Això que, a falta d’un nom millor, hem acabat anomenant procés,
ha generat una gran quantitat de llibres, de molt diversa qualitat.
Des de reportatges minuciosos sobre les urnes, fins a textos
oportunistes i lacrimògens sobre la gent empresonada. De tot. Hi ha
també, i per sort, llibres que diuen coses, llibres que analitzen,
expliquen, i, el més important, s’atreveixen a raonar i a
proposar.
Un
d’aquests llibres, i crec que dels més sòlids, és Obertura
republicana, d’Enric Marín i Joan M. Tresserras. És una
explicació, raonada, de com s’ha produït, a Catalunya, un canvi
de paradigma polític, que va més enllà d’un canvi de posicions
partidàries o d’equilibri de forces. S’aprofundeix en el canvi
de mentalitat, d’etapa, que s’ha produït en bona part de la
societat catalana, amb explicacions que pouen en elements
estructurals –història, geografia (gràcies!) economia...-. i
també una part extensa sobre els fonaments del futur –la república
catalana- si més no des de l’òptica dels autors.
El llibre fa de bon llegir –a aquestes alçades, no descobrirem que
són uns bons comunicadors!- amb alguns alts i baixos. Per exemple,
l’amplitud -també el rigor, que consti- amb que es tracta el paper
de la cultura i dels mitjans de comunicació en la construcció
d’aquest projecte republicà. Un paper important, sens dubte, però
no menys que elements d’economia, de malestar social, de crisi del
model de democràcia representativa... aspectes que si bé són
tractats, ho són amb molta menys amplitud. Un cert desequilibri,
vaja, explicable per l'especialització acadèmica i professional
d’ambdós, però que desmereix.
Ara bé,
el que em sembla més alarmant és el biaix de la darrera part, que
no sé si és propositiva -com volem que sigui la república
catalana- o descriptiva de com és i perquè el republicanisme
català. Em sembla un retrat optimista, per no dir naïf, de
l’independentisme. I no vull dir que no estigui molt d’acord amb
moltes de les coses proposades, que hi estic, ni que hi hagi -això
vull creure- molta gent independentista en aquesta línia. Però
assumir, ni que sigui indirectament, aquesta homogeneïtat de
l’independentisme em sembla un error d’apreciació. Em temo que,
dins de l’independentisme, hi ha molts matisos, moltes expressions.
No tothom hi és pels mateixos motius i esperant el mateix, i això
és bo, perquè la diversitat és enriquidora. La simplificació de
la realitat, d’una realitat complexa, contradictòria, multiforme,
és enganyar-nos a nosaltres mateixos.
No tots
els independentistes pensem i volem el mateix, ni tenim la mateixa
base. Hi ha gent -hiperventilats, nacionalistes, neoindepes
sobreactuats- que em són molt, massa, llunyans, i alguns
m’avergonyeixen i tot. I aquesta trampa, de vegades, s’alimenta
des del mateix independentisme, per exemple amb les demandes de
llistes úniques. Heu vist mai que el no independentisme -unionisme,
espanyolisme, constitucionalisme, digueu-ne com vulgueu- funcioni amb
aquests plantejaments (bé, ara fa poc el PP ho intentava, per tapar
la castanya electoral que ja es veia venir. I no miro ningú). Ningú
diu que «l’unionisme anirà separat a les eleccions» però en
canvi ens hem atipat de veure titulars -favorables o no, això tant
és- sobre la divisió de l’independentisme. Deixar-se encotillar
així, abonar aquesta tesi d’homogeneïtat, és un error enorme.
Significa regalar la normalitat política als altres, als no
independentistes, que sí que es despleguen en projectes diferents
-de vegades no massa, però ho pretenen- sense que ningú s’exclami.
El
segon punt dèbil que hi veig, en part enllaçat amb l’anterior, és
l’absència de discurs, de reflexió, sobre aquesta part de la
població catalana que, en graus i expressions diferents, se sent
llunyana o directament hostil a l’independentisme. La idea d’un
projecte nacional, col·lectiu, inclusiu, que no contempli -ni que
sigui per a dir que hi són- aquesta part del país, em sembla
incompleta. He escrit, en altres ocasions, el que penso sobre aquesta
part de la població catalana (ho podeu llegir AQUÍ ). No ens podem
permetre un projecte de país que ignori o exclogui un milió llarg
de persones, o, en tot cas, que faci que se’n sentin exclosos. Ja
sé que hi ha una part absolutament hostil, nostàlgica del
franquisme-aznarisme, neoconservadora. Sé, també, que a Catalunya
no n’hi ha un milió, d’aquests, i que molta gent simplement es va sentir, amb
raó o sense, agredida o temorenca davant la possibilitat de la
independència. Gent, en moltíssimes coses, com nosaltres. Si creiem que hi caben, en aquest projecte de país
que tenim (i jo, no només ho crec, és que si no hi caben vol dir
que aquest no és el meu projecte) ens cal conèixer, saber-ne els
motius, escoltar, parlar, convèncer. No ens podem permetre el luxe
-que no és un luxe, és un error- de deixar-los de banda i fer com
si no hi fossin. He trobat a faltar això, al llibre, i em sembla una
omissió massa important.
I, tot
i així, el recomano. Hi ha moltes idees, moltes anàlisis, que
comparteixo. És una reflexió important, en aquests moments, molt
necessària per a superar simplismes nacionalistes de tipus
essencialista absolutament tronats. Llegiu-lo.
