Lectures d’estiu (2): Perot i l’Estel

Perot i l’Estel és una narració dels anys trenta del segle XX, obra d’un discret escriptor reusenc, Antoni Fuster Valldeperes. Aquest estiu, després de molts anys, l’he llegida. És un llibre que ve d’antic -més de vuitanta anys- i era del meu pare. Ell me’n va parlar, amb una càrrega de sentimentalisme més aviat rara en ell, una història molt bonica d’un noi -en Perot- i un cavall -l’Estel-. No sé si el que el meu pare enyorava era l’emoció que li va produir el llibre o que devia tenir disset anys quan el llegia. En tot cas, em va picar la curiositat i em vaig dir que un dia la llegiria. Més endavant -i encara sense llegir-la- vaig salvar-la in extremis d’una d’aquelles razzies de neteja que feia la meva mare; me’l vaig endur a casa, i allà es va quedar.

He de dir que em pensava trobar una història un pèl carrinclona, de l’estil de les pàgines viscudes del Patufet, i no ha estat així. Hi ha escenes -en Perot i la gitana- que mai no s’haurien publicat al Patufet. Però tot el llibre te un to amable, costumista, gens truculent.

El que no m’havia dit el meu pare, o almenys jo no ho recordo, és que la narració passa a Reus, un Reus de principis de segle XX. Tot ple de referències urbanes -la plaça Prim, el Mercadal, la Prioral de Sant Pere, la Boca de la Mina, la Riera- perfectament identificables. També del vent, el Josepet de Prades, que no he trobar referenciat en aquest safareig universal que és google, i hauria de cercar a l’estudi d’Albert Manent Els noms populars dels núvols i boires: Camp de Tarragona. El Priorat.

Hi ha, és clar, moltes referències que se m’escapen, sobretot per l’època. El llibre és ple de referències a un món pagès -els pagesos que van a mercat a Reus, provinents de la Selva, de la Canonja, de Constantí-, un mon de boters i traginers d’horlanda -escrit així- cap al port de Tarragona, per la via Amàlia. També el món de la processó de Reus, de la Setmana Santa a la Prioral, i moltes coses que no conec.

Quan n’he buscat referències a la xarxa, l’he trobat citat en un article de Xavier Amorós (suposo que un fragment de les seves memòries) parlant del Reus de 1937. Diu Xavier Amorós:

«De seguida, però, la cosa va canviar i va prendre una cara molt més ferrenya. Va ser un vespre a finals de setembre o primers d'octubre. Jo anava a les tardes a la botiga. En tancar, a les set, pensava arribar-me a la biblioteca del Centre de Lectura, on llavors llegia 'Perot i l'estel'.»

Celebro compartir lectures amb algú com Xavier Amorós, ni que sigui amb vuitanta anys de diferència.

Un llibre, doncs, per als nostàlgics d’un Reus de cent anys enrere, que fa de bon llegir per a tothom que es deixi anar en una història amable.

Lectures d'estiu: Josep Lluís Sert, arquitecte

He llegit la biografia de l’arquitecte Josep Lluís Sert, escrita per Maria del Mar Arnús. Maria del Mar Arnús és una bona professional de la història de l’art, i aquí hi afegeix el fet d’estar casada amb l’actual comte de Sert, nebot del biografiat. Això ja seria interessant en qualsevol família, però encara ho és més en aquesta tribu dels Sert, els Güell i els López, plena de gent fascinant, i que es mereix una sèrie de docuficció similar a la que l’any 2001 va ser feta sobre la família Mann.

Josep Lluís Sert, arquitecte, però molt més que això. Un personatge de l’aristocràcia catalana que es decanta per l’arquitectura, defensor de la república, compromès amb l’esquerra, i sense deixar de freqüentar els ambients artístics de les avantguardes. Un còctel explosiu. Animador principal d’un urbanisme radicalment modern a Catalunya, quan Catalunya estava en la línia del que es feia a Europa, i perdut per al país -com tants d’altres- per l’ensulsiada de la guerra i de l’exili. Si bé crec que alguna de les obres construïdes ha envellit malament (o, en tot cas, es veu -la veig- desfasada) també em sembla que el seu llibre «Poden sobreviure les nostres ciutats?», resum dels IV i Vè congressos del CIAM, dels anys trenta, s’aguanta molt bé i resulta encara estimulant. De fet, un fragment serà lectura dels meus alumnes. Avisats queden.

La biografia és interessant -seria impossible el contrari, amb aquest personatge- però, com diu una de les crítiques que n’he llegit, és més una hagiografia que biografia. Hi ha aspectes de la seva vida sobre els quals es passa de puntetes, o gairebé. Tot l’entorn familiar, que dóna per molt, o el mateix matrimoni amb Ramona Longas -Moncha- que és tota una història de desclassament (el fill de comte es casa amb la neboda de la portera!) i d’enfrontaments familiars.

També és una mica desordenada. Ja està bé que no vulgui ser estrictament cronològica, però hi ha salts endavant i endarrere sense avisar gaire que desconcerten una mica. I, en tot cas, una mica més de rigor històric seria d’agrair. Determinades afirmacions per a contextualitzar, acaben barrejant opinió i informació. Això es veu quan l’autora sentencia sobre determinats personatges i episodis de la Catalunya dels anys trenta. Ja està bé (o, si més no, és legítim) que no simpatitzi gaire amb les esquerres i amb el catalanisme, hi te tot el dret, però no a barrejar dades (per exemple, al president Azaña no «se le fue el gobierno de las manos» quan el 6 d’octubre a Catalunya. Sobretot perquè no era president).

Tot i així, però, un llibre absolutament recomanable per a descobrir o conèixer millor tot un personatge.

(imatge: la coberta del llibre, manllevada de www.anagrama-ed.es que espero que no s'enfadin amb mi)

Tornem a Hard Rock (ex-BCN Wolrd): ara, l'opció de compra reapareguda

Des que es va anunciar allò de BCN World, ara fa set anys, he anat escrivint sobre les vicissituds del projecte. Sempre des d’un cert escepticisme i sentit crític, però intentant no caure en una oposició frontal, encara que no sé si sempre ho he aconseguit. De fet, sí que estic convençut d’haver aportat, de vegades, dades i aclariments de temes que solen ser complicats. I això intentaré ara que, un cop més, i després d’un any de no dir res, el tema torna a sortir.

Com és públic i notori, el Govern ha anunciat -bé, de fet no ho ha anunciat, ho ha reconegut, no sé si de grat, a preguntes d’un diputat- que pensa executar l’opció de compra que va fer al seu dia sobre els terrenys, propietat de la Caixa, i destinats a l’operació de centres integrats turístics dins el Centre recreatiu i turístic de Vila-seca i de Salou. Vaja, el projecte abans conegut com a BCN World.

D’entrada vull dir que m’he sentit una mica estafat, perquè, quan es saber que existia l’opció de compra, em vaig fer uns tips d’explicar que es tractava d’això, d’una opció, i en cap cas d’una obligació, i que no creia que s’executés mai. Vaig analitzar l’opció de compra en un apunt, que podeu veure  AQUÍ.

I ara resulta que sí, que l’INCASOL compra, i que, a més, ens ho diuen com si fos una cosa d’allò més natural, i ves, perquè se n’estranyen i perquè pregunten?. Anem a veure si en traiem una mica l’entrellat.

Com sempre intento fer, he anat a la font, que, en aquest cas, són les preguntes i respostes parlamentàries. La primera, de David Cid, de Catalunya en Comú Podem  (la podeu veure AQUÍ). Deixo de banda les consideracions, absolutament legítimes, sobre el projecte que ha fet el diputat perquè ara no fan al cas, però el que ens interessa -a mi m’interessa- és una cosa molt concreta: perquè s’executa l’opció de compra?.  I deixo també de banda la pregunta que ha fet al President de la Generalitat la diputada de la CUP Natàlia Sànchez perquè, tot i tocar el mateix tema, ha incidit més –pregunta i resposta- sobre el projecte que no pas sobre la compra dels terrenys (la podeu veure AQUÍ). També –no vull deixar d’anotar-ho- ha tornat a sortir l’estudi de la URV que diu que hi haurà nosequants milers de llocs de treball. De veritat ens creiem encara aquestes coses? Cal treure tots els estudis de part que canten les excel·lències de projectes? Quants llocs de treball havia de crear Port Aventura quan es deia Anheuser Bush i quan després es deia Gran Península? Segur que, si busquem bé, hi ha un estudi fet per no sé qui que diu que Terra Mítica –aquella estafa valenciana- havia de crear milers de llocs de treball, o el mateix a Marina d’Or, o al parc temàtic Gran Scala, als Monegros –als Monegros!!!!- i tants d’altres. No fotem, home.

Diverses coses:

1. És una opció. La Generalitat no té cap obligació de comprar res. No l’ha tinguda mai, i, per tant, si ara ho fa, deu ser per algun motiu, que el conseller de Territori no ha explicat. Més enllà de les formes d’una pregunta parlamentària, estaria bé alguna explicació més concreta.

2. L’afirmació segons la qual «no costarà ni un euro al contribuent» em sembla molt arriscada, sobretot perquè recordo que la darrera vegada que vaig sentir una afirmació així de solemne i rotunda, en seu parlamentària, va ser quan un tal M. Rajoy va dir que el rescat bancari no costaria ni un cèntim, i resulta que ens ha costat més de quaranta mil milions d’euros.

3. Per moltes operacions posteriors que hi pugui haver (més endavant en parlo) compra vol dir desemborsament. Tenint en compte que estem en pressupostos prorrogats des del 2017, on són aquests 120M€? En quina partida del pressupost? Sense pressupostos aprovats es poden gastar 120M€ en això però no en altres coses?. Intervenció ho deixa comprar sense partida, tenint en compte que és una inversió?. Això és important perquè, si la despesa no està contemplada –i no crec que ho sigui- potser caldrà veure què diu la llei de Finances públiques de Catalunya:

“Article 39

1. Quan s'ha d'efectuar a càrrec del pressupost de la Generalitat alguna despesa que no pot ajornar-se fins a l'exercici següent, i per a la qual no hi ha el crèdit adient o bé el consignat és insuficient i no ampliable, el conseller o la consellera d'Economia i Finances, previs els informes de la Direcció General de Pressupostos i Tresor, sotmetrà al Govern l'acord de trametre al Parlament el corresponent projecte de llei de concessió d'un crèdit extraordinari en el primer supòsit o d'un suplement de crèdit en el segon, i s'hi inclourà, necessàriament, la proposta dels recursos concrets que els han de finançar.”

Faran això per aquest projecte i no per a inversions en determinats equipaments públics?.

4. Qui hi té interès, en aquests terrenys?. Aquesta és una bona pregunta. Resulta que ens trobem en una situació peculiar, des del punt de vista del mercat. Hi ha els agents necessaris -comprador i venedor- però no sé si hi ha mercat. El comprador, Hard Rock Cafè, només té un venedor possible, que és la Caixa, perquè el CTI va allí i no en cap altre lloc. O compra, o no pot fer el negoci, perd la fiança, la llicència, etc. Però el venedor -la Caixa- també és captiu, perquè només pot vendre a Hard Rock Cafè, que és qui té la llicència. No hi ha ningú més interessat, en els terrenys, perquè, sense llicència de casino, no hi pot fer res.

Aleshores, es necessiten l’un a l’altre, i com a molt, hi pot haver un joc com ara el set i mig: la Caixa pot anar apujant el preu, però s’arrisca a passar-se i que l’altre llenci la tovallola, i es queda amb un terrenys que potser valen sobre el paper -al seus llibres és un actiu- però que no té clients, i si no tens un client, allò no val res. I Hard Rock Cafè s’arrisca a anar abaixant l’oferta per a collar la Caixa i arribar a un punt que aquesta consideri que li surt més a compte una renúncia i reiniciar el projecte. Perquè, no ho oblidem, el PDU està aprovat, i si Hard Rock renuncia, perd la fiança, però es pot tornar a convocar un concurs, encara que sigui un merder.

5. Com es podria explicar, doncs, amb aquest escenari, que s’executi l’opció? Només se m’acut -sense ser malpensat, que si en fos, segur que se m’acudirien més coses- que, davant d’aquestes tensions, la Generalitat compra -amb l’opció de compra vigent, la Caixa no pot no vendre- i immediatament ven pel mateix preu a Hard Rock Cafè, que s’assegura que no li apujaran el preu. Ara bé, això implica tenir molt ben lligada la segona compra i el preu, perquè si no és així, qui es queda amb els terrenys i un pam de nas és la Generalitat, i la Caixa té els 120M€ al calaix i s’ho mira menjant crispetes.

Està així de lligat? Segur? Per la totalitat dels terrenys? Perquè això és el que em genera més dubtes, que Hard Rock no digui «miri, jo amb la parcel·la que necessito, ja faig». I, encara que la pagui a preu d’or, la Generalitat hauria de participar en la part corresponent de les despeses d’urbanització, per la part que té (tot i que caldria veure el Pla de millora urbana que concretava les parcel·les i la posterior reparcel·lació; un procés, a meu entendre, innecessari amb un sol propietari... a no ser que, quan el van preveure, pensessin en més d’un. Per cert, com està el PMU? Ja s’ha aprovat inicialment? Quan se’n farà la informació pública? Això del PMU –i de les obres d’urbanització, les infraestructures, la parcel·la amb el 15% d’aprofitament mitjà... tot plegat, matèria per un altre apunt).

6. Aquesta -la seguretat i fluïdesa de la transacció- seria l’única raó que em faria admetre el paper de la Generalitat, però continua sense agradar-me. Al capdavall, si resulta que o és així o no hi ha compra-venda, és un escenari en el qual les parts -Caixa i Hard Rock- es poden entendre directament (no tenen més remei que fer-ho!) i no cal cap intermediari. Voldria que fos així.

No deixa de ser sorprenent, però, que s’assumeixi, es busqui, una interferència tan gran dels poders públics. En una economia de mercat –i se suposa que ho som- la fixació del preu hauria de ser lliure entre les parts. La intervenció pública –l’ordenació del sector, la normativa, etc- ja s’ha produït, i l’acord ha de ser lliure entre les parts. Ja té gràcia que sigui jo qui parli de principis del liberalisme clàssic a teòrics defensors de la llibertat econòmica...

7. Ara bé, això no és tot. En la resposta parlamentària, el conseller ha dit que «el concurs de les llicències diu que el tenidor de la llicència adquirirà els terrenys, i com ho ha de fer, si no és amb l’opció de compra que va fer la Generalitat»?. De veritat? Anem-ho a veure.

La Resolució ECO/1345/2014, de 12 de juny, per la qual s'inicia el concurs públic per obtenir fins a un màxim de sis autoritzacions per a la instal·lació i l'explotació de casinos de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, i s'aproven les bases de la primera fase del concurs diu, al punt 4.2.3, entre els compromisos del concursant:

«4.2.3 Compromís, d’acord amb el model que s’adjunta a l’annex 1, de realitzar una inversió mínima inicial per cada autorització sol·licitada de 300 milions d’euros, referida tant a la construcció i instal·lacions pròpies de casino de joc i apostes com a les corresponents a hotels, zones comercials, d’esbarjo i recreació i a qualsevol altra activitat autoritzada que consideri el projecte del sol·licitant o agrupació de sol·licitants i que tingui relació directa o indirecta amb el casino de jocs i apostes.»

El compromís d’inversió inicial, doncs, no contempla la necessitat de l’adquisició dels terrenys. Fins a cert punt es podria interpretar que podria haver-hi una cessió de superfície, però em resulta estrany que no s’exigeixi cap garantia sobre això.

Però més interessant és la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre, per la qual s'aproven les bases i s'obre la convocatòria del concurs públic per obtenir fins a un màxim de quatre autoritzacions per a la instal·lació i l'explotació de casinos de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, entre els sol·licitants admesos, d'acord amb la Resolució ECO/2633/2014, de 24 de novembre. Diu que, entre la documentació a aportar pels que optin al concurs, hi ha:

«5.1.11 Document que acredita la disponibilitat sobre el sòl on s’ubica el CTI per part del sol·licitant. A aquest efecte, cal aportar la documentació acreditativa del reconeixement del dret d’accés a la propietat del sòl.»

Ah caram! O sigui, que Hard Rock Cafè, per a concursar, va haver d’acreditar la disponibilitat sobre el sòl. I com ho va fer? Va acreditar algun precontracte? Alguna opció de compra (que, d’existir, hauria d’estar condicionada a la no execució de l’opció de compra prèvia de l’INCASOL)?. Algun contracte de lloguer o de cessió de drets de superfície? Alguna cosa devia dir, oi?. O va dir «ja li compraré a la Generalitat»?. Estaria bé saber-ho.

8. I segur que l’opció de compra és vigent?. Si és la que vaig comentar a l’apunt citat, podria ser que no. En tot cas, jo no tinc coneixement de cap opció de compra posterior, amb unes altres condicions. Si existeix, espero que aquests «llum i taquígrafs» que diu el conseller ens il·luminin i la puguem veure. Per què podria ser que no? Doncs perquè hi havia una sèrie de condicions, sobre el contingut del PDU, que no s’han complert. Ni que sigui amb acord amb la Caixa, si aquest acord no és explícit, hi hauria elements per a denunciar l’opció, i aleshores el merder seria considerable. No crec que això passi, però tot plegat ens dóna una idea de la (poca) serietat formal de tot plegat, malgrat que ens ho vulguin vendre com una operació perfectament estudiada.

De manera que, si algú vol preguntar més coses, i ens explica les respostes, tindrà tot el meu agraïment, que el coneixement sempre és bo.

Ja em pensava que havia tancat aquesta sèrie, però es veu que no. Aquest és l’apunt número 39 sobre el que va començar essent BCN World, i que, ara per ara, encara no sabem que serà. Fins al proper episodi (que n’hi haurà, segur).

Joan Busquets, arquitecte

Les entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç em semblen de les més ben fetes de la premsa catalana. Llargues –això és un luxe- amb preguntes intel·ligents (no d’aquelles que sembla que l’entrevistador vol que li confirmin les seves idees, en lloc de conèixer les de l’entrevistat) i també, és clar, amb persones que tenen coses a dir. Recordo l’entrevista a Josep Termes, una delícia, amb preguntes i respostes –amb conversa, de fet- sobre la seva infància, formació, feina... però també amb reflexions de fons sobre catalanisme popular, el paper de les esquerres... en fi, de molt bon llegir.

Al número del mes de juny, Josep M. Muñoz entrevista Joan Busquets, arquitecte, catedràtic d’urbanisme de la UPC i també de Harvard –poca broma!-. Només per això ja s’entén que m’interessi, però hi ha més.

No he tractat mai en Joan Busquets, però hem coincidit a la Comissió de política territorial i d’urbanisme de Catalunya. No ve gaire sovint, perquè sempre té projectes a la quinta punyeta, o la docència als USA o de professor convidat arreu, però recordo que hi era el dia que vam tractar el PDU del CRT, l’antic BCN World. Va seure al meu costat, i vaig poder veure, de cua d’ull, els croquis i esquemes que anava traçant a partir de les imatges del projecte de planejament. Quatre línies, molt simples, que devien servir-li per acabar d’ordenar les idees, i que eren un prodigi de concisió i de resum de tot. Finalment, va demanar la paraula, i en un minut o dos –no més, i segurament menys- va fer una reflexió sobre urbanisme, fer ciutat, i com s’estaven pervertint aquests conceptes (no amb aquestes paraules, és clar). Com altres cops que hi ha intervencions molt concises, sobre punts essencials, i amb autoritat, ningú –em refereixo als comanaments de la conselleria- va dir res (va passar, fa anys, amb una intervenció de Manuel de Solà-Morales; m’hi vaig referir AQUÍ).

Sabia de Joan Busquets per haver-lo vist en un d’aquells esplèndids reportatges de Lluís Permanyer sobre aspectes de Barcelona, concretament en un sobre la plaça Catalunya. Joan Busquets hi feia una intervenció –elegantíssim, com sempre; concís, didàctic, aclaridor- sobre la forma de la plaça –de la no-plaça, potser.

A l’entrevista a l’Avenç, tota ella recomanable, hi ha dues qüestions que em semblen especialment importants. Per una banda, remarca, en més d’una ocasió, la necessitat de submergir-se en la realitat a ordenar. Cal entendre molt bé sobre què estem treballant, d’on ha sortit, com funciona. Diu, en un moment de l’entrevista:

“Estic convençut que la feina de la ciutat no es pot fer bé si no es fa recerca. Jo ara treballo a Europa amb projectes que fem des d’un despatx privat, però sempre dic que hem d’arribar al fons, en la recerca d’un tema.

(...)

Són operacions en què t’hi poses a fons i que han de funcionar econòmicament. Però crec que només es poden fer a través de la investigació. El treball respon llavors a un resultat a què t’ha portat la investigació i això fa que el puguin entendre tant el privat com el públic –tot i que a vegades no els dones la resposta que ells esperen.”

No cal dir que hi estic absolutament d’acord. Sempre he sostingut que els mesos gastats –millor, invertits- en estudiar, conèixer, analitzar la realitat, previs a començar a traçar solucions, són mesos guanyats en la formulació definitiva i aplicació del que planegis.

I una altra idea que em sembla important és un exercici de realisme. Diu Joan Busquets:

“Quan tu tens la responsabilitat de fer, quan ets un doer, algú nomenat per aplicar les accions, et toca relativitzar el discurs i la posició ideològica per un altre moment, quan estiguis a l’oposició o a la universitat fent una tesi doctoral. Però el compromís d’estar en un lloc i tenir una obligació públic és de fer-ne un bon ús.”

Aplaudiments entusiastes. Els experiments, amb gasosa, que deia aquell. Que s’ho apuntin ben apuntat alcaldes i regidors d’urbanisme.

Llegiu l’entrevista, que paga la pena.

(imatge manllevada de www.l’avenc.cat)

JFB: tu t'ho has buscat (en part)

Escric això el cap de setmana del 8 i 9 de juny, quan encara no sabem qui ocuparà l’alcaldia de Tarragona. Passi el que passi dissabte que ve, és evident que és un final d’etapa per a Josep-Fèlix Ballesteros. I, llevat de sorpreses –dissabte i més enllà- em temo que un final d’etapa no gaire lluït.

Abans de continuar, vull deixar clar que conec en JFB de fa molts anys, i hi tinc –em sembla, vaja- una bona relació personal, que pretenc mantenir. Això no m’impedeix ser crític amb el seu exercici de l’alcaldia, però si em fa incompatible amb certes actituds, més esteses darrerament, plenes d’insults i de desqualificacions sense arguments.

Més enllà del fet d’haver quedat en primer lloc –que no és poc- JFB ha perdut. Ha perdut perquè s’ha quedat aïllat, i perquè no ha visibilitzat cap projecte de ciutat, més enllà de durar per a no se sap ben bé què. Sobretot, JFB no ha sabut llegir el moment. I ho veiem pel contrast amb unes altres ciutats, també grans, socialment complexes, amb caire metropolità, on les coses han anat de manera molt diferent: Granollers, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat...

Què tenen, políticament, en comú? Llargs mandats socialistes, en darrera etapa compartits amb altres forces de la banda esquerra, i una actitud davant del procés que no és a favor, però no és hostil. Les excepcions: Lleida, Terrassa i Tarragona. I què tenen en comú aquestes tres? A Lleida –governada pel PSC des del 1979, amb només 20 mesos de parèntesi d’una coalició absurda- i a Tarragona, que els dos governs socialistes en minoria van mirar cap a la dreta, i van comprar llenguatge, actituds, gestos, hostils amb el procés. A Terrassa, que ha guanyat un ex-alcalde socialista que va dimitir en protesta per l’arrenglerament del PSC amb el 155, però també per a denunciar les pressions del seu partit contra la remunicipalització de l’aigua.

En canvi, els alcaldes de Granollers i de l’Hospitalet no van tenir problemes en criticar el seu propi partit pel 155, o en sortir en defensa de la gent atonyinada l’1 d’octubre. Compareu-ho amb la desaparició en combat de JFB, o amb sortides de to, en aquesta darrera campanya, que semblaven inspirades en els argumentaris de Ciudadanos.

Des de fa uns anys, és evident que Catalunya ha fet un tomb cap al sobiranisme i cap a l’esquerra, i els resultats electorals ho certifiquen. Ja fa molt de temps que penso –i ho escric- que Catalunya és, sociològicament, políticament, civilment- molt més d’esquerres que no ho era institucionalment, pel pes que opcions dretanes tenien en clau nacional. Quan la clau nacional  passa de l’autonomisme al sobiranisme, també ho fa cap a l’esquerra. Llegir el moment és imprescindible en política, i JFB no el va llegir, aquest moment, o ho va fer amb anys de retard i amb unes ulleres gastades.

Aquestes ulleres eren, en part, les del soleturisme més desgastat i superficial (perquè Solé Tura, a Catalanisme i revolució burgesa deia coses molt més treballades del que n’han dit entusiastes i detractors). La lectura del catalanisme –avui, majoritàriament (no exclusivament) sobiranista- com una política oposada a l’esquerra, i una consagració absurda (i molt perniciosa) de la immigració dels seixanta com a categoria permanent, separada de la resta, i que ha de ser “protegida” de l’independentisme, de forma paternalista.

Aquest discurs ja no s’aguanta enlloc, de fa temps, i JFB sembla que no se n’ha assabentat. Acollonit per la pujada de Ciudadanos el 21-D,  en va voler adoptar part del llenguatge i del missatge, per a retenir un vot que fugia del PSC per massa “catalanista”, i va oblidar que la gent prefereix l’original a la còpia –i Ciudadanos reté el seu electorat municipal- i també que el 26-M no es votava en clau nacional, i menys en clau independència, sinó en clau ciutat. I com que va pactar amb la dreta, aquest electorat, allunyat de l’independentisme, però també ferotgement antiPP (i això explica, en part, que Ciudadanos hi fes forat: es podia castigar el PSC sense votar PP) simplement es va quedar a casa, i només cal comparar els vots d’un mes abans. El pacte amb el PP és el que li ha fet perdre les eleccions: les cabres pels seus pecats, porten els genolls pelats.

Però JFB també ha perdut per un govern desdibuixat, sense nord. No m’agrada gaire parlar de models de ciutat, perquè les ciutats, per una banda, ja són fetes, i per l‘altra no s’acaben mai, però sí que és cert que cal una determinada idea de ciutat (De Gaulle deia que, per a ser president de França, calia “une certaine idée de la France”; doncs això). En canvi, aquests quatre anys darrers, si més no, JFB sembla haver anat fent allò de “aquí caic i aquí m’aixeco”, confiat en uns jocs seguint l’estela del 92 barceloní, oblidant que no eren olímpics, no som Barcelona, i ell no és Maragall (vanitat d’autocita del 2016: AQUÍ).

Tampoc vull carregar-li totes les mancances de la ciutat a JFB. Hi ha molts problemes que vénen de la pròpia ciutat, una ciutat sense societat civil, fragmentada en compartiments massa estancs i múltiples (de classe, nacionals, físics) i que mai no ha fet un exercici seriós d’autoconeixement  i de reflexió sobre el futur. Això no s’arregla en quatre anys ni només des de l’Ajuntament, però el govern municipal no hi hauria de ser aliè, i n’hauria de ser un agent important i un catalitzador. JFB va tenir una oportunitat d’or, al 2007, amb unes ganes de canvi a la ciutat, i aquell govern va fer unes quantes coses positives, més en les formes –que també són importants- que en el fons (i també algunes en el fons) però no va saber aprofundir i fer un canvi real, de fons, en la governança de la ciutat, ni generar un objectiu a mig termini engrescador col·lectivament;  s’hi van reproduir maneres de fer similars, i cada cop més: clientelisme, paternalisme, improvisació...

He dit abans que era un final d’etapa deslluït. Ho serà, tant si és alcalde com si no, i em sap greu perquè, per l’estima personal que li tinc, m’hagués agradat un altre final més digne. També, és clar, i encara més, per la ciutat.

Burocràcia universitària, un nou episodi

Mira que porto anys a la universitat, i encara topo amb l’absurditat de la burocràcia. No és que em sorprengui –a aquestes alçades, poques coses em sorprenen, d’això- però cada cop que passen torno a pensar que no, que no pot ser.

Sóc professor associat, una categoria coneguda per ser l’último mono acadèmic. Em contracten cada curs, de setembre a agost. Això vol dir que cada any he de signar el contracte de cada curs. Fins aquí, cap problema.

O no. Sabent que el període laboral per al qual estic contractat –no només jo, suposo que tots els associats- comença l’1 de setembre, resulta que rebo la comunicació per a signar físicament el contracte a finals de novembre, i en llocs i hores impossibles per a qui, com jo –i crec que uns quants associats més- compagina la docència amb el treball. Finalment –i gràcies a la bona voluntat de molta gent de la URV, que consti- el gener vaig poder signar el contracte... quan ja havia acabat el meu curs (tinc una assignatura de setembre a desembre).

I la setmana passada vaig rebre, per correu certificat i acusament de rebut, la còpia del contracte signada per la URV. Quan ja fa cinc mesos que he acabat la feina. I això tenint en compte que el contracte –que, repeteixo, és per a un any- té una clàusula que diu “S’estableix un període prova de sis mesos”. És a dir, que acabo abans la feina que el període de prova!!!! (i si no passo la prova... què passa amb el curs? És vàlida la qualificació que he fet als alumnes?).

Ja sé que hi ha molts contractes –o sigui, molts associats; o sigui molta docència precària- i això deu costar de gestionar. I també estic segur que s’han seguit escrupolosament totes les passes legals necessàries, però em pregunto si no seria possible fer-ho més simple i més àgil. Sempre m’ha sobtat que pugui confirmar la meva declaració de renda per telèfon, i, en canvi, que coses com aquestes no tinguin més recorregut electrònic. I encara gràcies que no he hagut de presentar (per enèsima vegada...) una còpia del DNI....

(imatge robada –sí, ho confesso- del blog El salmon contracorriente, d’un magnífic post sobre el mateix tema, molt millor que el meu; el podeu llegir  AQUÍ )

classificar i qualificar: no és el mateix (i al parlament no ho saben?)

A les classes de planejament territorial i urbanístic, una de les coses que explico –i que sovint costa que l’alumnat recordi- és la diferència entre classificació i qualificació referida al sòl.

Molt resumidament: la classificació es refereix al règim jurídic del sòl –vegeu l’article 25 de la llei d’Urbanisme- i comprèn el sòl urbà, l’urbanitzable, i el no urbanitzable. I prou. I és una cosa o l’altra, necessàriament una –no pot haver-hi sòl sense classificar- i només una. Ens diu com és, jurídicament, i, per tant, quins drets i deures té. I teòricament –a la pràctica no és exactament així- hi ha una gran part predeterminada:  és sòl urbà el que compta amb uns serveis i/o edificació, de tal manera que, si ho té, no es pot negar aquest caràcter d’urbà; i és no urbanitzable, almenys, tot aquell que la normativa sectorial (planejament territorial, d’espais naturals, agrari, etc) digui expressament que ha de ser exclòs del procés urbanitzador. Al mig, l’urbanitzable, que no deixa de ser una classificació transitòria, tota vegada que, un cop urbanitzat, passa a ser urbà.

La qualificació és allò a què destinem aquell sòl, sigui urbà, urbanitzable, o no urbanitzable, i hi pot haver totes les qualificacions que creguem convenients, com més matisos hi posem (tot i que també ens complicarem la vida, és clar): residencial, o residencial en blocs aïllats, o residencial en blocs aïllats de baixa alçada... el que vulguem.

Això fa molt de temps que és així, no és cap canvi normatiu de darrera hora. Per això m’ha sobtat veure, a la proposició de llei d’espais agraris, que és ja a punt de ser aprovada pel Parlament, un article que diu (el subratllat és meu):

“Article 9. Relacions entre la planificació territorial sectorial agrària, el planejament urbanístic i la protecció ambiental

(...)

2. En la redacció dels plans generals d’ordenació urbanística municipal (POUM), s’ha de tenir en compte, quan es defineixen quins terrenys es requalifiquen i passen d’ésser no urbanitzables a urbanitzables, el que estableix el pla territorial sectorial agrari específic de la zona de què es tracta i l’afectació, directa i indirecta, que es produeix a les explotacions agràries existents.”

A veure, si els terrenys “passen d’ésser no urbanitzables a urbanitzables” no es requalifiquen, es reclassifiquen. I tenint en compte que es tracta de conceptes jurídics diferenciats, una nova llei no hauria de cometre aquestes errades (i, posats a fer, es veu que no se’ls passa pel cap que la reclassificació pugui ser d’urbanitzable a no urbanitzable, que també existeix, i que hauríem de practicar més sovint).

Entenc perfectament que als meus alumnes, que molts cops descobreixen el món de l’urbanisme, els sobti la distinció, i es confonguin a l’hora d’aplicar-la. Em costa molt més de creure –i em preocupa- que una proposició de llei, que té l’origen en un projecte de llei decaigut la legislatura anterior, preparat i revisat per serveis jurídics, per lletrats de la cambra, pel personal tècnic que assessori els grups parlamentaris... en fi, per molta gent, molta de la qual en sap (o n’hauria de saber) més que jo hagi deixat passar això.

Pot semblar que “en el fons, és el mateix” però no, no és el mateix. Prou que compliquem les coses, almenys hauríem d’esperar que no hi hagués complicacions sobrevingudes per errades com aquesta. La qualitat tècnica de les lleis, fer que s’entenguin, que no hi hagi ambigüitats –si més no, només les imprescindibles- ni equívocs, va en benefici de l’aplicació d’aquestes mateixes lleis. Encara són a temps d’arreglar-ho, em sembla.