l'atreviment de la ignorància

 

El Més Tarragona d’avui inclou un article d’opinió, signat per Jordi Sánchez –que no conec- que, amb el títol “Barcelona, l’urbanisme expansiu i la seva governança” fa un recorregut sobre algunes fites de l’urbanisme barceloní. El podeu veure AQUÍ.

Sempre és interessant que ens il·lustrin sobre aquests temes. La llàstima és que denota un gran desconeixement de moltes coses, i això desmereix molt l’article.

Així, afirma, referint-se a la governança: “hem tingut períodes (República) de Consells Comarcals i Vegueries”. Ni una cosa ni l’altra. Amb prou feines un mapa –aquest sí, amb comarques i vegueries- vigent durant la guerra, i que mai no va tenir caràcter de govern local. De Consells comarcals, ni se’n parlava.

També que el Pla general metropolità tenia un “Àmbit que integrava l'anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis”. Exactament a l’inrevés: l’àmbit de la Corporació Metropolitana de Barcelona –que així es deia- recollia el del PGM, i aquest, al seu torn, es basava en el “Plan de ordenación de Barcelona y su zona de influencia” de 1953, amb un àmbit decidit des del ministerio de Vivienda de l’època.

Més coses. Ens diu que, el 2010, el Parlament aprova “la Llei 31/2010, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona augmentada a 36 municipis” i això és veritat, però no ens ha dit que abans, el 1987, el Parlament va aprovar la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona –que havia creat un decret-llei del 1974- i la seva substitució per dues entitats metropolitanes (Medi ambient i serveis hidràulics, i Transports) amb àmbits diferents. La nova entitat metropolitana del 2010 és la suma de les dues anteriors (per a desgràcia de Vallirana, que ha quedat despenjada, tot i les seves demandes d’integrar-s’hi).

També ens diu que “Es parla d'una nova ampliació de l'AMB, que estaria formada pels límits de l'arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès”. Doncs ho deu parlar ell a la sobretaula de diumenge, perquè d’això no en parla ningú. Una altra cosa són els mecanismes de planificació (per exemple, el Pla estratègic metropolità) o el mateix pla territorial parcial metropolità, que sí té aquest abast, però en cap cas una ampliació de l’AMB.

I, per acabar-ho d’adobar, es queixa de la paralització de les àrees residencials estratègiques. Una paralització fruit de la crisi (i que les ARE van arribar deu anys tard, això també) i, molt sovint, fruit de les demandes de molts ajuntaments, que són els que demanen deixar-les sense efecte. Però si vol reclamar, pot començar per les ARE encara vigents: a Tarragona, les de Pou Boronat i de Sant Salvador; dos sectors amb planejament derivat aprovat, que esperen que algú les engegui.

I, de passada, que s’informi millor abans d’escriure. Hi sortirem tots guanyant.

Una hora de felicitat

 

Dissabte em vaig regalar una hora de felicitat, que ja em convenia. Vaig ser un dels molts assistents al concert de la coral de la URV. La veritat és que em vaig decidir al darrer moment, perquè una part del programa -nadales i cançons- no em deia gran cosa, i només amb això ja m’hagués equivocat. Una part de les cançons eren ben tradicionals -molt ben interpretades, això sí- i, per tant, conegudes, però també van cantar una deliciosa peça de Fauré que no coneixia i que era un prodigi d’harmonia que m’hagués sabut molt greu perdre’m.

El que em va moure va ser el Magnificat de Francesco Durante, una peça -i un autor- absolutament desconeguts per mi. Conec els Magnificats de Bach i de Vivaldi, i el contingut al Vespro della Beata Virgine de Monteverdi. M’agrada el barroc, i m’agraden aquestes peces amb elements comuns, en què pots comparar com s’hi acosta i ho interpreta cada autor, com ara amb els rèquiems, que també segueixo.

La interpretació de la Coral de la URV no va decebre gens -mai no ho fa- i l’afegit de l’orquestra de corda de la URV i dels solistes de la Camerata XXI ja ens indicava que hi havia exigència i nivell. Una orquestració molt correcta, amb un paper significatiu de contrabaix i violoncels, que semblava que anessin guiant tota la peça, sense dominar però sempre presents, li van donar el to a la vegada solemne i proper que calia.

La directora; Montserrat Rios, va tenir l’encert d’explicar una mica què és això del Magnificat. Una d’aquelles explicacions que cada cop seran més necessàries, per la profunda incultura clàssica que va a més. Ves que d’aquí quatre dies -potser, a algú, ara mateix- no haguem d’explicar què és un rèquiem. En fi.

Un concert breu -una horeta- magnífic, i que demostra un cop més, per si a algú li cal, que a casa hi ha capacitat d’interpretacions de primer nivell. N'he parlat algun altre cop (per exemple, AQUÍ).  Ara només cal que el públic -especialment els qui arribaven tard, amb el concert començat; els qui hi porten criatures de bolquers que, és clar, es cansen i es queixen sorollosament; i tots els qui necessiten fer anar els mòbils compulsivament- que aquest públic, dic, adquireixi una mica més de formes, i tots hi sortirem guanyant.

De consensos sobre Hard Rock Cafe

 

Quan vaig crear aquest blog, fa ja un munt d’anys, vaig escriure un perfil per tal que els possibles lectors sabessin (més o menys) qui soc. Ha quedat una mica antiquat -ja no vorejo la cinquantena, ai!- però mantinc una afirmació que, tot i la dosi d’ironia evident, tenia també un punt de veritat: “Tarragoní trasplantat des de Barcelona -encara que alguns TTV (tarragonins de tota la vida) no ho vegin clar”. Ara, aquesta impressió ha quedat corroborada per uns quants mitjans de comunicació i opinions més o menys autoritzades.

Ahir es va fer un acte de reivindicació del projecte de Hard Rock Cafe, a la Cambra de Comerç de Tarragona, amb una nodrida representació del teixit econòmic (per cert, no he llegit enlloc si hi havia els sindicats; agrairia informació al respecte) i institucional (aquesta no tan nodrida). Com s’ha venut això?. Doncs amb uns textos molt significatius: “Una imagen de unidad”, “Clamor por parte de una gran mayoría de la provincia (Diari de Tarragona) “Front comú sense ERC en defensa de Hard Rock Cafe” (la Vanguardia), “Clam del territori” (Tarragona digital), “Consenso” (presidenta de la Cambra de Comerç de Tarragona) o, referint-se als qui no hi eren “això és fer política sectària” (Pere Granados, alcalde de Salou).

Vaja. Hi ha “unidad” o “consens” quan, per motius diversos, i tots legítims (com legítima és la posició dels aplegats a la Cambra, això que quedi clar) n’hi ha que no hi són?. Si ho fem en clau de representativitat, que l’atorguen les urnes, els qui -repeteixo, per motius i posicions diverses, totes legítimes- no hi eren representen més del 36% dels vots a les darreres eleccions. No són majoria, però, vaja, no em sembla menyspreable. Consens? Em sembla que no. Més aviat un “o estàs amb mi, o estàs contra mi” perfectament representat per aquest pintoresc personatge que és l’alcalde de Salou, pel qual no estar d’acord amb ell és ser sectari. Per favor, que busqui al diccionari què vol dir sectari (o que demani a algú que li busqui) i que es calmi una mica.

Deixo de banda això del “clam del territori”. El territori són hectàrees, i, que jo sàpiga, són mudes. Parla -o “clama”- la gent. O és que els qui no ”clamem” en aquesta direcció no som al territori? Som a l’espai sideral, potser?.

Hi ha, en aquesta manera de tractar les coses (i no és l’únic cas) una apropiació de la representació de la gent molt perillosa. Durant molt de temps es va acusar -i amb bona part de raó- una determinada força política, i encara més un dirigent concret, d’apropiar-se de Catalunya, de parlar en nom de tot el país i deixar fora tothom que no pensava com ell. Es veu que n’hi ha que volen continuar per aquest camí. El mateix passa amb la desqualificació i deslegitimació que han fet les dretes espanyoles del govern de coalició PSOE-Podem i de la majoria parlamentària que li dona suport. N’hi ha que es pensen que són els amos del país, i els únics amb dret a dir què es bo i què és dolent, i tothom que no combrega es veu que no és del país, del “territori”, o és sectari.

Qui hagi tingut la santa paciència d’anar llegint aquest blog (o, si més no, els més de cinquanta apunts dedicats a BCN World/Hard Rock Cafè) hi haurà pogut veure un capteniment crític, certament, però sobretot crític amb procediments, i una voluntat d’aclarir conceptes, d’explicar les coses, i d’oferir dades per a poder contrastar el que hi deia. Aquesta és la mena de debats que voldria, per part de tothom, tant dels entusiastes amb el projecte, com dels detractors, i sense treure ni un gram de legitimitat -només faltaria!- a cap de les posicions, però sí esperant -exigint?- claredat i veritat en les dades. Més endavant en parlarem, de dades, des dels milers de milions d’inversió i de llocs de treball, a les desgràcies que ens cauran a sobre si això es du a terme. I, amb les dades, que cadascú pensi el que vulgui.

I, encara que els pesi a alguns, jo soc tarragoní, i penso pel meu compte. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

Actualitzant Hard Rock Cafè (i una mica tip, la veritat).

 

Molts –massa- dies sense dir res de Hard Rock Cafè (abans conegut com a BCN World). Sense dir res perquè no passava res, si més no res públic o res que jo conegués. Però vet aquí que aquestes darreres setmanes hem tingut algunes novetats.

La més sucosa, també per inesperada, aquest informe ambiental que expressava serioses reserves sobre la nova ordenació després de la sentència del TSJC que va tombar el PDU aprovat (de fet, l’ordenació del sector 1). Recordem que de resultes d’aquesta sentència va caldre reformular el sector 1 –els de HRC- per a ressituar la zona verda. Aleshores, una primera reacció –no sé si oficial o no- des del departament de Territori va ser dir que no passava res, que era un petit reajustament i ja està. Vaig publicar un parell d’apunts   AQUÍ i   AQUÍ expressant els meus dubtes, i crec que la naturalesa de l’informe ambiental d’ara referma que ens trobem, en bona mesura, amb un PDU nou (que, de fet, ja era objecte de modificació abans de la sentència). I això em recorda que, quan es va acordar aquesta modificació primera, prèvia a la sentència, un membre de la Comissió de Territori de Catalunya ja va expressar els seus dubtes, en el sentit que potser enlloc d’una modificació estàvem parlant d’una revisió –amb els tràmits que això suposa-. No sé que pensarà ara, però em sembla clar que, a cada intent d’arreglar, es va fent un PDU més diferent.

Ara bé, cal no confondre les coses. L’informe no fa referència només al canvi en les zones verdes, aquest va ser un canvi sobrevingut i que certament ha obligat a ressituar moltes coses, però s’afegia a canvis en el PDU que ja estaven en marxa, i aquests a iniciativa del mateix Govern. Canvis que feien referència, per exemple, al disseny de les infraestructures viàries, que és com dir a l’estructura del PDU.

I és que la tramitació ha estat accidentada, certament, però la majoria de les vegades a iniciativa del mateix Govern. Recordem que la primera versió del PDU fou aprovada inicialment dues vegades, el setembre de 2015 i el juny de 2016, amb les corresponents informacions públiques. No per obstacles per part de qui s’hi oposa, amb tota legitimitat (com també és legítim no oposar-s’hi i estar-hi d’acord) sinó per l’evidència que hi havia coses a corregir. I un cop aprovat definitivament, el març de 2020 –és a dir, tres anys després- el Govern inicia la modificació del PDU, abans de la sentència del TSJC, és a dir, per iniciativa pròpia i, segurament, a demanda de les parts. Recordem que, en paral·lel, s’ha fet el concurs per a la llicència de casino, i ara ja hi ha un operador en ferm, amb un projecte més concret –de sis teòrics casinos, segons la llei, ara en tenim només un- i el PDU s’hi ajusta. Un procediment que no m’acaba de fer el pes –com he anat posant de manifest al llarg dels molts apunts- però que, en tot cas, no és imputable a qui discrepa d’aquest projecte.

Però això, un procés administratiu complex, farragós –per cert, no l’únic que ho és, i això ens ho hauríem de fer mirar- no és excusa per a intervencions fora de lloc, i directament, basades en mentides. Sé que tenen un recorregut molt curt, però em sembla que tenim dret a exigir que l’oposició –legítima, això em sembla molt clar- no es pot basar en exageracions o directament en mentides, perquè aleshores perd credibilitat, fins i tot en allò en què objectivament podria tenir raó.

Així, la diputada de la CUP Laia Estrada, en una moció parlamentària recent, afirma que el PDU se salta l’avaluació ambiental –no és cert, com estem veient ara mateix- que Hard Rock Cafè pagarà a terminis –no és cert- o que el Govern va anar a buscar un nou inversor quan Eurovegas va plegar; més aviat es va convocar un concurs, i s’hi van presentar tres.

Però a la mentida s’hi afegeix el diputat dels Comuns, Marc Parés, que fa una pirueta verbal per allargar el tema, i diu “això va començar el 2010 per pal·liar la crisi del 2008”. A veure, la primera notícia d’això que ara coneixem per HRC la vam tenir al setembre del 2012, no al 2010. L’antecedent, Eurovegas, va començar a remenar la cua per aquí el febrer de 2011. Ja comencem a escurçar uns quants anys. Després, per disparar contra el pianista, acusa el govern actual d’haver votat la llei que rebaixava la fiscalitat dels casinos. Vaja, una pena que la llei en qüestió –la 6/2014, de modificació de la llei de centres recreatius i turístics- fos aprovada... amb el vot en contra d’ERC, l’actual govern, que és contra qui anaven els trets. Més coses? Afirma que l’Incasol compra els terrenys, quan Eurovegas plega –parèntesi: que pleguessin aquests fantasmes em sembla que és una de les millors notícies, i senyal que es va començar a posar ordre en tot plegat-. No, l’Incasol no ha comprat res; té una opció de compra, però opció no vol dir comprar.

En fi, que l’oposició és legitima –això no ho discutiré mai- però és més legítima si es basa en realitats. I que consti que algunes de les prevencions o crítiques que fan –sobre model de desenvolupament, sobre el procediment seguit- les comparteixo parcialment.

Però si hem de lamentar –jo ho lamento, perquè crec que perverteixen el debat- aquestes posicions apocalíptiques, em semblen igualment penoses les intervencions catastrofistes del sempre vehement alcalde de Salou, que dispara contra tot i contra tothom. Sembla mentida que sigui alcalde de fa anys, i desconegui –o pretengui desconèixer- com es fan les coses. Demana –no, exigeix- a la Generalitat que tiri endavant amb els tràmits. Vaja, jo diria que això és el que està fent! O és que per a Pere Granados “tirar endavant amb els tràmits” equival a saltar-se les normes? Si hi ha un informe ambiental preceptiu, i és negatiu, toca complir el que diu (que no és blanc o negre, com tothom que llegeixi l’informe pot veure). Que potser a Salou, quan un informe preceptiu és negatiu, se’l salten?. Menys exigències i menys acusar la gent de qualsevol cosa. I menys fer l’article dient que HRC és una mena de salvació eterna. HRC pot fer coses bé i malament, com tothom, i ja veurem, i cadascú haurà de complir la part que li toca. Encara hi ha molt recorregut; recordem que l’antecedent semblant –que no igual- que és Port Aventura no ha fet tot el que deia que faria quan es va iniciar, i, a la vegada, que ha tingut efectes positius i negatius. Keep calm.

Sempre ens queda la possibilitat de tancar els hooligans pro i contra, i que es barallin. Mentre, la responsabilitat –llegiu Max Weber, i allò de l’ètica de la responsabilitat- aconsella anar fent les coses bé (que, coincideixo, podrien ser més àgils, però a tot arreu, no només aquí) i continuar la tasca d’endreça, de posar ordre, i d’ajustar a la realitat que s’ha anat fent tots aquests anys, encara que ni els uns ni els altres ho reconeguin.

I, a més, vull que tot això s’acabi perquè porto deu anys escrivint sobre això, i ja em cansa una mica, la veritat.

 

 

Un altre cop Hard Rock Cafè (quan acabarà, això?)

 

Tornem-hi, amb Hard Rock Cafe, ex-BCN World, o CRT, o com se n’hagi de dir. Confesso que, tot i que el tema em continua interessant, ja és una inèrcia –després de gairebé deu anys, no ho deixaré penjat- però que ja em fa una certa mandra. És com una d’aquelles sèries, que ja veus que s’allarguen massa i tens ganes que s’acabi, però com que has vist totes les temporades, no vols deixar-ho estar.

Pel que hem sabut, en la tramitació de la modificació del PDU (que, recordem, ja va repetir l’aprovació inicial) hi ha un informe ambiental desfavorable, i s’anuncia –però això encara no es confirma- que n’hi ha un altre de protecció civil, també desfavorable.

De moment, les primeres reaccions han anat entre una crítica soterrada al departament d’Acció climàtica –el responsable de l’informe- fins a una certa condescendència “adaptarem el pla, i ja està”. Bé, d’això es tracta, és clar. En el tràmit del PDU, es demanen informes i t’has d’adaptar al seu contingut. És possible, en aquest cas, sense haver de fer un pla nou? Ja ho veurem. Vull recordar, però, que amb motiu de la sentència del TSJC que tombava el primer PDU, el Conseller del ram va dir que no passava res, que amb resituar les zones verdes ja estava resolt (en vaig parlar AQUÍ) i,  l’hora de la veritat, PDU nou.

No han faltat les lamentacions sobre la llargada de tot plegat, les acusacions a l’administració, i les al·lusions a “qui posa pals a les rodes”. No sé si el projecte aquest és una roda, francament. Però sobre això, dues reflexions:

Hi ha hagut –més per comentaris que per reaccions oficials- una certa queixa que això del medi ambient ho para tot, i que ja està bé, i que no cal ser tan estricte. Entenc que alguna vegada hi pugui haver requisits ambientals que no s’entenen prou bé, però ara no ens carreguem l’avaluació ambiental, ni la reduïm a una anècdota, i menys la deixem només per a coses menors. Em poso a la pell del qui vol fer una granja normaleta (no una d’aquelles de 30.000 caps de bestiar) i ha de complir –i em sembla bé- un munt de requisits. Doncs aquest PDU també. Si no, no cal que ens hi posem. A veure si ens prenem seriosament les nostres lleis.

La segona té a veure amb aquesta llarga tramitació. Els mitjans fan un càlcul molt simple entre la data del primer anunci i ara, i han passat gairebé deu anys. Però no és ben bé així. Els qui hem anat seguint una mica tot això ho hem pogut veure: entre el primer anunci, i alguna cosa seriosa, des del punt de vista de projecte, van passar uns quants anys. I és que d’aquí plora la criatura, d’haver començat les coses malament.

S’escolta i acull un fantasma que proposa ves a saber què, es generen expectatives –també temors i oposicions- i després es comença a veure si allò –que no se sap ben bé què és- és possible. El carro davant dels bous.

Des d’aquest blog he estat molt crític amb aquesta manera, més que no pas amb el projecte en si –que no m’agrada, això està clar- però sense voler entrar en el simplisme de “a favor o en contra” amb què massa vegades s’ha parlat del tema. Molt crític per motius també professionals, per la meva dedicació al planejament. I és que en lloc de tenir un projecte mitjanament clar, i més o menys ajustat a les possibilitats reals del territori on es pretén situar –i això no exclou modificacions menors- s’ha decidit primer, i s’ha mirat després, i intentat ajustar-ho tot. I, és clar, ha petat. Ha petat perquè es perverteix el sentit ordenador del planejament; ordenar de posar ordre, no de manar. S’ha instrumentalitzat el planejament –i, de fet, tot el corpus legal- per a donar cobertura al que ja s’havia decidit, i no a la inversa, que hauria de ser el procediment raonable. Recordaria aquella escena d’Alícia en terra de meravelles, en què la reina, al judici, pronuncia la sentència abans que el veredicte.

I com que la realitat és tossuda, per molt que es vulgui fer entrar el clau per la cabota –planejament, servituds de tot tipus, condicionants ambientals, necessitats de mobilitat, etc- aquella idea inicial ha d’anar aterrant a la realitat, un procés que ja ha anat fent –hem passat dels dos milions de m2 de sostre i ocupar la totalitat del CRT a una cosa més arregladeta- i que em sembla que continuarà.

De fet, s’anuncia un altre informe de Protecció Civil també negatiu. Sense avançar esdeveniments –ja veurem què diu- em pregunto si això no topa amb la intenció amb què es va fer, al seu dia, el PDU de les activitats químiques i el turisme, que pretenia ordenar –posar ordre- entre aquestes dues activitats i, simplificant molt, marcar els límits respectius. Algú –CRT o Indústria Química- no ha respectat aquests límits? Hi ha exigències més grans que amplien la zona de seguretat (el PDU ja té uns quants anys)? Continuarem amb aquesta carrera entre els dos sectors, a veure qui arriba abans i condiciona l’altre? No sé si és la millor manera de fer les coses...

En fi, esperarem a veure què passa amb el PDU, a veure què diu aquest segon informe de Protecció Civil, i molt em sembla, assistirem a l’enèsim aterratge més a prop de la realitat. I, ves a saber, el que va començar essent una mena de Las Vegas d’estar per casa, potser es convertirà en un hotel-casino una mica gran i para de comptar.

Notes provisionalíssimes: l'emancipació d'Esquerra?

 

En els moments més electritzants del procés, ara fa cinc anys, vaig fer una sèrie d’apunts, i en deia notes provisionals -de vegades provisionalíssimes- en les quals, això sí, ja deia que això anava per llarg, i que calia preparar-se per una temporada de política espessa. No vaig ser capaç d’imaginar el grau de frivolitat i d’immaduresa de què serien capaços els hereus -l’hereu escampa, n’hauríem de dir- d’un partit com Convergència, però algunes coses no ens haurien d’agafar per sorpresa. En els esdeveniments d’aquests dies -i de tot el que els ha precedit- que no sabem com acabaran, si amb el trencament del Govern o amb un pedaç que no enganyarà ningú, hi ha uns corrents de fons, molt de fons.

Comencem pel més evident, que és la incapacitat de la neo/post convergència, aquest muntatge de JxC, per a veure’s fora de la presidència de la Generalitat. Això es va fer evident en el dificultós pacte de govern de 2021, en què es van fer pregar per a la investidura, però no és nou. No cal ser massa gran per a recordar aquell estrident -i segurament sincer- “com si ens haguessin entrat a robar a casa” de Marta Ferrussola a les eleccions del 2003, quan es va fer evident que hi hauria un pacte que substituiria CiU al capdavant del Govern.

De la mateixa època, recordem aquelles pintades CiU + ERC = CAT per a pressionar Esquerra a donar-los suport. I, més endavant, durant el procés de formació del nou estatut, com van anar tensant la corda, no per aconseguir un estatut -un estatut, no la independència- més potent, sinó per trencar el Govern. Van anar demanant sempre més, com aquell número dels germans Marx en què demanen sempre “i dos ous durs” i, quan els va convenir, en una tarda es van petar l’estatut i el Govern -i això és el que volien- amb un pacte amb el PSOE. Ho explicava molt bé en Roger Palà en aquest article al Crític.cat AQUÍ

No és cap secret la concepció patrimonial del país que ha tingut, que té Convergència, en qualsevol de les seves expressions, i que continua a JxC. El país és seu; és mes, són el país. Es creuen amb el dret de donar patents de catalanitat i de definir què vol dir ser català; un dret aconseguit, cal dir-ho, amb l’inestimable ajut de part de les esquerres, catalanes i espanyoles, que els van regalar aquest dret i el país.

Ara la disputa és amb ERC, una disputa que es veu, per part d’alguns, com una baralla de família, o una divisió d’un independentisme que pretesament havia d’anar unit. Heu vist mai que, del fet que PSOE i PP no vagin a la una, se’n digui una divisió de l’unionisme o espanyolisme o el nom que li vulgueu donar? No, és clar. A les passades eleccions municipals, un diari -el País o la Vanguardia, que tanto monta monta tanto- va fer un article dient que “l’independentisme anirà dividit en cinc candidatures (JxC, ERC, CUP, Primàries, i no recordo qui més). Però enlloc no va sortir que el no independentisme també aniria dividit (PP, PSC, Comuns, C,s i algun més). Perquè, és clar, l’unionisme fa política normal, és l’independentisme que és una raresa.

És evident que pugnen dues estratègies per l’hegemonia de l’independentisme (una altra cosa és si no seria millor ampliar el perímetre de l’independentisme normalitzant el caràcter independentista de les diferents opcions ideològiques, però, és clar, això és cansat i és a llarg termini -i així ens va-). Però jo crec que hi ha més coses.

Per començar, està culminant -vaja, espero- un llarg procés d’emancipació d’ERC respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar,  després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món.

I això, aquesta necessitat d’emancipació -i el correlat, que és l’intent constant de tutela arrogant per part de la neo/post Convergència- es deu al fet que, en el fons, hi ha una diferent concepció del país, i per això són partits diferents.

No és nou, això. Històricament al catalanisme polític, en un sentit ampli, hi han conviscut aquestes dues maneres de veure el món. La que prové de la tradició romàntica, del volkgeist, de l’ànima nacional, per sobre de tot, permanent, i la que considera que la nació és una construcció social, democràtica. Herder, i l’esperit del poble, i Renan i el plebiscit permanent. Sabem que Convergència està en el primer cas, en una nació catalana idealitzada, eterna, i -evidentment- definida i encarnada per ells. Falta que ERC faci un cop de cap i s’afermi sòlidament en la segona opció, que ho demostri assumint la llibertat d’actuar segons les pròpies conviccions sobre què és el millor per al país, és a dir, per a la gent, i no sobre el que algú altre interpreta, i fer-ho amb valentia, amb convicció, i sense fer cas a interpretacions interessades de qui es creu, des d’on sigui, intèrpret únic de la nació. La nació som tots i totes que hi volem ser. Potser ha arribat, finalment, l’hora de l’emancipació d’Esquerra que va començar amb el canvis l’any 1996, el 2003, i ara.

Sobre biblioteques a Tarragona ciutat

 

Les biblioteques tarragonines estan d’enhorabona, aquest mes de setembre. Doblement guardonades, pel Fet a Tarragona i pel premi el Balcó d’Òmnium Cultural, dos premis ben merescuts. No conec de primera mà la biblioteca Pepita Ferrer, de Torreforta (un deu per qui va posar el nom!) però sí que conec molt bé la feina de la biblioteca pública de Tarragona; en soc usuari constant, i no tinc cap motiu de queixa i sí molts motius de gratitud (tants com llibres llegits! Però també el bon tracte i la professionalitat constant).

Però, mes enllà dels premis, han passat coses, al voltant de les biblioteques, que permeten anar més enllà. Hem conegut l’enèsima presentació de la biblioteca provincial de Barcelona. Un projecte –projectes, de fet- que fa trenta anys que s’arrossega, buscant lloc, tot i que sembla que ara sí.

D’entrada, adonem-nos de la raresa aquesta del soi-disant “estado mas descentralizado del mundo” que fa que l’Estat –amb majúscula, que es noti qui mana!- mantingui la titularitat de les quatre biblioteques provincials. Fa molt temps que penso que una de les tantes anomalies institucionals espanyoles és que aquest pompós “estat de les autonomies” no ha substituït la planta històrica de l’Espanya tradicional, sinó que s’hi ha superposat, i que l’estat profund, el que es considera a si mateix l’essència i eternitat d’Espanya, continua pensant i fent en clau provincial (i gairebé amb la mentalitat de Cánovas del Castilla!).

Però, a més, aquesta idea de biblioteca provincial, cúspide de les biblioteques locals, respon a una concepció jeràrquica, piramidal, absolutament desfasada i fins i tot superada per la realitat. Per la realitat, que no per la legalitat o per la teoria: el sistema de lectura pública de Catalunya (que funciona molt bé, que consti) respon al mateix criteri, no sé si per alguna d’aquestes lleis de bases habituals que anul·len l’autogovern. Això es veu amb l’existència de les biblioteques centrals comarcals, que han de coordinar les biblioteques locals, en una concepció també jeràrquica, només que posant les comarques al lloc de les províncies (una idea molt més estesa del que sembla i que hauríem de desterrar). O de la consideració de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional i com a “primer centre bibliogràfic de la cultura catalana” segons la llei.

Té això algun sentit? Les biblioteques, ara, funcionen en xarxa. Tots els catàlegs estan connectats, i hom pot demanar i tornar qualsevol llibre en qualsevol biblioteca. A Barcelona ciutat, que és on s’instal·larà aquesta biblioteca provincial, hi ha 40 biblioteques a la xarxa pública, i estan funcionant molt bé. De veritat cal una biblioteca més, amb aquesta posició jeràrquica? En fi...

Però això ens afecta una mica, a Tarragona. La biblioteca pública de la ciutat és també la biblioteca provincial, i per això és de titularitat estatal i de gestió de la Generalitat. Per aquest motiu, la renovació de les seves instal·lacions, absolutament necessària –i no estem parlant de cadires o prestatgeries noves- correspon a l’Estat. S’han fet passes, des de la ciutat, en aquest sentit, amb la proposta de dos bucs de la Tabacalera (aquells edificis a la part de darrera). Segurament seria possible, i compliria amb les necessitats de superfície dels estàndards aplicats, però sempre he pensat que és una llàstima no disposar d’un edifici exempt, singular. El que és indiscutible és que la biblioteca necessita d’un nou espai; l’actual amb prou feines arriba a la meitat del que tocaria. I recordem, aquí, les paraules del pintoresc i assabentat ministre de Cultura, Miquel Iceta. En una entrevista al Diari de Tarragona, preguntat sobre el tema, va dir:

“Le han presentado alguna propuesta para traslladar la biblioteca provincial a la Tabacalera?

El Ayuntamiento va diciendo que la quiere más grande... ¡Como todos! Estamos razonablemente satisfechos de como funciona ahora. Si nos hacen algun planteamiento lo atenderemos.

¿No lo han hecho? El Ayuntamiento dice que se ha reunido con la Secretaría General de Cultura y la directora general del Libro.

En este caso han sido un poco más concretos, ¡pero piense que aún no tenemos ni biblioteca del Estado en Barcelona! Ahora, el dinero para ello en Catalunya se destinará a Barcelona porque se trata de un equipamiento que lleva veinte años de retraso. Debemos priorizar.

¿Se apostará por la de Tarragona cuando se desencalle la de Barcelona?

Podría ser, pero también hay Girona y Lleida... Es normal que todos los ayuntamientos quieran crecer en bibliotecas, pero lo cierto es que Tarragona ya tiene una. ¿Qué si es certo que podría mejorarse? Seguro, pero hasta que no tenga la de Barcelona no podremos planificar nada más. No llegamos a todo.”

(reproduït del Diari de Tarragona del 31.05.22; ho podeu veure AQUÍ)

Anem a pams. Això de “la quiere más grande” espero que sigui una llicència poètica del periodista, que ja sabem que té una certa tendència inventiva en les entrevistes. Però el que no té perdo de Déu és això de “también hay Girona y Lleida”. La biblioteca provincial de Girona, la Carles Rahola es va inaugurar oficialment el gener de 2014 –ves, abans que la de Barcelona, i això que Barcelona “lleva veinte años de retraso”- i va tenir un cost de construcció de 15.580.000 € del pressupost del Ministeri de Cultura. Té 7.121 m2 útils.  A Lleida, l’any 1998 es va instal·lar a l’antiga Casa de Maternitat, completament remodelada –no tinc les dades econòmiques- i amb una superfície útil de 5.903 m2, que està per sobre dels estàndards fixats.

De manera, sr. Iceta, que, tot i que “también hay Girona y Lleida”, aquests ja estan. I Barcelona, pel que diu, també. Ara toca Tarragona.

Però també hem de fer els deures a Tarragona ciutat, tot i que alguna cosa s’ha fet: l’ampliació de la Pepita Ferrer, que ja està en marxa, i, pel que sé, la de Sant Pere i Sant Pau, una mica més endarrerida (i els detalls de la qual no conec; no sé si complirà els estàndards o no. Agrairé la informació). Però encara ens queda feina per fer: Bonavista, Sant Salvador, Llevant, i reordenar el centre a partir de la nova biblioteca central. Fem més comparacions, va: a Girona ciutat hi ha quatre biblioteques, a més de la central. Les biblioteques Antònia Adroher (559 m2) Salvador Allende (792 m2) Just M. Casero (608 m2) i Ernest Lluch (584 m2). A Lleida, menys: la biblioteca de Pardinyes, i prou, tot i que quatre ludoteques fan funcions de suplència, però no és el mateix.

En tot cas, no serà per manca de coneixements. Des del Pla d’equipaments del 2009 o 2010, el Pla de biblioteques que es va endegar fa uns sis o set anys, i el Pla d’equipaments bàsics del 2018, sabem molt bé què s’ha de fer. Com he dit, algunes coses s’han mogut, a la ciutat, i això és esperançador. Ara ha de moure fitxa l’Estat. Estàvem a la cua –no sé perquè, però és així- però ja no tenen excusa. A la Tabacalera, si cal, o en un edifici de nova planta, exempt –hi ha algun solar disponible? Ai!-.

I, per cert, la biblioteca de Girona es diu, molt encertadament, Carles Rahola. Com que enlloc no està escrit que s’hagi d’estar a l’altre barri per donar nom a una biblioteca (la de Reus fa molts anys que es diu Xavier Amorós –molt encertadament- i molts d’aquests anys, fins fa quatre dies, en vida d’ell) no cal esperar a tenir una nova biblioteca perquè es digui oficialment Olga Xirinacs. Estaria molt bé.