Els habitatges del Ministeri de Defensa

 

 

Un dels tristos privilegis de l’edat, i d’haver fet unes quantes coses, és que tens batalletes per explicar. Arran de la indecent subhasta d’ofertes d’habitatges que estem veient, hi ha alguna cosa que vull explicar.

Ara mateix el president del govern espanyol ha promès 20.000 habitatges en sòls del Ministeri de Defensa. Deixo de banda que, quan sento una promesa quantificada així –la que sigui i de qui sigui- sempre penso en allò dels 800.000 llocs de treball que va prometre el PSOE l’any 1982 (spoiler: no hi van ser). Doncs el mateix, ara, amb l’habitatge (o el 2011: el PP prometent tres milions de llocs de treball).

Això dels habitatge en sòl del Ministeri de Defensa, a Tarragona, té la seva història. A mitjans dels anys noranta, es va acordar la cessió de part dels terrenys de l’avinguda Catalunya, on ara hi ha el campus Catalunya de la URV. Els ocupava el regiment d’infanteria Badajoz 26. El tracte amb l’ajuntament –aleshores governat per Joan-Miquel Nadal, amb majoria absoluta- va consistir en la cessió de part de la finca, que al seu torn seria cedida a la URV, i en la requalificació de la resta per a habitatges.

Aleshores jo tenia més activitat política a la ciutat, i vam impulsar una proposta que una part significativa d’aquest sòl requalificat fos reservat a habitatge protegit, especialment per a joves. Es va presentar una proposició no de llei al Congrés de Diputats, en aquest sentit... i la majoria del Congrés –majoria absoluta del PSOE- la va rebutjar (recordo perfectament el paperot d’estrassa del diputat socialista que va “argumentar” el rebuig de la proposició).

Calia compensar el Ministeri de Defensa amb aquesta requalificació?. A veure, l’exèrcit va obtenir aquells terrenys, els anys quaranta, cedits per l’Ajuntament de Tarragona, a canvi de la caserna que ocupava l’antic convent de Santa Clara, on ara hi ha la plaça Jacint Verdaguer. A la vegada, aquesta caserna la van obtenir en el procés de desamortització del 1837. O sigui, que no els va costar un duro. L’exèrcit, a la ciutat de Tarragona, no ha pagat per aquestes casernes, però per la darrera en va treure un bon rendiment econòmic. Va cedir uns terrenys que els havia cedit la ciutat, però va exigir una requalificació milionària... d’uns terrenys que també els havien cedit, i sense fer el més mínim gest (i l’Ajuntament tampoc no ho va exigir) per reservar sòl per habitatge protegit.

De manera que la credibilitat que em mereix aquest anunci d’ara és tirant a baixa. Com la dels 800.000 llocs de treball, de fet.

(imatge: el ccampus Catalunya i, al fons, els habitatges en qüestió)

 

Tarragona creix... en ximpleria

 

En tota campanya electoral sol haver-hi elements estranys. Candidatures estrambòtiques, propostes exòtiques, personatges que semblen sorgits d’un altre planeta... de vegades amb resultats sorprenents: Manel Valls, Ariel Santamaria, el Grup Independent Freixes (aneu a Google i sabreu què és) i això ara mateix sense fer valoracions polítiques, només atenent el caràcter diferent. Això podria tenir un aspecte positiu, quan és aire fresc trencador, però sovint no ho és, i, o és estrafolari, o acaba essent aire resclosit i pudent.

Ara mateix, a Tarragona, hem tingut un d’aquests elements estranys. Una associació anomenada “Tarragona creix” s’ha presentat en societat –tot i que em sembla que ja deu estar tramitant la liquidació- amb una campanya, Stop Decadència, i fent les habituals crides sobre capitalitat. Ho ha fet, a més, amb d’una manera absolutament indecent, amb imatges de refugiats, i amb uns arguments quinta essència de la caspa tarragonina de sempre (i, per cert, excepte el nom de l’associació, ni un mot en català).

Com he dit, sembla que haurà estat una campanya fugaç. Les entitats mes o menys adherides –Cambra de la propietat urbana, la patronal CEPTA, i l’associació de botiguers Via T- s'han apressat a desmarcar-se'n, i ara quedaria saber si hi ha algú més, a banda del portaveu Jaume Climent (ex-C's i ara PP, quines coses; una trajectòria -sobretot la de la C- que potser ajuda a explicar l’aire barroer, insultant, i passat de voltes de la campanya).

Però tenim unes quantes incògnites, encara. La primera, i més important: això, qui ho paga?. No crec –no vull creure- que ho hagin pagat aquestes entitats que ara han fet marxa enrere, sobretot quan en algun cas sembla que va ser una adhesió personal d’un president i no de l’entitat; i, en tot cas, vull creure que CEPTA i Cambra controlen millor les seves despeses. Perquè, és clar, la campanya que hem vist –millor, que hem començat a veure- no sembla barata: rètols en plafons al carrer, pàgines senceres en premsa escrita, el mateix disseny de la imatge de l’associació i de la campanya... hi ha diners. D'on han sortit?.

Però aquesta merda de campanya em genera, almenys, dos comentaris més.

En primer lloc, un dels arguments adduïts per aquesta “decadència” és la quantitat de gent de la ciutat de Tarragona que va a viure a Salou, Vila-seca, Altafulla, i altres poblacions del voltant. M'empipa molt la frivolitat i la mala intenció que hi ha en això, sobretot perquè és un fenomen real, no recent, que he treballat en estudis sobre urbanisme a Tarragona, i em fa molta ràbia que ara algú pugui pensar que m’apunto a aquesta colla d’indocumentats.

Anem per parts. Que Tarragona ha “expulsat” població (o s’ha donat aquesta marxa de gent) per insuficiències en l’oferta d’habitatge és cert, i és un tema que ens hauria de preocupar. Els creixements del Catllar i dels Pallaresos, que han quadruplicat i septuplicat la població en els darrers vint anys, no s’expliquen si no és per aquesta emigració interna. Però, és clar, culpar d’això a un futur POUM, quan és un fenomen que s’ha donat de forma continuada en el passat, són ganes d'enganyar la gent.

Perquè ens en fem una idea, entre 1992 i 2021, Tarragona va rebre 24.446 persones provinents de la mateixa comarca; en el mateix període, en van marxar -també a la mateixa comarca- 37.207. Números canten. I tots coneixem gent que han anat a viure a Salou, a la Secuita, als Pallaresos... no és cap secret. Però ha passat aquests darrers trenta anys, i això no és, no pot ser, responsabilitat d'un POUM que encara està per formular, no fotem. Una altra cosa és creure que l'avanç de POUM que coneixem no tracta prou, o prou bé, aquesta qüestió en les seves bases i en les seves propostes, i així m'ho sembla a mi, però sense dramatismes, amb dades, i amb ganes de debatre-ho amb serietat i no amb aquesta demagògia repugnant.

La segona qüestió té a veure amb el crèdit que sembla que encara té aquest victimisme de capitalitat, aquest fer el ploramiques i que no ens estimen, no ens respecten i no pintem res. Això també ve de lluny, i m'atreviria a dir que forma part de la cultura política dominant a la ciutat, per sobre i a través de totes les sigles, i alimentada per una caspa indestructible de forces vives i d'alguns mitjans de comunicació. Té, ha tingut, diverses expressions, des d'allò del “Mou-te!” fins a la tonteria del Barcelunya del PP (que, per cert, ara que és candidat per Barcelona, l'Alejandro ja no ho diu tant, ves quines coses). Però, de la mateixa manera que el jacobinisme sembla inherent a la cultura política francesa, que el parlamentarisme ho és a l'anglesa, o que el federalisme ho és a l'alemanya, em temo que aquest victimisme, en diverses expressions i graus, ho és a la tarragonina.

Ens hauríem de preguntar, no si “som capital”, que sembla que és el que obsessiona a alguns, sinó si sabem fer de capital, que és molt diferent. I fins i tot què entenem per capital. Quan això es tradueix en la voluntat de ser seu de govern, i de serveis, i fer que la gent -fins i tot aquesta que marxa- no tinguin més remei que venir a Tarragona; quan hi ha una mena d'atac de banyes quan algú altre té un determinat servei; o quan, per simple càlcul polític -i això és el més lamentable, que doni dividends polítics- s'invoca una pretesa pèrdua de capitalitat, vol dir que aquest exercici és fals, o dolent. Recordo que, poc després d'un canvi de govern municipal, als tres mesos, la nova oposició i abans govern ja va acusar “que es perdia capitalitat”. Em preguntava jo aleshores quina bírria de capitalitat era aquesta que es perdia en tres mesos de govern municipal, i amb les vacances pel mig...

La necessitat obsessiva d'alguns per a proclamar contínuament aquesta condició només vol dir, per mi, una expressió d'inseguretat, quan no un complex d'inferioritat, que es dissimula marcant paquet. A veure si entenem que capitalitat vol dir ser generós amb el conjunt, que és -la generositat- privilegi dels forts. Ser capital només per rebre, per acaparar serveis, o, pitjor, per regatejar-los als altres, és ser miserable, poruc, i mesquí.

Fa uns anys, arran del desgraciat debat sobre la llei de vegueries, vaig publicar un article sobre la qüestió (el podeu veure AQUÍ) Rellegit ara, tretze anys llargs després, no hi he d'afegir res.

Cansa molt, tot això, la veritat.

(imatge: la presentació, amb els ex (ex de C,s i ex de la Via T). La poso cap per avall perquè és el que es mereixen, com Felip V, per voler incendiar Tarragona)

 

Salvador Seguí, el Noi del Sucre

 

Avui fa cent anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Un sindicalista excepcional, un personatge de la Catalunya convulsa dels primers anys del segle XX. Algú que si Josep Pla no hagués estat un reaccionari hauria d’haver figurat en la sèrie del Homenots (i potser que no hi sigui, tenint en compte qui la va fer, és un orgull). És curiós que la viquipèdia, a l’hora de dir la causa de la mort, diu “execució extrajudicial”. Una forma curiosa d’amagar un assassinat.

Salvador Seguí no té encara, que jo sàpiga, una biografia exhaustiva, com ara les que tenim de Cambó o de Tarradellas, molt recents. Hi ha un llibre de Huertas Claveria –una garantia- que, amb molta honestedat, es presenta com “materials per a una biografia”.  

No sé si és perquè continua fent nosa tot el que representava o, encara més, tot el que apuntava: articular el moviment obrer català, de manera autònoma, però no deslligada de la realitat política; fer-ne un actor imprescindible del canvi social; i fer-ho, tot, a partir de l’autoorganització i d’un sentit crític que només és possible des del coneixement i des de la raó. I al seu país i en la seva llengua.

Amb aquesta possibilitat, no és estrany que la dreta, la patronal, la reacció –aleshores molt més bèsties que ara en les formes, i igual que ara en els objectius- se’l volguessin carregar, però em sembla que també resultava incòmode a altres expressions –o preteses expressions- de la classe obrera més dogmàtiques, més rígides, més sectàries.

No podem fer història alternativa, però què hagués passat si la CNT no hagués estat abduïda per la FAI? Què hagués passat si la confluència entre moviment obrer i republicanisme que apuntaven Francesc Layret i Lluís Companys (tots assassinats pels mateixos) hagués reeixit? Aquest país hagués estat diferent?. Chi lo sa... però és bonic pensar-ho.

Ara, les circumstàncies no són les mateixes. La història no dona segones oportunitats, i si es repeteix és, com deia Marx, com una farsa. Reproduir plantejaments, llenguatges, formes de lluita, pròpies dels anys vint del segle passat seria un error. Però potser no ho és del tot revisar objectius i preguntar-se si no és vigent encara la necessitat d’unes classes treballadores –avui molt més plurals i complexes que fa cent anys- organitzades i capaces de generar un món diferent.

Salvador Seguí hi va deixar la vida. No crec que ningú ens demani el mateix, com per no pensar-hi. Que la terra li sigui lleu.

"Uno de los nuestros"

 

En un episodi més de la degradació de la vida política que té lloc a tot arreu (i per tant, també a Catalunya) ara hem conegut que, en una reunió de treballadors del servei de neteja de Tarragona –reunió a porta tancada, no fos cas- el dirigent del sindicat convocant es va despenjar amb una arenga a favor d’un dels candidats a les properes eleccions municipals.

Que tothom –dirigents sindicals inclosos- tingui les seves preferències, i en faci campanya, no ha de ser motiu de crítica de cap mena. El problema ve quan això es barreja amb divergències sobre la negociació del contracte de la brossa i amb amenaces de vaga que ja no saps si són sindicals o per ajudar una de les candidatures. Deia Tarradellas, com a bon viatjant de comerç, que no s’havien de barrejar llibretes (les de cada client). No sé si llibretes, però aquí uns quants han perdut els papers.

Tot això s’ha sabut perquè la modernitat, en forma d’smartphone, ha possibilitat, via càmeres i micròfons, que el que abans era secret ja no ho sigui. De la mateixa manera que abans podíem fer el ruc al carrer sense que se sabés massa, i ara, si ho fem, als deu minuts hi ha una gravació a la xarxa, ara aquestes conxorxes i arengues ja no poden quedar secretes, i corre per les xarxes un àudio amb part de la penosa intervenció del personatge.

Més enllà de la pràctica mafiosa de la pressió sindical als serveis públics –tot un clàssic, que li preguntin a Carlo Gambino, que als anys seixanta controlava serveis públics de Nova York- que els mateixos sindicats s’haurien de preocupar d’eradicar (un altre dia hauríem de parlar de la necessitat d’aggiornamento dels sindicats, en general, i especialment de les formes de lluita als serveis públics) hi ha un aspecte, de l’arenga d’aquest sicari de via estreta, que em sembla significatiu. I deixo al marge que, a l’hora d’anomenar el regidor del ram, digui “Fortuni” per Fortuny, expressió d’un analfabetisme galopant que ja ens diu com és el personatge.

Quan ha de fer el panegíric del seu candidat, que no és altre que l’aventurer i absolutament insubstancial ex-cap de llista –dos cops, reincident- d’aquell residu polític tòxic anomenat Ciutadans, diu explícitament que és “un dels nostres, un de barri”.

De barri? Deixem de banda l’obvietat que tots som de barri, que és un tros de ciutat, de la mateixa manera que tots parlem un dialecte, que és una de les maneres de parlar d’una llengua. Però és segur que no és això el que volia dir aquest caciquet sindical. Volia dir –i va dir- que era del bons, dels que no són del centre de la ciutat –de Tarragona, ras i curt- que no són autèntics, que són de dretes, que són burgesos, o ves a saber què. És a dir, repesca aquell discurs tronat que havia generat imbecil·litats del tipus “el catalán, llengua de la burguesía” o, directament, els exabruptes lerrouxistes dels anys deu del segle XX o neolerrouxistes ataronjats de fa quatre dies.

Això, però, també és una mostra d’un fracàs col·lectiu, a Tarragona. Que discursos com aquest –i els que hi ha hagut, i els que vindran- puguin ser fets amb aquesta claredat vol dir que, quaranta-quatre anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques no hem sabut encara construir una ciutat, i que la fragmentació –la dislocació- urbana generada durant el franquisme, tan física com social –si no més- continua vigent. Parlar d’uns “barris” oposats a uns altres, en una mena de bons i dolents, o, encara pitjor, d’uns “barris” bons oposats a una “ciutat” dolenta és, a més d’una ximpleria, un error gravíssim, i que es pugui fer demostra el fracàs de la construcció d’una Tarragona assumida per tothom.

En aquesta construcció fallida hi sobren, a més d’aquest patriotisme de barri oposat a la (resta de la) ciutat, les actituds condescendents i, en el fons, culpables, de determinades progressies acomplexades, que “van” als barris com si fossin missioners en terra de promissió. Recordo una entrevista al qui fou vicepresident –i, de fet, president- d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, que deia que, als barris (ell parlava de des Badalona, ciutat també complexa) no s’hi havia d’anar, sinó que s’hi havia de ser.

La construcció d’una ciutat diversa, plural, tensionada, amb contradiccions, amb la inevitable lluita social, però no enfrontada per orígens, vindrà de l’establiment de complicitats, de comunicació, d’aquella vivència de lluites compartides que assumeix Òmnium Cultural (un dels discursos més lúcids sobre això, al país). No vindrà de paternalismes condescendents, ni de ressentiments intoxicats per raó d’origen que no fan més que crear l’ambient propici als discursos de l’extrema dreta. Tampoc no vindrà de de proclames de “cosir” barris impossibles físicament i que no són cap garantia –més aviat el contrari, però és massa llarg per explicar-ho ara- del melting pot necessari. Tenim pendent, encara, generar un discurs de ciutat, més ampli, més generós, més integrador, que no passi només per unes senyes d’identitat tradicional tan dignes com limitades (i algunes una mica casposes) insuficients i en una sola direcció.

Mentre, haurem d’anar aguantant que “uno del barrio, uno de los nuestros” encara tingui recorregut. No anem bé.

Imatge: rètol de la pel·licula GoodFellas, aquì traduïda per "Uno de los nuestros". El muntatge que corre per les xarxes amb les cares dels implicats, ja el trobareu, si voleu. 

Ciutat de repòs i de vacances de Tarragona, un cop més, i el feixisme suau a Tarragona (estic molt emprenyat!)

 

Un cop més amb el projecte de la Ciutat de repòs i de vacances de Tarragona, i un cop més contra el racisme, especialment contra el racisme banal.

Resulta que el pintoresc –per no dir impresentable- cap de llista del PSC, i ex-cap de llista (dos cops) d’aquell residu polític tòxic que es diu Ciutadans ha repetit l’oposició al projecte de la Ciutat de repòs, abonant, un cop més, el discurs nauseabund del racisme 2.0 d’alguns veïns de Llevant, i degudament acompanyat pels palmeros de VOX i PP, del “perill” que hi hagi menors no acompanyats (és a dir, menors d’edat tutelats per la Direcció general de la Infància i l’Adolescència de la Generalitat).

Sempre he parlat de PSC amb un cert respecte, i es pot comprovar en aquest blog. No he volgut fer mai la barroeria política antisocialista d’una part de l’independentisme o del sobiranisme. Té, el PSC, uns orígens i una trajectòria dins la tradició democràtica i catalanista que no tenen uns altres partits no sobiranistes (quan no d’un espanyolisme furibund); hi tinc amics i coneguts, gent a qui estimo i respecto. Però, francament, m’ho posen cada cop més difícil.

I especialment a Tarragona ciutat, on s’han deixat abduir –no sé amb quin grau de voluntat i de satisfacció- per l’escòria taronja. Hom diria que no és que hagin fitxat un ex-polític, és que és tot un espai polític –el de la demagògia, la bronca, el mal estil, la toxicitat- que ha mudat de la camisa al to vermell corporatiu del PSC. No és que uns ex-C’s s’hagin fet socialistes, és el PSC que s’ha fet Ciutadà. Francament, costa de saber qui ha fitxat per qui.

Perquè, a més, en aquesta deriva cap a la demagògia i cap al racisme banal (com si hi pogués haver un racisme banal!) ara sembla que també volen fitxar una regidora ex-C’s de carnet, que no d’estil ni pensament (si és que se’n pot dir pensament). Volen fitxar –i en un lloc pretès de sortida- aquella regidoria que va excretar una altra sèrie d’impertinències i imbecil·litats sobre aquest tema. I no en calent, en un micròfon, no: en un article a la premsa.

Ja sabem com són, i el PSC també sabia com eren quan els va fitxar. A què juga? A cavalcar el tigre? Ja sabem que això no pot ser.

Però també m’emprenya (perquè estic molt emprenyat, es nota oi?) que el discurs en contra, molt majoritàriament es limita a dir que no, que la Ciutat de Repòs serà un alberg més de la Xanascat. I això és veritat, entre altres coses perquè mai ningú ha pretès que tot, els centenars de places que tindrà, es dediqui íntegrament i tot el temps a centre de menors necessitats d’atenció (que això és el més important, que necessiten atenció, i que se’ls en dona). Això és el que pretenen dir aquests personatges –no sabem si tot el PSC de Tarragona- i no és cert.

Però el que jo trobo a faltar, i ho he expressat molts cops, és una altra resposta, molt més clara: i si a la Ciutat de Repòs també -no només, tot i que també serviria si només- hi ha aquests col·lectius, què passa?. Algun problema? Fer altrament, limitar-se a dir que no, que no hi seran, és comprar implícitament el discurs que sí, que aquests col·lectius són molestos, o perillosos, i que millor lluny. I és aquest el discurs feixista que cal tallar d’arrel. El discurs del “jo no soc racista, però...”. Si no el tallem d’arrel, sense contemplacions, el feixisme guanya.

Aquests dies he acabat de llegir “Tots els colors del negre”, de Jordi Borràs. Un document impressionant sobre l’extrema dreta a Catalunya i a Europa, esfereïdor, apassionant. Un document que ens alerta com l’extrema dreta va col·locant el seu missatge, i com va guanyant quan sectors polítics aparentment més respectables, sense les formes –uniformes, violència- de la merda feixista va assumint l’agenda i llenguatge i del feixisme.

No badem, amb el feixisme, encara que no ho sembli, que es presenti amb versió 2.0. Si la seva manera de “pensar”, la seva visió del món, va calant, si es produeix el que a França van anomenar la lepenització dels esperits, guanyen. I si el feixisme guanya, nosaltres hi perdem, i molt.

Barcelona - Tel Aviv, i la ximpleria de l'alcaldessa

 

L’Ajuntament de Barcelona (pel que sembla, per decret d’alcaldia) ha decidit trencar relacions amb Tel Aviv, amb qui estava agermanada. Diu Ada Colau que per petició d’un centenar d’entitats, i per la tradició solidària de Barcelona.

Em sembla una decisió estúpida. No per una militància sionista acrítica, com de vegades veiem pels diaris. És estúpida perquè confon país i govern. A mi em sembla molt criticable la política que segueix el govern israelià -i que és àmpliament aprovada per la ciutadania israeliana, pel que es veu- envers la comunitat palestina. I soc solidari amb la gent palestina, que crec que estan essent maltractats, però soc molt menys -per no dir gens- solidari amb Hezbollah -perquè estic en contra de la violència- o amb l’OLP, en la mesura que governa l’Autoritat Palestina, que és un niu de corrupció.

Però distingeixo molt bé entre uns i altres. Defenso -i ho faig- l’existència de l’estat d’Israel, i la conveniència, la necessitat, d’un estat palestí, que forçosament hauran de conviure (i, per tant, el millor és que ho facin pacíficament) i això al marge dels governs que ara tinguin. Les relacions que es trenquen -que també caldria saber quines són, més enllà del protocol; i veuríem el grau de teatre i propaganda de la decisió de l’alcaldessa de Barcelona- ho són amb la ciutat de Tel Aviv. Vol dir això que fa responsable l’Ajuntament de Tel Aviv de la política d’assetjament envers la població palestina?. Podem fer responsables els palestins del que fa Hezbollah? O potser caldria deixar d'utilitzar els palestins -igui com a objectius, sigui com a víctimes- de les maniobres polítiques d'uns i altres?. 

Fem algunes analogies. Imaginem que Tel Aviv hagués trencat relacions amb Barcelona en protesta d’alguna política del govern espanyol (del PP o del més progressista de la història, això és igual). Els esgarips municipals (amb raó) haguessin estat considerables.

O un altre: Barcelona està agermanada amb Sant Petersburg. Hi trencarà relacions en protesta amb el que està fent l’estat rus a Ucraïna? O és que hi ha atacs i morts de primera i de segona, i agermanaments de primera i de segona?.

El que és més llastimós és que aquesta propaganda ridícula d’Ada Colau té crèdit en una part important de la societat, en molts casos legítimament indignada contra bombardejos i atacs de l’estat d’Israel contra la població palestina. Jo també, però no indignat contra “Israel” en bloc, on també hi ha gent -poca, amb problemes per a expressar-se- que no dona suport a aquests atacs. També és llastimós, això que ha fet Ada Colau, perquè això dona combustible a reaccions histèriques, com ara l’acusació d’antisemites als qui critiquem determinades accions d’Israel.

No som -almenys jo- antisemites, al contrari. I com que no en soc, no en vull avalar tonteries com aquesta d’Ada Colau.

(imatge; el logo de la ciutat de Tel Aviv, que és amb realment Barcelona ha trencat relacions)

Josep Maria Espinàs, in memoriam

 

La mort de Josep Maria Espinàs ens deixa sense un dels grans, i, segons com, sense el darrer dels grans. El darrer d’aquells que, després de la derrota, i quan la gent de lletres, en el sentit més ampli de la paraula, era al cementiri, a l’exili –exterior i interior- o a la presó, van agafar el relleu. Gent com Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Ainaud de Lasarte, Joan Triadú, i el mateix Espinàs, que van fer –i molt bé- allò espriuà de “salvar els mots”.

Espinàs era un tot terreny (novel·la, llibre de viatges, articles, cançó, teatre...) i crec que, sovint, amb plena consciència d’omplir buits. És conegut que va deixar de cantar, amb els Setze Jutges, perquè, en paraules seves “ja n’hi havia que ho feien bé, i no es podia dissimular que jo ho feia malament”. Que no és del tot cert, que ho fes malament, però que il·lustra aquesta convicció que hi ha coses que s’han de fer, que són com un deure envers la col·lectivitat, i que, un cop la feina està feta –o, millor, engegada- ja es pot plegar i fer una altra cosa.

Aquesta manera de fer –ei, que només és la meva impressió!- em quadra molt amb l’origen d’Espinàs. A les seves memòries (o apunts de memòria) “El nen de la plaça Ballot” es defineix com un nen de pis, un producte típic de l’Eixample barceloní. Aquest entorn, i un origen familiar de classe mitjana, d’aquella menestralia més o menys il·lustrada, amb uns valors de respecte, de contenció, de no fer soroll... gairebé noucentistes,  si no fos que Espinàs també era capaç de facècies que demostraven un gran sentit de l’humor (en recordo algunes, amb Maria Aurèlia Capmany i un intercanvi de flors i cigars, o amb Miquel Porter Moix, al teatre).

Aquest sentit de la contenció, de la mesura, de la no complicació (que no és el mateix que la senzillesa i, encara menys que la lleugeresa o la frivolitat) es veu en la ingent obra d’articles diaris, sobre temes aparentment menors, dels quals sabia treure sempre una nova mirada. A la vegada, em sembla que el conjunt dels articles –molt de temps els vaig llegir a l’Avui, especialment en aquella darrera plana prodigiosa que reunia articles d’ell, de Montserrat Roig, i de Ramon Solsona- tenien un propòsit, no sé si volgut, trobat, o què, d’educació col·lectiva, d’il·lustrar unes pautes de conducta tolerants, amb ganes de veure i de conèixer, i poc estridents, però no indiferents. D’alguna manera, això el lligava amb un altre gran productor d’articles, Carles Soldevila, que, als Fulls de Dietari, publicats a La Publicitat, va intentar una tasca d’educació, de formació d’una burgesia –d’una petita burgesia- il·lustrada, culta, llegida, europea... i que també sen va anar en orris amb l’ensulsiada.

D’entre les moltes facetes de Josep Maria Espinàs, i em sembla que també amb aquella idea de “fer el que cal, quan toca, i després plegar per no molestar” hi ha una vessant política. Espinàs va ser candidat, a les eleccions al Parlament de 1980 –les primeres- per aquella magnífica aventura que fou Nacionalistes d’Esquerra, una formació que, com el PSUC, ha tingut una segona vida amb la molta gent i amb les moltes idees noves que s’han repartit per multitud de sigles. La il·lustració d’aquest apunt és l’anunci electoral, amb una quarteta d’impressió.  Deuria ser aleshores, en un acte polític poc després de les eleccions, o en el context de la Crida a la Solidaritat –no ho recordo bé- que va participar en un acte públic (al desaparegut auditori de Ràdio Tarragona, al carrer Unió, això sí que ho recordo bé) que em va dedicar un dels seus llibres.

 

Se’n va un dels grans, dels més grans. Tenim recanvi?