La decisió d'ERC. Guanyarem

La previsible abstenció d'ERC a la investidura de Pedro Sánchez per a formar un govern de coalició amb Podem ha desfermat discussions -això és bo- i un munt d'improperis i esquinçades de vestidures en hiperventilats. Res que no fos d'esperar. Sorprèn -relativament- l'actitud del partit abans conegut com a Convergència (ara ja no sé com anomenar-lo, però tothom entén què vull dir). Sorprèn el maximalisme en un partit avesat al pacte, que s'exclama que no s'exigeixi tot allò que mai no van exigir en els seus múltiples pactes.

Però no sorprèn tant si fem una mica de memòria, i veiem com es repeteix el modus operandi habitual. Recordeu quan s'estava fent, a Catalunya, el nou estatut? Aleshores es tractava de reformar el marc autonòmic, no pas d'independència. Estava clar que es tractava de fer un salt endavant, de blindar competències, i de reforçar Catalunya com a subjecte polític. Doncs bé, des de CiU es va anar estirant al màxim, no pas amb l'objectiu d'assolir més (ho vam podem veure quan, en una tarda a la Moncloa, s'ho van petar tot) sinó amb la voluntat de trencar el govern de la Generalitat. De tornar a casa, perquè, com va dir la Ferrussola, allò era casa seva, i els qui hi havia aleshores uns okupes.

Perquè d'això plora la criatura, d'aquesta concepció patrimonial del país i de les seves institucions. Ells decideixen el que és bo i dolent per al país. Ells donen i treuen patents de catalanitat, perquè el país és seu; el país són ells.

I una merda.

No assistim, com diuen comentaristes de la Vanguardia (només amb això ja ens n'hauríem de malfiar) a una lluita entre l'independentisme. Aquesta és una trampa conceptual on no hem de caure. Considerar l'independentisme com un tot homogeni, com una categoria política en ella mateixa, és reduir-lo i, sobretot, regalar la normalitat política als altres, als no independentistes, unionistes, espanyolistes, o com els vulgueu anomenar. Fixem-nos que quan peperos, socialistes o ciutadans tenen estratègies polítiques diferents, ningú no parla de fractura o de lluita pel lideratge de l'unionisme, sinó que es veuen com les normals diferències entre forces polítiques diferents. I no diguem ja del fet que no vagin junts a les eleccions en una llista única... En canvi, si les diferents -sí, diferents- opcions independentistes no van en tot a la una (o sigui, al que digui una d’elles) és una mena de catàstrofe nacional (sobre això, ja vaig dir què en pensava AQUÍ ).

El que està passant ara és una etapa més, potser la definitiva, d'un procés que va començar fa més de vint anys, que és l'emancipació d'ERC del nacionalisme conservador. Durant molts anys, sobretot després que una part de l'esquerra abdiqués d'un mínim compromís nacional i li regalés el país a Convergència, hem hagut de veure com s'identificava el catalanisme, en un sentit ampli, amb una sigla (i gairebé amb una persona) en un procés paral·lel al monopoli de l'esquerra per part d'unes sigles o, més exactament, d'unes camarilles instal·lades a la política, als mitjans de comunicació, i a la producció més o menys ideològica. En una sorprenent loteria ideològica, als uns els havia tocat el monopoli del país, i als altres el de l'esquerra, i s'erigien en la mesura perfecta, sense haver de demostrar ni qüestionar res. Quan algú, des de fora, discutia res, el podien desqualificar perquè ells “eren” l'esquerra o el país, i per tant l'autoritat per admetre o rebutjar.

Des del 1996, això es va trencant, i pren volada al 2003, amb el govern tripartit. Recordem com, en una prova d’aquest capteniment patrimonial del país, van sovintejar les pintades que deien CiU + ERC = CAT. Afortunadament, això no va ser, i es va formar un govern diferent -que ja era hora- que va tirar endavant un nou estatut, i d’aquí, en bona part, venim a on som ara. Arrossegar bona part de l’esquerra a posicions més nacionals, fer adonar a un sector ampli de la població que això (és a dir, l’autogovern, la Generalitat) també anava amb ells, fer una aposta important per a la construcció de l’estat del benestar (i demostrar les limitacions i insuficiències del marc institucional per a fer-ho bé i del tot) van ser elements imprescindibles per arribar on som. No va ser fàcil, i a curt termini va tenir costos, però va resultar.

Resultarà l’operació actual? Ja ho veurem. En tot cas, ja està tenint efectes positius: trencar la unitat del bloc del 155, obligar el PSOE a moure’s, suposa començar a canviar l’escenari. Ens cal superar el dol de l’1-0, i assumir que, amb tot el que de bo va tenir -l’acte de desobediència, la internacionalització, l’empoderament- no n’hi va haver prou, i també hi va haver mancances pròpies que cal corregir, no pas per a tornar a fer el mateix (recordeu el que deia Einstein: esperar resultats diferents fent el mateix és de ximples) sinó per a fer noves passes endavant. Ho dic amb la tranquil·litat que ja als convulsos dies d’octubre del 2017 escrivia, en aquest mateix blog:

«3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.»

(qui vulgui, ho pot veure AQUÍ)

Mai no he cregut en el «com pitjor, millor» i no penso començar ara. Sé que no serà fàcil, que caldrà suportar el foc amic de totes bandes, però també crec que val la pena, ni que sigui per a posar en evidència les limitacions, les trampes i el doble joc d’uns quants. Cal demostrar -és a dir, que ha de ser veritat- que la intransigència, l’immobilisme, la reacció, no són nostres, i convèncer a molta gent, que no veu clar (o que directament té por) això de la independència, que sí, que va amb ells i també a favor d’ells (en vaig parlar també AQUÍ).

I a aguantar la pedregada. Marcel·lí Domingo deia que, en política, no s’hi va a fer-se un nom, sinó a jugar-s’hi el nom que es tingui. Guanyarem, segur.

Actualitzant Hard Rock Cafe (ex BCN World) primera part

Quan semblava que tot estava més o menys dat i beneït, torna a haver-hi entrebancs per a Hard Rock Cafè (HRC). O millor, tornen a sortir els entrebancs de sempre: les coses mal resoltes no desapareixen mai.

Com és conegut, ha calgut concedir una segona pròrroga a HRC per a presentar el projecte de Centre turístic integrat (CTI) i continua encallada la venda dels terrenys de la Caixa a HRC. Aquesta transmissió patrimonial, que en bona lògica hauria de ser entre la Caixa i HRC, té un convidat (que no és de pedra precisament) que és l’Incasol, per la famosa opció de compra.

Aquesta és una primera qüestió que algú ens hauria d’explicar molt bé. A mi em resulta força inversemblant la necessitat que l’Incasol compri a la Caixa i ipso facto vengui, i pel mateix preu, a HRC. Per què?. La Caixa té un únic client, perquè el valor dels terrenys –aquests taxats 120M€- ve del fet que s’hi pot fer el CTI i tota la resta, i això només ho pot fer HRC, que és qui té la llicència de casino. I HRC només té un proveïdor, la Caixa, perquè la llicència de casino –que és l’únic fet diferencial d’un hotel i centre comercial com un altre- només es pot establir en aquells terrenys. Estan condemnats a entendre’s, i si no ho fan, és responsabilitat seva i de ningú més.

Clar, hi ha la pega de les possibles indemnitzacions als antics propietaris que han reclamat per la taxació de les expropiacions. Recordem que, al seu dia,  l’àmbit del CRT -825 hectàrees- va ser expropiat per a fer-hi el que avui és Port Aventura, els camps de golf, i 2.477 habitatges, però no tot el que ara es vol posar a l’àmbit del PDU. Els expropiats addueixen, amb raó, que això és un benefici sobrevingut, i reclamen una indemnització, i la disputa és qui se n’ha de fer càrrec. Si tenim en compte que el negoci el fa la Caixa, la resposta sembla clara; és qui va comprar uns terrenys amb un valor i qui els veu revaloritzats pel nou aprofitament, però es veu que no va ben bé així. És una mica ximple, tot plegat, perquè la Caixa, com a propietària i única proveïdora de HRC només ha de repercutir aquest cost al preu de venda, i es queda igual.

Ah, espera: hi ha l’opció de compra, que fixa un preu. Ves per on, aquesta seria l’única utilitat de l’opció, que la Caixa hagués d’assumir aquest sobrepreu, perquè quan va signar l’opció, no contemplava aquesta possible indemnització. Però tampoc no és tan fàcil, perquè si l’opció és la signada a finals del 2014 (en vaig parlar  AQUÍ) i no s’ha modificat, estava supeditada a una sèrie de condicions en el planejament urbanístic que no s’han complert, perquè el PDU ha anat en una altra direcció (que a mi em sembli millor aquesta nova direcció que no pas l’antiga, és una altra història). És a dir, que la Caixa, si li convé, pot adduir que l’opció ja no és vàlida perquè l’altra part –l’Incasol- no ha complert les condicions. I, a més, i això ja és més simple, perquè tenia una validesa de tres anys que ja ha caducat. Tot això, és clar, si no hi ha una altra versió de l’opció de compra que desconec.

De manera que aquest podria ser l’escenari: que HRC i Caixa s’entenguin, i, si no, que assumeixin que no hi ha CTI i la resta. HRC perd la llicència i la fiança, perquè la llicència no és transmissible, i la Caixa perd el negoci... per ara. Quan es pugui i es vulgui, la Generalitat pot tornar a convocar un concurs, i tornem a començar.

Això pot passar? No està tan clar. D’entrada, costa creure que HRC es resigni a perdre una fiança de 10M€, que no és poca cosa. Però hi ha més.

El que havia de presentar HRC, i que ara té tres mesos més per a presentar, és, d’acord amb l’apartat sisè de la resolució VEH/985/2018, de 22 de maig, per la qual s’autoritza la instal·lació i explotació d’un casino de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, el següent:

“Sisè. El termini màxim per presentar el pla de desenvolupament constructiu referit en la nota informativa publicada en data 17 de febrer de 2017 en la pàgina web del concurs referida en la base 4.4 de l'annex de la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre és d'un any des de l'entrada en vigor d'aquesta Resolució.”

Aquest pla de desenvolupament constructiu, però, per a ser formulat, necessita del Pla de millora urbana (PMU) previst al PDU; un PMU que, entre d’altres coses, la mateixa resolució citada diu que ha de concretar “l’encaix de la zona del CTI amb el seu entorn més immediat” i “una proposta coherent i unitària del front de parcel·la en relació amb el nou vial que confronta” (punt segon a) o bé “L’estudi d’integració paisatgística” (punt segon b) o “les condicions d’execució de les infraestructures i serveis en funció de l’abast de cada una de les fases d’execució” (punt segon d).

Aquest PMU ve previst a la Normativa del PDU, al seu article 152, que diu:

Article 152. Desenvolupament i execució

1. Es preveu que en aquesta zona es puguin concretar en el projecte de reparcel·lació entre 1 i 4 parcel·les urbanístiques corresponents a cadascuna de les possibles autoritzacions per a la instal·lació i explotació de casinos de joc que es podrien arribar a adjudicar en el corresponent concurs públic, a més de la parcel·la urbanística de cessió del 15% de l’aprofitament.

2. En qualsevol cas, el desenvolupament de la zona s’ha de fer en base a un projecte unitari i de conjunt, amb independència del nombre de parcel·les urbanístiques en el qual es divideixi, les quals poden tenir una distribució irregular dels aprofitaments urbanístics, segons resulti de l’esmentat concurs públic i del projecte de reparcel·lació consegüent. Per garantir la coherència global i efectuar la concreció de volums cal la formulació d’un pla de millora urbana, previ a l’atorgament de les corresponents llicències urbanístiques.

Aquest pla de millora urbana s’ha de redactar a partir de la proposta arquitectònica unitària ajustada a les determinacions d’aquest PDU corresponent a l’operador o operadors que hagin obtingut autorització per a la instal·lació i explotació de casinos de joc, amb les modificacions que, si escau, s’acordin en la resolució del concurs per a l’obtenció de les possibles autoritzacions.

Aquest pla de millora urbana ha de tenir com a objecte garantir la qualitat arquitectònica i la integració paisatgística del projecte unitari

3. El pla de millora urbana a què fa referència l’apartat 2 ha de:

a) Ser d’iniciativa pública.

b) Vetllar especialment per la qualitat arquitectònica de les edificacions proposades.

c) Contenir un Estudi d’integració paisatgística.

d) Efectuar la concreció de volums a partir de les parcel·les urbanístiques que s’estableixin en el projecte de reparcel·lació.

e) Assenyalar els espais no edificats i la vialitat interna, així com la programació de les obres d’urbanització i d’edificació a realitzar.

f) En el cas que l’execució de la zona no es faci de manera unitària, cal garantir que en cadascuna de les etapes d’execució coexisteixen tots els usos previstos, segons els percentatges fixats.”

Com que, per a obtenir la llicència, HRC va presentar el projecte arquitectònic, quedava pendent el PMU –d’iniciativa pública- per a poder fer la resta. Malament es pot presentar el projecte constructiu si no tens la concreció de la parcel·la, si no saps les condicions d’integració paisatgística (que ja veurem com s’ho fan per admetre l’edifici guitarra!) i com reparteixes els aprofitaments. I malament es podia fer el PMU quan encara no se sabia quants CTI –i per tant quantes parcel·les- havia de contemplar.

Suposo –però no ho sé del cert- que la iniciativa correspon a l’administració actuant, que segons el PDU és el CRT, encara que em penso que aquestes qüestions les té delegades a l’Incasol.  De manera que la pregunta és: ha fet els deures?  Com està el PMU? Perquè, és clar, per a no perdre la fiança, HRC sempre pot dir que si no presenta el projecte en el termini acordat és perquè qui ho havia de fer no li ha fixat les regles del joc.

Com veiem, algú hauria d’explicar unes quantes coses: hi ha alguna nova opció de compra que substitueixi la formalitzada l’11 de desembre de 2014? En quins termes? I si no hi és, podem considerar caducada –per canvis en les condicions, i per temps-  aquesta opció? L’Incasol –per encàrrec del CRT- ha formulat i començat a tramitar el PMU? És possible exigir la presentació del projecte arquitectònic en absència del PMU, tenint en compte tot el que ha de concretar? Ha formulat i tramitat –si és que pot fer-ho, sense PMU- els corresponents projectes d’urbanització?.

Fins aquí, les reflexions sobre aquesta pròrroga i les possibles responsabilitats de cadascú. Més endavant, plantejaré alguna hipòtesi alternativa a com s’ha arribat aquí.

(foto actualitzada -que ja era hora- i extreta de www.diaridetarragona.com) 

Lectures de tardor: l'Archipel français

Sempre que tinc ocasió de fer una escapada a França intento que sigui a una ciutat universitària, senyal que hi haurà bones llibreries. Aquest estiu, a Montpeller, vaig poder firar-me d’allò més. Una de les adquisicions va ser “L’archipel français”, de Jérôme Fourquet, premi al llibre polític de l’any 2019 (els francesos tenen premis per a tot!). Una apassionant anàlisi de la fragmentació de la societat francesa en múltiples aspectes, amb profusió de dades i de mapes (un llibre amb mapes ja em té mig guanyat).

El llibre analitza els canvis en la societat francesa a partir de la dècada dels setanta, començant per la pèrdua de la sorprenent –o potser no tan sorprenent- divisió església catòlica/esquerres que havia conformat el país des dels temps de la tercera república. A través d’una sèrie d’indicadors –vot, batejos i matrimonis, preeminència de noms de pila més religiosos- demostra l’existència d’uns blocs més o menys estables orientats a la dreta/església catòlica i a l’esquerra/anticlericalisme/república. Quan, a partir del Concili Vaticà segon, l’església catòlica –o part de l’església catòlica- comença a canviar, aquesta part de França també ho fa. I, en quedar-se sense antagonista –o almenys amb un antagonista molt menys uniforme- l’esquerra també ho farà.

Com no pot agradar-me un llibre que està ple de mapes com aquest?

A partir dels vuitanta aquest canvi s’accelera. Arriben a la majoria d’edat els post maig del 68, l’esquerra al poder, la segona generació de la immigració dels seixanta/setanta, i s’enlaira el Front Nacional. A partir d’aleshores, es van accentuant les divisions en múltiples fronts, i els blocs més o menys homogenis s’esberlen, també al territori. A partir d’aquí, és possible buscar i trobar correlacions: presència d’immigració i vot al FN (aquesta és fàcil, malauradament) però moltes més: europeisme i nivell de renda, vot a l’esquerra i nivell d’estudis, vot a FN i llunyania respecte l’accés a la xarxa ferroviària (brutal!).

Cal dir que el llibre parteix d’una base que ja em sembla discutible, que és la imatge d’aquella “República una i indivisible” d’arrel jacobina que ha justificat tantes bestieses contra la diversitat (“el francès és la llengua de la república” ergo, les llengües que no són el francès són antirepublicanes) i que tantes enveges desperta a l’Espanya més oficial. Vull dir que no és que França s’hagi fragmentat, és que ara ja resulta impossible amagar la complexitat de la societat francesa. I, tot i així, la tesi de fons és atractiva i suggereix moltes línies d’investigació.

De la mateixa manera que un altre llibre que em vaig firar fa anys (La France périphérique, de Cristophe Guilluy) l’Archipel français, a més d’interessar-me pel que diu, m’ha provocat una certa enveja, i em pregunto si no ens caldria una mica d’aquesta autoanàlisi, de saber més i millor com som realment, d’afrontar la diversitat i complexitat de la societat catalana, en totes les seves vessants. Al capdavall, és la realitat, som nosaltres mateixos, i qualsevol proposta de canvi ha de començar per saber com és això que vols canviar.  

In memoriam: el senyor Ramos

Ens ha deixat en Francesc Ramos, esportista tarragoní. Per mi serà sempre “el senyor Ramos” -impensable el tuteig- que és com l’anomenàvem quan jo anava al gimnàs Cerón, situat a les instal·lacions del Club Natació Tarraco. Un gimnàs que avui no passaria cap dels controls de qualitat, però on el senyor Ramos impartia instruccions esportives –aquelles taules de gimnàstica sueca!- amb unes grans dots pedagògiques. 

En tinc un gran record, d’una persona amable, molt educada –també amb la canalla que era jo- i que entenia l’esport com alguna cosa més que l’exercici físic. Li hagués escaigut l’eslògan de la Rambla, una publicació de la Barcelona dels anys trenta: Esport i ciutadania.

Ha tingut una llarga vida -96 anys- i molts i merescuts reconeixements, entre els quals, fa molt poc, el de l’Ajuntament de Tarragona.

Que la terra li sigui lleu, senyor Ramos.

(imatge manllevada del web municipal www.tarragona.cat)

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: què hi ha algú?

Dissabte passar vaig visitar l’exposició que l’Àrea  Metropolitana de Barcelona (AMB) ha organitzat per a divulgar el procés de formulació del Pla director urbanístic de l’Àrea. L’exposició és itinerant, ja fa temps que roda, i ara era a Badalona, on la vaig veire en una visita organitzada pel Col·legi de Geògrafs, i amb l’afegit del guiatge expert d’en Joan López, geògraf de l’equip redactor del PDU.

L’exposició està feta sobre els treballs preparatoris, prèvia a l’Avanç del PDU ara a informació pública. Consisteix en una sèrie de plafons il·lustrats, amb molta informació sobre què representa l’AMB, quines dinàmiques hi ha, i com pretén enfocar-les el futur PDU. Molt didàctica, però reconec que comptar amb les explicacions d’en Joan López va ser un afegit multiplicador de l’interès.

És d’hora encara per a començar a discutir les propostes del PDU –encara som a la fase d’Avanç- i fins i tot, si ens cenyim a l’abast de l’exposició, sobre què ha de ser i què no el mateix PDU. El que sí que vaig pensar és, si fa no fa, el mateix que quan vaig visitar una altra exposició, també de l’AMB, i també sobre el futur PDU. Una exposició pensada per a donar a conèixer la mateixa AMB, no pas com a entitat local, sinó com a espai de relació (en vaig parlar AQUÍ).

L’exposició –la d’ara i la d’abans- em van provocar una profunda enveja pel que fa a coneixement del territori, a l’enorme quantitat d’informació, dilatada en el temps, d’indicadors territorialitzats, de dinàmiques en el temps, de categorització de molts fenòmens –estructures urbanes, infraestructures, espais lliures, fluxos- que permeten explorar, proposar i articular solucions amb més seguretat.

Una enorme enveja perquè, al Camp de Tarragona, que tan necessitats estem d’abordar el nostre territori amb aquesta visió metropolitana, ho tenim tot, o gairebé tot, per fer. Sabem molt poc, de nosaltres mateixos. Intuïm molt, tenim moments d’anàlisi –però, ai! moments aïllats- i poques o cap certeses, i així serà molt difícil fer propostes sòlides. Ja em faig al càrrec que això, la informació de base, de manera sostinguda en el temps, és molt poc atractiu, sobretot en termes electorals, però no se m’acut cap altra manera de poder fer, quan toqui –i hauria de tocar aviat- fer propostes argumentades, rigoroses, viables, per a ordenar una mica aquest tros de món que passa pel Camp de Tarragona. Algú s’hi vol posar?

In memoriam: Raül Vilanova, canongí

Ens ha deixat en Raül Vilanova, canongí. Això de canongí, en el seu cas, és més que un gentilici, i gairebé és –era, malauradament- una militància. Motor indiscutible de l’Estímul, la revista de l’Orfeó Canongí, era un veritable homenot del seu poble, al mateix Orfeó, a la ràdio, a les iniciatives per a la restitució del terme, i a tot el que fes referència a la identitat de la Canonja.

El vaig conèixer a través d’un altre gran canongí –i també una gran persona- en Josep Domingo, de qui vaig parlar AQUÍ   (ai! Pel mateix motiu...). Va ser així que vaig saber més de l’Orfeó i de l’Estímul, i del seu director i ànima, en Raül.

L’Estímul ha estat una d’aquelles revistes locals, que segurament un professional es miraria amb displicència, però que han fet una feina importantíssima per a vertebrar una comunitat. L’empenta, les ganes de comunicar, la voluntat de recollir totes les opinions i notícies de la Canonja, compensaven, i molt, les possibles mancances materials, de maquetació, o d’edició.

No ho sé del cert, però estic segur que l’Estímul no va ser mai un negoci. I gairebé posaria la mà al foc que més d’un cop el mateix Raül es devia rascar la butxaca. I això donant per fet que les hores, les preocupacions, les trucades, la feina, tenien de ben segur un altíssim component vocacional i de servei.

Durant molts anys, doncs, l’Estímul va donar veu a la Canonja, i ens recordava mes a mes l’existència d’un poble amb una identitat pròpia, amb gent que pensava en clau canongina. Aquesta persistència és la que va fer que la Canonja no es rendís mai, i pogués recuperar la seva existència municipal. I això va ser possible per gent com en Raül Vilanova, un homenot que tampoc no es rendia.

Gràcies per tot, Raül. Que la terra et sigui lleu.

(imatge: Raül Vilanova en plena feina editorial. Manllevada de www.estimul.cat, que espero que no s’enfadin pel robatori)

Raimon Obiols: volar alt, per no mullar-se

He llegit l’entrevista que Jordi Amat fa a Raimon Obiols per al digital elcritic.cat (la podeu veure AQUÍ). Una entrevista interessant, seguint la línia fusteriana del “pus parla català, vejam què diu”, tot i que em sorprèn la tranquil·litat amb què Jordi Amat accepta fer una entrevista per escrit, i perdre la possibilitat de la rèplica o de la repregunta comprometedora per a l’entrevistat. Intueixo que això no passaria si no pertanyessin tots dos a l’univers de la tercera via, que és aquella que divideix el nostre tros de món entre “independentistes” –tots idèntics, tallats pel mateix patró, monolítics, radicals, intransigents- i extremistes de VOX/Ciudadanos, una divisió que li permet reivindicar-se com a centrada, moderada, assenyada, equidistant, i tot això que (auto)caracteritza l’univers de la Vanguardia. En fi, anem a l’entrevista.

A l’hora de presentar-la, Jordi Amat cita un comentari de Montserrat Tura: “Als partits”, em diu Tura, “hi ha d’haver gent que faci de tot. I sobretot cal que hi hagi gent que pensi”.

Hi estic completament d’acord, als partits –a tots- cal que hi hagi gent que pensi, igual que cal que hi hagi gent que faci. I Obiols ha estat, és, d’aquesta mena de gent. Una altra cosa és el cas que se’ls fa, però això seria una altra història. En tot cas, des d’aquest punt de vista, Obiols sempre m’ha semblat un personatge interessant. Capaç d’estar al corrent de les grans línies de pensament a Europa, de grans intuïcions sobre problemes globals, de reflexions teòriques d’abast (de fet, ja en vaig parlar AQUÍ). Lamentablement, amb dificultats per a traduir tot això a propostes més concretes, més del dia a dia, més aplicables encara que no siguin perfectes.

Jordi Amat també fa una referència a les memòries d’Obiols –“El mínim que es pot dir”- que ja he llegit, i sobre les quals vaig parlar en l’enllaç de més amunt. No hi hauria d’afegir gran cosa, pel que fa a l’entrevista: de nou, idees generals i zero autocrítica. Pel que sembla –i Jordi Amat, és clar, no pot replicar res... si és que ho hagués volgut fer- el PSC i Obiols no es van equivocar mai, tot van ser bones intencions, i si alguna cosa va anar malament, va ser culpa de Pujol i de Convergència (per cert, ara ja no és CiU, només C) que eren molt dolents. Home, no fotem. Quaranta anys de política donen per molt, per encerts i errors. I quinze anys de retir daurat al Parlament europeu, i de jubilació d’or també són molt de temps per a reflexionar, recapitular, i reconèixer errors. No és admissible que, al 2019, Raimon Obiols, una persona intel·ligent (comparteixo el criteri d’Amat: pocs polítics amb el seu background cultural) encara vegi el món amb les ulleres antipujolistes dels anys vuitanta. No pot ser que no vegi i admeti la part de responsabilitat del PSC i del PSOE –diferent, desigual, i no necessàriament compartida- en la situació actual. Ni tan sols el cepillado del Guerra!

Quan Obiols diu “la unitat civil de Catalunya, és a dir, el nostre propi futur nacional, exigia que ningú obligués els ciutadans d’aquest país a “triar el color del passaport” s’oblida de dir que això comporta l’obligatorietat d’assumir un color de passaport. I així tot: partir de la premissa que d’independència res de res ja és situar-se en una banda. Potser amb menys estridències –i això és d’agrair- però posar-s’hi del tot, al cap i a la fi. Construir-se un escenari fictici, a còpia de simplificar-lo i caricaturitzar-lo, per a situar-se per sobre del bé i del mal, pot ser útil a curt termini, però és estèril, i denota una actitud d’arrogància.

A Obiols, i a molts d’altres, els podríem aplicar aquella faula que diu que, en la guerra entre mamífers i ocells, els rat-penats no s’acabaven de decidir, i anaven un dia amb els uns i un dia amb els altres, fins que els van descobrir, i des d’aleshores han de volar de nit, avergonyits.

Hi ha equidistàncies que maten.

(fotografia d'Andreu Puig, extreta del Crític, i, al seu torn, de l'ariu del Punt)