Algú parla (poc) de BCN World

El Diari de Tarragona d’avui publica una entrevista amb Damià Calvet, director de l’INCASOL, i responsable del Pla director del CRT (vaja, de BCN World, que ja no és BCN World, però que encara no té nom. Ja ens entenem).

L’entrevista gira al voltant de la nova situació creada per la marxa –ara sembla que definitiva- de Veremonte. Recordem que, si en un principi, Veremonte semblava el pare de la criatura –de tota la criatura- després va fer una passa enrere i va passar a ser només un operador més, a mitges, en dues de les llicències de casino. I ara, sembla, ni això.

Per mi, però, l’entrevista és significativa sobretot per allò que no s’hi diu. Tot s’hi refereix exclusivament a l’operació ressorts/casinos, amb algun afegit  -el tema del nom- i ja està. Ni un mot sobre la resta del CRT, el que no són casinos, allò que no és objecte de ressorts/casinos.

Al llarg dels molts apunts que porto fets en aquest blog, i també en converses i actes públics, he anat manifestant –també l’he anat formant, a mesura que anava sabent coses i reflexionant- que no veig malament una operació turística –amb casinos inclosos- a l’àmbit del CRT. Amb molts matisos –formats, regulació del joc, inclosa la fiscal, etc- però, sobretot, ben dimensionada. Un dimensionament que, per mi, hauria d’anar molt més en consonància amb l’aprofitament  que ara ja té el CRT.

I això ens porta al que no es diu. El contracte d’opció de compra dels terrenys entre la Caixa i l'INCASOL –en vaig parlar aquí a bastament- era molt més explícit en el que no eren ressorts –i, paradoxalment, fora de l’opció de compra- que no pas en els terrenys destinats a casinos.

Vol dir, doncs, tot plegat, que anem a una operació limitada a modificar el règim d’usos, aprofitaments i ordenació de la peça dels ressorts –la banana-  deslligada de la resta? Sumarem metres quadrats als ja previstos per habitatge? Augmentaran els habitatges previstos?

És de tot això de què no parla l’entrevista, i és una pena perquè, almenys a mi, això és el que (també) m’agradaria saber. 

BCN World, capítol... ni se sap

I ja hi tornem a ser, amb BCN World. Avui ens llevem amb la no gens sorprenent notícia que Veremonte –l’empresa que inicialment impulsava tot el projecte, i que després es va limitar a impulsar dos ressorts- s’ho està pensant, i que potser es retira del tot. I aquesta notícia, embolicada amb les habituals queixes que la burocràcia és molt feixuga, que ha perdut la il·lusió... en fi.

Tot plegat, una mena de déja-vu. Malgrat les diferències evidents amb el que ara és Port Aventura, els que ja tenim una edat no podem menys que recordar les tribulacions del projecte, que va passar d’Anheuser Bush –parcs d’atraccions i cerveses; la Budweiser- al “Financiero catalán” –així l’anomenen sempre al País; es veu que, en aquest cas, l’origen sí que importa- Javier de la Rosa, i finalment a mans de la Caixa, i després trossejat –el parc temàtic per una banda, els terrenys per una altra- entre la Caixa, Bonomi, i un fons d’inversió. Us heu perdut? No m’estranya.

De la manca de serietat de Veremonte, ja en vaig parlar fa temps (ho podeu veure aquí) i m’hi refermo. Quan algú emprèn un projecte com el que pretenia ser BCN World, és d’esperar que hagi fet números, que tingui un bon pla de negoci, que hagi examinat totes les possibilitats; en definitiva, que no es llenci a la piscina sense saber si hi ha aigua. Però Veremonte ha donat mostres –moltes, i de fa temps- de vendre fum, d’improvisar, de desconèixer els mecanismes del planejament urbanístic, i, sembla, de confiar molt en pactes personals, més propis de la Llotja del Bernabeu –o del Nou Camp- que no pas els propis d’un sistema democràtic.

Fixem-nos que el que reclama Veremonte és que el Pla director s’ajusti a les seves necessitats. És a dir, que sigui un vestit a mida. No vull repetir-me més, però això és l’enèsima mostra de la inversió de papers, i de com es vol que el planejament –que per definició és col·lectiu i ha de respondre als interessos generals- es posi al servei d’interessos particulars. És allò tan castís de “A veure si m’arregles, això” o de “Que hay de lo mio”.

I què pot passar, a partir d’ara? Doncs ni idea, però sí tinc una idea de què seria bo, i factible, que passés.

Seria bo, i factible, que la Generalitat –que, no ho oblidem, és qui té la paella pel mànec- aprofités aquesta retirada per restringir l’operació, per una banda, a les altres dues llicències de ressort, que semblen –semblen- empreses més serioses i solvents, i, a més, perquè dubto que hi hagi mercat real per a sis llicències; i, per l’altra banda, que aprofités, per a restringir l’edificabilitat dels ressorts a límits molt més raonables i a tipologies edificatòries més ajustades al paisatge. És a dir, redimensionar el projecte de forma radical. I, de passada, en un exercici de realisme, eliminar la possibilitat de sostre residencial, absolutament inversemblant amb la realitat existent al territori.

De fet, això seria tornar als orígens, quan se’ns venia el projecte com la reformulació del CRT, donar-li un contingut –un ús- nou, no basat en la segona residència sinó en l’hotel, els serveis comercials i lúdics, i el joc com a element tractor i diferencial d’altres ofertes, i a on, amb declaracions repetides, no hi hauria habitatge. Roda el món i torna al born. A veure el proper capítol del serial. 

més sobre l'àrea metropolitana del Camp de Tarragona

Ara fa unes setmanes parlava de la nonada àrea metropolitana del Camp de Tarragona, i de la necessitat d’un millor coneixement d’aquesta realitat, encara poc coneguda i, no obstant això, discutida (ho podeu veure  aquí).

I fa poc, vaig tenir l’ocasió de visitar l’exposició que l’Àrea Metropolitana de Barcelona va muntar sobre els treballs de redacció del futur Pla director urbanístic que ha de substituir i renovar el veterà –i també sòlid i eficaç- Pla general metropolità del 1976. L’exposició ja està tancada, però en podeu veure molta informació aquí

Mentre visitava l’exposició i veia la immensa quantitat d’informació –impossible de digerir en una sola visita; sort que hi haurà els catàlegs!- pensava en la diferència abismal amb el nivell d’informació que tenim sobre el Camp de Tarragona. Clar que, a l’exposició, s’hi abocaven anys i anys –dècades- de treball de base fet, primer, a la Corporació metropolitana de Barcelona, i després a l’Àrea –de fet, una mancomunitat i dues àrees- que la va substituir, i ara novament l’AMB. Entre els treballs de Josep Serra, i els que feia –no sé si encara els fa- l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, la base de coneixement de la realitat és sòlida, i permet fer propostes amb coneixement de causa.

I, és clar, el contrast amb el Camp de Tarragona... és depriment. Segur que hi ha informació, però és dispersa, inconnexa, amb metodologies no homologables, i, sobretot, sense cap lectura en clau metropolitana, que integri la informació, que la llegeixi com un tot a partir d’aquestes dinàmiques territorials complexes, i que n’extregui conclusions que permetin dissenyar polítiques públiques urbanes modernes, en lloc dels tòpics curts de mires que anem veient arreu, especialment en campanya electoral. 

Seria magnífic que els nous ajuntaments, i la corrua d’ens supramunicipals que tenim, es plantegessin sumar recursos –amb la URV, amb les Cambres de comerç, amb els agents socials- per fer aquesta tasca de documentació i informació, i fer-la amb serietat, anant més enllà de la simple recopilació d’estadístiques localitzades a la xarxa (puc jurar que hi ha treballs que es pretenen seriosos i no són més que això). Una tasca de documentació feta en clau metropolitana, per conèixer les dinàmiques complexes d’aquest territori i assumint que el tot és més que la suma de les parts, i amb l’esperança que la constatació de la realitat facilitarà la formulació de polítiques també metropolitanes (que no és el mateix que institucions metropolitanes, tot i que pot ser-ne, però com que no sé si seríem capaços de substituir i no de superposar, deixem-ho en polítiques). Tindrem aquesta sort?

(imatge extreta de la web de l’exposició) 

Cromos, salsitxes, i protecció de dades (si no ets tarragoní, no ho pescaràs)

He rebut un correu electrònic convidant-me a una conferència. Això no té res d'estrany, cada dia rebem correus d'aquesta mena, dirigits sovint a un col·lectiu ampli. Però aquest és especial. L'he rebut al meu compte de correu laboral, i em convida a la conferència d'un candidat a l'alcaldia de Tarragona.

No he facilitat mai el meu correu a aquest candidat ni al seu partit -bé, al partit que el presenta, perquè no hi milita-. L'única relació que hi puc trobar és que el té perquè, abans de ser candidat, presidia una entitat -per ser exactes una corporació de dret públic- amb la qual, per motius professionals, tinc relació.

Puc deduir, doncs, i sense massa por a equivocar-me, que aquest candidat ha usat, en profit propi, informació -la meva adreça electrònica- que jo he facilitat a una entitat per a uns altres usos que no són els de la propaganda política.

No sé si és un fet aïllat -dubto ser titular exclusiu d'aquesta mena de privilegi- o si hi ha més casos. L'entitat en qüestió ha cedit les dades -cosa a la que no té dret, per la llei de protecció de dades- o el candidat les ha agafades sense permís, cosa que tampoc no és legal?

Seria bo que, entre cromo i cromo, o entre salsitxa i salsitxa, ens ho aclarís. Mentre, pensaré si ho denuncio a l'Agència Catalana de Protecció de Dades.  

(imatge, el logo de l'Agència Catalana de Protecció de Dades, extret del seu web)

"Un film (3.000 metres)" de Víctor Català

La sorpresa d’aquest Sant Jordi ha estat, pel que sembla, l’èxit de la novel·la “Un film (3.000 metres)” de Víctor Català. Una novel·la de fa noranta anys, molt oblidada, i que Club Editor ha reeditat, i, pel que es veu, l’ha encertada.

Sé que el que explicaré ara no té massa rellevància, però em ve de gust. Fa més de trenta anys, al 1981, vaig sentir parlar d’aquesta novel·la, i precisament amb motiu del seu silenciament. Va ser en Jaume Vidal Alcover, professor al que ara és URV i aleshores era divisió VII de la UB a Tarragona, i en el decurs d’una taula rodona sobre crítica literària avui, organitzada pel difunt Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Pels qui no ho sàpiguen, que deuen ser molts, aquest Institut depenia de la Diputació de Tarragona, i era el resultat del desmembrament de l’Institut d’Estudis Catalans per part del franquisme. A finals dels setanta i principis dels vuitanta va rebre un nou impuls, -diputació democràtica... tot el que tenen de democràtiques, que és una altra història- amb gent com en Francesc X. Ricomà i en Salvador-Joan Rovira, i va iniciar una etapa prometedora com a impulsor de recerca i divulgació cultural; sempre amb un to més acadèmic –al capdavall, és el que era- però que bona falta feia –i fa- a la província de Tarragona. Lamentablement, l’Institut fou liquidat per la Diputació l’any 1997 –val a dir que sense massa protestes- i tot això que hi vam perdre.

En tot cas, l’any 1981 la secció de literatura, sota la direcció d’Olga Xirinacs, va organitzar un debat, Crítica literària avui, amb la participació d’Alex Broch –per carta, a l’últim moment- de Jaume Vidal Alcover, Joan Rendé, i Joan Truadú, i en Josep-Lluís Carod-Rovira com a moderador. Puc donar fe que, avui, a Tarragona, un acte així seria una veritable sorpresa.

En aquest debat, en Jaume Vidal va citar aquesta novel·la de Víctor Català, i en deia:

“Fins ara s'havia proscrit una llarga novel·la de la Víctor Català que era “Un Film”. Ara resulta que també, ja em penso, començarem a poder-la llegir. però jo recordo que abans de morir-se, en Maurici Serrahima ja ens va dir: és que és veritat, en Manuel de Montoliu, un bon dia, va decidir que “Un film” era dolenta, i la gent va dir: Ah, doncs sí, deixem-ho estar. Ja varen trobar que era dolenta, no la van llegir mai més, enteneu?.”

Ho conec bé perquè, a més d'assistir a l'acte, vaig tenir cura de la transcripció publicada -d'on he reproduït el paràgraf anterior- i durant molt de temps podia recitar-ne trossos de memòria.

De manera que, Maria Bohigas, ja ho saps: fa trenta-quatre anys, en Jaume Vidal Alcover, que sabia de què parlava, ja qüestionava que “Un film (3.000 metres)” fos dolenta, i ho atribuïa a un crític tarragoní.

(imatge extreta de www.escriptors.cat) 

Càrrec de qui?

L’àlbum de cromos de l’Albert Abelló dóna molt de joc, pel que sembla. Sense voler entrar, ara, en una valoració del contingut –la tria és discutible, i les referències històriques força millorables- i encara menys de la confusió geogràfica –Tarragona ciutat? Província? Camp de Tarragona?- la picabaralla política, d’un recorregut tan curt com la intel·ligència de la campanya, ens deixa algun efecte col·lateral digne de ser comentat.

Ahir el tema va sortir al Parlament, que es veu que no té temes més importants per a tractar. I avui alguna premsa se’n fa ressò, i aquí és on volia anar. El diari el País (el seu) en fa una notícia, amb aquest titular:

“Destituït un càrrec de CiU per fer propaganda electoral a l’escola”

Segur? A la versió original del diari –l’espanyola, la catalana és una traducció- hi diu:

“Destituido un cargo de Enseñanza por repartir propaganda electoral en el aula”

O sigui, en català és un càrrec de CiU, però en espanyol és un càrrec d’Ensenyament. En què quedem?

Personalment, crec que no és cap càrrec, simplement és un lloc de treball, no sé si laboral o funcionari, i, si fos aquest darrer cas, ho seria per un concurs específic reglat com n’hi ha tants en l’administració pública.

És molt possible que la cap del Camp d’Aprenentatge hagi estat l’ase dels cops d’una relliscada d’Ensenyament. També es possible –però no ho sé- que hi hagi una relació de confiança més o menys ideològica entre la directora dels serveis territorials i aquesta persona, i com que molts d’aquests llocs s’encomanen en funcions i es triga anys i panys a convocar el corresponent concurs, qui dies passa anys empeny. Però això no vol dir que estiguem parlant d’un càrrec en el sentit estricte. Ja està bé de polititzar l’administració –que ja n’està prou i massa- fins i tot quan no toca. Pensar que tothom que treballa a l’administració, la que sigui, combrega amb el governant de torn és un flac favor a la immensa majoria de funcionaris que saben -que sabem- exercir amb professionalitat, al marge de les idees polítiques que tinguem.

Si anem titllant a tothom de “càrrec” i encara més de càrrec de partit, després no ens estranyem de les depuracions i de l’amiguisme. Potser que acotem els càrrecs als que realment ho són, que no són tants, i no confonguem el personal. 

La Vanguardia (española) i el tripartit. Un apunt personal

Fa un temps, parlant de la presentació de les memòries de Raimon Obiols, ja vaig fer referència a l'anacronisme de reproduir l'antipujolisme dels anys vuitanta ( ho podeu veure aquí). Aquest antipujolisme és encara ben viu, i reviscolat a rel de la confessió del mateix Jordi Pujol dels seus embolics fiscals, i de la pretesa confirmació (que jo no veig enlloc) que aquesta confessió ha fet sobre la rumorologia ja antiga dels embolics financers d'alguns dels fills i de les relacions amb el finançament de Convergència. Aquest antipujolisme resistent és molt present, sobretot -però no únicament- al País (el seu) amb els articles de Xavier Vidal-Folch, de Jorge M. Reverte, i d'altres.

Pero aquest antipujolisme persistent té el seu bessó, que és l'antitripartidisme, aquest sobretot present a la Vanguardia (española). Un exemple, i que em toca de prop -perquè parla d'una situació que vaig conèixer de primera mà- és la columna “Tares del tripartit” de Jordi Amat al diari del conde de Godó del passat 7 d'abril (no poso l'enllaç perquè és de pagament, i a LV ni un ral).

En aquesta columna, Jordi Amat comenta un episodi de les memòries de Josep Poca, quasi-assessor de Josep-Lluís Carod-Rovira a la conselleria en cap al 2004 just tres dies abans de la seva dimissió, i de com, heretat pel nou conseller en cap, Josep Bargalló, li van assignat “una tasca del tot estúpida i inútil” perquè, ja se sap, els del tripartit eren molt dolents.

Jo vaig passar pel mateix que Josep Poca -fitxat per Josep-Lluís Carod-Rovira, i heretat per Josep Bargalló- i sóc testimoni de l'època. Vaig tenir un tracte superficial i correcte amb Josep Poca, i ara no entro a jutjar quina mena de feina feia. El que sí que puc dir, i Jordi Amat s'està molt de fer constar, és que, tot i que la feina fos “estúpida i inútil” es va guardar molt de rebutjar-la, i va estar tots tres anys -i em sembla que algun mes més, quan ERC ja no era al Govern- cobrant puntualment i fent acte de presència al seu despatx de la plaça de Sant Jaume, això no tant puntualment ni freqüent.

Si expliquem la història, expliquem-la tota. I a veure quan ens traiem de sobre els antipujolistes i els antitripartit, que pujolistes i tripartit ja formen part del passat.