"El financiero catalán"

Sóc lector ocasional del País. Tots els caps de setmana el compro, i també dono un cop d’ull al seu web. Sé que és un diari profundament espanyol, però almenys no es reaccionariàment espanyol com gairebé la resta de la premsa. Això vol dir que s’ha de llegir amb un cert filtre, però no deixa de tenir articles interessants i informacions que, contrastades, val la pena conèixer.

Ahir diumenge publicava una pàgina sencera fent història recent dels xantatges polítics a l’estat espanyol. Res que no s’hagi explicat –no aclarit- més cops: Roldán, Mario Conde, Amedo i els GAL (té nom de grup musical dels anys 60!) de la Rosa... Amb una curiositat: Javier de la Rosa és presentat, com gairebé sempre, com “el financiero catalán”. Enlloc no es diu que Roldán sigui aragonès o que Mario Conde és gallec. Es veu, però, que l’origen català de Javier de la Rosa deu ser una informació significativa, però encara no entenc perquè.

Fa temps es va popularitzar (relativament, és clar) l’expressió del nacionalisme banal, aquell que, absolutament assentat –és a dir, amb estat propi- ja no és discutit  i ni es presenta com a nacionalisme. Una mica com el que fan Ciutadans, UPyD i aquest personal. I el País, és clar. Potser més dissimuladament, però també.

En aquest cas, ja no seria un “nacionalisme banal espanyol” sinó un anticatalanisme estúpid: cal remarcar que un delinqüent és català, com si fos especial.

No tinc cap simpatia per Javier de la Rosa, al contrari. I sé perfectament que a Catalunya hi ha de tot, delinqüents inclosos, alguns dels quals s’han volgut aprofitar del país. Però no veig què té de rellevant, això, en la informació donada. Bé, sí que ho veig, és evident, però que no vagin donant lliçons de periodisme independent.

He escrit al defensor del lector del País. No és el primer cop, i he de dir que sempre ha contestat amb amabilitat i donant explicacions sobre el tema que li he plantejat, sense fugir d’estudi. No sempre hi he coincidit, però ja és molt que respongui i que es mulli. A veure si ho farà ara, prometo explicar-ho.

Messi i el POUM de Tarragona

Ja tenim aprovat i vigent el POUM de Tarragona. Després d'una tramitació llarguíssima -catorze anys- i accidentada, en la qual hi ha poblacions que han fet ja un parell de revisions del seu planejament, finalment ja el tenim. L'Ajuntament de Tarragona n'ha fet una lectura triomfalista i optimista -com fa gairebé sempre amb tot; aquest  govern, el d'abans i el de més abans, que consti- prometent una mena de futur de color de rosa, o gairebé.

Entenc que, amb el cúmul de males notícies que tenim, calgui vendre aquesta com una bona nova -i ho és, que consti- però, coneixent una mica la ciutat i l'Ajuntament, continuo tenint la mateixa preocupació que tenia quan hi estava més implicat, i que vaig expressar a qui pertocava en cada moment de la tramitació del POUM que era convenientment presentat com una fita històrica: la segona aprovació inicial, el pacte amb la plataforma de veïns, etc.

La preocupació que tenia -i que continuo tenint- és sobre la real capacitat municipal per a desplegar el potencial del  POUM. Per a corregir i adaptar tot allò que, sense ser essencial, ha quedat obsolet o necessita ser repensat a les noves circumstàncies. Per a començar a pensar, sense presses, ni pressions, les línies mestres d'un proper planejament que ja fa temps vaig deixar escrit que haurà de ser forçosament en clau metropolitana.

Molt em temo que continuem tenint moltes mancances, en aquest sentit. Manca una cultura urbanística, a l'Ajuntament -sobretot- però també a fora, que entengui que la funció municipal, com a política pública que és, és pensar la ciutat a llarg termini i posar les condicions per assolir-la, però no a remolc de la promoció privada, que té uns altres objectius i interessos -legítims, però que s'han de subordinar a l'interès general-. I, a la vegada, la promoció ha d'entendre que li pertoca treballar amb professionalitat i no intentar fer passar bou per bèstia grossa, perquè això no fa més que engreixar un urbanisme burocràtic, del tipus “falta un paper” que no soluciona res ni responsabilitza de res a ningú.

Ens falta, també, una estructura de gestió urbanística municipal moderna. Elements que ajuntaments grans i mitjans de Catalunya tenen assumits i en funcionament des de fa molt de temps, el de Tarragona els té a penes incipients o simplement anunciats: un bon sistema d'informació geogràfica; una bona informació permanent de l'estat de la ciutat, en termes socials, demogràfics i econòmics; espais de reflexió ciutadana sobre el futur de la ciutat. Tot això és encara pendent.

Sé que el govern municipal és més o menys conscient d'això, i ha volgut posar-hi remei, però em temo que començant la casa per la teulada. És a dir, buscant un nom conegut per a fer de gerent. Potser que abans tinguem una gerència, i sapiguem què en volem i amb quins mitjans. L'alcalde ha dit que han contractat un Messi. Sense entrar en qualificacions professionals (i deixant de banda que un Messi que jugui només una estoneta no és ben bé el mateix) crec que continuem amb el mateix error: un Messi necessita un Guardiola. Qui és el Guardiola de l'urbanisme municipal a Tarragona?. I un Messi no juga sol. Tenim equip?

Ara comença la part més difícil del POUM, que és aplicar-lo amb la intel·ligència necessària per adaptar-se a les circumstàncies i, a la vegada, avançar-se per a preparar un futur desitjable. Esperem que ens en sortim, tots plegats. 

rebesavi no, però família sí

Fa unes setmanes vaig escriure, molt il·lusionat, que potser havia trobat el rebesavi al Museu Industrial del Ter, a Manlleu. Ara sé que no; la gent del Museu, amb molta professionalitat i amabilitat -moltes gràcies Carles Garcia i Pere Cases- m'han facilitat les dades que tenen i no concorden.

Però no ha estat debades, ni de bon tros. La cita de la casa pairal -Can Roca de les Garses- ha servit per a contactar amb algú parent de lluny (a veure si m'explico, la meva àvia i el seu besavi eren germans; no crec que això tingui nom!) que també té curiositat per la família, i ja estem reconstruint arbre genealògic.

Indirectament, doncs, en Jaume Baulenas, artesà tèxtil arruïnat per la industrialització (i que ves a saber si no era germà del meu rerebesavi!) ha servit per a posar-nos en contacte.  

Algunes dades sobre Barcelona World

He escrit altres cops sobre el tema Barcelona World (ho podeu veu en aquest mateix blog) perquè és una qüestió territorial que m'interessa, perquè passa a prop de casa, i perquè enllaça amb el tema Port Aventura -més aviat amb Anheuser Bush- que em va ocupar una bona temporada. 

També, és clar, perquè és un tema polèmic. Sobre això veig que hi ha gent que, per a fer-hi oposició -que em sembla absolutament legítima- sembla que hagi agafat en bloc els arguments contra Eurovegas, i els hagi aplicat sense cap gran variació, més enllà dels derivats de la personalitat del promotor. I jo crec que es tracta d'elements amb similituds, és evident, però amb diferències de pes.

D'entrada, que no estem violentant el planejament -ni en el fons ni en la forma- com en el cas d'Eurovegas (tot i que més endavant en parlaré, d'això). En segon lloc, perquè el projecte inicial era força més divers que l'abocament de casinos al Baix Llobregat, malgrat que, mica en mica, els projectes d'smart city -que també n'hauríem de parlar i força, d'això de les smart city- sembla que s'hagin anat esvaint i només avanci un paquet hotel + casino + zona comercial. Però, almenys d'entrada, i admetent que els casinos eren un dels plats forts, la cosa estava més equilibrada que no Eurovegas. I, finalment, perquè no semblava que hi hagués les mateixes exigències de privilegis legals (suavitzar la llei antitabac, entrada de menors, suspensió dels drets laborals -els que queden- etc). També aquí hi ha hagut canvis, almenys pel que fa a la normativa de casinos  i, especialment, al tema fiscal. També en parlarem.

Tot plegat, però, em sembla que és prou diferent d'Eurovegas i demana un discurs -a favor, en contra, és igual- autònom i referit a una nova realitat, i argumentat sobre aquesta realitat. La meva formació, que pretén ser científica, m'empeny a buscar dades contrastades per a donar suport a arguments, i estaria bé poder discutir en aquests termes i no en afirmacions gratuïtes. Pel que fa a aquest apunt, la informació legal està treta de la web del Diari oficial de la Generalitat. La informació -escassa- del projecte de Barcelona World, de la seva web www.bcnworld.com. La informació sobre el planejament, del Registre de planejament urbanístic de Catalunya. La informació sobre la relació habitacions/sostre de l'hotel es basa en promocions existents.

He de dir d'entrada que el món dels casinos no és el que més feliç em fa, i també crec que encara tenim molt de recorregut en altres productes turístics -l'enoturisme, el del golf, el cultural, el gastronòmic....- que amb prou feines hem començat a desenvolupar. Però el de casinos també. No veig perquè hem de renunciar a un segment turístic, on hi ha demanda, operadors, i possibilitats. El turisme comprèn moltes varietats -molt productes- i  sovint se'n fa una lectura superficial i molt simplista. Si es parlés de la indústria amb el mateix reduccionisme que ho fan alguns crítics amb el turisme -que els turistes ho emmerden tot, gent amb xancles i samarreta, vòmits i borratxeres, etc- ens exclamarien dient que hi ha moltes menes d'indústries -manufactureres, de muntatge, amb alt valor afegit, de precisió, etc- i amb raó. Doncs el del joc és un altre tipus de turisme al qual no veig perquè hauríem de renunciar, si ho fem bé. Com tots s'han de fer bé, i com no sempre ho fem.

Una de les crítiques sovintejades té a veure amb un hipotètic foment de la ludopatia. No nego que, si hi ha sis casinos més, hi ha més oportunitats de jugar i, per tant, de ser ludòpata. Però hi veig un gran fariseisme. Algú es pensa que amb quatre casinos, unes quantes dotzenes de bingos, milers de màquines escurabutxaques, i dotzenes de jocs -primitives, bonolotos, 6/49, lotoràpid, tot el paquet de l'ONCE,etc- promoguts o emparats pel sector públic hi ha, a Catalunya, ludòpates potencials que no es poden realitzar per manca d'oportunitats de joc? No fotem. I el mateix amb el previsible augment de la prostitució. El país que té els macroprostíbuls de més anomenada del sud d'Europa, que omple pàgines de diaris amb anuncis explícits, que té carreteres infestades de cossos en venda, ara s'exclamarà pel que pugui passar en aquests casinos? Potser que siguem una mica menys hipòcrites. Si blasmem joc i prostitució, fem-ho a tot arreu i en totes les formes. I sé perfectament que no són el mateix en el pla moral, però tot és joc i tot és prostitució, no n'hi ha de bona i de dolenta. De manera que regulem el joc tant com calgui -sense menors, i sense poder jugar a crèdit, això ho tinc clar-  però no fem de més i de menys. I actuem sobre tota la prostitució -legalitzant, o no legalitzant, el que sigui- però no a miquetes.

I un criteri semblant amb un dels temes més polèmics, la rebaixa d'impostos. Clar que emprenya que, quan ens estan collant per tot arreu, es rebaixin impostos al joc, que no és precisament una activitat productiva d'alt valor afegit. Però d'avantatges fiscals per a la localització d'empreses, n'anem plens, i una inversió important, que pot suposar uns quants centenars -alguns milers?- de llocs de treball (no les desenes de milers i milers que anuncien, siguem seriosos, però sí una bona quantitat) ens ho podem pensar. I si aquest és el motiu de pensar-s'ho -i jo crec que val la pena- sempre es pot condicionar la rebaixa a l'efectiva inversió i creació de llocs de treball, de manera esgraonada. Si només fan un casino, pagaran el mateix que tots els casinos paguen ara. Quan en facin dos -i realment es creïn llocs de treball- ja anirem rebaixant. I quan hi siguin tots sis, amb tots els llocs de treball, i amb tots els hotels i tota la resta, la rebaixa completa.

Ara bé, el que de veritat m'interessa -deformació acadèmica i professional- és l'operació urbanística. He dit abans que això enllaçava amb Anheuser Bush -després Port Aventura- i és que tota la zona té un règim urbanístic singular que és el que va permetre Port Aventura, i que ho condiciona tot. Si m'emprenyava Eurovegas pel que tenia de burla del planejament, també m'emprenya -per motius diferents, per planejaments diferents- que ara es passi per sobre del que hi ha planejat.

Per a tirar endavant Port Aventura es va fer una llei de centres recreatius i turístics (llei 2/1989, de 16 de febrer) es va convocar el corresponent concurs públic (decret 26/1989, de 24 de febrer) i es va resoldre la concessió a favor d'Anheuser Bush (decret 152/1989, de 23 de juny). Aquest darrer decret estableix els paràmetres urbanístics bàsics per a l'àmbit del parc, objecte de la concessió: el mateix àmbit (825,70ha) els àmbits de les zones de parc temàtic i d'atraccions (192 ha) residencial i hotelera (63 ha) i esportiva i d'espais lliures (213 ha). Pel que fa al seu règim urbanístic, en sòl no urbanitzable hi ha 192 ha destinades a parc temàtic, instal·lacions complementàries i serveis d'aquest, i 307 ha destinades a zones esportives, serveis d'aquestes, i espais lliures. I en sòl urbanitzable, un 30% com a màxim de l'àmbit del centre recreatiu i turístic, per a usos residencials i hotelers, amb una edificabilitat de 0,06 m2/m2 sobre el total del centre, i 64 ha més per a serveis públic i usos predominantment comercials, amb una edificabilitat de 0,03 m2/m2 també sobre el total del centre.

Anem a veure com quadra tot això amb el projecte de Barcelona World. Pel que sabem (informació de premsa i de www.bcnworld.com) la iniciativa comprèn 6 hotels amb 12.000 habitacions, sis casinos, i zones comercials, almenys a la zona Bcn Dreams. Hi ha previstes dues zones més -Bcn Smart City i Bcn Park- per a més endavant.

Si ens centrem en Bcn Dream, que és la part teòricament més avançada, tenim que s'hi preveuen 6 ressorts integrats, dels quals se n'ha presentat un -R3 primer, ara R4- amb els operadors Melià (hotel) Value Retail (zona comercial) i Melco (casino).

Els dos àmbits de sòl urbanitzable que hem citat abans s'han desenvolupat per sengles plans parcials:

El Pla parcial del subsector 1, la Rambla del Parc, que abasta un àmbit de 64 ha, i té una edificabilitat, per a usos comercials i hotelers, de 247.500 m2, és a dir, la totalitat de l'edificabilitat del CRT per aquests usos, com hem vist, resultat d'aplicar l'edificabilitat de  0,03 a les 825,7 ha del CRT,

El Pla parcial del subsector 2, que ordena tota la zona on es pretén situar el Bcn Dream, i més,  té un àmbit de 247,7 ha -el 30% de l'àmbit del CRT-  i suposa una edificabilitat total de 495.420 m2 per a usos residencials i hotelers, producte de les 825,7 ha del CRT pels 0,06 m2/m2 citats.

Pel que sabem per la premsa, i del mateix Barcelona World,  es parla de sis hotels, amb 12.000 habitacions, sis casinos -un per hotel- zones comercials, i centre de negocis. Tot i que no tenim dades de sostre per a tot això, podem fer una projecció.

Un hotel mitjà suposa uns 50 m2 per habitació, comptant zones comunes i serveis auxiliars (i és una previsió conservadora; un hotel de 5 estrelles segurament necessita més. I com més serveis hi afegim, la repercussió sostre/habitació serà més gran). 12.000 habitacions per 50 m2 és un total de 600.000 m2. Més les zones comercials i els casinos. Si els casinos s'integren formalment a l'hotel, igualment caldrà augmentar el sostre, segurament no tant, però en uns quants milers de metres quadrats. I no hem parlat de teatres, o altres locals recreatius.  Per altra banda, s'ha parlat d'una mena d'eix comercial, de 1.500 m de llargada, amb 450 botigues de luxe i primeres marques. Com que no és previsible que una marca de luxe es conformi amb una paradeta com les del mercat de la Boqueria, suposem que parlem d'una mitjana de 150 m2 de sostre per botiga, comptant zona de venda, serveis, magatzem, etc (i també és una previsió conservadora). Això serien 67.500 m2 quadrats més. Tot plegat, 600.000 m2 per a hotels, 60.000 m2 per a casinos i centre de negocis, i 70.000 m2 per a zona comercial, 730.000 m2. Tirant curt. Gairebé un 50% més de l'edificabilitat que té tot el Pla parcial del subsector 2, i no queda ni un m2 per al Bcn Smart City.

Hi ha algunes qüestions més, com ara la regulació dels usos, la localització de les parcel·les, etc, que de moment dificultarien un immediat inici de les obres. Així, a les parcel·les corresponents al ressort 4, on es preveu la primera actuació, el sostre és de 16.667,24 m2, i això donaria per a un hotel de 333 habitacions, sense casino, i sense zona comercial. Caldria modificar el Pla parcial del subsector 2, per a poder modificar la ubicació de l'edificabilitat -i, de passada, la regulació dels usos, i potser les ordenances d'edificació, que només admeten PB+3PP- per a fer possible un hotel  i casino i zona comercial de les característiques que es preveu.

Això és possible? Sí, seguint els tràmits corresponents. Si simplement modifiquem la ubicació de l’edificació, els paràmetres constructius i els usos admissibles, tot per a poder fer un parell d’hotels de 1.000 habitacions, un casino i una zona comercial al R4, ens cal fer una modificació del PP2. Com que canviarien, de manera substancial, els focus d’atracció de mobilitat, caldria refer l’estudi de mobilitat que conté l’actual PP2 (i, a més, adaptar-lo a les prescripcions legals vigents –el decret 344/2006, de 19 de setembre, de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada- posterior al PP2. També caldria fer la corresponent avaluació ambiental, atès que ni Port Aventura al seu dia, ni l’avanç de Pla parcial del CRT, ni els plans parcials del subsector 1 i del subsector 2, han estat mai objecte d’una avaluació ambiental per la senzilla raó que són anteriors a la llei  6/2009, del 28 d’abril, d'avaluació ambiental de plans i programes. Sí que és cert que el PP2 incorpora un estudi d’impacte ambiental (realitzat per Taller d’Enginyeria Ambiental SL) força complet, i que facilita la feina, però és evident que concentrar l’edificabilitat en un punt, i modificar els usos demana, com a mínim, una revisió, que caldria fer d’acord amb la normativa vigent.

Però tot això només si mantenim l’edificabilitat, i ja hem vist que Bcn Dream demana més edificabilitat, i que Bcn Smart City demana la seva. De fet, a la premsa es parla d’això. Vegem la Vanguardia (31.05.13):

“Veremonte va comprar els terrenys on es construirà BCN World a La Caixa. Al començament, el pla general hi preveia la construcció de cases unifamiliars, per la qual cosa en tot aquest àmbit estava prevista una edificabilitat màxima de 500.000 m2. Des de la Generalitat, que en tot moment ha intentat agilitzar i facilitar el desenvolupament del projecte, s’assegura que no hi haurà problemes per obtenir les llicències i els permisos. No obstant això, per a la construcció dels sis hotels amb 12.000 habitacions cal aprovar una modificació puntual del pla general d’aquesta zona per tal de multiplicar els metres quadrats edificables i que s’haurà d’aprovar al Parlament de Catalunya. “Estem treballant en paral·lel per tal d’agilitzar al màxim els tràmits”, asseguren des del Departament de Territori.”

Diu bé “multiplicar els metres quadrats”. El que no diu és que potser cal multiplicar per dos o per tres. Però això sí que seria una modificació molt més substancial del planejament. L’avantprojecte de llei de de modificació de la Llei 2/1989, de 16 de febrer, sobre centres recreatius turístics i d’establiment de normes en matèria de tributació, comerç i joc, actualment a informació pública, ja ho preveu, això, i diu:

“Disposició addicional

En l’àmbit del Centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou creat a l’empara d’aquesta Llei es mantenen les determinacions del Decret 152/1989, de 23 de juny, pel qual s’aprova la instal·lació d’un centre recreatiu turístic a Vila-seca i Salou, modificat pel Decret 161/2003, de 23 de juny, amb les precisions següents:

“a) S’admeten les activitats de joc i apostes.

“b) El planejament urbanístic podrà concretar l'ordenació i els usos de l'edificabilitat vigent. La superfície del sòl amb aprofitament no pot superar el 30% de la superfície total del Centre recreatiu turístic.

“c) La reordenació de l’àmbit del Centre recreatiu turístic requereix la formulació i tramitació d’un pla director urbanístic que pot classificar i qualificar el sòl i establir la resta de determinacions en els termes previstos a l’article 56.6 del Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost”.

És a dir, el sòl amb aprofitament no podrà superar les 247,71 ha (825,7 ha del CRT x 0,3) que és l`àmbit de l’actual PP.2. L’edificabilitat és la mateixa que l’establerta al decret 152/1989 (és a dir, 0,06 m2/m2 sobre el total del CRT) i se’n pot redistribuir la localització, que és el que previsiblement farà el Pla director urbanístic, necessari per tal com el CRT se situa sobre dos termes municipals.

Però això no resol les necessitats de major edificabilitat que hem vist abans. I, a més, requereix un estudi d’avaluació de la mobilitat generada i una avaluació ambiental. I un tràmit que, per molt que l’escurcin, demana temps.

És possible, a través d’aquest tràmit, augmentar l’edificabilitat?. Seria possible –és una modificació del planejament urbanístic- si no fos per dues qüestions. Una, que la llei –com hem vist a l’avantprojecte- diu explícitament que es mantenen les determinacions, i jo interpreto que això vol dir l’edificabilitat. La segona –i és el que entenc que justifica la primera- és que l’àmbit del CRT va ser obtingut per expropiació, legitimada aquesta per la llei de centres recreatius i turístics. I què passa si l’edificabilitat del sòl expropiat es multiplica per dos o per tres? Doncs que el rendiment teòric també es multiplica, i que els expropiats tindrien el dret de reclamar la reversió, per una evident modificació substancial de les condicions que van justificar l’expropiació. Vaja, que el pelotazo seria massa evident.

En aquestes condicions, és possible tot el que s’anuncia amb l’etiqueta Barcelona World? Doncs jo crec que no, i que s’ha parlat amb molta lleugeresa. I vull deixar clar que no tinc una oposició frontal a la proposta, entesa aquesta com un segment de turisme amb casinos, i crec que això ha quedat clar. Però sí que crec que cal ser curosos, que el planejament serveix d’alguna cosa, i que quan es fan propostes d’aquest tipus, i quan s’informa sobre això, ens cal una mica més de serietat, acudir a les dades, a les fonts, fer números, i parlar amb propietat. Hi hauria més coses –què passa a la primera línia de costa de Bcn Smart City, sobretot amb la modificació de la llei de Costes, i amb la projectada modificació del Pla director urbanístic del sistema costaner, què passa amb les servituds aeronàutiques de l’aeroport de Reus i les torres de vint i més plantes de què s’ha parlat- però encara hi ha poques dades de tot això. Prometo continuar escrivint, si hi ha més dades.

He trobat el meu rebesavi?

Dissabte passat, a la sortida de camp d'un congrés sobre territori, vaig treure el nas -no se'n pot dit visitar- el   Museu Industrial del Ter. En vaig veure molt poc, però prou per a recomanar-lo i per a tornar-hi amb temps. Una de les sales és dedicada a les persones afectades pel procés d'industrialització, als obrers de les fàbriques i primers sindicalistes, als artesans tèxtils empobrits... i allí vaig trobar -o no- el meu rebesavi. Jaume Baulenas, un artesà tèxtil caigut a la misèria per la competència de les fàbriques modernes. Baulenas era el segon cognom de la meva mare, i m'havia explicat que un dels avantpassats, tots de la plana de Vic, era pobríssim, un captaire. Tot els altres venien de pagès, amb casa pairal -Can Roca de les Garses, o el Mas Camps- de manera que no és probable que aquest pobre en fos.

Pot ser el meu rebesavi? Hi hauria una possibilitat, que miraré d'esbrinar. Les probabilitats són escasses, el cognom Baulenas és força corrent a Osona, però no per això deixaré d'intentar saber alguna cosa, amb l'ajuda del Carles Garcia, del Museu, que s'hi va interessar molt, per a completar la informació que tenen.

Al setembre, en un altre congrés -em deu provar, això dels congressos- vaig trobar l'Anna Cabré, mestra demògrafa, que va presentar una ponència sobre el registre de matrimonis de l'arquebisbat de Barcelona i de la investigació que n'estan fent, absolutament fascinant. Com que els altres avis venien, en part de Barcelona, es va oferir a buscar-los i a donar-me la informació que en trobessin.

Suposo que el fet de no haver conegut els avis, tenir una família una mica complicada, i del trasllat a Tarragona, ara fa quaranta-.cinc anys, de no tenir “la casa dels avis” ni gairebé conservar res antic fa que m'agradi reconstruir la història, intentar trobar unes mínimes arrels que expliquin orígens, si pot ser amb noms i cognoms, i cares.

I això de tenir un rebesavi captaire -sigui o no en Jaume Baulenas-... el més important és que, un parell de generacions després, es guanyaven bé la vida, treballant molt. Això és el que compta.

El mínim que es pot dir

Ahir vaig assistir a la presentació a Tarragona de les memòries de Raimon Obiols “El mínim que es pot dir”. Sempre m'ha agradat el gènere memorialístic, i en tinc una bona col·lecció. I si són de personatges més o menys contemporanis, d'un temps que permet contrastar el que diuen amb la memòria personal, encara millor.

Sempre he pensat que Obiols guanya en les distàncies llargues, i no em refereixo al tracte personal, que pràcticament no n'he tingut més enllà de la conversa de divendres. Vull dir que sempre m'ha semblat més interessant i més encertat en el discurs de llarg recorregut -temporal i espacial- que no pas en el dia a dia. Recordo haver llegit articles seus sobre els reptes del socialisme europeu, o semblants, amb idees interessants i, sobretot, generadores de més reflexions. Es nota -i s'agraeix- que es tracta d'una persona llegida, a anys llum dels penosos discursos polítics habituals avui en dia.

He volgut explicar tot això perquè quedi clar que no tinc cap animadversió -ni personal ni política- envers en Raimon Obiols, al contrari. Ni cap a ell, ni a tots els que van parlar -en Josep-Fèlix Ballesteros, en Fontxo Blanc, en Ramon Marrugat, i la gent del públic que va intervenir-.

Més enllà del llibre, que va ocupar -com és lògic- bona part del temps, vaig tenir la sensació de fer un viatge en el temps, de tornar a mitjans dels anys vuitanta. Les mateixes queixes, els mateixos temes, el mateix llenguatge. Banca Catalana, i TV3 un altre cop, i no pas per explicar un episodi passat o per il·lustrar una reflexió més actual, sinó amb tot l'aire de retret i de víctima i usar-lo com arma llancívola contra l'actual govern. Com si no hagués passat el temps. Vaig tenir la sensació que continuaven encallats al 1981, encara atordits perquè no havien guanyat les eleccions al Parlament, i es consideraven històricament estafats.

I, repeteixo, això no com una evocació, sinó com a reflexió actual. I la cirereta del pastís la va posar el mateix Obiols fent referència a la clamorosa derrota de Mas a les darreres eleccions. Com si quedar-se amb 20 diputats hagués estat una victòria. I sense cap mena d'autocrítica, ni la més mínima referència a errors propis. Tot bé. És el poble el que s'equivoca.

Francament, amb aquesta insistència en discursos del passat, en una concepció que vol mantenir la Catalunya dual, que un dia, fa molt de temps -és a dir, als anys vuitanta, quan tocava- vaig definir com la que té una dreta catalana més dreta que catalana i una esquerra espanyola, més espanyola que esquerra, així els va. I això que el PSC ha fet -havia fet?- un canvi substancial des dels anys vuitanta, en actitud i llenguatge nacional, però divendres em va semblar que havien retrocedit trenta anys i havien tornat a un discurs de bons i dolents en el qual se sentien més còmodes. No em va semblar que entenguessin dues coses: Una, que no es pot fer discurs contra la dreta sense un mínim de credibilitat i, sobretot, sense atacar aquesta dreta per catalana, i acusar-la després que s'emboliqui amb la bandera. Amb la mateixa bandera que li han regalat abans. I segona: que mantenir un discurs sense escoltar la gent, sense adonar-se de les reclamacions de la gent -que són dir no a les retallades, però també moltes altres coses- és la millor manera de fer que el país vagi per una banda i el PSC per una altra. Ja avisaran, si volen que els anem a buscar.  

Article escrit en català i traduït al LAPAO

La darrera –per ara, que sempre hi ha un pitjor- ocurrència del PP en matèria de llengües ha estat aquesta barbaritat del LAPAO i del LAPAPYP, una manera gens subtil de carregar-se català i aragonès, prova enèsima –per si algú encara la necessitava- de l’aversió pepera a la diversitat. El que encara fa més vergonya, ràbia, o tristesa –trieu el que vulgueu- és el silenci, no sé si absolut, però sí molt poc relatiu, de la intel·lectualitat i de la progressia espanyoles, juntes o per separat. Us imagineu el guirigall que s’hagués muntat, i amb raó, si, per posar un exemple, en Chaves hagués decretat l’existència de la llengua veneçolana? I això tenint en compte que fonèticament i lèxicament l’espanyol de Veneçuela i l’espanyol d’Espanya estan molt més separats que el català de Fraga, el de Felanitx, el d’Alcoi, i el del Pla de Santa Maria.

Els esgarips de la caverna i del que no és caverna –perquè alguna cosa hi deu haver, encara que no es manifesti- s’haguessin sentit des de tot arreu, i amb raó per la ximpleria de la proposta. Però amb el català no, perquè, ja se sap, el català és una raresa de quatre nacionalistes, que són molt raros, perquè, podent parlar en espanyol, no sé com no ho fan. És un capítol més del regal que uns determinats sectors autoqualificats de progressistes han fet  a la dreta catalana, li han regalat el monopoli del català. I així vam poder sentir en Terenci Moix dient que escriuria en castellà per a fer la punyeta al Jordi Pujol, i mes imbecil·litats d’aquest tipus. I així li va, a aquesta esquerra.

I això, però, no ens ha de fer perdre de vista que el principal responsable dels atacs a la llengua catalana –per no dir atacs al sentit comú, a l’evidència científica, o al sentit del ridícul- els fa el PP i la seva cohort política  i mediàtica. A l’Aragó, a Mallorca, a València, a Catalunya, i a tot arreu. No ens confonguem. És un moment oportú per distingir, en aquest camp –no tant en d’altres-  entre PP i PSOE, que alguns, per motius interessats, volen posar al mateix sac (ja m’hi vaig referir  aquí). Que hi ha molt motius per a criticar el PSOE, des del punt de vista nacional, ho sabem, i no penso estalviar-me cap crítica (i mira que ho posen fàcil!) però em nego a posar al mateix sac el que no hi d’anar del tot, i m'hi nego precisament per un desig de rigor en les crítiques. La ximpleria aquesta del LAPAO ve a substituir una llei de llengües que, sense ser cap mena de meravella, i segurament quedar-se curta, no negava la naturalesa de la llengua, i hagués permès, amb voluntat i valentia (que el govern aragonès del PSOE no va tenir) una política lingüística força més acceptable. I el mateix amb la llei de l’ús del valencià –amb una eterna qüestió de noms que ens hauríem de prendre com el flamenc i l’holandès, dos noms per a una mateixa llengua- i que, també aplicada amb voluntat i valentia, hagués suposat un pas endavant. Per cert, la mateixa llei que el govern del PP al País Valencià –això de Comunitat és una collonada- se salta impunement per a impedir que 100.000 xiquets i xiquetes valencians que ho demanen tinguin ensenyament en valencià... i després van donant lliçons. I el govern de progrés a les Balears no va qüestionar mai la unitat de la llengua. No són el mateix, i s’ha de dir. I com que no són el mateix, n’esperem –o n’hauríem d’esperar- alguna reacció, no només dels partits afectats –Aragó, Catalunya, València, Balears- sinó del PSOE. Si no hi és, tenen un problema, i els primers que el tenen són els socialistes aragonesos, catalans valencians i balears.