La matemàtica de la història: propera parada, el 2029?

 

El nom d’Alexandre Deulofeu no deu dir res a molta gent, llevat dels figuerencs que van estudiar el batxillerat a l’institut que du el seu nom. És una pena, perquè va ser tot un personatge, també amb projecció política. Alcalde de Figueres durant la guerra, exiliat, i refugiat, quan va tornar, a la seva professió de farmacèutic, va deixar una extensa obra escrita i, especialment, una Matemàtica de la història, una obra fascinant.

Emmarcada en els corrents més o menys mecanicistes, com ara les obres d’Spengler (La decadència d’occident) o de Toynbee, Deulofeu planteja l’existència de cicles històrics (a la imatge) d’una durada gairebé exacta -d’aquí la matemàtica- dels diversos imperis i/o civilitzacions dominants. Una tesi recorrent en la historia, si bé no amb l’exactitud matemàtica amb que l’estableix Deulofeu.

Això podria ser una facècia d’empordanès eixelebrat, però, quan t’hi apropes, comences a veure més coses. Ja d’entrada confesso que no he llegit els nou volums de la inacabada Matemàtica de la història, però sí un volumet, a mode resum, que el mateix Deulofeu va tenir la misericòrdia de publicar. Aquest volum, que data de l’any 1951 (tot i que jo en tinc la segona edició, que ja va ser possible en llengua catalana, del 1967, i que Deulofeu explicita que va ser escrit el 1948) és una breu síntesi, però el que el fa més interessant és que, a partir de la seva teoria cíclica, anuncia que, a finals del segle XX, Alemanya s’haurà reunificat i reconquerit l’hegemonia econòmica a Europa, que els imperis colonials francès i anglès s’hauran desfet, i que la Unió Soviètica haurà col·lapsat en diverses nacions, i que el cop de gràcia, ja al segle XXI, li donarà la Xina. I, és clar, quan veus que cinquanta anys abans va predir tot això, ja t’ho mires d’una altra manera.

M’hi ha fet pensar perquè, per a l’època on som, Deulofeu també apunta diverses coses, entre les quals que als EEUU “S’esdevindrà una gran depressió seguida d’una invasió exterior i hi haurà anys de destrucció, d’esgotament i de pugna entre les faccions rivals. Això conduirà a la implantació d’un poder absolut i a nous somnis de conquesta i d’hegemonia universal. En conseqüència, una nova tragèdia per a la Humanitat.” I això del poder absolut, i de l'acumulació de riquesa per una minoria -ho diu en un altre paràgraf- està passant. 

I també diu que el cicle unificador de l’imperi hispànic, iniciat amb els reis catòlics el 1479, s’acaba el 2029, i entrem en la dissolució del que quedi. A veure si el problema de l’1 d’Octubre és que es va avançar dotze anys!

La pesta, motor d'Europa

 

Una de les lectures d’aquest estiu ha estat un llibre dens, extens, singular. “El mundo que forjó la peste”, de James Belich (ed. Desperta Ferro, 2025) és un fresc històric sobre el canvi -els canvis- al món a partir de la pesta negra. Sembla que no ha de ser gran cosa, però no és així.

En primer lloc, per l’abast temporal. Si bé normalment associem “pesta negra” a la pandèmia de mitjans del segle XIV, i només ens cal el Decameró per a confirmar-ho, aquí la pesta són tres cicles amplis, entre el segle VII i finals del segle XIX, el segon dels quals -entre el segle XIV i el segle XVIII- és el que centra el llibre. Una passa amb múltiples rebrots, mes o menys localitzats, i de virulència variable.

En segon lloc, pel concepte històric. Belich ens parla, al principi, del concepte de les divergències, d’elements disruptius, de llarg abast, que marquen un canvi global al món, i cita la domesticació i ús massiu dels cavalls, el control de l’aigua per a l’agricultura, l’aparició del carro de combat, i la que protagonitza el llibre, la pesta. Una pesta que ens és descrita minuciosament, des de la bactèria Yersinia pestis, que l’origina, fins als vectors de transmissió.

En tercer lloc, per l’abast. La pesta, i tot el que en dedueix, no és europea. La situa en un món molt més globalitzat i connectat del que ens pensàvem, i, sobretot, en múltiples direccions. Des del conjunt euroasiàtic, al món índic i xinès, passant pel sud-est asiàtic, i el món musulmà, que inclou bona part de l’espai subsaharià o de l’Àfrica occidental. I tot això no en relació o subordinat a Europa, com massa sovint hi arribem (allò que Amèrica comença a partir de Colom, com si abans no hi passés res) sinó de manera autònoma i, sobretot, entrelligada, i així aprenem que la pretesa superioritat europea no és més un parèntesi en segles de predomini tecnològic i econòmic de la Xina i de l’Índia. Aquest és, per mi, un dels grans valors del llibre (l’he connectat amb un altre llibre genial, “El mundo. Una historia de familias” de Simon Sebag-Montefiore” que també trenca aquest eurocentrisme, tot i que amb un text molt mes divertit de llegir, perquè és un gamberro).

I què ens diu el llibre? Doncs que la pesta, en aquest rebrot principal -però no l’únic- del segle XIV és a l’origen dels grans canvis al món que preparen el següent gran canvi que és la revolució industrial. I això és així principalment perquè la pesta, a diferència d’altres catàstrofes -inundacions, terratrèmols, incendis- mata persones, però no bestiar, ni destrueix les coses. Això fa que el capital fix -cases, tallers, terres, molins, bestiar, eines...- resta intacte, i, per tant, la dotació de capital fix per cap, quan hi ha una pèrdua de població entre una tercera part i la meitat, es dobla. Això genera molts canvis: menys mà d’obra, que permet apujar els sous; concentració de l’activitat agrària a les terres més fèrtils, i nous usos -sobretot ramaderia- a les abandonades; impuls a tecnologies per a suplir la manca de mà d’obra; necessitat de buscar nous mercats i nous proveïdors, amb el que implica de millorar els mitjans de transport; un renaixement del tràfic d’esclaus, per a tenir mà d’obra, però també absorbir coneixements, i acumular capital i establir relacions comercials; la creació de nous instruments -bancs centrals, hipoteques, lletres de canvi- que són a l’origen del capitalisme, i així moltes coses, en molts llocs, i en moltes direccions.

La pregunta que es fa l’autor és “Com és que aquest tros petit de món que és Europa aconsegueix ser dominant al segle XIX?”. I argumenta que es deu a la resposta a la pesta, que, tot i que global, va generar respostes diferents.

El plantejament és atractiu, però tinc la sensació que, en alguns casos, la lectura “pesta com a causa de” és una mica forçada. Sembla com si, feliç amb la troballa, l’autor llegeix la història en funció d’això. Sí que diu, a les conclusions, que no ha pretès que la pesta sigui LA causa, sinó una de les causes, però tot i així de vegades la interpretació em sembla forçada. De fet, a mesura que el llibre va avançant, perd una mica de pistonada, i al darrer capítol, el cas singular d’Anglaterra i com es va situar com a potència dominant, la pesta és una presència gairebé anecdòtica, una cosa llunyana. Com allò que el vol d’una papallona a Nova York causa un terratrèmol a Oceània. Que potser sí, però amb tantes passes intermèdies que la causa primera ja no importa.

Això no vol dir que el llibre no sigui d’interès, al contrari. La connexió de les diverses parts del món és extraordinària, l’establiment de xarxes comercials, d’imperis fragmentats, de formes de precolonialisme, és fascinant, i t’obliga a veure el món d’una altra manera.

A més, hi ha dades molt curioses. Ara he sabut que Barcelona, al segle XV, era exportadora.... d’ulleres!. I, per cert, en aquesta lectura del món i de com canvia, hi veig una línia de treball històric a Catalunya fascinant. Com es connectava, Catalunya, amb tots aquests canvis? Què suposa l’esclavitud a la Catalunya del segle XIV i XV? D’on venen i cap a on van els capitals acumulats per l’activitat comercial?. Formàvem part d’aquest món, i seria bo saber-ne més.

Per posar un però al llibre, he de dir que és de lectura una mica feixuga. No es pot comparar al llibre citat de Sebag-Montefiore, que, com ja he dit, és un gamberro que posa sal i pebre i fa uns textos brillants. La traducció deu ser bona -no puc jutjar-la- però m’hi grinyola molt que Lübeck, la ciutat hanseàtica, sigui sistemàticament escrita com “Lubeca”. Em recorda aquelles traduccions decimonòniques de novel·les, que traduïen el nom propi de personatges anglosaxons. Hi ha també unes quantes errades -lletres de més, discordances sintàctiques, línies repetides- que una edició més acurada hagués evitat.

En conjunt, però, una lectura més que recomanable. Ara em sembla que buscaré un parell de textos més lleugers, per descomprimir.

Geògrafs al departament de Territori. Ara sí.

 

Ara fa unes setmanes em vaig queixar del fet que el departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica no li agradaven els geògrafs (ho podeu veure AQUÍ) .

Doncs bé, el DOGC d’avui publica una rectificació de l’Acord de Govern en qüestió (AQUÍ) i amplia les titulacions admeses a totes les escales del grup A1, i això vol dir que els geògrafs també. No deixa de ser una satisfacció a mitges, perquè no es fa per reconèixer que els graduats en geografia estan plenament capacitats per aquesta feina, sinó que s’obre a totes les titulacions (dret, enginyeria...) sense distinció.

I això que la rectificació es fa, precisament, a partir d’un recurs formulat pel Col·legi de Geògrafs. Aquesta és la banda bona de la notícia, que el Col·legi va reaccionar ràpidament, i ha fet rectificar la incongruència que aquesta titulació no fos contemplada per a la direcció dels treballs del futur Pla territorial general de Catalunya, una feina que demana a crits la visió general i integrada del territori, en totes les seves vessants, que es té des de la geografia, i més en una feina que es planteja, ja d’entrada, amb caràcter interdisciplinar.

Coneixent la casa, però, no tinc cap dubte que hi acabarà havent un arquitecte, que ja deu estar decidit de fa temps. Però almenys hem fet sentir la nostra veu, i potser algun dia s’adonaran del potencial que hi ha en els geògrafs.

Molt content que el meu Col·legi hagi estat a l’alçada. 

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: tan gran com Barcelona!

 

 

 

Com era previsible, la proposta d’àrea metropolitana que han fet els adjudicataris de l’estratègia metropolitana és la més àmplia de les possibles, amb 30 municipis. Ens ho explica avui AQUÍ el Més Tarragona (parèntesi: aquesta publicació està fent un magnífic seguiment d’aquest tema, s’ha de reconèixer i agrair).  

Estava cantat, des del moment que, com es notori, hi ha la decisió prèvia que Valls hi ha de ser, i això implica un àmbit continu determinat. De fet, el mateix concurs de l’estratègia ja ho deixava ben clar quan donava el màxim de punts a qui proposés això. Per arribar aquí, no calia dissimular; si la decisió ja era presa, no calia fer-la passar per una consultoria, i tot això ens haguéssim estalviat.

Clar, també ens diuen que una cosa és l’àmbit proposat i una altra l’associació de municipis, que és voluntària. També haurien de dir que una associació de municipis és menys que una mancomunitat, i no té res de metropolità, però això, en aquesta llarga cerimònia de la confusió que és aquest procés metropolità, és peccata minuta.

De manera que, com ja vaig escriure fa mes de tres mesos (em perdonareu la vanitat de l’autocita; AQUÍ) tindrem -potser- una àrea metropolitana gairebé tan gran com la de Barcelona (556 km2 al Camp; 636 l’AMB) i amb gairebé tants municipis (30 al Camp; 36 a l’AMB) però, és clar, molt menys densa (827 habitants/km2 al Camp; 5.093 habitants/km2 a l’AMB). També, sembla, amb molt menys sentit del ridícul.

 

 

Aiguafreda: una llei millorable

 

Per un encàrrec que tinc per a la tardor, he repassat les vicissituds de l’organització territorial d’aquests darrers vint-i-cinc anys, i, d’avui mateix, em trobo amb la llei del canvi d’adscripció comarcal i veguerial d’Aiguafreda, que passa del Vallès Oriental, i vegueria de Barcelona, a Osona, i vegueria de la Catalunya central. 

La llei és molt simple, perquè no ha de dir gran cosa, i per això s’ha fet en tràmit de lectura única. És una pena, perquè, d’haver-s’hi fixat més, haurien fet una llei més ben feta.

Per una banda, no diu res de com queden els actuals consells comarcals del Vallès Oriental i d’Osona. No m’he entretingut a fer els càlculs, però hagués pogut ser perfectament que el nombre de vots i de regidors que aporta Aiguafreda fos significatiu en les composicions dels consells comarcals. I tot i que ara no es dona el cas -potser, d’haver-se donat, hi haurien pensat- hi podria haver algun regidor d’Aiguafreda al Consell comarcal del Vallès Oriental, que ara hagués quedat en fals.

Per donar una referència, la llei 4/2023, del 16 de març, de canvi d'adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Biosca i Torà, sí que ho va tenir en compte, i va introduir una disposició transitòria que diu:

“Els consells comarcals de la Segarra i del Solsonès resten inalterats fins a la celebració de les eleccions municipals posteriors a l'entrada en vigor d'aquesta llei.”

Així de senzill.

Per altra banda, la llei d’avui també s’entreté a dir, en la disposició addicional tercera, una cosa com aquesta:

“El canvi d'adscripció comarcal i veguerial del municipi d'Aiguafreda no altera l'organització del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya ni la delimitació de les regions sanitàries vigents en el moment de l'aprovació d'aquesta llei. Per tant, es manté la vinculació d'Aiguafreda amb l'àrea bàsica de salut de la Garriga, el Consorci Hospitalari de Granollers i la regió sanitària Metropolitana Nord.”

A veure, si a partir d’ara les lleis han d’especificar que és allò que no alteren, preparem-nos per unes llei extensíssimes. Ja entenc que això era una preocupació de la gent d’Aiguafreda, però no crec que aquesta sigui la solució. La preocupació ve del fet que encara hi ha molta gent que es pensa que la comarca -i, per extensió, l’organització territorial- ens diu “a on hem d’anar”. I això no és veritat. La comarca és una divisió territorial que s’expressa en un ens local -el consell comarcal- però en cap moment es diu que els serveis públics s’hagin d’organitzar segons el mapa comarcal. Em temo que encara hi ha molt mapa mental de model provincial, però traspassat a la comarca, segons el qual la comarca és el marc únic de tota mena de serveis. 

De fet, la disposició addicional, pel mateix preu, també hagués pogut dir que no es canvia la zonificació escolar, o el mapa de les àrees bàsiques policials (per cert, Aiguafreda és inclosa a l’ABP de Granollers; la canviaran a Osona? La llei no diu que no...) o el que sigui. 

La llei, qualsevol llei, no ha dit mai que els pobles de la Baixa Segarra, comarca de la Conca de Barberà, i vegueria del Camp de Tarragona, i que són inclosos a la regió sanitària Penedès, siguin una excepció que hagi de ser garantida. O que les àrees bàsiques de salut de Malgrat de Mar i de Canet de Mar, comarca del Maresme, i vegueria de Barcelona, i incloses a la regió sanitària Girona, també siguin una excepció.

El mapa sanitari, o l’escolar, o el policial, no prenen el mapa comarcal com a marc immutable. I si això no es coneix, i preocupa, no passa res, és molt comprensible, però el que cal fer és explicar-ho, no posar una cosa supèrflua en una llei, que és -hauria de ser- una cosa molt seriosa.

No anem bé. 

Joan Raga, in memoriam

 

Ens ha deixat, molt més prompte del que calia, en Joan Raga. Sé que ara, el 2025, aquest nom no dirà gran cosa a molta gent de Tarragona, i és que han passat molts anys. Joan Raga va ser un dels molts xiquets valencians, provinents de la Universitat laboral de Xest, que van fer cap a  la laboral de Tarragona, a estudiar el batxillerat. Era -que dur, el verb en passat- una molt bona persona, lleial, noble. Allí el vaig conèixer i tractar, devia ser el curs 75/76, i ens vam fer bons amics. Però en Joan Raga feia més coses, era un dels més entusiastes membres del grup de teatre de la laboral -em sembla que es deia grup de teatre Lluís Vives- comandat per Arturo Benítez, un home savi, pencaire, i entusiasta del teatre. Vaig veure en Joan a l’escena en molts muntatges -La excepción y la regla, de Brecht, algun Casona...- però recordo una actuació espaterrant, magnífica, electritzant, del Calígula de Camus que ell protagonitzava.  

Després... el temps fa el que vol, i ens fa perdre’ns de vista. Fins que aquest safareig universal que és -o era- facebook ens va permetre saber l’un de l’altre. Així vaig saber que s’havia instal·lat a Vila-real, i que es dedicava professionalment al teatre, amb la companyia Scura Plats, de teatre al carrer. Que estava absolutament lliurat al combat per la cultura, per la cultura del país i de la gent, i una cultura popular i divertida, gens solemnial o encarcarada, però no per això menys seriosa. Sempre vaig pensar que potser algun cop els contractarien a Tarragona i podria reveure’l, ara ja sense aquella frondosa i rinxolada cabellera rossa. Ara ja no podrà ser.

Joan, una abraçada.

La plaça Antoni Pujol Niubó

 

Avui s’ha fet un acte important, a Tarragona. També un acte senzill, que això no està renyit. Avui s’ha donat nom a un espai urbà, la plaça -de fet, rotonda- que articula el final del carrer Pere Martell, el Serrallo històric, i el Moll de Costa. Des d’avui, aquesta és la plaça Antoni Pujol i Niubó.

L’Antoni Pujol va ser president del Port de Tarragona entre el 1987 i el 1995, i això explica que sigui aquest espai el que du el seu nom. Però l’Antoni ha estat, és, molt més que això. Amb funcions directives a les tres administracions que tenim per aquí -la catalana, la local, l’espanyola- ha deixat arreu una petjada important, de coses amb vocació de llarg abast, molt per sobre dels tacticismes de curta volada que veiem sovint.

L’impuls donat al seu dia al Pla dels 21 municipis, des del Servei territorial d’urbanisme -una eina que, d’haver-se continuat, ens hagués estalviat molts disgustos-  o l’impuls per a la recuperació i conservació del patrimoni històric de Tarragona des de l’Ajuntament, fins a l’encaix del Port amb la ciutat i l’impuls de l’activitat cultural i ciutadana del Port, tot té la seva mà.

Per mi, a més, hi ha un altre valor. L’Antoni va ser el meu primer jefe, quan, amb dinou anyets -que lluny que queden!- em vaig incorporar al Servei territorial d’urbanisme de la Generalitat a Tarragona. A ell -no només, però també- li dec haver-me dedicat a l’urbanisme. Va ser un Cap de servei exquisit amb el tracte a la gent amb qui treballava, que sabia -i exercia- que guanyar-se el respecte no vol dir ser malcarat, o cridar, sinó saber donar ordres o instruccions clares, respectar la gent, i valorar el treball. En quaranta-tres anys de vida professional, ha estat el millor Cap de servei que he tingut. Com em comentava un amic a l’acte d’avui, no sé si això diu molt a favor d’ell o molt poc pels altres. Qui sap.

Celebro que aquest acte d’avui, aquest reconeixement, hagi estat fet amb ell present. Els homenatges, en vida. Sobretot si, com és el cas, són molt merescuts. Tarragona té molts motius per donar-li les gràcies, i jo també.

Gràcies per tot, Antoni,