Compareixença al Parlament sobre la proposició de llei de barris

 

Dijous 3 de març vaig ser al Parlament, convidat per la ponència de la proposició de llei de millora urbana, ambiental i social dels barris i viles (o sigui, una nova llei de barris).

Aquestes compareixences no són a iniciativa pròpia, no demanes comparèixer. Algú ho proposa a la ponència, i si la majoria ho accepta, t’hi conviden. No sé com ho fan les altres persones que compareixen, però jo em vaig estudiar la proposició de llei, els antecedents, vaig buscar documentació complementària, hi vaig pensar, i vaig redactar unes consideracions que crec que podien ser útils. I, a més, em vaig desplaçar al Parlament (desplaçament a càrrec meu, per cert). Desplaçament, intervenció i tornada,  em va ocupar tota la tarda, més les hores per a preparar la intervenció.

Crec que això forma part de la meva feina com a docent universitari, que va més enllà de les classes. Contribueixo, via universitat –que no és l’única via, però sí la principal- al coneixement, i em sembla just posar aquest coneixement –el poc o molt que pugui tenir- al servei de la societat, via Parlament, o altres vies.

La ponència la compon una representació de cada grup parlamentari, això són set persones, comptant-hi el grup mixt. Doncs bé, dels mateixos que em van convidar, un parell –PSC i Ciudadanos- ni van aparèixer. El principal grup de la cambra, i aquells que deien que volien parlar del que importa a la gent, van passar completament. Sí que hi havia algú de l’escòria feixista, que va desplegar tota la seva capacitat de raonament i intel·ligència: va passar del debat.

Afortunadament sí que hi eren, i amb ganes, Dolors Sabaté, de la CUP; Marc Parés, dels Comuns, David Saldoni, de Junts, i Ferran Estruch, d’ERC, que van escoltar (si no, no haguessin pogut preguntar i debatre com ho vam fer) i no vaig tenir la sensació de perdre la tarda, amb un debat curt però jo crec que enriquidor. Els altres s’ho van perdre.

Ara ja tinc els vídeos de la intervenció i del debat posterior. Aquí els teniu per a jutjar vosaltres mateixos (com que pesen molt, he acabat obrint un canal de youtube. El que un arriba a fer per vanitat!)

Sobre la guerra a Ucraïna (no "d'Ucraïna", que no ha començat cap guerra)

 

Parlar de la guerra a Ucraïna (i, de fet, a on sigui) exigeix començar per un rebuig absolut a la violència i a l’estupidesa de la guerra. Comparteixo, doncs, tota manifestació primària, visceral, en aquest sentit. Però, un cop assentat aquest principi, també hi ha més coses a dir.

Tip d’aquesta equidistància exquisida (per no dir imbècil) que es creu obligada, cada cop que parla de la guerra a Ucraïna, a criticar l’OTAN i els USA. Que l’una i els altres mereixen crítiques, sobretot en un panorama històric, em sembla indiscutible, i cal fer-les, però no en aquest context. Que jo sàpiga, els tancs i avions que han envaït Ucraïna no són de l’OTAN ni dels USA, són de l’exèrcit rus. Hi ha un agressor i un agredit, i qui no ho entengui (com ara la CUP al Parlament) que s’ho faci mirar. Una sessió de Barri Sèsam sobre «atacar i defensar-se» no els aniria malament.

Tip d’opinadors i periodistes (sic) perdonavides i/o que es creuen graciosíssims fent analogies amb el Dombass i Catalunya. Em refereixo, sobretot, als que he sentit/llegit, els de l’escuderia de la Vanguardia (Juliana, Granell, Luna) però n’hi deu haver més que la higiene mental m’estalvia de conèixer. D’entrada, les realitats nacionals no són intercanviables, però si volen fer analogies, el Dombass s’assembla més a aquella fantasmada de Tabàrnia que uns quants sonats van popularitzar, o als intents de l’Alejandro Fernández de separar Tarragona província de Catalunya, èmuls de l’ilerdanisme franquista que volia unir Lleida a l’Aragó, o similars. I el discurs de Putin dient que Ucraïna no ha estat mai una nació, que forma part inseparable de Rússia, i que el govern ucraïnès els enganya s’assemblen molt més al discurs nacionalista espanyol més exaltat que a cap altra cosa. Però, com ja he dit, i ho mantinc, les realitats nacionals no són intercanviables.

Estupefacte amb alguns arguments no intervencionistes. Tot i que entenc la prudència (per no dir el temor) davant la possibilitat que això degeneri en un conflicte generalitzat o, pitjor, nuclear, hi ha reaccions impresentables. Fa uns dies veia un rètol (cutre, d’impressora domèstica) signat per un grupuscle que encara no deu saber que Lenin és mort, que rebutjava una «guerra imperialista». Exactament el mateix discurs que els estalinistes de l’any 1939 (mentre, això sí, Stalin es repartia Polònia amb Hitler i es cruspia les repúbliques bàltiques). O que no s’ha de lliurar armament a Ucraïna perquè, total, l’exèrcit rus els vencerà igualment, i no cal causar morts inútils. A veure, inútils són totes les morts, començant per les criatures d’aquest hospital infantil de Mariupol, i acabant pels nanos russos de lleva que encara no saben a on i a què els han portat i que estan tornant a casa en un potet de cendres. I, tornem a allò dels paral·lelismes impossibles, però ara històrics (la història no es repeteix, ni tan sols en allò de primer tragèdia i després farsa, però de vegades la història rima). A la guerra civil espanyola, el patètic Comitè de no intervenció no lliurava armes a ningú (mentida podrida: Alemanya i Itàlia se’n van fer un tip, d’armar als feixistes) amb l’excusa de «no causar mals majors». Us asseguro que si la República hagués tingut armes i aviació potser el resultat hagués estat diferent (i no de morts, que ja se’n va ocupar en Franco de matar gent després de la guerra). Si més no el meu pare, al front d’Aragó amb una sabata i una espardenya, ho hagués agraït.

Reconfortat per la immensa onada de solidaritat de la gent envers Ucraïna. La gent és el millor que tenim, i no falla.

Irritat per la imbecil·litat d’algunes mostres de rebuig a Rússia. No ens confonguem, Putin -per sort- no és Rússia, encara que ell s’ho pensi. Des de les ximpleries de deixar de servir ensaladilla russa (que, per cert, a Rússia és ensaladilla Olivier, pel cuiner que la va popularitzar) fins a coses més bèsties, com exigir a artistes -de música, d’òpera, de ballet- una mena de retractació públic de tipus inquisitorial. Entendria que es rebutgés l’actuació de qui es mostrés propagandista de la guerra, però aquesta mena de peatge ideològic em sembla perillosa i contraproduent. Contraproduent perquè, acabada la guerra -que espero que sigui aviat i que guanyin els bons- caldrà conviure amb Rússia i refer ponts, i el millor element per això és la cultura, és demostrar que no estem contra Rússia, i que Rússia ens interessa. Rússia és Tolstoi, és Shostakovitx, és el Bolshoi. No hi renunciem. Recordo que Carme Serrallonga -una pedagoga, mestra de dicció de molts actors i actrius, una donassa impressionant, filla de l’Institut Escola de la República, i traductora de l’alemany- explicava que, acabada la segona guerra mundial, va tenir una reacció de rebuig a tot el que era alemany, horroritzada pel nazisme; i ella mateixa explicava que es va dir «Carme, ets tonta: Alemanya no és el nazisme; Alemanya és Mann, i és Schiller, i és Goethe!». Doncs això. La gent de Rússia -especialment la que més s’ha exposat: els milers de detinguts per protestar contra la guerra- també són el millor. Es mereixen que no els deixem sols i, sobretot, que no els fem culpables.

Convençut que Putin, a mig i llarg, ha perdut (tot i que terroritzat pel que pugui passar a curt). D’entrada, Putin ha creat Ucraïna: no hi ha res que uneixi més una nació que la lluita contra un enemic exterior que et vol anihilar, i aquesta guerra és de manual. Però també perquè ha demostrat -cada dia que passa, més- que això és una fugida cap endavant: com controlarà una Ucraïna ocupada? Rússia té un pib mediocre, per la grandària, un exèrcit que -nuclears a banda, que no és poc- està mal equipat i no sembla gaire ben dirigit, i, sobretot, poc motivat. A més, Putin ha insuflat aire a l’OTAN -ara té un motiu d’existència, i uns quants candidats a entrar-hi-, i encara li haurem d’agrair que ha donat impuls a la Unió Europea que, per una vegada, ha actuat amb diligència i una certa serietat (i fins i tot servirà per a posar-se les piles per avançar en les renovables!).

Espero que hi hagi la intel·ligència col·lectiva de donar una sortida honorable a una Rússia post-Putin. Les humiliacions són contraproduents, ho vam veure a Versalles l’any 1919 i a la mateixa Rússia l’any 1991 (però ni la primera justifica el nazisme, ni la segona això que està passant).

Apa, ja ho he dit.

(imatge: no cal dir-ho, bandera d'Ucraïna. Ucraïna no és cap paradís, i segur que hi havia -hi ha- moltes coses millorables i/o criticables, però quan passa això, que un abusananos maltracta algú més dèbil, no hi ha neutralitats possibles)

Sobre els pretesos jocs olímpics d'hivern als Pirineus (els jocs Barcelona-Pirineus-Aragó-Alps-Sarajevo....????)

 

Això dels suposats jocs olímpics d’hivern als Pirineus -que, com a Pirineus, només són uns- comença a ser una murga insuportable. Es nota que, a partir dels jocs del 92 a Barcelona, tothom s’apunta al carro, a veure si així pot emular l’empenta, tant d’imatge com de realitzacions, d’aquells jocs. Aniria bé que, per a tocar de peus a terra, llegissin «Barcelona, cap a on vas?» d’Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán, per veure que no tot van ser flors i violes, i també que escoltessin Josep M. Pascual, gran coneixedor dels plans estratègics de ciutat, quan diu que els jocs -els que siguin, i, per extensió, aquesta mena d’esdeveniments- s’han de posar al servei d’un projecte de ciutat, però que no són un projecte en si mateix; una idea, per cert, que s’hagués hagut de tenir molt present a Tarragona amb motiu dels jocs mediterranis.

Ja d’entrada reconec que no sóc entusiasta d’aquesta mena de saraus, i menys encara com a pretext per a obres o per a «posar al mapa». Les obres s’han de fer si són necessàries per al desenvolupament i qualitat de vida de la gent, al marge dels jocs, i al mapa ja hi és tothom, no fotem. Llevat que es vulgui fer una mena d’anunci caríssim, sense garanties de res. M’agradaria saber quanta gent recorda Sotxi, on van tenir lloc els jocs d’hivern de 2014. Doncs això.

Com he dit, penso que les obres que podrien ser fetes amb aquesta excusa i que interessen són les que es necessitin per a la gent que viu allí, i d’acord amb un projecte de territori coherent. Accessibilitat, connexió digital, dotació d’equipaments públics (sempre poso d’exemple que una de les millors, més útils, i menys conegudes de les obres de Barcelona 92 va ser la renovació dels col·lectors d’aigües residuals). Unes obres que, en tot cas, si realment són necessàries, haurien de ser fetes amb jocs o sense. Haver de buscar l’excusa dels jocs per a mobilitzar recursos públics -perquè seran públics; els privats es mobilitzaran per a objectius que generin beneficis, lògicament- és una mena de xantatge col·lectiu que em sembla indigne. Més encara quan es xupa roda del nom de Barcelona, o quan es diu tranquil·lament que algunes instal·lacions que es faran servir són als Alps o a Sarajevo. A què juguem, i mai més ben dit?.

Només faltava aquesta mena de consulta, que només es fa en sis comarques. D’entrada, la consulta s’hauria d’estendre a tots els qui pagarem (allò de no taxation whitout representation que deien els revolucionaris de l’única revolució que s’ha fet als EUA). Però, sobretot, perquè una premissa fonamental de qualsevol procés de participació amb cara i ulls és una prèvia informació completa i objectiva. I això vol dir, almenys: Jocs per a fer què? Com? A on? Qui? Quan? Quant costarà? Qui ho pagarà?. Sabem tot això? Ho sabrem abans de votar (qui pugui votar)?.

I, per si fos poc, aquesta disputa ridícula amb Aragó i amb aquest esperpent de president que tenen, que ja fa temps que va descobrir el rèdit electoral del victimisme anticatalà (per cert, reconegut això, que l’anticatalanisme dona vots a Espanya, és il·lustratiu que ni els qui ho reconeixen s’hagin preguntat mai perquè, i ni molt menys plantejat cap acció per a corregir-ho; és com aquell acudit: «He decidit afusellar els jueus i els ciclistes» «Els ciclistes? Perquè?» «Ho veus, ja deia que ningú preguntava pels jueus»). El president aragonès -no confondre amb Aragonès amb majúscules- ha començat la campanya electoral del 2023 amb l’anul·lació de l’entrevista que tenia amb el president català, una cosa que, a més, és una (altra) descortesia. L’excusa, d’allò més peregrina, és que tenen criteris diferents sobre els jocs. Coi, doncs raó de més per trobar-se i parlar, no?.

Ja es veu, doncs, que això dels jocs d’hivern al Pirineu no m’entusiasma gaire. Ni que fessin bé tot el que s’hauria de fer (donar informació, preguntar bé i a tothom, dissenyar unes inversions coherents i adequades al territori -especialment per a després dels jocs-) no em convencerien, perquè és el fet aquest dels jocs el que no em convenç. Un espectacle, que poc té a veure amb l’esport, durant unes setmanes, ocasió per a fer geopolítica barata, i lluïment nacionalista, del nacionalisme dels estats, que és el pitjor. Ja s’ho poden quedar.

L’únic consol que tinc per ara és que ho estan fent tan malament que el COI -una trepa de mòmies reaccionàries sangoneres de l’"esport"- no voldrà saber-ne res, i no els concedirà. A veure què passarà, aleshores, amb totes aquelles inversions que s’havien de fer...

imatge: el logo dels Jocs d'Hivern d'enguany, a Beijing, mostra del compromís del COI pels drets humans. 

Manuel Castells, un ministre peculiar

 

Conec poc d’en Manuel Castells ministre (bé, exministre). En conec una mica més de l’estudiós del fet urbà (tot i que “La cuestión urbana” se’m va fer molt espessa i no la vaig acabar, ni de llegir, ni de pair; però això és demèrit meu, no de l’obra).

Manuel Castells era un perfil estrany, en un govern, i això té avantatges i inconvenients, i crec és un dels motius d’aquesta marxa tan sorpresa (“motius personals” que diuen que són de salut). El cert és que Manuel Castells coneix més bé les universitats americanes que les que volia arreglar amb el projecte de llei que portava entre mans, i em temo que d’aquí plora la criatura. Les pretensions d’importar pràctiques com l’elecció del rector per un comitè, fins i tot amb persones alienes a la universitat, ha topat amb l’endogàmia universitària, però també em pregunto si, d’haver importat (i imposat) aquesta pràctica hagués funcionat com als USA (i no entro, ara, a avaluar si alí va bé o no; d’entrada suposem que sí). Segurament, a més del marc legal (per cert, qui legisla sobre universitats als USA? El govern federal o els estats?) cal una determinada manera de fer les coses, una mentalitat, una altra relació entre el món i les universitats... tot coses que no es poden regular amb una llei. És allò de fer el socialisme a la sueca a Catalunya, que el problema és que no som suecs. Un comitè format per no se sap qui (però segur que el Ministerio hi ficaria cullerada) actuaria amb criteris només professionals i de mèrit?. No sé..

Castells treballava amb un punt –un punt gros- de jacobinisme, d’il·lustrat que dona lliçons i diu què s’ha de fer i com, i a més a tothom el mateix. Bastant propi dels Bandera Roja, per cert, que és també la procedència del seu successor. De fet, en una entrevista a l’Ara de fa molt pocs dies, hi va haver un element que em va sobtar. Ho recollien les entrevistadores:

“L’entrevista, en castellà al·legant que és “política de govern”.

Jo, això de la política de govern, no m’ho empasso. Són cafres, però no tant. Que l’entrevista a un ministre català, que parla català, per a un mitjà en català i per unes entrevistadores catalanes, s’hagi de fer en castellà per “política de govern” no s’ho creu ni ell. Més aviat em penso que no se sentia segur parlant en “ministre”, que és un dialecte madrileny, en català, i ho ha disfressat així, però m’hi jugo un peix que si mai l’Ara entrevista Miquel Iceta –que és molt més llarg- ni “política de govern” ni romanços, i l’entrevista seria en català.

Això em recorda que, l’any 1983 –com passa el temps!- un xic valencià va escriure a l’aleshores ministre d’educació, Jose M. Maravall, i ho va fer en català. La resposta del ministre, tot un poema, deia que “potser el meu cognom t’ha fet pensar jo era d’origen català. Però fins i tot si fos així, sóc ministre d’Espanya i m’has d’escriure en espanyol.” Per anar marcant territori, o paquet, o què sé jo... no sé si han canviat massa, les coses.

I pel que fa a la reforma universitària que proposava... molt em temo que, com tantes coses, serà foc d’encenalls recentralitzador i poca cosa més. Quan em jubili –que espero que sigui molt aviat!- ja explicaré la meva experiència docent universitària. I qualsevol llei que s’acabi fent, ja m’arriba tard.

(imatge: "La cuestión urbana", en l'edició de Siglo XXI de finals dels setanta que és la que hi ha casa, i igual d'atrotinada) 

 

Josep Oliveras, emèrit (però dels bons)

 

.

Dimarts passat vaig assistir a l’acte d’homenatge a Josep Oliveras, catedràtic emèrit del departament de Geografia de la URV, amb motiu de la seva jubilació. Tècnicament, ha assolit l’edat en què ja no és possible allargar més l’activitat docent i de recerca al si de la universitat, però tots estem segurs que Josep Oliveras no afluixarà l’empenta de feina i, encara menys, practicarà una d’aquelles jubilacions d’anunci de la Caixa, que passen el dia en creuers i jugant a la petanca

Un acte concorregut, no només pel personal de la URV –o, millor, tots els seus companys i companyes- sinó també per més gent de la comunitat universitària, de la URV i de fora, senyal d’un ampli poder de convocatòria.

Entre els assistents (i participants, amb paraula) en Jorge Olcina, un savi de la Universitat d'Alacant -savi perquè en sap molt, i savi perquè, quan parla, se l'entén- que va donar una dimensió de Països Catalans... més o menys; és mig catalanoparlant -amb vincles familiars a la Conca de Barberà, no ho sabia- però exemple de la diglòssia alacantina: va fer part de la seva intervenció en català, però es notava que no era la seva llengua habitual; en tot cas, amb un capteniment lingüístic -aquesta i altres vegades que l'he sentit a Catalunya- d'una correcció que ja voldríem que fos més corrent. 

Vaig conèixer Josep Oliveras a mitjans dels vuitanta, quan vaig reprendre els estudis universitaris, aleshores de geografia i història, però ja tocat pel virus de l’urbanisme i amb ganes d’anar  tirant cap a geografies humanes i regionals. Impartia –suposo que entre d’altres- una assignatura anomenada “Espais i societats”, un títol prou ambigu per parlar de tot i d’arreu del món. No recordo quines, però sé que algunes assignatures més devia cursar, perquè recordo bé els diferents treballs que en vaig fer, i li devien agradar prou per a posar una bona nota, però, sobretot, per anar-me encarregant feinetes quan ja vaig ser llicenciat.

No vam perdre el contacte, i a principis d’aquest segle (que malament sona, així!) quan en Jordi Blay i en Santi Roqué em van convocar a la vetusta facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco per a proposar-me que em presentés a professor associat de planejament territorial i urbanístic, ell va passar per allí –en aquells despatxos tètrics del forat sinistre que era el departament, més valia no tancar gaire les portes- em va veure i va engegar una admonició incontestable i irrebatible ordenant-me que m’hi presentés. I així, vint anys després, encara hi sóc.

Molt més endavant, em va dirigir el treball de fi de màster, d’una manera molt displicent, com dient –o fent- tu mateix, que ja en saps prou. I devia estar prou bé, perquè s’hi va referir en una extensa comunicació en un d’aquests congressos que hi ha pel món. Moltes gràcies.

N’he après molt, a classe i fora de la classe (en activitats de la Societat Catalana de Geografia, que ha presidit fins fa quatre dies; en articles a la premsa; en llibres i conferències...). N’he après, també, d’una actitud sempre amb un punt de provocació intel·ligent (com Oriol Bohigas, que també hem acomiadat, però aquest definitivament) i un inconformisme davant l’establert, no per gust de la diferència, sinó per coneixement i lucidesa.

No sé què farà, ara que docència i recerca –si més no oficials- el deixen lliure. Sé –penso, vaja- que no s’avorrirà ni callarà, i que podrem –jo, almenys, voldré- aprendre’n més coses, discutir-les si cal, rebatre-les, o compartir-les. Que duri molts anys, i moltes gràcies per tot, Pep.

Oriol Bohigas, la provocació intel·ligent

 

Ens ha deixat Oriol Bohigas, després d’una vida llarguíssima i aprofitada. Llarguíssima en anys -gairebé centenari- i amplíssima en interessos i en continguts. Des de la principal, l’arquitectura, en un sentit ampli –també l’urbanisme, el projecte de ciutat- a la gestió cultural, en molts camps: regidor de cultura, president de gairebé tot (Ateneu, Fundació Miró, Edicions 62...) i la docència a l’ETSAB. Algú sense por a embolicar-se, a provar, a proposar, a equivocar-se; en definitiva, a fer.

Impossible –i també innecessari, ara i aquí- fer un resum de tota la seva trajectòria. Hi vaig parlar un cop (poc, i a peu dret) gràcies a la intercessió de Soledat Balaguer, i va tenir l’amabilitat de dedicar-me un volum de les seves memòries, “Combat d'incerteses”, de lectura apassionant. D’aquest volum –i del següent, “Dit o fet”- i de textos més tècnics (però igualment apassionants i apassionats, gens encarcarats) n’he après molt del poc que sé sobre urbanisme. Una visió molt oberta, crítica amb els plans –una critica que no sempre comparteixo- i defensora del projecte urbà, pensat i ajustat a la realitat i a les necessitats.

Crec que el llegat de Bohigas –els llegats, plurals- beuen d’una herència col·lectiva, d’arrel noucentista però passada per un tamís més progressista, actualitzada. Una herència amb voluntat modernitzadora, ben estructurada, rigorosa, de contingut cívic, incompatible amb la demagògia, amb la improvisació, amb el populisme. N’és un exemple el treball d’ordenació dels museus de Barcelona que va plantejar –i una manera d’enllaçar amb el treball del seu pare a la Junta de Museus dels anys vint i trenta- que jo crec encara molt vigent i lamentablement desaprofitat.

Bohigas també ens va ensenyar que es pot ser radical en el fons, en les idees i propostes, i a la vegada divertit. El seu antifranquisme militant o el seu catalanisme no eren fúnebres ni turmentats o solemnes,  com els d’alguns sectors ofegats pel seu sentit de la transcendència (que, de fet, tampoc n’hi ha per tant). Va ser la demostració –també després- que divertit no és l’antònim de seriós, sinó d’avorrit, i, doncs, que es pot ser divertit i seriós –no frívol- a la vegada.

Polemista, capaç de la provocació intel·ligent, m’hauria agradat saber què pensava sobre aquesta horterada d’estel lluminós a la torre de la Sagrada Família (sobre la Sagrada Família, ja sabem què en pensava). Segur que n’hagués fet alguna definició punyent, divertida, i intel·ligent.

Que la terra et sigui lleu, Oriol Bohigas, i gràcies per tantes coses.

(imatge manllevada de l'abc -ho sento!- que és el Bohigas lliure i gamberro que estimàvem)

Hemeroteca, punt i final?

 

Si no hi ha una solució de darrera hora -i sembla que no hi serà- a Tarragona ens quedarem sense l’Hemeroteca, un equipament cultural que ha funcionat els darrers quaranta i tants anys, amb un nivell molt superior al que ens podíem esperar (o resignar) en una ciutat com la nostra. No ho perdrem del tot, perquè sembla que una part, la més local, l’assumirà l’Hemeroteca Municipal (també un bon servei, i que duri!) i els altres fons, sembla, la URV.

Se salven els fons, però perdem la unitat de la col·lecció i la continuïtat d’un servei que, iniciat de forma molt amateur per part de l’antiga Facultat de Lletres -i crec que, de forma molt personal, pel professor Lluís Navarro, però no n’estic del tot segur- fou després assumit per la Caixa de Tarragona. I, és clar, ha anat seguint les vicissituds de la Caixa -integració a Catalunya Caixa, rescat, i venda al BBVA- i cada cop aquesta obra cultural anava quedant més lluny i amb menys ganes. La Fundació la Pedrera, la titular del que eren les obres socials de les caixes ara part del BBVA, ja va intentar tancar l’Hemeroteca fa uns anys, però se’n va desdir, m’agradaria pensar que per la reacció ciutadana que hi va haver. Ara, la pandèmia ha estat l’escenari perfecte per anar tancant sense fer soroll, o, més exactament, per no tornar a obrir.

Em faig el càrrec que és un equipament d’ús minoritari, però no sé si la gent de Tarragona és del tot conscient que tenia un nivell excel·lent, tant pel que fa als fons, com per la professionalitat del personal (en dono fe, encara ara, malgrat el tancament, com a usuari que n’he estat i en sóc). Perfectament comparable a serveis similars com la Casa de l’Ardiaca a Barcelona o l’hemeroteca de la UAB, perdem un servei de capital, molt més significatiu que cap proclamació pomposa a les escales de la Seu.

Com un déja vu, recordo que fa un grapat d’anys la Caixa -sempre les caixes?- va decidir desfer-se de la xarxa de biblioteques que tenia; massa despesa fixa i poc retorn d’imatge, sobretot comparat amb l’espectacularitat de les exposicions temporals al CosmoCaixa i coses així. Va oferir les biblioteques als ajuntaments... i el de Tarragona va dir que no, perquè, és clar, ja sabem que a Tarragona en tenim de sobres, de biblioteques. Es va quedar la col·lecció local -magnifica, i que m’agradaria saber on és i les condicions de consulta- i, em temo, la resta va anar per a pasta de paper. Recordo el disgust, la ira continguda gairebé, de la bibliotecària titular/cessant, que hi havia dedicat hores i passió. No només pena pel destí de la biblioteca, sinó, sobretot, per l’absoluta indiferència ciutadana.

Fa uns dies que el Diari de Tarragona fa campanya per un pla estratègic de la ciutat. Potser que abans ens dediquem a tenir cura, valorar i conservar el que tenim. O el que ens queda.