Lectures d’estiu (3). Mémoires. Jacques Chirac

Casualitats de la vida, aquest estiu vaig adquirir i devorar els dos volums de les memòries de Jacques Chirac, i avui n’hem conegut la notícia del traspàs. Crec que Chirac ha estat -si més no per ara- el darrer president francès amb una certa talla. Sense arribar a l’èpica egòlatra de De Gaulle, o a l’ambigüitat moral fascinant de Mitterrand, era un lluitador incansable, capaç de sobreviure a derrotes temporals i de reinventar-se (també de no tenir cap ideologia més o menys clara que no fos el poder). De fet, sempre em va fer l’efecte que va voler desesperadament ser president de França i va fer el que fos per aconseguir-ho; tant, que, un cop hi va arribar, no sabia què fer.

Les memòries, com totes, són un text exculpatori i benevolent cap a ell mateix, com gairebé totes (sobretot les memòries dels polítics!!!!) però interessants per a conèixer millor un personatge i una època que, fins ara, coneixia sobretot per la banda esquerra. I és que Chirac, tot i les vel·leïtats soi-disant socials, sempre va estar sòlidament ancorat a la dreta, però, això sí, una dreta que ja la voldríem per aquests verals. Chirac -no tota la dreta francesa, però sí ell- va votar a favor de l’abolició de la pena de mort, va oposar-se a la guerra d’Irak, quan un altre es feia fotos a les Açores (encara que sobretot per antiamericanisme històric del gaullisme i equilibri del neoimperi colonial a l’Àfrica) i va tenir un actitud decidida de barrera cap al Front Nacional de le Pen -ell, Chirac, no pas tota la dreta francesa- quan alguns tenien la temptació de pactar-hi.

Una de les coses que he descobert, a les memòries -i amb tota la prevenció que ja he dit que tenir amb el que s’hi diu- és tot un conjunt d’iniciatives en favor dels discapacitats, primer a la seva circumscripció la Corrèze (allí hi ha diputats que treballen per a la seva circumscripció) després a París -la creació del SAMU- i, finalment, a tot el país. Un personatge polièdric, capaç de refer-se, d’encaixar derrotes i de tornar-se a alçar. El que ha vingut després -Sarkozy, Hollande, Macron- és tota una altra història, o, potser, una historieta.  

De pancartes i judicis. Una mica tip.

Una mica tip, d’aquest joc de despropòsits. Absolutament d’acord amb la protesta contínua per la injusta detenció i presó dels presos polítics, i per la persecució dels exiliats. Amb llaç groc, o el que sigui. I això des de la ciutadania fins a les institucions. Ara bé, que es faci un torcebraç amb la pancarta que penja al Palau de la Generalitat, fins a posar en risc la presidència de la Generalitat, em sembla un excés. La presidència s’ha de jugar amb coses amb més contingut. Si hi ha d’haver desobediència -i entenc que n’hi ha i n’hi haurà d’haver, que això va per llarg- hem de mesurar bé quan, com i a què es desobeeix. Hi ha d’haver una certa proporció en el que es fa i el que es vol obtenir, i mesurar bé les forces, tant les pròpies com les de l’adversari. I ara mateix, anar a l’enfrontament per una pancarta, per molt simbòlica que sigui (fins al nassos, dels símbols!!!!) em sembla una criaturada i una fugida cap endavant. És moment de fer política, molta política, i no de matar mosques a canonades (i això si les matem, que està per veure).

Fastiguejat d’aquest soi-disant Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (tres mentides en quatre paraules: ni és superior, ni fa justícia, ni és de Catalunya). De veritat no té res més important per fer que donar credibilitat i seriositat a les denúncies d’un grupuscle de policies que fa tuf de claveguera d’estat? De veritat pensa que aquest és un afer transcendental, al qual han d’ocupar hores, personal, i recursos?

Llastimosament gens sorprès del silenci còmplice de les esquerres no catalanes (i d’algunes nominalment catalanes també) davant d’un altre atac a la llibertat d’expressió i a una millor entesa entre institucions. Els pregons sobre diàleg, la Manuela Carmena els hauria de fer a Madrid i no aquí, i deixar-se d’aquesta superioritat condescendent perdonavides.

Jean Jaurès ha tornat a Montpeller

Aquest estiu he fet una escapada, que tenia pendent de fa temps, a Montpeller. M’agrada visitar ciutats, i encara més si hi ha bones llibreries amb llibres que entengui. Sense haver-ho programat, aquest estiu vaig llegir -també pendent de fa temps- un llibre d’Artur Bladé, L’Exiliada, dietari de la primera etapa del seu exili, que transcorre en gran part a Montpeller. M’ha fet una mica de guia, malgrat els anys passats i els moltíssims canvis a la ciutat. El Peyrou, l’Esplanade (ara parc De Gaulle) la Comedie... això és com era, però poca cosa més.

Vaig tenir curiositat de visitar la plaça Jean Jaurès. El personatge em sembla d’un gran interès, representant d’una esquerra no dogmàtica, profundament democràtica. A més, occità, si no militant, sí exercent: és molt significatiu que els primers mítings als obrers, a Tolosa, els «havia» de fer en occità, perquè si no, els obrers no l’entenien bé... clar que parlem de finals del segle XIX.

El meu interès, però, era per comprovar si s’havia reparat el que explica Bladé a L’Exiliada. Diu Artur Bladé:

«Els estudiants de l’Action Française (monàrquics i feixistoides) amb ganes d’aportar també el seu granet d’arena a la Révolution Nationale han esmicolat, a cops de martell, un petit bust de Jean Jaurès que es dreçava sobre una columna -més aviat modesta- enmig de la plaça que porta -o portava- el seu nom. Pot dir-se, doncs, que és aquesta la segona vegada que el gran pacifista ha estat mort pels violents.»

L’exiliada. pp. 382

Encuriosit, vaig buscar si encara existia la plaça, i comprovar si el petit bust hi havia estat reposat.

La plaça existeix, una plaça no gaire gran, amb edificis del XIX d’aquells eixamples burgesos de la tercera república. Ara és una plaça absolutament atapeïda de terrasses de restaurants de menjar ràpid (com gairebé tot el casc antic de Montpeller, una mica depriment i incòmode, la veritat). A la plaça ja no hi ha la columna amb el petit bust, ha estat substituïda per una estàtua a grandària natural (o gairebé). I a l’estàtua, a més del nom de Jean Jaurès, una cita que diu:

«Copie de la sculpture en marbre installée à Castres en 1924 oeuvre de Gabriel Pech. Bronze realisé par la Fonderie de Bronze Lauregaise. Inaugurée par Georges Fréche deputé-maire de Montpellier le 27 fevrier 1999»

La veritat és que jo hagués vist més adequada una referència a reposar el que el feixisme va destruir, i no una anodina referència a l’autoria material de l’estàtua, i la corresponent llepada al deputé-maire que la va inaugurar. Suposo que tothom té les seves prioritats. Potser abans del 1999 sí que es va reposar la columna i el petit bust, qui sap. Clar que el deputé-maire en qüestió era tot un personatge, anomenat sovint el Le Pen de l’esquerra, i finalment expulsat del partit socialista per unes declaracions racistes. Tot i això, Montpeller és ple de referències a Georges Fréche: avinguda, estàtues, l’estadi de futbol, i plaques als carrers i als equipaments inaugurats en trenta anys d’alcaldia. Em recorda algú, però ara no hi caic...

L’important és que Jean Jaurès ha tornat a Montpeller. Bentrobat sigui. 

Joan Antoni Solans, un mestre

Encara astorat per la mort -l’absurda mort- de Joan Antoni Solans. Durant deu anys, va tenir un paper important en la meva vida professional, des que vaig començar a treballar a la Generalitat, al servei territorial d’urbanisme de Tarragona, amb només dinou anys. En aquells deu anys, vaig descobrir l’urbanisme i m’hi vaig implicar de tal manera que vaig canviar els estudis i n’he acabat fent una professió. En tot aquest temps, vaig aprendre moltes coses, d’ell. No per un mestratge directe (això ho ha fet algú altre, i ja en vaig parlar AQUÍ) però sí intentant entendre tot el que passava per les meves mans (sempre m’he negat a treballar sense entendre què era el que estava fent; redactar -o ajudar a redactar- les resolucions de la comissió d’urbanisme, per a mi, volia dir entendre què volien dir i a què responien). Més endavant, i sabent més coses d’urbanisme (amb la carrera acabada, amb lectures, etc) vaig poder retornar sobre el que havia vist, destil·lar criteris i maneres de fer, i continuar aprenent.

Ara han sortit molts panegírics de Joan Antoni Solans. Tothom en parla bé i el deixa pels núvols. Ho entenc, en part, pel motiu, però no deixo de pensar en les moltes critiques que li feien als anys vuitanta, especialment al món municipal. Les acusacions de dirigisme, de prepotència, d’autoritarisme, eren freqüents, ni que fos amb la boca petita. Tenien una part de raó, perquè Solans practicava una mena de despotisme il·lustrat (poseu l’accent on vulgueu, en el despotisme o en la il·lustració). Personalment, m’esgarrifa pensar com hagués pogut ser el país amb algú més acomodatici, més flexible amb segons quins alcaldes i promotors, de manera que ja m’està bé aquest despotisme. A més, no era estrany que alguna solució imposada contra el criteri municipal s’acabava revelant, quan es duia a la pràctica, molt més encertada, i fins i tot era exhibida amb orgull pels mateixos que havien intentat una altra cosa.

Puc donar fe d’un tret que ara ha remarcat molta gent: un coneixement absolut de la realitat, minuciós, exacte. Dos exemples. A finals del vuitanta es va instal·lar un parell de dies al servei territorial per a estudiar el pla general de Reus -obra de Torres Capell, si no m’erro- que s’havia de veure a la comissió d’urbanisme. En un moment determinat, em diu «Robert, fa tres o quatre anys vam donar una llicència provisional en aquesta cantonada. Em pot localitzar l’expedient?». Una llicència provisional... no sé com s’ho feia, però ho sabia. Més endavant, quan jo era responsable d’urbanisme a l’Ajuntament de Valls, vaig acompanyar l’alcalde Jordi Castells a visitar Solans. I va començar a explicar el que havia fet l’Incasol a Valls, la reforma de la plaça de la Zeta «Per cert, que haurem de modificar els focus que il·luminen la façana perquè sembla que estan mal alineats i enlluernen la casa de la farmacèutica que viu davant». L’alcalde Castells no s’ho creia.

Aquest coneixement precís, rigorós de la realitat sobre la qual treballar és un dels conceptes que em va quedar més clar, que intento practicar, i sobre el qual més insisteixo als meus alumnes d’urbanisme. Tot el treball de documentació, d’anàlisi, de coneixement de la realitat, previ al planejament, no és treball perdut, ans al contrari.

El qui va ser president del COAC, Jordi Ludevid, en un emotiu escrit (AQUÍ) parla del PGM, de la DGU i de l’Incasol, obra de Solans, com a veritables estructures d’estat. Hi estic plenament d’acord (amb el matís, potser, que la DGU ja estava en marxa gràcies a Lluís Cantallops i més gent, i també que, en tot això, intueixo que hi havia la complicitat d’un altre homenot, d’aquells que «fan coses» com era Albert Vilalta). Això és significatiu perquè, tot i que l’any 1983 s’havia aprovat la llei de Política territorial, que preveia tot un sistema de planejament, l’absència d’aquests plans va fer que, durant molts anys, l’únic pla territorial que funcionava era el que de fet anava aplicant Solans des de la DGU. Sort en vam tenir.

Del PGM ja en vaig parlar en un apunt anterior (AQUÍ) i no hi he d’afegir gran cosa. Continuo creient que, tot i el temps que té, és encara un pla sòlid, reconeixible, i útil. N’hem viscut tots molt anys, del PGM. La sistemàtica del Pla, el joc entre zones i sistemes, la mateixa normativa -afusellada en dotzenes de plans- o l’establiment de les categories de l’edificació segons alineació de vial, aïllada, o segons volumetria específica, tot plegat han estat i són eines que encara fem servir molt.

L’Incasol (i hi podríem afegir l’Institut Cartogràfic, al qual no va ser gens aliè) respon a la que em sembla que és una línia fonamental de l’urbanisme: l’urbanisme és, sobretot, una qüestió de sòl, entès com a element de producció de l’espai -no com una simple mercaderia o el suport físic d’elements o activitats- i, per aquesta raó, una responsabilitat pública. No es tracta només -que també- de fer d’àrbitre entre privats; es tracta de fer que aquest sòl -recurs limitat i amb condicionant de la situació- estigui realment al servei dels interessos generals, ni que sigui en una economia de mercat com la que tenim. Això explica com, des de la delegació d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, i aprofitant una conjuntura favorable, va poder obtenir més de tres-centes hectàrees de sòl urbà a Barcelona, un capital insubstituïble per a bona part de la celebrada política urbanística de Barcelona dels anys vuitanta. Això quan encara hi ha, en llocs decisius, analfabets que confonen urbanisme amb canviar les voravies o amb rehabilitar el tercer segona com a habitatge. Recomano especialment llegir el discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Catalans -un discurs dens, val a dir-ho- en el qual, entre d’altres coses, fa una defensa aferrissada del planejament com a praxi, i una profunda crítica a la modificació o revisió interessades i desvirtuadores del procés de planejament. Em feia pensar en aquelles paraules de Nicolau Rubió i Tudurí, el pare del regional planning, als anys trenta, quan deia:

“L’obstinada aplicació del pla, el no modificar-ne res sense profund estudi, farà que, a poc a poc, els elements que avui es combaten desfermats sobre el paisatge s’ordenin i es respectin entre ells. Per això, repeteixo, cal tenir la voluntat de seguir de dret envers la direcció que el pla territorial indica: res de desviat, ni cap esforç que sigui perdut”.

Sempre he pensat que aquesta manera de pensar, que comparteixo plenament, té a veure amb la seva sortida de la DGU, primer, i de la Generalitat després, però no puc ser més explícit sobre el que penso, no fos cas que m’apliquessin el codi penal. En tot cas, quan ja havia estat defenestrat de la DGU i «ascendit» a director del Programa per al planejament territorial, vaig tenir-hi una conversa més llarga que les que hi havia tingut abans, al seu despatx, on em va exposar el que es proposava fer, que no era més que repetir, a escala més gran, aquella obtenció de sòl públic per a reequipament i dotació d’habitatge, per a fer ciutat, centrada especialment a la regió metropolitana. Una estratègia de sòl de llarg abast que va ser truncada -començaven els anys del boom, no sé si hi tenia alguna cosa a veure- i que permet preguntar-se què hagués passat, pel que fa a les tensions d’habitatge que patim, si s’hagués pogut dur a terme.

No és menys important, també, que, al llarg dels gairebé vint anys d'exercici com a director general d'urbanisme, i després, mai no se li va trobar cap mena d'indici de corrupció ni res que se li assemblés, i estic segur que ho van buscar a fons tots aquells que volien treure's de sobre aquell director que no deixava fer segons quines coses (per exemple, quan es proposaven urbanitzacions lligades a camps de golf: "Feu el camp de golf, i ja parlarem de les urbanitzacions". No fallava, no es feia ni una cosa ni l'altra).

Queda alguna cosa de tot aquest plantejament, d’aquesta manera d’entendre l’urbanisme? M’agradaria pensar que sí. Jo, almenys, la tinc present en les comptades ocasions en què puc fer alguna cosa, i intento traspassar-la als meus alumnes. En tot cas, sí que durant força anys la gent de la DGU, formats molts sota la direcció de Solans, n’acabaven imitant llenguatge i formes. Encara ara alguns tècnics i alts càrrecs de la DGU, quan intervenen a la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, «solanegen» d’allò més, amb un parlar suau i amb determinades expressions. M’agradaria pensar que hi ha més que semblances formals, però no n’estic del tot segur.

He llegit que ha deixat unes memòries. Espero poder-les llegir. Segur que hi aprendré encara més coses.

Que la terra et sigui lleu.

imatge extreta de www.vilaweb.cat que, al seu torn, està extreta d'una entrevista penjada al web de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i que podeu veure AQUÍ

Lectures d’estiu (2): Perot i l’Estel

Perot i l’Estel és una narració dels anys trenta del segle XX, obra d’un discret escriptor reusenc, Antoni Fuster Valldeperes. Aquest estiu, després de molts anys, l’he llegida. És un llibre que ve d’antic -més de vuitanta anys- i era del meu pare. Ell me’n va parlar, amb una càrrega de sentimentalisme més aviat rara en ell, una història molt bonica d’un noi -en Perot- i un cavall -l’Estel-. No sé si el que el meu pare enyorava era l’emoció que li va produir el llibre o que devia tenir disset anys quan el llegia. En tot cas, em va picar la curiositat i em vaig dir que un dia la llegiria. Més endavant -i encara sense llegir-la- vaig salvar-la in extremis d’una d’aquelles razzies de neteja que feia la meva mare; me’l vaig endur a casa, i allà es va quedar.

He de dir que em pensava trobar una història un pèl carrinclona, de l’estil de les pàgines viscudes del Patufet, i no ha estat així. Hi ha escenes -en Perot i la gitana- que mai no s’haurien publicat al Patufet. Però tot el llibre te un to amable, costumista, gens truculent.

El que no m’havia dit el meu pare, o almenys jo no ho recordo, és que la narració passa a Reus, un Reus de principis de segle XX. Tot ple de referències urbanes -la plaça Prim, el Mercadal, la Prioral de Sant Pere, la Boca de la Mina, la Riera- perfectament identificables. També del vent, el Josepet de Prades, que no he trobar referenciat en aquest safareig universal que és google, i hauria de cercar a l’estudi d’Albert Manent Els noms populars dels núvols i boires: Camp de Tarragona. El Priorat.

Hi ha, és clar, moltes referències que se m’escapen, sobretot per l’època. El llibre és ple de referències a un món pagès -els pagesos que van a mercat a Reus, provinents de la Selva, de la Canonja, de Constantí-, un mon de boters i traginers d’horlanda -escrit així- cap al port de Tarragona, per la via Amàlia. També el món de la processó de Reus, de la Setmana Santa a la Prioral, i moltes coses que no conec.

Quan n’he buscat referències a la xarxa, l’he trobat citat en un article de Xavier Amorós (suposo que un fragment de les seves memòries) parlant del Reus de 1937. Diu Xavier Amorós:

«De seguida, però, la cosa va canviar i va prendre una cara molt més ferrenya. Va ser un vespre a finals de setembre o primers d'octubre. Jo anava a les tardes a la botiga. En tancar, a les set, pensava arribar-me a la biblioteca del Centre de Lectura, on llavors llegia 'Perot i l'estel'.»

Celebro compartir lectures amb algú com Xavier Amorós, ni que sigui amb vuitanta anys de diferència.

Un llibre, doncs, per als nostàlgics d’un Reus de cent anys enrere, que fa de bon llegir per a tothom que es deixi anar en una història amable.

Lectures d'estiu: Josep Lluís Sert, arquitecte

He llegit la biografia de l’arquitecte Josep Lluís Sert, escrita per Maria del Mar Arnús. Maria del Mar Arnús és una bona professional de la història de l’art, i aquí hi afegeix el fet d’estar casada amb l’actual comte de Sert, nebot del biografiat. Això ja seria interessant en qualsevol família, però encara ho és més en aquesta tribu dels Sert, els Güell i els López, plena de gent fascinant, i que es mereix una sèrie de docuficció similar a la que l’any 2001 va ser feta sobre la família Mann.

Josep Lluís Sert, arquitecte, però molt més que això. Un personatge de l’aristocràcia catalana que es decanta per l’arquitectura, defensor de la república, compromès amb l’esquerra, i sense deixar de freqüentar els ambients artístics de les avantguardes. Un còctel explosiu. Animador principal d’un urbanisme radicalment modern a Catalunya, quan Catalunya estava en la línia del que es feia a Europa, i perdut per al país -com tants d’altres- per l’ensulsiada de la guerra i de l’exili. Si bé crec que alguna de les obres construïdes ha envellit malament (o, en tot cas, es veu -la veig- desfasada) també em sembla que el seu llibre «Poden sobreviure les nostres ciutats?», resum dels IV i Vè congressos del CIAM, dels anys trenta, s’aguanta molt bé i resulta encara estimulant. De fet, un fragment serà lectura dels meus alumnes. Avisats queden.

La biografia és interessant -seria impossible el contrari, amb aquest personatge- però, com diu una de les crítiques que n’he llegit, és més una hagiografia que biografia. Hi ha aspectes de la seva vida sobre els quals es passa de puntetes, o gairebé. Tot l’entorn familiar, que dóna per molt, o el mateix matrimoni amb Ramona Longas -Moncha- que és tota una història de desclassament (el fill de comte es casa amb la neboda de la portera!) i d’enfrontaments familiars.

També és una mica desordenada. Ja està bé que no vulgui ser estrictament cronològica, però hi ha salts endavant i endarrere sense avisar gaire que desconcerten una mica. I, en tot cas, una mica més de rigor històric seria d’agrair. Determinades afirmacions per a contextualitzar, acaben barrejant opinió i informació. Això es veu quan l’autora sentencia sobre determinats personatges i episodis de la Catalunya dels anys trenta. Ja està bé (o, si més no, és legítim) que no simpatitzi gaire amb les esquerres i amb el catalanisme, hi te tot el dret, però no a barrejar dades (per exemple, al president Azaña no «se le fue el gobierno de las manos» quan el 6 d’octubre a Catalunya. Sobretot perquè no era president).

Tot i així, però, un llibre absolutament recomanable per a descobrir o conèixer millor tot un personatge.

(imatge: la coberta del llibre, manllevada de www.anagrama-ed.es que espero que no s'enfadin amb mi)

Tornem a Hard Rock (ex-BCN Wolrd): ara, l'opció de compra reapareguda

Des que es va anunciar allò de BCN World, ara fa set anys, he anat escrivint sobre les vicissituds del projecte. Sempre des d’un cert escepticisme i sentit crític, però intentant no caure en una oposició frontal, encara que no sé si sempre ho he aconseguit. De fet, sí que estic convençut d’haver aportat, de vegades, dades i aclariments de temes que solen ser complicats. I això intentaré ara que, un cop més, i després d’un any de no dir res, el tema torna a sortir.

Com és públic i notori, el Govern ha anunciat -bé, de fet no ho ha anunciat, ho ha reconegut, no sé si de grat, a preguntes d’un diputat- que pensa executar l’opció de compra que va fer al seu dia sobre els terrenys, propietat de la Caixa, i destinats a l’operació de centres integrats turístics dins el Centre recreatiu i turístic de Vila-seca i de Salou. Vaja, el projecte abans conegut com a BCN World.

D’entrada vull dir que m’he sentit una mica estafat, perquè, quan es saber que existia l’opció de compra, em vaig fer uns tips d’explicar que es tractava d’això, d’una opció, i en cap cas d’una obligació, i que no creia que s’executés mai. Vaig analitzar l’opció de compra en un apunt, que podeu veure  AQUÍ.

I ara resulta que sí, que l’INCASOL compra, i que, a més, ens ho diuen com si fos una cosa d’allò més natural, i ves, perquè se n’estranyen i perquè pregunten?. Anem a veure si en traiem una mica l’entrellat.

Com sempre intento fer, he anat a la font, que, en aquest cas, són les preguntes i respostes parlamentàries. La primera, de David Cid, de Catalunya en Comú Podem  (la podeu veure AQUÍ). Deixo de banda les consideracions, absolutament legítimes, sobre el projecte que ha fet el diputat perquè ara no fan al cas, però el que ens interessa -a mi m’interessa- és una cosa molt concreta: perquè s’executa l’opció de compra?.  I deixo també de banda la pregunta que ha fet al President de la Generalitat la diputada de la CUP Natàlia Sànchez perquè, tot i tocar el mateix tema, ha incidit més –pregunta i resposta- sobre el projecte que no pas sobre la compra dels terrenys (la podeu veure AQUÍ). També –no vull deixar d’anotar-ho- ha tornat a sortir l’estudi de la URV que diu que hi haurà nosequants milers de llocs de treball. De veritat ens creiem encara aquestes coses? Cal treure tots els estudis de part que canten les excel·lències de projectes? Quants llocs de treball havia de crear Port Aventura quan es deia Anheuser Bush i quan després es deia Gran Península? Segur que, si busquem bé, hi ha un estudi fet per no sé qui que diu que Terra Mítica –aquella estafa valenciana- havia de crear milers de llocs de treball, o el mateix a Marina d’Or, o al parc temàtic Gran Scala, als Monegros –als Monegros!!!!- i tants d’altres. No fotem, home.

Diverses coses:

1. És una opció. La Generalitat no té cap obligació de comprar res. No l’ha tinguda mai, i, per tant, si ara ho fa, deu ser per algun motiu, que el conseller de Territori no ha explicat. Més enllà de les formes d’una pregunta parlamentària, estaria bé alguna explicació més concreta.

2. L’afirmació segons la qual «no costarà ni un euro al contribuent» em sembla molt arriscada, sobretot perquè recordo que la darrera vegada que vaig sentir una afirmació així de solemne i rotunda, en seu parlamentària, va ser quan un tal M. Rajoy va dir que el rescat bancari no costaria ni un cèntim, i resulta que ens ha costat més de quaranta mil milions d’euros.

3. Per moltes operacions posteriors que hi pugui haver (més endavant en parlo) compra vol dir desemborsament. Tenint en compte que estem en pressupostos prorrogats des del 2017, on són aquests 120M€? En quina partida del pressupost? Sense pressupostos aprovats es poden gastar 120M€ en això però no en altres coses?. Intervenció ho deixa comprar sense partida, tenint en compte que és una inversió?. Això és important perquè, si la despesa no està contemplada –i no crec que ho sigui- potser caldrà veure què diu la llei de Finances públiques de Catalunya:

“Article 39

1. Quan s'ha d'efectuar a càrrec del pressupost de la Generalitat alguna despesa que no pot ajornar-se fins a l'exercici següent, i per a la qual no hi ha el crèdit adient o bé el consignat és insuficient i no ampliable, el conseller o la consellera d'Economia i Finances, previs els informes de la Direcció General de Pressupostos i Tresor, sotmetrà al Govern l'acord de trametre al Parlament el corresponent projecte de llei de concessió d'un crèdit extraordinari en el primer supòsit o d'un suplement de crèdit en el segon, i s'hi inclourà, necessàriament, la proposta dels recursos concrets que els han de finançar.”

Faran això per aquest projecte i no per a inversions en determinats equipaments públics?.

4. Qui hi té interès, en aquests terrenys?. Aquesta és una bona pregunta. Resulta que ens trobem en una situació peculiar, des del punt de vista del mercat. Hi ha els agents necessaris -comprador i venedor- però no sé si hi ha mercat. El comprador, Hard Rock Cafè, només té un venedor possible, que és la Caixa, perquè el CTI va allí i no en cap altre lloc. O compra, o no pot fer el negoci, perd la fiança, la llicència, etc. Però el venedor -la Caixa- també és captiu, perquè només pot vendre a Hard Rock Cafè, que és qui té la llicència. No hi ha ningú més interessat, en els terrenys, perquè, sense llicència de casino, no hi pot fer res.

Aleshores, es necessiten l’un a l’altre, i com a molt, hi pot haver un joc com ara el set i mig: la Caixa pot anar apujant el preu, però s’arrisca a passar-se i que l’altre llenci la tovallola, i es queda amb un terrenys que potser valen sobre el paper -al seus llibres és un actiu- però que no té clients, i si no tens un client, allò no val res. I Hard Rock Cafè s’arrisca a anar abaixant l’oferta per a collar la Caixa i arribar a un punt que aquesta consideri que li surt més a compte una renúncia i reiniciar el projecte. Perquè, no ho oblidem, el PDU està aprovat, i si Hard Rock renuncia, perd la fiança, però es pot tornar a convocar un concurs, encara que sigui un merder.

5. Com es podria explicar, doncs, amb aquest escenari, que s’executi l’opció? Només se m’acut -sense ser malpensat, que si en fos, segur que se m’acudirien més coses- que, davant d’aquestes tensions, la Generalitat compra -amb l’opció de compra vigent, la Caixa no pot no vendre- i immediatament ven pel mateix preu a Hard Rock Cafè, que s’assegura que no li apujaran el preu. Ara bé, això implica tenir molt ben lligada la segona compra i el preu, perquè si no és així, qui es queda amb els terrenys i un pam de nas és la Generalitat, i la Caixa té els 120M€ al calaix i s’ho mira menjant crispetes.

Està així de lligat? Segur? Per la totalitat dels terrenys? Perquè això és el que em genera més dubtes, que Hard Rock no digui «miri, jo amb la parcel·la que necessito, ja faig». I, encara que la pagui a preu d’or, la Generalitat hauria de participar en la part corresponent de les despeses d’urbanització, per la part que té (tot i que caldria veure el Pla de millora urbana que concretava les parcel·les i la posterior reparcel·lació; un procés, a meu entendre, innecessari amb un sol propietari... a no ser que, quan el van preveure, pensessin en més d’un. Per cert, com està el PMU? Ja s’ha aprovat inicialment? Quan se’n farà la informació pública? Això del PMU –i de les obres d’urbanització, les infraestructures, la parcel·la amb el 15% d’aprofitament mitjà... tot plegat, matèria per un altre apunt).

6. Aquesta -la seguretat i fluïdesa de la transacció- seria l’única raó que em faria admetre el paper de la Generalitat, però continua sense agradar-me. Al capdavall, si resulta que o és així o no hi ha compra-venda, és un escenari en el qual les parts -Caixa i Hard Rock- es poden entendre directament (no tenen més remei que fer-ho!) i no cal cap intermediari. Voldria que fos així.

No deixa de ser sorprenent, però, que s’assumeixi, es busqui, una interferència tan gran dels poders públics. En una economia de mercat –i se suposa que ho som- la fixació del preu hauria de ser lliure entre les parts. La intervenció pública –l’ordenació del sector, la normativa, etc- ja s’ha produït, i l’acord ha de ser lliure entre les parts. Ja té gràcia que sigui jo qui parli de principis del liberalisme clàssic a teòrics defensors de la llibertat econòmica...

7. Ara bé, això no és tot. En la resposta parlamentària, el conseller ha dit que «el concurs de les llicències diu que el tenidor de la llicència adquirirà els terrenys, i com ho ha de fer, si no és amb l’opció de compra que va fer la Generalitat»?. De veritat? Anem-ho a veure.

La Resolució ECO/1345/2014, de 12 de juny, per la qual s'inicia el concurs públic per obtenir fins a un màxim de sis autoritzacions per a la instal·lació i l'explotació de casinos de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, i s'aproven les bases de la primera fase del concurs diu, al punt 4.2.3, entre els compromisos del concursant:

«4.2.3 Compromís, d’acord amb el model que s’adjunta a l’annex 1, de realitzar una inversió mínima inicial per cada autorització sol·licitada de 300 milions d’euros, referida tant a la construcció i instal·lacions pròpies de casino de joc i apostes com a les corresponents a hotels, zones comercials, d’esbarjo i recreació i a qualsevol altra activitat autoritzada que consideri el projecte del sol·licitant o agrupació de sol·licitants i que tingui relació directa o indirecta amb el casino de jocs i apostes.»

El compromís d’inversió inicial, doncs, no contempla la necessitat de l’adquisició dels terrenys. Fins a cert punt es podria interpretar que podria haver-hi una cessió de superfície, però em resulta estrany que no s’exigeixi cap garantia sobre això.

Però més interessant és la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre, per la qual s'aproven les bases i s'obre la convocatòria del concurs públic per obtenir fins a un màxim de quatre autoritzacions per a la instal·lació i l'explotació de casinos de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, entre els sol·licitants admesos, d'acord amb la Resolució ECO/2633/2014, de 24 de novembre. Diu que, entre la documentació a aportar pels que optin al concurs, hi ha:

«5.1.11 Document que acredita la disponibilitat sobre el sòl on s’ubica el CTI per part del sol·licitant. A aquest efecte, cal aportar la documentació acreditativa del reconeixement del dret d’accés a la propietat del sòl.»

Ah caram! O sigui, que Hard Rock Cafè, per a concursar, va haver d’acreditar la disponibilitat sobre el sòl. I com ho va fer? Va acreditar algun precontracte? Alguna opció de compra (que, d’existir, hauria d’estar condicionada a la no execució de l’opció de compra prèvia de l’INCASOL)?. Algun contracte de lloguer o de cessió de drets de superfície? Alguna cosa devia dir, oi?. O va dir «ja li compraré a la Generalitat»?. Estaria bé saber-ho.

8. I segur que l’opció de compra és vigent?. Si és la que vaig comentar a l’apunt citat, podria ser que no. En tot cas, jo no tinc coneixement de cap opció de compra posterior, amb unes altres condicions. Si existeix, espero que aquests «llum i taquígrafs» que diu el conseller ens il·luminin i la puguem veure. Per què podria ser que no? Doncs perquè hi havia una sèrie de condicions, sobre el contingut del PDU, que no s’han complert. Ni que sigui amb acord amb la Caixa, si aquest acord no és explícit, hi hauria elements per a denunciar l’opció, i aleshores el merder seria considerable. No crec que això passi, però tot plegat ens dóna una idea de la (poca) serietat formal de tot plegat, malgrat que ens ho vulguin vendre com una operació perfectament estudiada.

De manera que, si algú vol preguntar més coses, i ens explica les respostes, tindrà tot el meu agraïment, que el coneixement sempre és bo.

Ja em pensava que havia tancat aquesta sèrie, però es veu que no. Aquest és l’apunt número 39 sobre el que va començar essent BCN World, i que, ara per ara, encara no sabem que serà. Fins al proper episodi (que n’hi haurà, segur).