Avui, cinquanta anys d'un diari

 

Ara fa cinquanta anys jo estudiava el batxillerat -una cosa anomenada BUP- a l’aleshores Universidad Laboral Francisco Franco, a Tarragona. No sé a quina hora devia arribar a casa, si a quarts de set, quan ens deixava l’autobús, o a quarts de quatre, fent campana a la tarda, com havia fet uns quants cops. Sí sé que tenia moltes ganes d’arribar-hi per a veure, tocar, llegir el número 1 de l’Avui, el primer diari en català de la llarguíssima postguerra.

Quan veig, ara, a distància, aquell exemplar, el trobo una mica potiner -en la compaginació, en el disseny- però no sé si m’ho va semblar aleshores. A pilota passada -repeteixo, no sé què en vaig pensat aquell dia- valoro molt bé que obrissin amb una notícia sobre la vaga del metall al Baix Llobregat: una notícia normal per a un diari normal.

A casa vam ser uns dels molts comptepartícips de l’Avui. Allò que ara, que ens hem tornat una mica imbècils, en diríem fer un crowfunding. Això comportava posar-hi uns diners (i mai més vistos) i ser-ne subscriptor, amb la idea de garantir un gruix de subscripcions que el fes viable. Recordo, però, que el sistema -aleshores res d’un carnet amb un codi de barres al quiosc, com ara- era força deficient, i no sempre tenies el diari.

Com en tantes coses de l’època va ser una iniciativa amb voluntat de participació popular, amb l’embolcall de l’activisme per la llengua i pel país (allò que encara ara alguns volem deixar de fer, però perquè no calgui, no per abandonament). Em temo que, també com en tantes coses, hi va haver molta gent de bona fe i algun aprofitat, a la vegada que gent benintencionada però matussera, i gent llesta per escombrar cap a casa. Cap novetat.

No sé quant de temps ens va durar la subscripció, però sé que l’Avui va ser a casa força anys -a casa sempre hi ha hagut diaris, per sort- però algun dia es devia acabar.

L’Avui va tenir mala sort, com a diari, en part buscada i en part aliena. Com moltes altres coses vinculades, en un sentit molt ampli, a la catalanitat, va ser patrimonialitzat per un sector que sempre s’ha considerat la personificació del país. I això mateix va fer -i, a la vegada, va venir facilitat- que fos menystingut per la miopia d’un altre sector que va regalar el país, i encara ara no ho entén.

Si abans he dit que la notícia d’apertura del número 1 em semblava un bon signe de normalitat, la consideració que alguns elements tenien de l’Avui com EL diari català, i que per raó de ser escrit en català ja era bo, és tot el contrari. Alguns de bona fe i uns altres per càlcul, van acabar convertint el que havia de ser normal -un diari, a Catalunya, escrit en català- en una espècie de raresa, en ranxo a part. Si, a més, es converteix el diari en l’expressió d’una opció política -que pretén “ser” el país- encara pitjor. Hi havia la premsa -fos com fos- i, per altra banda, l’Avui. Que era diferent, perquè no n’hi havia més en català, d’acord, però que hauria hagut de tenir mes voluntat de normalitat que d’excepcionalitat o de sacralització.

Això no vol dir que fos un mal diari, tot i que depèn de quan, i de quina part del diari. Recordo molt bé unes darreres pàgines de luxe, amb les signatures de Josep M. Espinàs, Montserrat Roig i Ramon Solsona. En general, estaven més bé algunes seccions -Cultura, Opinió- que no pas la que hauria d’haver estat la columna vertebral del diari, la informació.

A empentes i rodolons (això ho explica molt bé la Maria Favà) l’Avui, en les seves diferents formes, ha fet cinquanta anys. Ara casat amb el Punt, va fent. Conserva algun dels (mals) tics d’abans -hi ha columnes que semblen sortides directament de l’executiva d’un partit polític- però  també estan en el seu dret; al capdavall, pretendre un diari neutre és absurd, i això en el benentès que tenir una manera de pensar no vol dir no ser objectiu amb la informació, sinó tenir-hi una mirada pròpia expressada amb honestedat.

Llarga vida a l’Avui, doncs, ara refós amb el Punt. Ja no li cal “salvar la llengua”. L’impuls de les traduccions automàtiques -que, per sort, han millorat molt i ja no fan les pífies d’abans- ha augmentat l’oferta de premsa en català, de molts colors i maneres de pensar. Ja tenim més premsa i més normal, amb els problemes de tota premsa escrita, i això és una bona notícia -la pluralitat de premsa, no els problemes-. L’Avui va complir el seu paper com a pioner, que també vol dir pagar la novatada. No cal que li donem més importància de la que té, això, i llegim premsa feta al país i en la llengua del país, que això ens acosta a la normalitat.

No hi haurà tele metropolitana (per ara) Cròniques metropolitanes (4).

 

A finals dels vuitanta, quan es van posar en marxa els consells comarcals, vam veure com un president d’un consell d’una comarca més aviat petita -vint-i-pocs municipis, uns quaranta mil habitants- presentava, en roda de premsa, el primer quadre de la futura pinacoteca comarcal; i, més endavant, anunciava el propòsit d’impulsar una televisió comarcal (no hi havia tdt ni res que se li assemblés). És clar, al cap de poc, ja no se’n va dir res, de tot això. Hi pensava quan he llegit el desmentiment de l’Associació per l’Impuls Metropolità del Camp de Tarragona, que diu que no, que no pensa impulsar la fusió de TAC12 i de Canal Reus per a fer un únic canal de TV.

Ja m’està bé que ho digui, però és que, si no ho hagués dit, seria igual. En primer lloc perquè estem parlant d’una associació, que en això no hi pinta res. Els titulars dels canals són uns altres, i els concessionaris de les llicències també uns altres, i aquest és un procés reglat, de manera que si a l’Associació li hagués passat pel cap, hagués pogut fer propostes, però poca cosa més. Vaja, com jo mateix, com qualsevol persona o associació.

Però, és clar, el fet que la idea hagi sorgit (de ves a saber qui) i que l’Associació hagi cregut que havia de desmentir-ho denota que el desconeixement de què és i què no és una àrea metropolitana és molt gran. I és que sembla -i això també ho alimenta, per acció o per omissió, la mateixa Associació- que estem parlant d’una mena d’administració general, d’un govern territorial amb competències inconcretes -gairebé a la carta- a cavall d’una diputació i d’una mena de govern regional intracatalà (o, potser, intraespanyol, puenteando el català, qui sap).

Alguns dels missatges de l’Associació van en aquesta línia. Des del fet que la mateixa Associació és oberta “als municipis del Camp de Tarragona” (article 9.1 dels Estatuts). Tenint en compte que l’únic Camp de Tarragona amb existència legal és la vegueria del Camp de Tarragona (article 9.f de la llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries) això vol dir 118 municipis, i el Baix Penedès exclòs. De veritat tot és àrea metropolitana? Vilanova de Prades, Rocafort de Queralt o Cabacés també? En tinc els meus dubtes...

Però el que és més preocupant és la manca de concreció d’allò que es vol que faci una futura àrea metropolitana -perquè l’associació no pot fer-ho, és una associació, no una administració- que, més enllà de l’habitual fraseologia tecnocràtica (i una mica pomposa) no diu gran cosa (l’Associació diu de si mateixa que actua “com a plataforma metropolitana de concertació estratègica territorial” que no vol dir res). De manera que és comprensible que hi hagi gent que pensi que una futura àrea metropolitana serà això, una administració més. Ja a la presentació de projectes vam veure, entre d’altres coses, propostes sobre cultura i patrimoni. De veritat? Això és metropolità? O més aviat és llençar l’ham, i que algú ho vegi com una finestreta més on demanar subvencions i posar el logo?. I algú encantat de fer de repartidora, que això genera clients. No crec que haguem de fer més coses d’aquestes.

Però bé, no ens podem queixar. Ara ja sabem que no, que l’Associació no vol impulsar una tele. Que ens vagin dient què és tot el que no pensen fer i, per eliminació, sabrem què es vol fer.

(I una abraçada als amics de Canal Reus i de TAC12, que no es mereixen que els maregin d'aquesta manera)

Sobre això de Rufian i l'esquerra espanyola (o com, en política, dos i dos no sempre fan quatre)

 

Sobre les maniobres, o propostes o impulsos o el que sigui que fa Gabriel Rufian de cara a què han de fer (o què haurien de fer, o què podria fer, o que voldria que fessin, amb ell o sense; vaja que ves a saber) les esquerres que no són el PSOE (que és gairebé com dir les esquerres a seques) algunes notes. Molt provisionals, perquè tampoc no hi ha massa propostes concretes, que és la manera de quedar més o menys bé amb tothom.

Sembla que hi ha una demanda a “anar junts” a les eleccions a tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE. Una idea genèrica a la qual, alguns dels cridats -BNG, Bildu, ERC- ja han dit que no. Que sigui en tres nacions amb un ecosistema polític propi, ja dona algunes pistes. Una idea que, sobre el paper, sembla que s’aguanta, però no gaire. Gairebé sembla que algú proposa fer una mena de “Junts per... l’esquerra”. Que pensi que el Junts pel Sí va anar com va anar.

L’argument més sòlid de la proposta té relació amb el sistema electoral, i més exactament l’hauria de tenir -però això ja no està tan clar- amb el disseny de les circumscripcions, provincials i, en una bona part, poc proporcionals pel fet que trien pocs diputats.

Però, és clar, un mínim sentit polític -per no dir sentit comú- passa també per pensar una mica per a fer què. I això més enllà d’un elemental “parar el feixisme” que em sembla que està clar. En aquest sentit, em sembla més lúcid i més clar el missatge que dona Bildu, que diu, per activa i per passiva, que per ells no hi haurà govern PP-VOX o similars. Crec que el mateix es pot dir de BNG i d’ERC.

No deixa de ser significatiu que, en graus i continguts diversos, aquestes tres forces tenen les pròpies prioritats -no incompatibles amb aturar el feixisme- i un discurs propi, un projecte propi. Amb mancances -més uns que altres- i amb dificultats de concreció -ídem- però amb una mica de gruix. L’esquerra espanyola, no tant, o gairebé gens. Parlo d’aquest conglomerat que és, o era, Sumar, que sembla que només té la consistència que li aporten, o aportaven, el nucli madrileny i  forces externes com la Chunta o Compromís. I no diguem les restes del que un dia va ser Podemos, o de la mateixa Izquierda Unida, que mai no va fer honor al seu nom i que, en un principi -ara no ho sé- també era una suma de forces. Em temo que, tot sumat -i exceptuant Chunta i Compromís, que són una altra cosa- poca tropa, i molt poc contingut. Si l’esquerra en general, a Europa, pateix d’anèmia ideològica, i està necessitada de recuperar la iniciativa i de tenir un discurs que vagi més enllà d’un liberalisme amb rostre humà (tot i que de vegades sembla més rostre que humà) a Espanya sembla que visqui de retòrica, de retrovisor, i de suspicàcia, i amb això no s’engresca ningú.

Recordo que a les eleccions franceses de 1981, la postura oficial del PCF era demanar el vot, a la segona volta, per a François Mitterrand, però de manera privada, el partit demanava el vot “veritablement revolucionari”... a Giscard d’Estaing. Per sort, la gent era més intel·ligent i va votar Mitterrand enlloc d’aquesta ximpleria, però diu molt sobre alguns circuits mentals, que sembla que alguns vulguin reproduir.

Hi ha tensions, sobre aquesta idea, especialment a Catalunya (que també són les que veig més de prop, i pel fet que qui més focalitza el debat sigui un diputat d’ERC) especialment amb què ha de fer ERC. Evidentment hi ha una tensió sobre el marc polític, un marc que, per a ERC, és català -amb un sistema de partits i unes preferències i una cultura política diferent- i no espanyol. I això no vol dir desentendre’s del fet que, per ara, ens tenen dins d’Espanya, i que un hipotètic govern espanyol de PP-VOX seria una mena de maledicció. Tornem, doncs, a la via Bildu: per nosaltres no serà. I jo crec que no hauria de passar d’aquí, si no fos el fet personal, i tenint en compte, també, que amb això no n’hi ha prou, i que també hi ha mancances pel que fa a discurs propi.

Ara bé, aquesta operació difusa, que sembla més un projecte personal que una altra cosa, té també derivades a Catalunya. Per una banda, perquè facilita que els qui continuen donant carnets de catalanitat/independentisme excomuniquin ERC i la condemnin a l’infern (si després aquesta penya pacta amb el PP, ja diran que “ho fem per Catalunya” i es quedaran tan amples). Que això sigui una bestiesa, una immoralitat, i que vagi contra el país, no treu que sigui un element a tenir en compte.

També és una via per fer una mena d’opa a determinat electorat, sensible a aquest criteri, en circumscripcions amb un cert risc. He citat abans que el nombre d’escons importa. A Catalunya, hi ha una circumscripció molt poc proporcional -Lleida, amb quatre escons- i dues més proporcionals però no massa, Girona -cinc escons- i Tarragona -sis escons-. Amb els resultats de fa quatre anys a la mà, seria bo fer números a les tres. Per ara, amb els resultats del 2023, no hi ha PP ni a Lleida ni a Girona, i no tinc clar que hipotètiques sumes no sumessin (en política, no sempre dos i dos fan quatre). A Tarragona, les coses són més fluctuants, i es podria donar el cas que un mínim transvasament de vots del PP a VOX fes... que tots dos quedessin fora. No diguem una mica de baixa a les dues. Però sempre que tothom fes el ple dels seus, és clar. Vull dir, doncs, que les coses no són tan simples.

Ara bé, la imatge que ERC és qui més resoludament planta cara a PP-VOX, i que no té cap ànim sectari, podria induir a vot útil des de la banda Comuns -la banda més sensible al fet nacional- cap a ERC, i reforçar-la. I fins i tot en electorat abans d’ERC i que va votar útil al PSC fa quatre anys, donant-li, a aquest electorat, la seguretat que, si cal, es reforçarà la banda esquerra del Govern. No em sembla malament.

Clar, en aquesta maniobra es poden perdre vots per la banda més purista nacional, però em temo que això també és fruit de no haver projectat, amb la mateixa contundència -també hagués calgut la mateixa habilitat personal- la feina de la resta del grup parlamentari, en lloc de deixar -per acció  o per omissió- que l’única veu coneguda sigui la que és, que respon a un perfil i a un segment de l’electorat  molt específic (al qual també s’ha d’arribar, i es fa, que consti: el problema no és el que es fa, sinó el que no s’ha fet també). A banda, a més, que forma part del necessari procés de normalització de les forces polítiques a Catalunya: ERC no és (més) EL partit independentista, sinó UN dels partits independentistes. Per sort, perquè això, aquesta normalitzaciò, és bona per al país, encara que alguns no ho vulguin veure (o no els convingui).

Però, és clar, el problema electoral és, sobretot, de l’esquerra espanyola a Espanya, que, per començar, hauria de preguntar-se perquè a Catalunya, Euskalherria, Galicia, Aragó i País Valencià (a les Illes Balears i Pitiüses no tant, però una mica sí) hi ha una esquerra amb discurs propi i que aguanta. Sempre m’he preguntat -de fet, agraït perquè no em passi- què votaria jo si ara em trobés trasplantat, no sé, a Zamora o a Cuenca. Votant un PSOE centrista, clientelar, neofalangista? Llençant el vot a una esquerra fantasmagòrica i absolutament desconnectada de la realitat?. Coi....

Aquí és on els caldria fer càlculs i ser generosos i, sobretot, poc sectaris. Ara mateix, les eleccions a Hongria ens podrien ensenyar alguna cosa. Ha guanyat algú que fa dos anys era membre del partit d’Orban. Amb això sol, ja hi ha qui diu que no canviarà res, i, en aquell paper de “jo ja ho deia, i soc més llest que tots vosaltres” que és molt emprenyador, va dient que no ha canviat res. A veure, surt d’on surt, i no me’n faig il·lusions, però es presentava per a treure l’Orban, per això li van donat suport tots els altres -i suposo que allí el coneixen millor que aquí- i la gent el va votar. I, a més, el sistema electoral hongarès, amb 103 dels 199 escons en circumscripcions uninominals a primera volta, aconsella les coalicions àmplies. A veure si n’aprenen, a Espanya. Perquè això s’ho han de solucionar ells, no nosaltres..

En aquest sentit, hi hauria diverses opcions a considerar. Per una banda, una coalició àmplia i generosa de les esquerres que no són el PSOE allí on hi hagi possibilitats reals, que serien les circumscripcions d’entre sis i deu escons. Per l’altra, a les que tenen menys escons, una opció que es va fer a Catalunya l’any 1999. Aleshores, Iniciativa per Catalunya no va fer llista a Girona, Lleida i Tarragona, i va col·locar gent a les llistes del PSC, i només es va presentar a Barcelona. Resultat: tres electes per Barcelona, i dos més a les llistes de Tarragona i de Girona, que van formar un grup parlamentari de cinc. Això seria possible a Espanya? Depèn de la generositat del PSOE, i que sigui capaç de suportar l’atac per terra, mar i aire de la dreta mediàtica i política acusant-lo de front-populista (acusació a la qual hauria de respondre: sí, i què?, però no sé si s’hi atrevirà) però també depèn de la manca de sectarisme de l’esquerra. I això darrer és el que em sembla més complicat, perquè porten anys dient-se el nom del porc entre ells. Ho podem veure ara mateix, amb aquest pacte in extremis a Andalusia, que, acabat de signar, ja és combatut i insultat... per la mateixa esquerra que el signa però que no és andalusa.

I és que les coalicions funcionen quan són resultat d’un treball previ, quan hi ha prou elements de coincidència -elements, no identitat absoluta: si hi ha identitat t’hi fusiones, no fas coalició- amb l’altre, pel que fa a l’anàlisi de la realitat, a les prioritats, i al que s’ha de fer i com. La prova és que a Extremadura això hi era i els va funcionar. A veure si n’aprenen.

Una segona és el Senat, que no serveix per a fer res, però pot servir per a marcar territori, controlar, i servir de banc de proves per a enteses. El Senat és d’elecció directa, i encara més necessitat de coalicions àmplies. Tornem als exemples: a Catalunya, va funcionar l’Entesa Catalana de Progrés, que va treure vuit escons a les eleccions del 2000 i va arrasar -dotze escons, tots els possibles- a les del 2004 i 2008. Seria possible una entesa -paraula intraduïble a l’espanyol, ves a saber perquè- entre PSOE i resta?. Tenint en compte que, en moltes circumscripcions, el resultat acaba essent tres PP i un PSOE, jo m’ho pensaria. Tinguem en compte que, a la propera legislatura (toca ara, però el proverbial filibusterisme del PP ho bloquejarà) el Senat ha de triar quatre magistrats del Tribunal Constitucional. A veure si aspiren a tenir els tres cinquens amb VOX (ara només els falten onze escons) i monopolitzar els quatre llocs. Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà.

En fi, que el problema és bàsicament espanyol... i personal de Gabriel Rufian i, en segona instància, d’ERC. Sempre he pensat que Rufian fa bé un paper, però això no vol dir que aquest sigui l’únic paper que cal fer (ni ell ni la resta) ni que tota l’acció política i comunicativa d’ERC vagi ben conjuntada; vaja, com he dit abans, que no em sobra -potser em grinyola amb les formes- el que fa ell, sinó que em manquen moltes coses per la resta (que les facin i que se sàpiguen, les dues coses). Però sempre he tingut una certa prevenció, quan sento determinats elogis, i sobretot d‘on surten. L’experiència -trist privilegi de l’edat, i el nom que donem als nostre errors, segons Oscar Wilde- m’ensenya que no és el primer cop que una representació d’ERC al Congrés de Diputats és elogiada per sectors espanyols, especialment per una determinada habilitat comunicativa, festejada per tertúlies diverses... però sense cap interès per al que són les prioritats polítiques de Catalunya que, al capdavall, són per a les quals anava a la llista d’ERC. Futura joguina trencada, carn de platós televisius de segona? Chi lo sa... no seria la primera vegada.

De manera que, ho vulgui o no, ERC  haurà d’entrar en el debat, més enllà de dir el que no farà -que també està bé- i dir què pensa fer, si el principal -de vegades únic, aquest també és el problema- actiu electoral a les eleccions espanyoles promou no se sap ben bé què per a fer no se sap què i no se sap com. Massa incògnites, per anar bé.

In memoriam, Josep Piera

 

Un mini apunt, en record de Josep Piera, que ens ha deixat el diumenge de Pasqua. Confesso que no m’era tan conegut com uns altres noms que treuen el nas per aquest blog. N’havia llegit, això sí, llibres de viatges: L’estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, i també els poemaris andalusís Els poemes de l’orient d’Al-Andalus, que de vegades pensava que eren seus i atribuïts a poetes inventats per ell, qui sap. De l’Estiu grec recordo les apassionades descripcions dels menjars i de les begudes, al mateix nivell que els paisatges o les obres artístiques, un senyal de vida, d’hedonisme, de regalar-se els sentits amb un pop a la brasa o una síndria fresca. També un vocabulari riquíssim, que em permetia fer aquell exercici de llegir amb el diccionari a l’abast, i descobrir tants i tants mots valencians i eixamplar l’abast del que ens agermana. Tinc pendent -com tantes altres coses!- Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, que miraré de posar als primers llocs d’una llista que només s’allarga.

Que la terra et sigui lleu. 

Sobre les urbanitzacions amb dèficits

 

En unes setmanes hem tingut diverses novetats sobre les urbanitzacions amb dèficits. Recordem que es tracta d’aquelles urbanitzacions, majoritàriament dels setanta i principis dels vuitanta, sovint sense planejament o amb un planejament incomplet, i sense serveis o amb serveis incomplets o de mala qualitat, sense cessions, i sense haver estat cedides als ajuntaments, i en una mena de llimbs legal.

Aquest problema, que afecta centenars d’urbanitzacions, i uns quants milers de parcel·les, va ser abordat inicialment amb la llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, que permetia una primera via de legalització d’allò que podia ser legalitzat, i també una via de tallar en sec allò que no podia ser. Dono fe que va tenir alguns bons resultats, però, és clar, feia curt.

Molt més endavant, es va promulgar la llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Aquesta llei era més ambiciosa, i creava un fons -i tot el seu mecanisme- per ajudar a finançar la regularització, és a dir, l’establiment dels serveis necessaris per a poder ser recepcionades per part dels ajuntaments, amb mecanismes de racionalització de la mateixa urbanització i de simplificació de l’adequació urbanística. Una llei, però, que demanava molts recursos per a ser efectiva de manera general, uns recursos que no va tenir.

Ara, i aquesta és una de les novetats, per un decret-llei -cosa que em sembla sorprenent- s’ha derogat aquesta llei i s’ha substituït per un procediment encara més simplificat i, sobretot, sense el fons creat el 2009. En paral·lel -aquestes són les altres novetats- l’Institut Català de Finances ofereix una línia de crèdit -res d’ajuts a fons perdut- amb la finalitat de finançar aquestes despeses, i també un grup de vuitanta alcaldes de poblacions amb aquestes urbanitzacions ha fet un crit d’alerta i ha demanat solucions (o sigui, diners, no ens enganyem).

Vol dir, tot plegat, doncs, que alguna cosa es mou, i que potser hi haurà una nova empenta per posar una mica d’ordre, que estaria bé. Em sembla, però, que caldria matisar una mica.

En primer lloc, seria bo un major i millor coneixement de la realitat. Sé que la Cambra de parcel·listes ha fet feina, en aquest sentit, i també, al seu dia, es va fer un estudi exhaustiu a la província de Barcelona, obra de la geògrafa Montserrat Mercader, però crec que caldria anar una mica més enllà, perquè hi ha realitats molt diferents. No és el mateix una parcel·lació sense planejament on es van fer mitja dotzena de casetes, que Mas del Plata, a Cabra del Camp, amb planejament, i amb centenars de parcel·les, un bon grapat edificades, però sense haver completat els serveis, uns serveis potser inabastables -quilòmetres i quilòmetres de carrer i de clavegueres-. Conèixer bé la realitat és bàsic per a transformar-la.

Però el que em sembla més important és decidir -establir criteris, parlar-ne- si realment és possible i és útil redreçar i mantenir totes aquestes urbanitzacions. Recordem que el destí final és ser rebudes pel municipi, i ser mantingudes com una part més del poble. Realment val la pena? O estarem creant un monstre inassolible, consumidor de recursos que no es tenen?. Són viables totes les urbanitzacions? O estem condemnant els municipis afectats a carregar amb un mort? Podria ser que, en alguns casos, fos més eficient esborrar del mapa?.

Fa molts anys, tants com trenta-tres, l’aleshores alcalde de Vallirana va fer un exercici molt valuós, i que seria interessant replicar amb dades actuals, sobre els costos dels serveis obligatoris en els municipis amb diferents nuclis de població; en el seu cas, vint, dels quals un és el nucli urbà principal, un altre un genèric disseminat, un altre la zona industrial, un altre una instal·lació social  (esportiva?) anomenada Interclub, i la resta urbanitzacions. La referència: Quaderns del setmanari informatiu de la Direcció general d’administració local. Núm. 25, setembre de 1993.

En tots els casos, va quantificar els costos dels serveis de prestació obligatòria: enllumenat, manteniment, neteja viària- a partir d’indicadors com els metres lineals de carrer, i d’altres costos no urbanístics, com ara la policia local o l’administració general. No hi va comptar els serveis que tenen un finançament propi via taxa, com els residus (tot i que els costos del servei, necessaris per al càlcul de la taxa, també són més cars per la dispersió) o per preus públics. És a dir, una previsió conservadora.

A la vegada, va calcular els ingressos per cada nucli de població: IBI, IAE -aleshores general- i Impost sobre vehicles de tracció mecànica. Com que té la dada de parcel·les i edificacions, i els valors cadastrals, és pràctic i senzill, sobretot per l’IBI, que és el principal impost local.

I quin és el resultat? Doncs que, el 1993, la zona industrial de Vallirana cobria els seus costos en un 181,1%; és a dir, que feia una aportació neta. El nucli urbà de Vallirana, en un 111,9%, també aportador net. I, a partir d’aquí, les setze urbanitzacions eren deficitàries. Des de Can Rovira, que aportava un 96,2% dels seus costos, fins a Vallirana Parc, que es quedava en un 45,9%. Quatre de les setze estan per sota del 50%.

Sé que només és un cas, i que es pot afinar -per exemple, ara l’IAE no és general- i que  cal actualitzar, però crec que la tendència seria la mateixa. I aleshores em pregunto si dotar de serveis mínims -molt mínims; la llei contempla la possibilitat de pous negres!- amb costos per a l’Ajuntament, i generar un nucli de població que caldrà mantenir, i que molt em temo que de cap manera generarà prou ingressos, em pregunto, dic, si això no és un mal negoci. És com quan algú amb molt mala idea et regala un cavall, que aleshores t’encoloma el cost de mantenir-lo (estable, alimentació, veterinari...).

Per posar un exemple, a Querol hi ha unes quantes d’aquestes urbanitzacions. Per a fer-se’n una idea, el mapa del Nomenclàtor (una proposta de la Fundació del Món Rural malauradament desaprofitada):

La taca de les urbanitzacions de Bonany és enorme. Amb retallades del sòl no urbanitzat i tot seria un cost enorme de manteniment, i això sense comptar que el nivell econòmic no garanteix una bona part de cobertura dels costos d’urbanització per part dels parcel·listes ni, en cas de ser fet, del corresponent manteniment via impostos. I segur que hi ha mes casos així.

Em pregunto doncs si, en aquests casos, no valdria més la pena una estratègia d’extinció completa, a mig i llarg termini, en lloc de gastar uns diners públics per a crear un pou sense fons de més recursos públics. Ho sento molt per la gent que, al seu dia, va ser enganyada. Han “gaudit” un temps llarg -dècades- d’una parcel·la a un preu molt inferior de les que van complir. Ho perdran (sempre hi ha la possibilitat de permutes, d’agrupaments de parcel·les...) però ja està. En cas contrari, estem condemnant l’Ajuntament de Querol, i tota la seva població, a mantenir amb respiració assistida una urbanització inviable. La solució d’un “fora d’ordenació” in aeternum  no em sembla admissible, i crec que més val ser valents i admetre que no tot és salvable, no tot és viable, i que una mena d’eutanàsia urbanística -parlada, acordada en tot allò que sigui possible- és preferible.

No se m’escapa que això té costos polítics importants (un altre dia podem parlar de les candidatures municipals d’urbanitzacions; o de com algunes d’aquestes urbanitzacions s’han convertit en primeres residències... de gent fugida de la ciutat i que ara s’estan fent grans i necessiten de serveis que l’Ajuntament no els podrà donar, si no és a un cost inassolible). Què hi farem. Com deia Mendes-France, gouverner c’est choisir. 

De la burocràcia universitària

 

En diverses ocasions m’he referit a la burocràcia universitària, i com, malgrat haver treballat sempre a l’administració pública, em costava d’entendre (per exemple, AQUÍ).  Algunes coses han canviat, per sort, i ara la URV ja no em demana que justifiqui els títols que la mateixa URV m’ha atorgat, ni em demana una enèsima còpia del DNI. Però encara té la capacitat de desconcertar-me.

En el llarg i feixuc procés del doctorat, em toca fer una sèrie d’activitats en paral·lel a la tesi, activitats que he de justificar al SAD (Seguiment i avaluació del doctorat). Doncs bé, d’un parell d’activitats fetes, no en tinc el certificat corresponent, i ho vaig demanar a la tutora de la tesi (no confondre amb la direcció de la tesi, que és una altra cosa). La resposta em va deixar bocabadat. Diu:

“Hasta diciembre yo hacía los excels con la información de los certificados y Xxxxx los combinaba en el Word para generar de forma automática los certificados. Xxxxx se ha ido y la persona que le ha sustituido dice que no es función suya. He argumentado a la Escuela de Doctorado que son actividades que están en el plan de estudio y que debería de haber un soporte administrativo que hiciera esos certificados. No he tenido respuesta.

Yo, aparte de que creo que no es mi función, ahora mismo no los puedo hacer. Tengo muchas tareas pendientes y no doy abasto.

Volveré a insistir a ver si me dan una respuesta.”

Entenc que qui porta els estudis de doctorat a la FTG, en genèric, no es dediqui personalment a fer els certificats, només faltaria. Però em sembla al·lucinant que un desacord sobre les feines a fer pel personal derivi en què els estudiants no podem acreditar les activitats fetes que ens demana la mateixa universitat. I també em sembla una absoluta manca de respecte als estudiants, un respecte que, poc o molt, ens mereixem.

A veure com acaba, això. 

L'eix transversal ferroviari torna a treure el nas

 

El Govern ha decidit assumir el projecte d’eix transversal ferroviari i posar-lo al dia, amb la voluntat que el 2030 es puguin adjudicar les primeres obres. Recordem que aquest projecte va ser una iniciativa del Govern Maragall, el 2010, i que havia quedat en un calaix per part de tots els governs posteriors (per cert, avui la Vanguardia fa un apunt sobre el tema, amb el seu to perdonavides i admonitori, i lamenta que quedés en un calaix, però s’està molt de dir qui va ser que ho va deixar allí, no fos cas).

Al seu dia ja vaig ser moderadament favorable a aquest projecte. Crec que tot el que signifiqui un trencament profund de la radialitat, i una aposta per projectes a llarg termini, és saludable per al país. Perquè moderadament? Per diverses raons. D’entrada, no deixa de ser preocupant que siguin vigents plantejaments de vertebració del país -i aquest n’és un- basats en idees de fa noranta anys. El concepte “eix transversal” -que també hem vist aplicar a carretera- apareix al Pla general d’obres públiques del 1935, obra de Victoriano Muñoz (qui en vulgui saber més, el departament de Política territorial i obres públiques en va fer una magnífica edició). Clar, que noranta anys després continuïn pendents coses així, no diu gaire en favor nostre, tot i que bona part d’aquests anys no ha estat per demèrits propis.

Però el que no m’acaba de fer el pes no és que es vulgui tirar endavant això, que em sembla bé, sinó que, posats a recuperar projectes, a mi em sembla més urgent -i fins i tot més a l’abast- un altre dels que va aprovar aquell mateix Govern, també el 2010, i que és el de la línia orbital ferroviària, la proposta d’enllaçar per tren la segona corona metropolitana, passant per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Aquest:

Crec que aquest projecte és més urgent, perquè descongestiona -a mig termini- la xarxa de rodalies de Barcelona, que bona falta fa, i perquè, per la seva naturalesa, és més susceptible de tenir efectes parcials. Això és perquè, en bona mesura, es proposa enllaçar traçats ja existents però ara desconnectats, i això pot ser fet per etapes. Poso un exemple: actualment, no és possible anar de Martorell a Terrassa en tren sense passar per Barcelona. Terrassa són 220.000 habitants, més l’entorn, i té ferrocarril Renfe i FGC. Martorell és punt de trobada de diverses línies, i lligam amb el Penedès interior, per fora de la costa. Estan separats 12 km. Fer 12 km de via (i, evidentment reordenar tot el servei) és relativament més senzill i, sobretot, més efectiu per a començar a treure pressió de la xarxa de rodalies.

I, en tot cas, per a un i altre projecte, estaria bé treballar en l’entorn, en el context. Recordo que, a la darrera -perquè n’hi va haver unes quantes- i definitiva inauguració de l’eix tranversal (l’actual C-25) vaig participar (i, de fet, organitzar) una jornada, a Santa Maria d’Oló, per a parlar-ne, amb l’amic i company Ramon Arribas. Aleshores -bé, de fet molt abans, però va ser quan ho vaig poder dir a una sèrie de gent amb comanament- vaig expressar la necessitat de preparar el territori per a les opcions que suposava l’eix. Això volia dir des d’aparcaments per a vehicles pesats, fins a sòl per activitats econòmiques, subministraments d’aigua i energia, etc. Tinc la satisfacció que l’aleshores diputat i amic Josep Huguet va recollir el repte, i junts vam preparar unes propostes de resolució al Parlament reclamant això -més argumentat i orientat, és clar-  que van ser aprovades, i un temps -no massa- després es van començar a formular sengles plans directors d’activitats econòmiques al Pla de Bages, a la Conca d’Òdena, i a la Plana de Vic. Em sembla que és el més a prop de governar que he estat en la meva vida.

Doncs, això, que molt bé, però enlloc no diu que no es puguin preparar dues coses a la vegada, i ja veurem si podem materialitzar més endavant, i també està bé no fer les coses a mitges.

La Festa de la Geografia

 

Dijous passat, el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (sí, dues, és llarg d’explicar però té sentit) vam celebrar la Festa de la Geografia, un sarau que serveix per reunir-nos, per dir que ens agrada molt el que fem, i que som estupendus, que també està bé. A la festa, un dels plats grossos és la concessió d’uns guardons, i enguany, el Georeconeixement ha anat al Josep Pascual, un observador meteorològic aficionat que fa més de cinquanta anys que controla la temperatura de l’aigua del mar, a l’Estartit, un personatge sensacional. Molt bé!

Però he de reconèixer que el premi que més m’agrada és el Premi Jordi Amorós, que enguany assolia la setena edició. M’agrada perquè vaig participar en la creació del premi, i perquè en Jordi Amorós era un bon amic. El premi -això també m’agrada molt- no és a trajectòries (que també està bé que es reconeguin!) sinó a treballs de fi de grau; és a dir, a gent que comença, i és un estímul als nous graduats en el camí de la recerca, de la professió, o del que vulguin dins de les possibilitats de la geografia.

Enguany, a més, n’he quedat encara més satisfet. Aquest xic que surt a la foto, a la dreta, i que està content com un pèsol per haver guanyat, és l’Oriol Boronat, que va ser alumne meu fa un parell d’anys, i un bon alumne. En fi, no puc parlar pels altres docents, però, pel que a mi respecta, és molt gratificant veure que la gent a qui has ensenyat s’obre camí, que espavilen, que exploren nous camps aplicats, i, en definitiva que progressen.

Recordo que fa molts anys vaig llegir o sentir una entrevista a un professor de gimnàstica (mireu si fa temps que era soviètic!) amb motiu d’un esportista que destacava. El periodista, amb molt poca traça, li va preguntar si no se sentia molest pel fet que un ex-alumne anés més enllà, i el professor, amb molt mes bon sentit, li va dir que al contrari, que això és el que ha de passar, i que si els alumnes no superen els mestres no hi ha progrés. La resposta -d’una lògica aclaparadora- em va impressionar molt, i la  tinc molt present.

En vint anys he tingut uns quants alumnes, de tota mena. No n’he seguit el rastre de tots, impossible, però m’arriba veure’n noms (recordo noms, de vegades circumstàncies concretes; no cares, i dijous passat ho vaig demostrar) noms d’antic alumnes que veig en l’àmbit acadèmic o professional, i que se’n surten, que aporten, de vegades que excel·leixen. Algun cop és una cara que em ve a trobar en algun congrés, o xerrada, o el que sigui, s’identifica -ja he dit que jo no- i m’explica com li va (no fa massa, un noia eixerida, que em va dir que, a més, ara s’adonava que el que li vaig ensenyar li era molt útil; no, aquell dia ja no vaig dinar). En fi, que molt i molt content per l’Oriol -que s’ho ha guanyat ell sol, això que quedi clar- i per les noves generacions de geògrafs i geògrafes, que valen molt, i que, com és la seva obligació, ens passaran per sobre i aniran molt més enllà. I, si encara hi som, n’aprendrem coses, perquè jo no penso renunciar a la possibilitat d’aprendre, i dels meus ex-alumnes, si convé.

 

Gregorio Moran, in memoriam

 

Ens ha deixat Gregorio Moran, oficialment -i realment- periodista, però també moltes coses més; una mena de cronista cultural i polític, i també una mena d’enfant terrible, que crec que el va perjudicar més que beneficiar.

Durant molt de temps, jo era un fidelíssim lector de les seves Sabatinas intempestivas, que publicava els dissabtes a la Vanguardia. Unes peces extenses, molt ben escrites -l’espanyol de Moran era magnífic, en lèxic i sintaxi, a anys llum de molts dels textos que patim ara-. Quan la Vanguardia va començar a publicar en català, jo buscava un exemplar en espanyol, per no perdre’m aquesta llengua. Em semblava que llegir-lo traduït al català no era llegir-lo.

Els seus articles, a mes explicaven, coses, del mes ampli -política internacional- al més menut -el que passava en un poblet minúscul de la Castella buidada- passant per retrats de personatges mig oblidats. Devia ser dels primer a parlar de Chaves Nogales, per exemple.

Més endavant, però, vaig deixar de llegir-lo. Em va semblar que s’havia cregut massa el personatge del qui ho sap tot, que està en el secret, i que imparteix doctrina. Va començar a fer uns articles agres, insultants, destructius, en què més que denunciar amb fets concrets, amb arguments, es dedicava a desqualificar des de les pròpies obsessions. Una mica d’això hi va haver quan el van despatxar de la Vanguardia, molt malament en les formes, i amb una curiosa interpretació per part de la premsa espanyola (en vaig parlar  AQUÍ i  m'adono que em repeteixo molt). Sé que ara escrivia en digitals d’un biaix dretà i espanyolista.

Curiosament, amb l’aniversari del 23-F i la projecció, a TVE, de la sèrie “Anatomia de un instante”, sobre el llibre de Javier Cercas, vaig repescar ahir el seu volum “Adolfo Suárez: historia de una ambición”, una biografia gens amable i, crec, molt documentada. Aquest llibre, i d’altres, són per mi el millor Gregorio Moran. Minuciós en la documentació, imaginatiu -i vull creure que encertat- en la relació de fets, les seves narracions sobre el PCE, sobre la societat basca, o sobre el món cultural durant el franquisme em semblen excepcionals i molt llegidores.

Sempre vaig pensar que era la persona idònia per a biografiar Francesc Vicens, un homenot inclassificable, que era el tercer home en la crisi del PCE/PSUC dels anys seixanta, al costat de Jorge Semprún i de Fernando Claudín. Ser català, del PSUC i no del PCE, i no haver-se reivindicat (i col·locat) com els altres el va deixar una mica a l’ombra. Segur que Moran ens hagués pogut explicar moltes coses, però ara ja no hi són ni l’un ni l’altre.

Que la terra li sigui lleu.

Sobre el Pla de protecció i ordenació del litoral, amb una coda sobre la Savinosa

 

 

S’ha iniciat el procés participatiu per al Pla de protecció i ordenació del litoral (PPOL). N’he tingut notícia per l’avís del company i amic Xavi Vila, que sap que això m’interessa (també sap que això dels processos participatius no em mereix massa confiança, quan són aquells festivals de post-it de coloraines i gomets, però això és una altra història).

En tot cas, això vol dir que arrenca la formulació i tramitació del Pla, previst a la llei 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral. Que el Pla -amb tota la feina prèvia que s’hi ha fet, segur- vingui al cap de cinc anys i mig, no és una bona notícia. La parsimònia amb que es fan aquests documents (del pla territorial parcial del Penedès, se’n va acordar la formulació l’any 2014, i l’avanç el 2024!!!!) va en detriment de la seva credibilitat, autoritat, i vigència (la realitat va molt més de pressa!).

No vaig seguir massa la llei, quan es va fer, però el fet que un dels seus pares fos l’amic i company Josep M. Aguirre em tranquil·litza, perquè sé que és persona solvent i amb sentit comú. De fet, la llei venia a continuar -no sé si culminar, perquè això no s’acaba mai- una línia que podríem fer començar amb els dos PDU del sistema costaner, els anys 2005 i 2014 (molt més reeixit el primer que no el segon). El PDUSC va ser la primera eina per a protegir la costa, o, millor, el que quedava de la costa, i, per tant, un pla reactiu i protector, basat en “no deixar fer” i en la lògica aquella del “sòl no urbanitzable” que es definia per negatiu. (Parèntesi: sempre he pensat que el PDUSC i la culminació del planejament territorial són un actiu immens dels governs tripartits, tan maltractats -de vegades, però no sempre, amb raó- i molt poc reivindicats).

Desprès d’això -molt més després- va venir el PDU dels sòls no sostenibles, que ja anava una mica mes enllà, en una política proactiva, que va desclassificar com a urbanitzables i retornar a no urbanitzables uns quants centenars d’hectàrees. Això va ser molt important, perquè, d’alguna manera, ja era més proactiu, i invertia un procés urbanitzador, tot i que latent.

Ara, amb la llei de protecció i ordenació del litoral, es fa un pas més, més proactiu, més de fer coses i no tant -que també, inevitable- de no deixar fer.

No he tingut temps, encara, de mirar la documentació (la podeu trobar AQUÍ) però sí una mica, i veig que les Directrius per als instruments de protecció, ordenació i gestió del litoral, d’acord amb la llei, són (extrets del document de base del Pla, i entenc que reproducció de la llei):

·    Recuperar la dinàmica sedimentària natural i la interdependència entre la part marina i terrestre.

·    Considerar, de manera integrada, els sistemes hidrològics i geomorfològics i els impactes climàtics, ecològics, socioeconòmics i culturals per a no superar la capacitat de càrrega de la zona costanera i prevenir els efectes externs negatius de l'emergència climàtica.

·       Aplicar un enfocament ecosistèmic en la planificació i la gestió.

·       Garantir una governança amb participació de les poblacions i societat civil.

·   Garantir una coordinació institucional intersectorial dels serveis administratius i autoritats competents a les zones costaneres.

·      Formular estratègies d'utilització de la zona costanera que abastin l'urbanisme i les activitats socioeconòmiques.

·   Tenir en compte la multiplicitat i la diversitat d'activitats i prioritzar als serveis públics que requereixin la proximitat immediata de la mar.

·  Fer avaluacions preliminars dels riscos relacionats amb les activitats humanes i les infraestructures.

·       Garantir la conservació i recuperació del territori a la zona costanera i prohibir la concentració i l'expansió urbana que s'oposi als principis de protecció, conservació i ordenació.

·      Impedir que es produeixin danys en els ecosistemes litorals i, si es produeixen, sancionar-ne els responsables i obligar-los a fer-ne una restauració adequada.

·       Incloure les directrius de paisatge que afectin el litoral.

·     Regular les activitats per a impedir que perjudiquin la biodiversitat i els valors ecològics del litoral.

 

Tot això està molt bé, i ho comparteixo, encara que l’experiència m’ensenya que passar d’aquests principis generals a accions concretes és més complicat. Però, mentre ho llegia, no deixava de pensar en com casen -millor, en com no casen- aquests principis amb la pràctica que estem veient ara al suposat passeig de ronda de la Savinosa, a Tarragona. Sé perfectament que el que es vol fer -o el que es pretenia fer, ja veurem- a la Savinosa no ha comptat amb la participació de la direcció general de Polítiques del Litoral, sinó que és cosa del Ministeri de nosequè (ja fa temps que em perdo, amb els noms i competències dels ministeris) i de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Tarragona, però com que un dels motius de la llei, segons l’exposició de motius, és que “l'ordenació del litoral català fins avui dia s'ha articulat d'una manera molt segmentada a partir d'una distribució competencial complexa” m’agradaria pensar que es podria intentar superar aquests segmentació per la via de fet, a base de fer una cosa tan senzilla com seure al voltant d’una taula, parlar-se, i acordar coses. Tot això, amb el Pla en marxa, potser podrà ser més fàcil, i esperem que així sigui, però això no vol dir que estigui prohibit sense el Pla. A veure, doncs, si fem un cop de cap, a la Savinosa, i no fem -no fan- bestieses.

 

Cròniques metropolitanes (3): el PDU metropolità del Camp de TArragona i Vila-seca

 

Una setmana intensament metropolitana: dimecres, per partida doble, sobre l’estratègia metropolitana al Camp, i sobre el PDU metropolità (que van junts però no són el mateix) i avui, sobre aquest mateix PDU, l’alcalde de Vila-seca que se’n desmarca. Anem per parts. Sobre l’estratègia, en parlaré més endavant, que hi ha molta teca. Sobre el PDU, algunes notes.

Ens deia Elisabet Cirici, la directora general d’urbanisme, que tres anys seria un escenari raonable per a tenir-lo aprovat (no em va quedar clar, potser és la meva sordesa, si es referia a l’aprovació inicial o a la definitiva). Si fos la inicial, podria ser, però ho veig molt just. La definitiva, segur que no. Si ara han de començar a treballar en l’adjudicació dels treballs -encara han d’acordar les bases del concurs- això va per llarg, i dubto molt que enguany -i això que som al febrer!- quedi adjudicat. Aleshores s’haurà de redactar l’avanç, fer el teatre de la participació -perquè això no m’ho crec gens- i moltes coses. Molta feina i poc temps.

Però, a més, avui l’alcalde de Vila-seca diu que amb ells no hi comptin, per al PDU, i addueix una sèrie de raons: autonomia municipal, excés de burocràcia, preferència pel Pla territorial parcial... que ja ha cobert el seu termini. Vaja, que no. Crec que té una part de raó, però ni tota, ni molta. En tot cas, tinc molt clar que, amb Vila-seca fora de joc per decisió pròpia, no hi ha ni PDU ni Àrea metropolitana.

Per començar, cal entendre la naturalesa del PDU. En termes legals -una altra cosa són els termes polítics- no té l’opció d’entrar-hi i sortir-ne. La decisió de formular el PDU, amb l’àmbit que té, la va prendre la Comissió de Territori de Catalunya el juliol de 2020, inicialment amb sis municipis (Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, la Canonja i Constantí) i més tard s’hi va afegir Cambrils. Un temps després (febrer de 2024) en una entrevista el director general d’urbanisme, Agustí Serra, tancava la porta a noves incorporacions, cosa que casa malament amb l’afirmació de la nova directora general dimecres passat, que ho deixava tot molt obert. Clar que, en la mateixa entrevista de 2024, el director deia, parlant de calendaris:

«El que volem ara és iniciar els treballs...ens hem endarrerit bastant, ho sabem, sobretot a l’hora de poder organitzar aquest equip de treball. Però ara ja estem al cap del carrer i aquest trimestre, o a principis del que ve, ja podrem formalitzar aquest grup de treball i iniciar els treballs que, insisteixo, que no començarem de zero. Ens marquem un límit de temps de 3 anys per aprovar el pla definitivament. Però en 12 o 15 mesos tindrem ja el document d’aprovació inicial».

De manera que no sé si ens en podem refiar gaire. De cap dels dos, en aquests temes.

En tot cas, el problema, ara, és un altre. Des del punt de vista legal no n’hi ha: qui fixa l’àmbit del PDU és l’acord de formulació. Vila-seca -o qui sigui- hi pot al·legar, en les successives fases de tramitació, però això no és com el cinema, que compres l’entrada i hi vas o no. Sé que això pot xocar, sobretot des del discurs de l’autonomia municipal, però és l’única manera de fer coses. Al capdavall, allò que justifica la necessitat de fer un planejament supramunicipal és precisament un interès, uns objectius, supramunicipals, que interpreta un govern no municipal (per exemple, dins l’AMB, qui ho interpreta és la mateixa AMB, com va fixar una sentència arran d’un altre PDU). Això per aclarir les coses legalment.

Diu l’alcalde, també, que no vol més burocràcia. Això sempre sona bé, però no és el cas. Que hi hagi un PDU no implica més burocràcia, simplement vol dir que en algunes coses el planejament de referència és un altre; i, de fet, en la majoria de les coses, el que caldrà és adequar el propi POUM al que digui aquell PDU. I ja està. De fet, si s’hagués optat -que també podria ser- per un POUM plurimunicipal, Vila-seca s’hagués estalviat el maldecap de fer el seu POUM -que l’està fent, i és una oportunitat per sincronitzar ambdós processos, tot i que em temo que oportunitat perduda-. El PDU, en tot cas, serà un element més que els serveis d’urbanisme de l’Ajuntament de Vila-seca hauran de tenir em compte, però això no és mes burocràcia.

I, finalment, addueix que el pla corresponent hauria de ser el Pla territorial parcial, que, a més, ja ha acabat la seva vigència. A veure:

El PTP no és com un iogurt, que caduca. El PTP és vigent; una altra cosa és que es va elaborar amb l’escenari 2026, que és enguany. Però això no treu vigència, en tot cas té aspectes -no tots, al meu entendre- desfasats. Si ens poséssim estrictes, també el vigent Pla general de Vila-seca -aprovat el 1993- s’havia de revisar als 12 anys (article 7 de la Normativa) i ja veiem que no.

Però, a més, el PTP no és un pla urbanístic, tot i que les seves determinacions es projecten sobre l’urbanisme. De fet, el PDU -i el POUM de Vila-seca que s’està redactant- han de respectar el PTP vigent, de manera que no pateixi, per això.

Aleshores, perquè aquesta negativa? Doncs jo entenc que per motius altres que els urbanístics, però no és aquest el lloc ni ara el moment per a parlar-ne.

Això sí, que en tres anys hi haurà el PDU aprovat, més val que no s’ho cregui ningú.

Dillums.cat

 

 

Ahir vaig ser a un d’aquells actes optimistes que necessitem com l’aigua: la presentació d’un nou mitjà de comunicació a Tarragona. El valent que el promou és l’Enric Garcia, i l’acompanyava en la presentació en Ricard Lahoz.

D’en Ricard Lahoz no en diré res perquè, a Tarragona, seria una impertinència. Sí que repetiré -perquè ho penso dir tots els cops que pugui- que va ser el responsable del Fet a Tarragona, de lluny la millor publicació de la ciutat. Anava a dir que la ciutat no sap el que es va perdre quan va plegar, però em temo que mai no va saber, tampoc, el que tenia.

L’Enric Jardí el conec molt menys, només de fa uns mesos en una divertidíssima presentació del seu llibre “El maqui que encara lluita”, sobre un homenot impressionant, en Joan Busquets, potser el darrer maqui viu. Allí, la presentació de l’Enric, la va fer l’amic Antoni Batista, i si ell parla bé d’algú com a periodista, per a mi és una garantia.

El nou mitjà -El dillums; així, amb m, que és com es diu a Tarragona- és un setmanari digital. Digital no és cap novetat, avui, quan els mitjans en paper sobreviuen com poden. Setmanari sí que ho és, en aquest format digital, i una novetat volguda perquè el Dillums vol fer periodisme més reposat, no immediat (i també més ben escrit, cosa que celebro).

A la presentació, s’ha fet una mena de conversa sobre el panorama mediàtic a Tarragona, que no es per tirar coets. Per una banda, ja ha passat una mena de bombolla digital, molts  mitjans que tenien en comú ser uns simples transmissors de notes de premsa de gabinets de comunicació diversos, absolutament intercanviables. Per l’altra, i això donaria per molt més, la premsa escrita.

En el cas dels diaris -del diari, de fet- vivim el monopoli del Diari de Tarragona, sobre el qual ja he parlat manta vegades, i no hi tornaré ara. He estat testimoni -pel trist privilegi de l’edat- dels tres intents de trencar aquest monopoli. A mitjans dels vuitanta, el Catalunya Sud. Un projecte que no va arrencar mai (recordo que, quan vaig veure el primer número, ja vaig pensar que allò no podia anar ni amb rodes). Mal plantejat com a mitjà i com a empresa (de fet, hi vaig perdre quatre duros) va durar de Nadal a Sant Esteve. El Nou Diari, als noranta, ja va ser tota una altra cosa. Crec que va ser un bon projecte periodístic, malaguanyat per una mala gestió empresarial, però això ja ens ho explicarà en Toni Gallardo, si vol. I el darrer, el Punt/Avui (o només el Punt, ara no ho recordo) també un bon projecte, però que no va acabar de connectar mai amb Tarragona, i que va haver d’aguantar l’hostilitat mal dissimulada d’una caspa tarragonina que els veia “molt gironins”, i si de cas ja ens ho explicarà la Mercè Ribé. I és que ja sabem que aquesta caspa -encara molt present- sempre és a punt per maldir de barcelonins i gironins, i continuar instal·lada en un victimisme crònic.

Però aquesta, la de la premsa escrita, és una assignatura pendent que em temo que no aprovarem mai, per manca de convocatòries. Dubto que ara ningú s’arrisqui a un diari “tradicional” en paper. Què hi farem.

Vist tot plegat, per això em sembla estimulant aquest nou mitjà, i per això va ser un acte optimista. A més, l’Enric Jardí va fer referència -amb un exemplar físic i tot- al setmanari “Mirador”, de l’època d’or del periodisme català, i això em va semblar un bon referent, tot i que dubto que molta de la gent que hi havia allí n’hagués sentit parlar mai. De fet, quan veia la capçalera del Diillums, amb una secció que es diu “D’aquí” i una que es diu “D’allà” vaig pensar que, posats a fer, també en podrien dir “D’ací i d’allà”. És igual.

Ara bé, del que en van dir, algunes coses em generen dubtes. Van dir que el seu radi d’acció seria el Camp de Tarragona, i que també traurien el nas pel Priorat i per la Conca; i, potser, per les Terres de l’Ebre. Em temo que això respon a aquella concepció errònia que el Camp és la suma de Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp, una cosa difícil si pensem que en Pere Gil, a principis del segle XVII, ja parla del Camp de Tarragona, i que aquestes tres comarques se les van inventar el 1932. Si treu el nas pel Priorat i per la Conca, que  no pateixi, que encara és dins d’un Camp de Tarragona ampli. I les Terres de l’Ebre... ves que no sigui massa.

També s’hi va insistir en el concepte de sobirania periodística, especialment a l’hora d’explicar les subscripcions. Però com que els números són els que són, també va venir el reconeixement que s’aspira a publicar dossiers més o menys patrocinats -és a dir, pagats- per empreses o institucions, i em temo que això no casa massa amb la sobirania periodística. Que consti que tinc molt clar que és perfectament lícit, que sense aquestes coses o similars no aguantaria cap dels mitjans que tenim, i, el més important, que a més de l’encàrrec, cal la voluntat d’un de comprar i de l’altre de vendre’s, i si això no hi és, tot és respectable, però sempre serà un equilibri complicat.

En fi, li desitjo tota mena d’encerts, perquè ens fa molta falta, a Tarragona, alguna cosa així. Sort, i alguna cosa més que sort, que ja me n’ocuparé en la mesura que puc. I aneu-hi a veure-ho a www.dillums.cat

Cròniques metropolitanes (2) : Maneres de fer

 

(article enviat fa gairebé dos mesos al Diari de Tarragona i no publicat)

Àrea metropolitana: maneres de fer

Fa vuit anys, el 27 de desembre de 2017, publicava un article en aquest mateix diari [Diari de Tarragona] titulat “La segona àrea metropolitana de Catalunya”, amb algunes reflexions sobre el fet metropolità i la seva presència al Camp de Tarragona. Des del ple convenciment que hi ha, al Camp, dinàmiques metropolitanes que hem d’abordar, també em pronunciava per anar amb prudència, i deia:

“I, a la vegada, caldria aprofitar millor les eines de què ja disposem -en alguns cas, simplement utilitzar-les ja seria un avenç- com ara l’Autoritat Territorial de Mobilitat o el pendent Pla director urbanístic de l’àrea central del Camp de Tarragona, en estat d’hivernació administrativa” i posposava, per quan aquest ús fos corrent, la possible, si calia, configuració d’una estructura administrativa.

En aquests vuit anys han passat força coses, sobre això. El tema metropolità és a l’ordre del dia, i han sortit moltes propostes; sembla que, ara, tot és -o pot ser, o és vol que sigui- metropolità, fins i tot coses que no hi tenen res a veure, però què hi farem, és el preu de posar-se de moda. Però el que ja és més seriós és aquest procés iniciat primer amb l’anomenat Grup Impulsor, un grup informal de vuit municipis (o set, perquè Vila-seca és una mena de municipi de Schödinger, que hi és i no hi és a la vegada) i després, ja formalment, amb l’Associació per l’Impuls de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, que ara mateix ja no sabem quants són, perquè s’hi poden anar afegint a voluntat.

Anem bé? No n’estic segur. Altres cops m’he referit als meus dubtes sobre una qüestió important, com és l’àmbit metropolità. També em genera molts dubtes el sentit real d’aquesta Associació, i continuo pensant -encara que ara ja és inútil- que tenia mes sentit treballar de fet en clau metropolitana, a partir dels instruments existents, i ja veurem a on ens porta això, com deia el mateix 2017.

Per contrastar, i sabent  molt bé que es tracta de realitats diferents, és interessant conèixer el procés seguit a Girona per a identificar la seva àrea urbana. Un procés que, d’entrada, ja ve de lluny. Tinc a les mans ara un esplèndid volum “De la Gran Gerona a l’àrea urbana de Girona”, dirigit per Josep Oliver, catedràtic d’Economia aplicada de la UAB, i editat per la Universitat de Girona i per la Caixa Catalunya l’any 2000. Un estudi exhaustiu, impressionant, sobre la transformació econòmica de la ciutat i del seu entorn al darrer quart del segle XX, amb una interpretació àmplia del que vol dir “transformació econòmica” i amb un interessant capítol sobre el futur proper, ara ja present.

Més cap aquí, Girona va començar a elaborar el seu Pla de mobilitat urbana, i  de resultes d’això es va fer un grup informal d’alcaldes de l’àrea urbana, aleshores formada per onze municipis, que han anat avançant en aquest Pla. Aquesta forma de tractar una àrea més extensa no és nova. Ja el 2010 s’havia formulat i aprovat el Pla director urbanístic de l’àrea de Girona, aquest cop amb catorze municipis. S’afegeix, tot això, a un seguit de col·laboracions municipals a tres, quatre i cinc mans, en matèries diverses -serveis socials, equipaments culturals, transports urbans, taxi- i a una proposta d’àrea comercial conjunta que no va ser possible per topar amb la normativa d’equipaments comercials, però que havia aconseguit l’acord d’un grapat de municipis.

El que resulta més interessant, però, és el plantejament de tot això, en paraules de qui aleshores -parlem de juny de 2018- era alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, dient que Girona “ha d’exercir un rol de responsabilitat i generositat”. 

Ara, de resultes dels treballs del Pla de mobilitat, l’Ajuntament de Girona demana al departament de Geografia de la Universitat de Girona que estudiï una proposta de delimitació o delimitacions possibles, en base a uns criteris científics, sobre quina és l'àrea urbana. Per a fer una àrea metropolitana? De moment, per a tenir més elements de reflexió.

Els primers resultats assenyalen fins a quatre corones de municipis, a partir de la seva relació amb Girona. Durant l'anàlisi s'han tingut en compte diferents valors, com la mobilitat diària a la ciutat, la distància, la continuïtat urbana i també les hectàrees de polígons i les grans infraestructures de transport. Això va ser fet públic en la segona edició de les jornades “Repensem Girona” organitzades per l’Ajuntament de Girona, la UdG, i el Col·legi d’arquitectes. En aquestes jornades, Mariona Tomàs - experta en governança en entorns metropolitans- va avisar que "no hi ha receptes clares per copiar" pel que fa a la creació d'entorns metropolitans.

Aquesta doble actitud, de generositat pràctica, i de prudència i coneixement abans d’afrontar altres passes -i això tenint en compte tots els antecedents, teòrics i pràctics, que ja tenen- em sembla una bona manera de fer. Va bé saber què fan en altres llocs; no per copiar, però sí per aprendre.

Sobre el camí de ronda de la Savinosa

 

Avui, que sembla que la pluja ho permetrà, ha de tenir lloc un acte més en defensa de la Savinosa, a Tarragona (a la imatge, el rètol anunciant, modesta contribució que faig a l’acte). Per ser exactes, un acte de rebuig al projecte de passeig de ronda que es vol fer a la finca de la Savinosa, un passeig de cinc metres d’amplada que hauria de servir per a unir la platja de l’Arrabassada i la platja de la Savinosa.

Contra aquesta idea, hi ha la inevitable plataforma, i, a banda de la premsa, en tinc notícia per l’incansable Lluís Gurrera, sempre present en aquesta mena de coses.

L’oposició a aquest camí de ronda ha argüit, entre d'altres motius -o, almenys, és el que jo he vist- el perill que suposa per a determinades espècies. Recordem que la Savinosa és una finca de prop de 6,5 ha, un morrot a la costa tarragonina, una mica abrupte, on hi ha les restes de preventori antituberculós que va funcionar fins entrats els anys seixanta, i, des d’aleshores, en desús i franca degradació. Un espai tancat, fet que segur que ha ajudat a una certa preservació natural. El que queda del preventori és catalogat de Bé cultural d’interès local, i tot plegat és propietat de la Diputació de Tarragona. La finca queda encaixada entre el ferrocarril i el mar.

Ha estat un clàssic, de fa dècades, en les lamentacions tarragonines sobre espais desaprofitats, i objecte de moltes propostes -algunes veritables ocurrències- no sempre encertades, que sempre acabaven fracassant per una raó econòmica -no se sabia mai qui havia de pagar què- i, de vegades, legal, atesa la condició d’equipament de la zona, incompatible amb la gran majoria de possibles usos amb aprofitament. Sobre això, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ. I, més cap aquí, a mitges amb Josep M. Milà, ens vam pronunciar per deixar-ho estar, per obrir la finca a l’ús ciutadà, a partir de la reflexió que, si no hi hagués els edificis del preventori -que ara ja no serveixen per a res- no ens plantejaríem cap dels usos que s’hi han apuntat (el podeu veure AQUÍ).

Per cert, en aquest darrer article s’hi diu que la Savinosa és quedi com un espai lliure “amb el camí de ronda”. Poc pensàvem, els que signem l’article, en el camí que ara hi ha sobre la taula. Us ben asseguro que pensàvem -perquè vam participar-hi en l’origen- en aquella proposta del 2011 d’enretirar la tanca i facilitar el pas, un pas ara complicat perquè s’ha de fer arran de mar, en un terreny poc apte, però pensant sempre en una intervenció lleugera, de desbrossar un pas natural, i assenyalar itinerari amb instal·lacions lleugeres, tipus passera de fusta.

Perquè, com he citat, ara es proposa tota una altra cosa: un pas de cinc metres d’amplada, no sé si pretesament apte per a l’ús ciclista. És això el que ens cal? Crec que no. Absolutament a favor de facilitar l’accés de la gent a la finca, però no així. Entenc que es vulguin comunicar les dues platges, però això s’ha de fer a partir d’un fet elemental: que la Savinosa (la del preventori) no és una platja sinó un morrot. L’accés rodat, ni que sigui ciclista, no és possible de la mateixa manera que en un vial paral·lel a la platja com si ho és a les que té a banda i banda. Si es creu convenient -i no em sembla malament- que sigui possible anar en bicicleta per un trajecte llarg de la costa tarragonina, no es pot fer al preu de desnaturalitzar aquesta mateixa costa, i em semblaria més sensat, i més respectuós, explorar la possibilitat d’un vial al darrera dels edificis, paral·lel al ferrocarril. Al capdavall, seria un vial d’uns 350 metres de longitud, perfectament suportable.

Aquesta és, per a mi, una de les raons principals per oposar-me al projecte. Sé que la plataforma ha adduït l’existència de determinades espècies objecte de protecció. Com que no en sé, no en parlo, tot i que això -la protecció d’aquestes espècies- podria ser contraproduent per a obrir la finca a l’ús de la gent, però ja he dit que no en parlaria. La meva raó es una altra: que aquest camí de ronda de cinc metres no fa cap falta. Amb això en tinc prou. L’objectiu, comunicar les dues platges, es pot fer per un altre lloc, molt millor, i l’accés a peu també amb una intervenció molt menys agressiva. Com diuen els metges, primum non nocere, en primer lloc, no fer mal. Si hi ha solucions menys agressives i més fàcils, no cal que ens compliquem. Si aquest camí de ronda no cal, ens el podem ben estalviar.

En el fons, crec que la proposta contra la qual ens pronunciem es deu a una interpretació mecànica de les intervencions a la costa. Això ve de lluny, de la Llei de Costes de 1988, pensada des de la molt marítima Madrid, benintencionada però també uniforme, encarcarada. Sobre això, en va parlar Oriol Bohigas -de qui ara commemorem el centenari- a les seves memòries “Dit o fet”. Hi escriu:

“El que sí em sembla contraproduent [de la Llei del Costes] és la visió dogmàtica i unitària de la normativa. Tot es defineix com si tota la costa espanyola fos el mateix, com si els problemes del contacte amb el mar d’una gran ciutat com Barcelona o els de l’estructura urbana al voltant del futur port olímpic fossin els mateixos que els dels paisatges idíl·lics -vull dir esgarrifosos, incivilitzats- dels deserts d’Almeria o dels processos agrícoles del Delta de l’Ebre.”

Doncs bé, els problemes -i les necessitats, i els potencials- de la platja no són els del morrot. No és tan difícil d’entendre, i arxivar el projecte.