Barcelona - Tel Aviv, i la ximpleria de l'alcaldessa

 

L’Ajuntament de Barcelona (pel que sembla, per decret d’alcaldia) ha decidit trencar relacions amb Tel Aviv, amb qui estava agermanada. Diu Ada Colau que per petició d’un centenar d’entitats, i per la tradició solidària de Barcelona.

Em sembla una decisió estúpida. No per una militància sionista acrítica, com de vegades veiem pels diaris. És estúpida perquè confon país i govern. A mi em sembla molt criticable la política que segueix el govern israelià -i que és àmpliament aprovada per la ciutadania israeliana, pel que es veu- envers la comunitat palestina. I soc solidari amb la gent palestina, que crec que estan essent maltractats, però soc molt menys -per no dir gens- solidari amb Hezbollah -perquè estic en contra de la violència- o amb l’OLP, en la mesura que governa l’Autoritat Palestina, que és un niu de corrupció.

Però distingeixo molt bé entre uns i altres. Defenso -i ho faig- l’existència de l’estat d’Israel, i la conveniència, la necessitat, d’un estat palestí, que forçosament hauran de conviure (i, per tant, el millor és que ho facin pacíficament) i això al marge dels governs que ara tinguin. Les relacions que es trenquen -que també caldria saber quines són, més enllà del protocol; i veuríem el grau de teatre i propaganda de la decisió de l’alcaldessa de Barcelona- ho són amb la ciutat de Tel Aviv. Vol dir això que fa responsable l’Ajuntament de Tel Aviv de la política d’assetjament envers la població palestina?. Podem fer responsables els palestins del que fa Hezbollah? O potser caldria deixar d'utilitzar els palestins -igui com a objectius, sigui com a víctimes- de les maniobres polítiques d'uns i altres?. 

Fem algunes analogies. Imaginem que Tel Aviv hagués trencat relacions amb Barcelona en protesta d’alguna política del govern espanyol (del PP o del més progressista de la història, això és igual). Els esgarips municipals (amb raó) haguessin estat considerables.

O un altre: Barcelona està agermanada amb Sant Petersburg. Hi trencarà relacions en protesta amb el que està fent l’estat rus a Ucraïna? O és que hi ha atacs i morts de primera i de segona, i agermanaments de primera i de segona?.

El que és més llastimós és que aquesta propaganda ridícula d’Ada Colau té crèdit en una part important de la societat, en molts casos legítimament indignada contra bombardejos i atacs de l’estat d’Israel contra la població palestina. Jo també, però no indignat contra “Israel” en bloc, on també hi ha gent -poca, amb problemes per a expressar-se- que no dona suport a aquests atacs. També és llastimós, això que ha fet Ada Colau, perquè això dona combustible a reaccions histèriques, com ara l’acusació d’antisemites als qui critiquem determinades accions d’Israel.

No som -almenys jo- antisemites, al contrari. I com que no en soc, no en vull avalar tonteries com aquesta d’Ada Colau.

(imatge; el logo de la ciutat de Tel Aviv, que és amb realment Barcelona ha trencat relacions)

Josep Maria Espinàs, in memoriam

 

La mort de Josep Maria Espinàs ens deixa sense un dels grans, i, segons com, sense el darrer dels grans. El darrer d’aquells que, després de la derrota, i quan la gent de lletres, en el sentit més ampli de la paraula, era al cementiri, a l’exili –exterior i interior- o a la presó, van agafar el relleu. Gent com Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Ainaud de Lasarte, Joan Triadú, i el mateix Espinàs, que van fer –i molt bé- allò espriuà de “salvar els mots”.

Espinàs era un tot terreny (novel·la, llibre de viatges, articles, cançó, teatre...) i crec que, sovint, amb plena consciència d’omplir buits. És conegut que va deixar de cantar, amb els Setze Jutges, perquè, en paraules seves “ja n’hi havia que ho feien bé, i no es podia dissimular que jo ho feia malament”. Que no és del tot cert, que ho fes malament, però que il·lustra aquesta convicció que hi ha coses que s’han de fer, que són com un deure envers la col·lectivitat, i que, un cop la feina està feta –o, millor, engegada- ja es pot plegar i fer una altra cosa.

Aquesta manera de fer –ei, que només és la meva impressió!- em quadra molt amb l’origen d’Espinàs. A les seves memòries (o apunts de memòria) “El nen de la plaça Ballot” es defineix com un nen de pis, un producte típic de l’Eixample barceloní. Aquest entorn, i un origen familiar de classe mitjana, d’aquella menestralia més o menys il·lustrada, amb uns valors de respecte, de contenció, de no fer soroll... gairebé noucentistes,  si no fos que Espinàs també era capaç de facècies que demostraven un gran sentit de l’humor (en recordo algunes, amb Maria Aurèlia Capmany i un intercanvi de flors i cigars, o amb Miquel Porter Moix, al teatre).

Aquest sentit de la contenció, de la mesura, de la no complicació (que no és el mateix que la senzillesa i, encara menys que la lleugeresa o la frivolitat) es veu en la ingent obra d’articles diaris, sobre temes aparentment menors, dels quals sabia treure sempre una nova mirada. A la vegada, em sembla que el conjunt dels articles –molt de temps els vaig llegir a l’Avui, especialment en aquella darrera plana prodigiosa que reunia articles d’ell, de Montserrat Roig, i de Ramon Solsona- tenien un propòsit, no sé si volgut, trobat, o què, d’educació col·lectiva, d’il·lustrar unes pautes de conducta tolerants, amb ganes de veure i de conèixer, i poc estridents, però no indiferents. D’alguna manera, això el lligava amb un altre gran productor d’articles, Carles Soldevila, que, als Fulls de Dietari, publicats a La Publicitat, va intentar una tasca d’educació, de formació d’una burgesia –d’una petita burgesia- il·lustrada, culta, llegida, europea... i que també sen va anar en orris amb l’ensulsiada.

D’entre les moltes facetes de Josep Maria Espinàs, i em sembla que també amb aquella idea de “fer el que cal, quan toca, i després plegar per no molestar” hi ha una vessant política. Espinàs va ser candidat, a les eleccions al Parlament de 1980 –les primeres- per aquella magnífica aventura que fou Nacionalistes d’Esquerra, una formació que, com el PSUC, ha tingut una segona vida amb la molta gent i amb les moltes idees noves que s’han repartit per multitud de sigles. La il·lustració d’aquest apunt és l’anunci electoral, amb una quarteta d’impressió.  Deuria ser aleshores, en un acte polític poc després de les eleccions, o en el context de la Crida a la Solidaritat –no ho recordo bé- que va participar en un acte públic (al desaparegut auditori de Ràdio Tarragona, al carrer Unió, això sí que ho recordo bé) que em va dedicar un dels seus llibres.

 

Se’n va un dels grans, dels més grans. Tenim recanvi?

Puntualitzant (les dades) d'un (bon) article sobre Hard Rock Cafè

 

El diari ARA publica, a l’edició d’avui, un article titulat “El disbarat ambiental i social del model Hard Rock” signat per Marta Curull, David Palomera i Marta Ribera, del think thank (hauríem de tenir una expressió en català, sobre això) Espai Vuit Zero. Poso l’enllaç AQUÍ  però no estic segur que sigui d’accés lliure.

Francament, espero que el think thank Espai Zero Vuit afini millor futurs treballs, perquè en aquest article hi ha un munt d’errades de consideració que em fan desconfiar molt. Així, de manera sintètica:

1. No, el projecte de Hard Rock Cafè (HRC) no ocupa 625 hectàrees. L’àmbit del CTI (centres turístics integrats) del Pla director urbanístic del CRT, que és on va HRC, ocupa 61.03 ha. Menys d’un 10% del que diuen. La primera idea -per no dir fantasmada- de l’any 2012 sí que pretenia ocupar tot el CRT que no està ocupat per Port Aventura, però això, ara, no és així.

2. No, HRC no tindrà sis casinos. Aquesta també era la pretensió inicial, però al llarg de la tramitació i concurs només hi ha llicència per a un casino. Tant és així que, si no ho canvien, tenen sostre de sobres (60.000 m2) però només per a un sol casino. Que pot ser molt gran, és clar, però no sé si hi ha mercat per tot això.

3. No, a HRC no hi haurà 12.000 places hoteleres. El PDU té un màxim de 425.000 m2 de sostre per a usos hotelers. En el primer PDU, amb el mateix sostre, es calculava que serien entre 3.167 i 3.958 places hoteleres. Aquesta darrera dada suposaria una repercussió de sostre per habitació d’entre 134 i 107 m2 de sostre, que em sembla molt generosa (per posar un exemple, l’Hotel Arts de Barcelona té una repercussió de 100 m2 sostre/habitació).

4. No, BCN World no tenia a veure amb Sheldon Adelson. Eurovegas es pretenia al Baix Llobregat, no al Tarragonès. Va sortir com a reacció al fet que Eurovegas no es fes (afortunadament!) però són projectes i protagonistes independents.

5. No, la Generalitat no ha avançat 120.000.000€. L’Incasol té (o tenia, que aquestes coses tenen caducitat) una opció de compra (opció, no obligació) i hi havia un contracte, no executat (i que ha quedat desfasat, a la vista del nou PDU) en què comprava i venia (en tres terminis). Però, per ara, no ha pagat aquests 120.000.000€.

Més enllà d’això, l’article fa una sèrie de consideracions sobre les quals hauria de fer recerques que ara no tinc temps de fer, però si en coses bàsiques com aquestes no són rigorosos, em permeto ser una mica escèptic.

A banda, moltes són més opinables (i, no cal dir, respecto les possibles diferències que puguem tenir –que segurament no són tantes- i encara més la legitimitat de la postura radicalment contrària a HRC que tenen els signants de l’article, faltaria més).

Algunes observacions, a partir de fets que –aquests sí- em semblen certs, a mi em duen a conclusions diferents. Per exemple, la reflexió sobre les condicions de treball i salaris de les kellys. Absolutament d’acord que és un model extractiu, de feina de baixa qualitat, i mal pagada, però no em sembla que la solució sigui que no es faci HRC, sinó que les condicions de treball i salaris millorin. Estic segur que el think thank també ho pensa, això, però no em sembla una bona estratègia –ep!, que cadascú tria la que vol!- no anar a l’arrel de les coses.

També em passa amb la consideració que l’ocupació del sòl amb aquests usos hauria de ser menor. Totalment d’acord, però no ens focalitzem només en HRC. Ara mateix, a Salou, hi ha 193 ha de sòl urbanitzable per a fer hotels i habitatges, el que suposa tres HRC. Vol dir això, doncs, que hem d’aixecar la mirada, i d’aquí ha vingut la meva crítica, ja de fa molt de temps –ho podeu veure en les dotzenes d’apunts que he dedicat a aquest tema- sobre la perversió del sistema de planejament que ha suposat aquesta operació, i de com es perden les possibilitats d’endreça que té el planejament.

I això no vol dir que m’agradi el projecte de HRC –que no m’agrada- ni moltes de les coses que l’envolten; vol dir que m’agrada el rigor en les dades, precisament per a donar valor al debat i que sigui útil.

 

 

l'atreviment de la ignorància

 

El Més Tarragona d’avui inclou un article d’opinió, signat per Jordi Sánchez –que no conec- que, amb el títol “Barcelona, l’urbanisme expansiu i la seva governança” fa un recorregut sobre algunes fites de l’urbanisme barceloní. El podeu veure AQUÍ.

Sempre és interessant que ens il·lustrin sobre aquests temes. La llàstima és que denota un gran desconeixement de moltes coses, i això desmereix molt l’article.

Així, afirma, referint-se a la governança: “hem tingut períodes (República) de Consells Comarcals i Vegueries”. Ni una cosa ni l’altra. Amb prou feines un mapa –aquest sí, amb comarques i vegueries- vigent durant la guerra, i que mai no va tenir caràcter de govern local. De Consells comarcals, ni se’n parlava.

També que el Pla general metropolità tenia un “Àmbit que integrava l'anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis”. Exactament a l’inrevés: l’àmbit de la Corporació Metropolitana de Barcelona –que així es deia- recollia el del PGM, i aquest, al seu torn, es basava en el “Plan de ordenación de Barcelona y su zona de influencia” de 1953, amb un àmbit decidit des del ministerio de Vivienda de l’època.

Més coses. Ens diu que, el 2010, el Parlament aprova “la Llei 31/2010, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona augmentada a 36 municipis” i això és veritat, però no ens ha dit que abans, el 1987, el Parlament va aprovar la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona –que havia creat un decret-llei del 1974- i la seva substitució per dues entitats metropolitanes (Medi ambient i serveis hidràulics, i Transports) amb àmbits diferents. La nova entitat metropolitana del 2010 és la suma de les dues anteriors (per a desgràcia de Vallirana, que ha quedat despenjada, tot i les seves demandes d’integrar-s’hi).

També ens diu que “Es parla d'una nova ampliació de l'AMB, que estaria formada pels límits de l'arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès”. Doncs ho deu parlar ell a la sobretaula de diumenge, perquè d’això no en parla ningú. Una altra cosa són els mecanismes de planificació (per exemple, el Pla estratègic metropolità) o el mateix pla territorial parcial metropolità, que sí té aquest abast, però en cap cas una ampliació de l’AMB.

I, per acabar-ho d’adobar, es queixa de la paralització de les àrees residencials estratègiques. Una paralització fruit de la crisi (i que les ARE van arribar deu anys tard, això també) i, molt sovint, fruit de les demandes de molts ajuntaments, que són els que demanen deixar-les sense efecte. Però si vol reclamar, pot començar per les ARE encara vigents: a Tarragona, les de Pou Boronat i de Sant Salvador; dos sectors amb planejament derivat aprovat, que esperen que algú les engegui.

I, de passada, que s’informi millor abans d’escriure. Hi sortirem tots guanyant.

Una hora de felicitat

 

Dissabte em vaig regalar una hora de felicitat, que ja em convenia. Vaig ser un dels molts assistents al concert de la coral de la URV. La veritat és que em vaig decidir al darrer moment, perquè una part del programa -nadales i cançons- no em deia gran cosa, i només amb això ja m’hagués equivocat. Una part de les cançons eren ben tradicionals -molt ben interpretades, això sí- i, per tant, conegudes, però també van cantar una deliciosa peça de Fauré que no coneixia i que era un prodigi d’harmonia que m’hagués sabut molt greu perdre’m.

El que em va moure va ser el Magnificat de Francesco Durante, una peça -i un autor- absolutament desconeguts per mi. Conec els Magnificats de Bach i de Vivaldi, i el contingut al Vespro della Beata Virgine de Monteverdi. M’agrada el barroc, i m’agraden aquestes peces amb elements comuns, en què pots comparar com s’hi acosta i ho interpreta cada autor, com ara amb els rèquiems, que també segueixo.

La interpretació de la Coral de la URV no va decebre gens -mai no ho fa- i l’afegit de l’orquestra de corda de la URV i dels solistes de la Camerata XXI ja ens indicava que hi havia exigència i nivell. Una orquestració molt correcta, amb un paper significatiu de contrabaix i violoncels, que semblava que anessin guiant tota la peça, sense dominar però sempre presents, li van donar el to a la vegada solemne i proper que calia.

La directora; Montserrat Rios, va tenir l’encert d’explicar una mica què és això del Magnificat. Una d’aquelles explicacions que cada cop seran més necessàries, per la profunda incultura clàssica que va a més. Ves que d’aquí quatre dies -potser, a algú, ara mateix- no haguem d’explicar què és un rèquiem. En fi.

Un concert breu -una horeta- magnífic, i que demostra un cop més, per si a algú li cal, que a casa hi ha capacitat d’interpretacions de primer nivell. N'he parlat algun altre cop (per exemple, AQUÍ).  Ara només cal que el públic -especialment els qui arribaven tard, amb el concert començat; els qui hi porten criatures de bolquers que, és clar, es cansen i es queixen sorollosament; i tots els qui necessiten fer anar els mòbils compulsivament- que aquest públic, dic, adquireixi una mica més de formes, i tots hi sortirem guanyant.

De consensos sobre Hard Rock Cafe

 

Quan vaig crear aquest blog, fa ja un munt d’anys, vaig escriure un perfil per tal que els possibles lectors sabessin (més o menys) qui soc. Ha quedat una mica antiquat -ja no vorejo la cinquantena, ai!- però mantinc una afirmació que, tot i la dosi d’ironia evident, tenia també un punt de veritat: “Tarragoní trasplantat des de Barcelona -encara que alguns TTV (tarragonins de tota la vida) no ho vegin clar”. Ara, aquesta impressió ha quedat corroborada per uns quants mitjans de comunicació i opinions més o menys autoritzades.

Ahir es va fer un acte de reivindicació del projecte de Hard Rock Cafe, a la Cambra de Comerç de Tarragona, amb una nodrida representació del teixit econòmic (per cert, no he llegit enlloc si hi havia els sindicats; agrairia informació al respecte) i institucional (aquesta no tan nodrida). Com s’ha venut això?. Doncs amb uns textos molt significatius: “Una imagen de unidad”, “Clamor por parte de una gran mayoría de la provincia (Diari de Tarragona) “Front comú sense ERC en defensa de Hard Rock Cafe” (la Vanguardia), “Clam del territori” (Tarragona digital), “Consenso” (presidenta de la Cambra de Comerç de Tarragona) o, referint-se als qui no hi eren “això és fer política sectària” (Pere Granados, alcalde de Salou).

Vaja. Hi ha “unidad” o “consens” quan, per motius diversos, i tots legítims (com legítima és la posició dels aplegats a la Cambra, això que quedi clar) n’hi ha que no hi són?. Si ho fem en clau de representativitat, que l’atorguen les urnes, els qui -repeteixo, per motius i posicions diverses, totes legítimes- no hi eren representen més del 36% dels vots a les darreres eleccions. No són majoria, però, vaja, no em sembla menyspreable. Consens? Em sembla que no. Més aviat un “o estàs amb mi, o estàs contra mi” perfectament representat per aquest pintoresc personatge que és l’alcalde de Salou, pel qual no estar d’acord amb ell és ser sectari. Per favor, que busqui al diccionari què vol dir sectari (o que demani a algú que li busqui) i que es calmi una mica.

Deixo de banda això del “clam del territori”. El territori són hectàrees, i, que jo sàpiga, són mudes. Parla -o “clama”- la gent. O és que els qui no ”clamem” en aquesta direcció no som al territori? Som a l’espai sideral, potser?.

Hi ha, en aquesta manera de tractar les coses (i no és l’únic cas) una apropiació de la representació de la gent molt perillosa. Durant molt de temps es va acusar -i amb bona part de raó- una determinada força política, i encara més un dirigent concret, d’apropiar-se de Catalunya, de parlar en nom de tot el país i deixar fora tothom que no pensava com ell. Es veu que n’hi ha que volen continuar per aquest camí. El mateix passa amb la desqualificació i deslegitimació que han fet les dretes espanyoles del govern de coalició PSOE-Podem i de la majoria parlamentària que li dona suport. N’hi ha que es pensen que són els amos del país, i els únics amb dret a dir què es bo i què és dolent, i tothom que no combrega es veu que no és del país, del “territori”, o és sectari.

Qui hagi tingut la santa paciència d’anar llegint aquest blog (o, si més no, els més de cinquanta apunts dedicats a BCN World/Hard Rock Cafè) hi haurà pogut veure un capteniment crític, certament, però sobretot crític amb procediments, i una voluntat d’aclarir conceptes, d’explicar les coses, i d’oferir dades per a poder contrastar el que hi deia. Aquesta és la mena de debats que voldria, per part de tothom, tant dels entusiastes amb el projecte, com dels detractors, i sense treure ni un gram de legitimitat -només faltaria!- a cap de les posicions, però sí esperant -exigint?- claredat i veritat en les dades. Més endavant en parlarem, de dades, des dels milers de milions d’inversió i de llocs de treball, a les desgràcies que ens cauran a sobre si això es du a terme. I, amb les dades, que cadascú pensi el que vulgui.

I, encara que els pesi a alguns, jo soc tarragoní, i penso pel meu compte. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

Actualitzant Hard Rock Cafè (i una mica tip, la veritat).

 

Molts –massa- dies sense dir res de Hard Rock Cafè (abans conegut com a BCN World). Sense dir res perquè no passava res, si més no res públic o res que jo conegués. Però vet aquí que aquestes darreres setmanes hem tingut algunes novetats.

La més sucosa, també per inesperada, aquest informe ambiental que expressava serioses reserves sobre la nova ordenació després de la sentència del TSJC que va tombar el PDU aprovat (de fet, l’ordenació del sector 1). Recordem que de resultes d’aquesta sentència va caldre reformular el sector 1 –els de HRC- per a ressituar la zona verda. Aleshores, una primera reacció –no sé si oficial o no- des del departament de Territori va ser dir que no passava res, que era un petit reajustament i ja està. Vaig publicar un parell d’apunts   AQUÍ i   AQUÍ expressant els meus dubtes, i crec que la naturalesa de l’informe ambiental d’ara referma que ens trobem, en bona mesura, amb un PDU nou (que, de fet, ja era objecte de modificació abans de la sentència). I això em recorda que, quan es va acordar aquesta modificació primera, prèvia a la sentència, un membre de la Comissió de Territori de Catalunya ja va expressar els seus dubtes, en el sentit que potser enlloc d’una modificació estàvem parlant d’una revisió –amb els tràmits que això suposa-. No sé que pensarà ara, però em sembla clar que, a cada intent d’arreglar, es va fent un PDU més diferent.

Ara bé, cal no confondre les coses. L’informe no fa referència només al canvi en les zones verdes, aquest va ser un canvi sobrevingut i que certament ha obligat a ressituar moltes coses, però s’afegia a canvis en el PDU que ja estaven en marxa, i aquests a iniciativa del mateix Govern. Canvis que feien referència, per exemple, al disseny de les infraestructures viàries, que és com dir a l’estructura del PDU.

I és que la tramitació ha estat accidentada, certament, però la majoria de les vegades a iniciativa del mateix Govern. Recordem que la primera versió del PDU fou aprovada inicialment dues vegades, el setembre de 2015 i el juny de 2016, amb les corresponents informacions públiques. No per obstacles per part de qui s’hi oposa, amb tota legitimitat (com també és legítim no oposar-s’hi i estar-hi d’acord) sinó per l’evidència que hi havia coses a corregir. I un cop aprovat definitivament, el març de 2020 –és a dir, tres anys després- el Govern inicia la modificació del PDU, abans de la sentència del TSJC, és a dir, per iniciativa pròpia i, segurament, a demanda de les parts. Recordem que, en paral·lel, s’ha fet el concurs per a la llicència de casino, i ara ja hi ha un operador en ferm, amb un projecte més concret –de sis teòrics casinos, segons la llei, ara en tenim només un- i el PDU s’hi ajusta. Un procediment que no m’acaba de fer el pes –com he anat posant de manifest al llarg dels molts apunts- però que, en tot cas, no és imputable a qui discrepa d’aquest projecte.

Però això, un procés administratiu complex, farragós –per cert, no l’únic que ho és, i això ens ho hauríem de fer mirar- no és excusa per a intervencions fora de lloc, i directament, basades en mentides. Sé que tenen un recorregut molt curt, però em sembla que tenim dret a exigir que l’oposició –legítima, això em sembla molt clar- no es pot basar en exageracions o directament en mentides, perquè aleshores perd credibilitat, fins i tot en allò en què objectivament podria tenir raó.

Així, la diputada de la CUP Laia Estrada, en una moció parlamentària recent, afirma que el PDU se salta l’avaluació ambiental –no és cert, com estem veient ara mateix- que Hard Rock Cafè pagarà a terminis –no és cert- o que el Govern va anar a buscar un nou inversor quan Eurovegas va plegar; més aviat es va convocar un concurs, i s’hi van presentar tres.

Però a la mentida s’hi afegeix el diputat dels Comuns, Marc Parés, que fa una pirueta verbal per allargar el tema, i diu “això va començar el 2010 per pal·liar la crisi del 2008”. A veure, la primera notícia d’això que ara coneixem per HRC la vam tenir al setembre del 2012, no al 2010. L’antecedent, Eurovegas, va començar a remenar la cua per aquí el febrer de 2011. Ja comencem a escurçar uns quants anys. Després, per disparar contra el pianista, acusa el govern actual d’haver votat la llei que rebaixava la fiscalitat dels casinos. Vaja, una pena que la llei en qüestió –la 6/2014, de modificació de la llei de centres recreatius i turístics- fos aprovada... amb el vot en contra d’ERC, l’actual govern, que és contra qui anaven els trets. Més coses? Afirma que l’Incasol compra els terrenys, quan Eurovegas plega –parèntesi: que pleguessin aquests fantasmes em sembla que és una de les millors notícies, i senyal que es va començar a posar ordre en tot plegat-. No, l’Incasol no ha comprat res; té una opció de compra, però opció no vol dir comprar.

En fi, que l’oposició és legitima –això no ho discutiré mai- però és més legítima si es basa en realitats. I que consti que algunes de les prevencions o crítiques que fan –sobre model de desenvolupament, sobre el procediment seguit- les comparteixo parcialment.

Però si hem de lamentar –jo ho lamento, perquè crec que perverteixen el debat- aquestes posicions apocalíptiques, em semblen igualment penoses les intervencions catastrofistes del sempre vehement alcalde de Salou, que dispara contra tot i contra tothom. Sembla mentida que sigui alcalde de fa anys, i desconegui –o pretengui desconèixer- com es fan les coses. Demana –no, exigeix- a la Generalitat que tiri endavant amb els tràmits. Vaja, jo diria que això és el que està fent! O és que per a Pere Granados “tirar endavant amb els tràmits” equival a saltar-se les normes? Si hi ha un informe ambiental preceptiu, i és negatiu, toca complir el que diu (que no és blanc o negre, com tothom que llegeixi l’informe pot veure). Que potser a Salou, quan un informe preceptiu és negatiu, se’l salten?. Menys exigències i menys acusar la gent de qualsevol cosa. I menys fer l’article dient que HRC és una mena de salvació eterna. HRC pot fer coses bé i malament, com tothom, i ja veurem, i cadascú haurà de complir la part que li toca. Encara hi ha molt recorregut; recordem que l’antecedent semblant –que no igual- que és Port Aventura no ha fet tot el que deia que faria quan es va iniciar, i, a la vegada, que ha tingut efectes positius i negatius. Keep calm.

Sempre ens queda la possibilitat de tancar els hooligans pro i contra, i que es barallin. Mentre, la responsabilitat –llegiu Max Weber, i allò de l’ètica de la responsabilitat- aconsella anar fent les coses bé (que, coincideixo, podrien ser més àgils, però a tot arreu, no només aquí) i continuar la tasca d’endreça, de posar ordre, i d’ajustar a la realitat que s’ha anat fent tots aquests anys, encara que ni els uns ni els altres ho reconeguin.

I, a més, vull que tot això s’acabi perquè porto deu anys escrivint sobre això, i ja em cansa una mica, la veritat.