són, sobretot, la brunete mediàtica) i ha de demostrar que, tot i els somriures i les gracietes, és capaç de mossegar.

I encara una altra. Els usos habituals en el PP són que el president del partit sigui el candidat a la presidència de la Generalitat, que també -i això és general, no només del PP- es presenta (norma no escrita, que quedi clar) com a cap de llista per Barcelona. No tinc cap dubte que les immenses galtes d’AF li permetran presentar-se de cap de llista per Barcelona i empassar-se, com si res, tots aquells discursos i sarcasmes sobre Barcelunya i que dolents que són a Barcelona, encara que ara els hagi de demanar el vot.

AF ha tocat el cim polític amb la presidència del PP català, però que no s’enganyi, no és que ell hagi pujat molt, encara que ho hagi fet: és  que el cim ha quedat molt baixet. Els mediocres -i Xavier Garcia Albiol n’és molt- busquen successors pitjors per a sentir-se millors per comparació. AF té alguns mèrits que Garcia Albiol no té, començant per la capacitat de relacionar subjecte, verb i predicat, i una mica més d’habilitat política. Però que no s’enganyi: és president d’un partit amb quatre diputats al Parlament, amb una única alcaldia a Catalunya, i quan s’ha sotmès al vot de la militància, l’han votat poc més de 1.400 persones. A veure què passa, a les properes eleccions municipals.

I la pregunta habitual, que faig a molta gent política, de tots els partits. Si no fos això, de què viuria? I, si us plau, que no digui que de professor a la URV. Professor associat -que no és cap demèrit, eh?, que jo també en sóc- no val. Sé el que es cobra, i sé que cal tenir una altra feina, o ser autònom, per a ser-ne. De manera que tornem-hi: de què viuria? D’una consultoria de comunicació política? D’una porta giratòria? No anem bé, i això no és només -però també ho és- problema d’AF.

A veure què passa.

(imatge extreta d'e-noticies.cat, amb la cara d'AF quan veu el panorama del partit)

el Vallès metropolità

Ahir, el diari ARA ens informava  -ho podeu veure AQUÍ- que hi ha moviments d'organització territorial, ara al Vallès. Així, en singular, i no vallesos, perquè el que ara es proposa -no sé amb quin grau de serietat ni de precisió- és una nova àrea metropolitana, que comprengui Vallès oriental i occidental, independent -en la part que pertoca- de l'àrea metropolitana de Barcelona.

La proposta és agosarada, i suggereix molts comentaris, d'ordre divers.

D'entrada, tinguem en compte que la proposta no és del tot nova. Sí que ho és en la formulació, però no en el plantejament. Ja fa temps que existeix aquest -moviment? Plataforma?- de Fem Vallès, i ja havia llençat diverses propostes en aquest sentit, com ara una única comarca, o bé la creació d'una autoritat única del transport vallesà. Algunes referències, molt interessants, AQUÍ. De fet, pel que he pogut veure, el tema del transport és una peça bàsica de les seves propostes, amb idees que, sense que en tingui un coneixement profund, em semblen molt interessants (i, encara, un apunt: quina enveja de veure gent que es mou i fa propostes així! Al Camp de Tarragona hi ha, és cert, la plataforma pel transport públic, però em sembla que està molt lluny encara del que fa i del ressò que té el Fem Vallès).

Aquella proposta de comarca única va quedar en no-res. No hi havia interès per parts dels actuals consells comarcals, alguns municipis no ho veien bé, i suposo -no ho sé- que el Govern deuria arrufar el nas, mig per la immensa por al canvis territorials, mig pel temor a tenir una comarca de més d'un milió d'habitants.

Aquesta darrera raó ens posa de ple en el debat comarcal en conjunt -l'organització territorial és un sistema- i en la incongruència que suposa un model que iguala formalment realitats de 4.000 habitants -l'Alta Ribagorça- i una altra comarca -a més del Barcelonès- de més d'un milió. Ja es veu que això grinyola.

La nova proposta es planteja en clau metropolitana, però, de fet, presenta els mateixos problemes, i algun més. Perquè no es diu què passaria amb els consells comarcals existents. Es mantindrien, dins de la nova àrea metropolitana? No tindria massa sentit, sobretot ara que sembla que finalment s'abordarà la supressió del consell comarcal del Barcelonès.

Una nova àrea metropolitana ens posa més qüestions. Té sentit separar els municipis vallesans que ara són dins l'AMB? Quins són els límits de l'AMB? Sant Cugat del Vallès és més metropolità que Rubí i que Cerdanyola del Vallès, i per això és dins l’AMB i els altres dos no hi són? Pensem que l'antecedent immediat eren dues entitats metropolitanes, de transport i de medi ambient, amb àmbits diferents, i més abans la Corporació metropolitana de Barcelona, que es corresponia a l'àmbit del Pla general metropolità, i aquest... a la comarca urbanística de Barcelona creada pel Ministerio de la vivienda franquista l'any 1953 (males llengües diuen que l’àmbit fou improvisat la nit abans per un parell de funcionaris). És a dir, que mai no s'ha fet un exercici de delimitació metropolitana des de zero. Afortunadament, és clar, perquè encara estaríem discutint, amb les dotzenes de possibilitats i de mètodes.

El que posa de manifest la proposta vallesana és la naturalesa també metropolitana -potser diferent, però també metropolitana- de la regió barcelonina, una naturalesa ja reconeguda en diversos documents -per exemple, el mateix pla territorial metropolità de Barcelona-. I, és clar, la dificultat de posar un límit en allò que formalment és una dinàmica, molt fluctuant en el temps i en l’espai.

Ara bé, això implica una institucionalització? No necessàriament. Hi ha, al món, diverses solucions a tenir en compte, solucions que ens remetrien, en part, a experiències passades, com ara un ens -local, metropolità, agència especialitzada...- específicament centrat en el transport. Enlloc no està escrit que hi ha d’haver un únic i òptim àmbit per a l’urbanisme, el transport, el medi ambient....

Ens podríem preguntar també sobre l'absoluta necessitat de compartiments estancs en termes de planificació i gestió, o la capacitat d'integrar xarxes i mirades policèntriques. Molt a dir.

Per altra banda, però, el mapa proposat és molt suggerent, si el posem en relació amb més propostes. Pensem en l'anunciada supressió del Consell comarcal del Barcelonès. I en la proposta al seu dia de la comarca de Montserrat, que corresponia precisament a la part del Baix Llobregat no inclosa a l'AMB (excepció feta de Vallirana, que incomprensiblement no és a l'AMB, malgrat haver-ho demanat unes quantes vegades, tot i que el mapa de l’ARA la posa dins). En vaig parlar en  AQUEST APUNT. La combinació de les tres coses -Vallès, Montserrat, no consell comarcal del Barcelonès- deixa en un sol àmbit una nova AMB amb el Barcelonès i la resta del Baix Llobregat, sense confusions amb consells comarcals que comparteixen part del seu àmbit.

Seria aquesta una solució viable? No ho tinc clar del tot, però tindria algunes virtuts. Per una banda, evitar superposicions que no fan més que complicar les coses. Per l'altra, introduir elements diferenciats per a territoris -i, per tant, realitats i problemes- diferents. Ara, cal ser conscients que això suposa una concepció radicalment diferent de l’organització territorial, més flexible. Suposa també superar uns àmbits molt arrelats en la consciència col·lectiva, encara que no es corresponen a la realitat territorial actual sinó a la de fa vuitanta anys.

A més, té la virtut d’obrir -o d’ajudar a obrir- el debat sobre més àrees metropolitanes a Catalunya, i això, al Camp de Tarragona, amb aquesta pretensió de ser la segona àrea, ens hauria d’interessar. I, al capdavall, ser la tercera tampoc no és un problema, que això no és una competició.

(imatge extreta del diari ARA, que espero que no s'enfadin)