Dies de confinament. 53

Ahir vam conèixer l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre els suposats -sembla que no tan suposats- fraccionaments de contractes atribuïbles a Laura Borràs, quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Jo no vull, ara, defensar l’honorabilitat o no de la Laura Borràs, i això vol dir no llençar pestes contra la corrupció ni dir que és una santa i que tot és una persecució política. A aquestes alçades, ja no em crec res, ni poso la mà al foc per ningú, sigui la Laura Borràs o sigui el Suprem espanyol i la fiscalia.

Hi ha, però, uns aspectes d’aquest informe que sí que em semblen interessants. Diu la Sindicatura (segons Naciodigital.cat, què és d’on ho trec; si està mal transcrit, o retallat amb mala bava, culpa d’ells, i meva per refiar-me’n):

"L'informe també identifica altres irregularitats durant el 2018 -ja sense Borràs al capdavant-, com col·laboracions sense formalitzar entre la Institució de les Lletres Catalanes amb dos ajuntaments amb alcaldies llavors de CiU. En concret, amb el de Sant Cugat del Vallès per organitzar el Festival nacional de poesia i amb el de Móra d'Ebre per a la Fira d'espectacles literaris (Litterarum), amb un cost per a l'organisme fiscalitzat de 33.391 euros i 25.862 euros, respectivament. Cap de les dues es va regularitzar com a subvenció o conveni.

També s'hi apunta que els honoraris de direcció dels comissaris de la Institució -entre 10.000 i 15.000 euros- no van ser aprovats per Junta de Govern ni estaven prou acreditats, així com els òrgans de govern tampoc no haurien aprovat quins autors participarien en els programes de l'organisme, ni les seves remuneracions estarien tramitades correctament com a subvencions als centres educatius o biblioteques on participaven.

Igualment, l'auditoria biennal de les Lletres Catalanes "és un recull de les subvencions atorgades en l'àmbit de les lletres catalanes, però, a parer de la Sindicatura, no inclou informació sobre la repercussió cultural i el retorn social de les subvencions concedides", tal com seria exigible. Tampoc no s'havia establert encara el 2018 el contracte programa amb el Departament de Cultura pendent des del 1987, ni el programa d'actuació, d'inversions i de finançament que n'ha de derivar per llei.

Altres irregularitats assenyalades en l'informe serien les assignacions temporals, per més temps del legalment permès, de dues funcionàries del Departament de Cultura, o el fet que la Institució no disposava d'un inventari d'immobilitzat ni cap pòlissa d'assegurança d'aquest. A causa de deficiències comptables, a més, la Sindicatura lamenta que "els comptes anuals no expressen la imatge fidel del patrimoni i de la situació financera" de l'organisme "ni dels resultats, dels fluxos d'efectiu i de la liquidació pressupostària".

Per què em sembla significatiu, això? Doncs perquè crec que és una pràctica no excepcional, dins l’administració. Una pràctica que no necessàriament implica corrupció, o que algú s’embutxaqui diners del contribuent, però sí que significa que no s’apliquen totes les normes de funcionament establertes, i que tot va funcionant una mica a la bona de Déu, sense control. Fixeu-vos en aquesta afirmació de la Sindicatura: «no s'havia establert encara el 2018 el contracte programa amb el Departament de Cultura pendent des del 1987, ni el programa d'actuació, d'inversions i de finançament que n'ha de derivar per llei».

És a dir, la llei que crea la ILC, del 1987, ordena una cosa, com ara això:

«Article 14

Contracte programa

-1 El departament competent en matèria de cultura i la Institució de les Lletres Catalanes han d'establir un contracte programa que inclogui, com a mínim:

a) Els objectius estratègics i operatius de la Institució.

b) El pla d'actuació.

c) Les aportacions de l'Administració de la Generalitat, els mecanismes de vinculació d'aquests recursos al compliment dels objectius i el sistema per a avaluar aquest compliment.

d) Les funcions i la composició d'una comissió de seguiment de l'execució del contracte.

e) El pla financer.

f) Qualsevol altre aspecte que determini la normativa.

-2 La vigència del contracte programa entre el departament competent en matèria de cultura i la Institució de les Lletres Catalanes no pot ésser inferior a tres exercicis.

-3 El contracte programa entre el departament competent en matèria de cultura i la Institució de les Lletres Catalanes s'ha d'ajustar als objectius i les prioritats que estableix el programa marc de cultura a què fa referència la disposició addicional de la Llei 6/2008, del 13 de maig, del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.»

I resulta que en trenta-tres anys no s’ha fet aquest contracte-programa, ni ho ha detectat ningú (o si ho ha fet, no ha transcendit, ni ha servit perquè es corregís la manca). Cap conseller/a, cal director/a, cap interventor/a... ni tampoc ningú de les diverses oposicions que hi ha hagut en tot aquest temps. Ara em pregunto, és clar, quantes prescripcions legals similars continuen pendents, com a lletra morta de les lleis que aprova el Parlament. Estic segur que si la Sindicatura -o qui fos- ho analitzés amb el mateix detall, ens portaríem moltes sorpreses. De fet, en els anys que porto a l’administració, he conegut molts casos similars: inventaris que no existeixen, plans de gestió que no es fan... Per posar un exemple, la llei que aprova el Pla territorial general de Catalunya, de març de 1995, diu:

«Article 9

1. El Govern de la Generalitat, mitjançant el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ha d'elaborar cada dos anys una memòria que valori el compliment de les directrius del Pla territorial general, la qual, un cop aprovada per la Comissió de Coordinació de la Política Territorial, ha d'ésser presentada al Parlament, perquè hi segueixi la tramitació que aquest determini.»

Està clar, oi? Cada dos anys. Des del 1995, això serien ja una dotzena de memòries. Doncs be, que jo sàpiga -i això ho he seguit força, però se’m pot haver escapat alguna memòria- només se n’ha feta una, al desembre de 2001. I no sé què és més emprenyador, que no hi hagi més memòries -és a dir, més passar comptes i examinar la feina feta, per a veure si cal seguir igual o corregir el que sigui- o que mai, ningú, les hagi reclamades.

I això, aquesta (mala) manera de fer, amb caràcter generalitzat, no eximeix de res, si és que hi ha, a la Laura Borràs. Només ens fa evident que hi hauria d’haver molta més gent acusada, per omissió del deure, inclòs el de control.

(foto: la memòria del PTG que tinc a casa perquè vegeu que no menteixo)

Dies de confinament. 52

El vodevil aquest de les províncies i de les regions sanitàries ha servit per divulgar, més malament que bé, la història de la divisió provincial (he llegit veritables animalades!) i per a donar a conèixer les regions sanitàries i, per extensió, el fet que hi ha una divisió territorial sanitària específica. Lamento que això darrer no s’hagi explicat més, perquè, com ja vaig escriure, crec que és una de les més ben fetes que tenim, i que hauríem de tenir en compte -atenció: tenir en compte no vol dir seguir fil per randa!- quan ens decidim a refer l’organització territorial de Catalunya, que al pas que anem serà quan les granotes s’afaitin.

El que sí que ha quedat clar, per a qui ho vulgui veure, és que això de les divisions territorials va de poder. Traçar una ratlla vol dir especificar que fins aquí sí i a partir d’aquí no, i què és que sí i què no és expressió de poder. No és un tema menor. A més, també se’n desprèn una forma d’entendre el poder. Les grans unitats responen a un poder de dalt a baix, més uniforme i monolític; les unitats més petites, a un poder més descentralitzat i més amatent a la diversitat.

És per aquest motiu que una actuació, en el desconfinament, basada en les àrees bàsiques de salut -recordem, una mica més de dues-centes unitats territorials- només hagués estat possible atenent les diferències entre aquestes unitats, i amb la complicitat i la cooperació de les administracions locals afectades; és a dir, afeblint el poder central, el que sigui, compartint aquest poder. I el mateix passa a una altra escala entre províncies i regions.

De manera que, quan algú us digui que quest és un debat estèril, que no serveix per a res, té una part de raó -al malalt se li’n refot, això- però no del tot. Parlem de qui mana, com i per a fer què, i això ens hauria d’importar a tots. Si no, anem alimentant aquell discurs antipolític, tots són iguals, és una merda, que és el discurs que prepara el terreny a les solucions populistes que es carreguen les llibertats. És el discurs de Berlusconi, l’antecedent ideològic de Salvini i companyia, i el discurs preparatori dels feixismes dels anys vint i trenta a Europa, de l’home providencial -sempre és un home, ja veus!- que ho escombrarà tot i ho arreglarà. I aquest home no existeix, si més no per arreglar res que no siguin uns interessos molt clars i que no són els nostres, no ho oblidem.

Dies de confinament. 51

O jo o el caos. Aquesta ha estat una disjuntiva molt utilitzada en política, sobretot en règims personalistes, no necessàriament -o almenys no formalment- dictadures. Ho va fer servir en Franco -aquí sí, dictadura pura i dura, sobretot dura- però també De Gaulle, en els freqüents referèndums, fins que li va sortir el tret per la culata (i va reaccionar dignament, tot s’ha de dir).

Ara sembla que, en la pròrroga (o no) de l’estat d’alarma, el govern espanyol i els mitjans afins (parèntesi: els mitjans de comunicació espanyols semblen més partits que una altra cosa) estan plantejant el mateix dilema: estat d’alarma o el caos.

Jo no tinc, ara mateix, prou dades i prou coneixement per avaluar a fons les conseqüències, de tot tipus, de a pròrroga de l’estat d’alarma, i menys en la situació actual de la pandèmia, que tampoc no sé prou bé quina és. Però és precisament això el que trobo a faltar del debat (debat? Més aviat discussió de pati d’escola...).

Trobo a faltar explicacions i dades que donin suport a aquestes explicacions, sobre què ha de ser fet -o continuar sent fet- en l’estat actual de la pandèmia, i perquè, per a fer això, és imprescindible l’estat d’alarma, o no n’és (perquè les explicacions les hauria de donar tothom, aquí; explicacions i alternatives).

En lloc d’això només trobem afirmacions grandiloqüents, del tipus «les morts en un possible rebrot seran responsabilitat dels qui no votin l’estat d’alarma». Vol dir? Ja ha pensat que aquesta afirmació fa que, si l’estat d’alarma es prorroga i hi ha un rebrot -que espero que no- les morts seran responsabilitat del govern, si més no des del seu raonament?.

A mi m’hagués agradat més una política més adulta, més responsable, més basada en les raons i en els arguments que no en les emocions i en les declaracions solemnes o en els rampells. Entenc, a mi també em passa, que tinguis ganes d’engegar-los a tots a la merda, però això és alimentar també aquella manera de fer emocional. I si bé sóc molt escèptic sobre la viabilitat i els bons resultats d’apel·lar a les raons, crec que mai s’ha de deixar d’intentar. Qui sap si, a còpia d’insistir, no ens en sortirem, algun dia.

Dies de confinament. 50

Semblava que no existia, però sí, el projecte abans conegut com a BCN World, i ara Hard Rock Cafè (HRC) continua endavant, o almenys ho fa veure. Ara hem sabut que, per una banda, la formalització de la compra-venda-compra dels terrenys, aquella incomprensible (sobretot per no explicada) carambola a tres parts Caixa – Incasol – HRC, es posposa 5 mesos. Això sembla raonable, si s’ha de desplaçar gent, i s’han de fer coses presencials, no passa res. Per altra banda, el Diari de Tarragona, sempre amatent a dir que tot el que fa HRC està molt bé i el projecte és fantàstic, i els polítics (així, com si fossin una espècie de la natura) ho fan tot malament, ens informa que HRC ja ha ampliat capital, una exigència legal per a obtenir la llicència definitiva, tot i que, amb la boca petita, també ens diu que, dels 66 milions d’euros -un 10% de la inversió de la primera fase- de moment només n’han desemborsat 16. Tenint en compte que els terrenys costen 120 M, feina rai.

El que no sabem és si es revisarà aquell fantàstic estudi que deia no sé quants milers de llocs de treball, basat en les previsions d’afluència. El projecte es basava en captar turisme internacional, i, si bé d’aquí a què això pugui ser una realitat, esperem que això de la pandèmia s’hagi acabat, no tinc tan clar que el turisme, tal com s’havia entès fins ara, es reprengui igual. Més enllà de si és bo o dolent, crec que les coses canviaran força, sobre desplaçaments a llarga distància, i potser caldria replantejar-se més coses, d’aquest projecte. Ja veurem.

De moment el que sí sabem, és que el PDU es reformulava en una sèrie d’aspectes que potser -ja veurem si m’equivoco- suposaran una altra inflexió a la baixa. A veure si acabarem amb un hotel, un casino, i quatre botigues, el que ja cabia -llevat del casino, i només perquè no s’hi preveia joc- a Port Aventura. Estarem al cas.

Dies de confinament. 49

Ahir comentava l’article de Maria Sisternas, sobre caducitat del planejament. Hi estic d’acord en el que representa de qüestionar la diferent velocitat dels canvis a la ciutat i la lentitud del planejament; amb matisos, però d’acord. Avui em referiré a les possibles causes d’aquest desajustament, i a algunes possibles solucions.

Per què és tan lent, el planejament? Per què els processos de formulació, tramitació, aprovació i execució s’allarguen durant dècades? La resposta fàcil és culpar l’administració, que és molt -massa- lenta, i reclamar més agilitat, però és una resposta tan fàcil que no serveix de res si no anem més enllà i ens preguntem les raons d’aquesta lentitud. Deixo de banda -però no ignoro- la lentitud estructural, i em fixo en l’específica.

D’entrada, crec que hem complicat molt els plans. El trist privilegi de l’edat em permet comparar plans de principis dels vuitanta amb els actuals, i la diferència és abismal. Els actuals són molt més complets, més treballats, i abasten amb molta més profunditat aspectes abans secundaris com l’ambiental, la mobilitat, les previsions d’habitatge, o les previsions econòmico-financeres. Això, d’entrada està bé, i ens n’hem de felicitar, però també hauríem de ser conscients que ara, als plans, els demanem moltes més respostes, volem que ens solucionin moltes més coses, i a més hi busquem una seguretat impossible. Oblidem que el pla és una previsió, i que ha d’incorporar les dosis d’incertesa pròpies de tota planificació de futur.

Aquesta extensió del contingut dels plans, i la progressiva especialització, han fet que cada cop hi intervingui més gent, i això en la formulació -els equips interdisciplinars- i també en la tramitació. Tothom hi diu la seva. En un recent article a Ciudad y territorio, el col·lega i amic Manuel Benavent analitzava els tràmits necessaris per a formular un POUM a Andalusia (aquí, si fa no fa és el mateix) en un magnífic article (AQUÍ) amb el títol, prou eloqüent, de La insoportable rigidez del Plan General Urbanístico. La necesidad de un cambio de modelo. Dotzenes d’informes sectorials, de vegades repetits en fases successives de la tramitació del planejament, que l’allarguen moltíssim. A més, de vegades amb objectius confusos -la qualitat de les normatives és francament millorable- que traslladen aquesta mateixa confusió a l’informe. El planificador es pot trobar amb informes que diuen «s’haurà de complir el que diu l’article xxx de la llei yyyy». Coi, això ja ho sé! El que vull és que em digui si ho estic complint!.

Per acabar-ho d’adobar, els informes arriben quan volen, habitualment amb molt de retard, però ningú s’atreveix a fer ús d’aquella norma que diu que, si no s’han emès en el termini de dos mesos, s’entenen favorables. A veure qui se la juga amb la mateixa administració que ha d’aprovar el pla!

Per tant, un termini curt de caducitat és impossible, llevat que també escurcem -realment, no sobre el paper- els terminis de formulació i tramitació del planejament.

Però hi ha un altra aspecte important, que és conjuminar una visió a mig i a llarg, amb la capacitat de respondre a canvis de conjuntura. El primer que cal demanar, però, és cap fred i no deixar-se emportar pel pànic. No fa gaire, arran de la crisi del 2010 (ja veurem, ara) hi va haver un cert retrocés demogràfic, i no van faltar veus que ja hi veien la innecessarietat de determinades previsions de nou habitatge. Han passat uns anys, i s’ha tornat a créixer -ja veurem, ara, què passarà- i potser aquella innecessarietat no era tan evident, però el ritme de posada en servei de sòl urbanitzat i de construcció d’habitatges continua igual. Fins i tot si aleshores s’hagués optat per modificar el planejament i eliminar previsions de sòl urbanitzable, el més probable és que la conjuntura ja hagués canviat abans de culminar aquella modificació.

Això vol dir que necessitem mecanismes més àgils per ajustar el ritme del planejament i que ens permetin fer front als canvis sense perdre de vista una determinada idea de ciutat a mig termini. Tenim aquests mecanismes? La futura -un futur ad calendas graecas?- llei de territori incorporava algun mecanisme, però, si he de dir la veritat, no hi confio gaire. Aquesta dinàmica de «ara farem una llei nova i veuràs que bé» ja no em convenç, i m’estimo més treure un millor partit als instruments existents, quan això és possible.

En aquest sentit, crec que una utilització imaginativa i intel·ligent del programa d’actuació (i, per extensió, de les agendes del planejament) i de la figura del sòl urbanitzable no delimitat, permeten modular molt millor l’efectiva mobilització de sòl, l’establiment d’un determinat model de ciutat, i no hipotecar-se amb el reconeixement d’una sèrie de drets i deures. Condicionar l’efectiva classificació del sòl a l’assoliment de determinats nivells d’urbanització i de població; dosificar l’efectiva urbanització a una evolució més real, més tangible, de les necessitats, permetria una major agilitat per adaptar-se a canvis substancials, no conjunturals, de l’evolució urbana.

Això és possible? Crec que amb canvis mínims de la llei actual (és a dir, sense establir un model completament nou com diu que vol fer la llei de territori) això seria possible i útil, i permetria resoldre millor el problema que ens plantejava Maria Sisternas al seu article.

I, si més no, puntualitzem: els plans no necessàriament caduquen com els iogurts, però, això si, tenen un període de consum preferent.

Dies de confinament. 48

No és gaire sovint que, als diaris, es parli de planejament urbanístic. Potser de vegades sobre un pla en concret -a Tarragona, darrerament, això ha passat- però de cap manera, que jo sàpiga, en termes teòrics. Ho entenc perquè és una matèria una mica abstrusa, pròpia d’iniciats, tot i que important en la vida de les persones -som una societat eminentment urbana, i això ens hauria d’importar- però segurament una bona part de culpa rau en la poca-traça dels que ens hi dediquem, poc o molt, a l’hora de fer aquestes coses entenedores.

Per això m’ha sorprès molt agradablement l’article que Maria Sisternas publica a l’Ara de dijous (el podeu veure  AQUÍ) que, amb un punt de provocació, planteja la caducitat del planejament, com els iogurts.

Ens diu Maria Sisternas que, com que la ciutat i la gent (i, de fet, la gent, i, per tant, la ciutat) canvien, evolucionen, creen noves realitats... no és bo que el planejament s’eternitzi i impossibiliti altres solucions en el tractament, en la configuració de la ciutat. Té raó, és clar, però entomant la provocació, m’agradaria fer-hi alguns comentaris.

Per començar, el paper dels plans és, sobretot, una certa anticipació de com volem que sigui la nostra ciutat, això és cert, però assumint -el planejament seriós ho fa- que partim d’una ciutat ja existent, tant en termes físics, és a dir, allò que ja està construït i/o traçat, com en termes de relacions socials, jurídiques i econòmiques; en definitiva, en tot allò que és ciutat. Ciutat existent que no només pot ser canviada, sinó que ho ha de ser precisament per aquella capacitat d’evolució, de creació, d’autonomia de la societat, però que també condiciona.

Ens diu Maria Sisternas: «Si les persones hem d’aprendre a viure en aquestes societats líquides i ens hem de fer fortes en situacions canviants, per què les ciutats, que són l’expressió de la nostra organització col·lectiva, insisteixen a transformar-se basant-se en plans inamovibles?». De veritat són inamovibles? On comença la inamovibilitat i on acaba la seguretat en la previsió?. De vegades, sort n’hem tingut, de plans inamovibles o gairebé. Que el Pla general metropolità -tot i les modificacions, ben perceptible en els seus trets bàsics; no sé si inamovible...- hagi durat prop de cinquanta anys, no em sembla malament. El pla d’eixample de Cerdà va trigar força, a ser executat, i no estic segur que, d’haver-lo pogut modificar a fons la burgesia barcelonina propietària, no ho haguéssim lamentat cent anys després. I així, molts.

Ens convé, doncs, una certa seguretat i durabilitat en els plans, almenys en segons quins plans i/o segons quins aspectes dels plans. Sobretot si ho lliguem amb un altre qüestió, menor, del que proposa l’article (menor i que no desvirtua la part que em sembla interessant, que consti) que és aquest termini de cinc anys. Els tempos de l’urbanisme són uns altres, més lents. En alguns casos, lamentablement: és inversemblant que tirar endavant un planejament costi el que costa. Però també va bé que hi hagi una mirada llarga, una seguretat, més enllà de les conjuntures. Establir terminis molt curts ens pot fer perdre aquesta mirada llarga.

Solucions, a això? Alternatives al que proposa Maria Sisternas? Matisos, complements? Uns quants, però això serà demà.

Pel que fa a la informació, absolutament d’acord en la necessitat de ser més pedagògics, més clars, més transparents. Sobretot per educar i estalviar-nos demagògies barates que hem de patir, segons les quals qualsevol operació de transformació de sòl és especulació. O per fer entendre que les coses no són blanques o negres, i que els llocs comuns, aplicats en qualsevol realitat sense contrastar, no acostumen a ser bones solucions. Posar més a l’abast, fer entendre, donar explicacions, no ha de ser com aquell acudit de Woody Allen: «He fet un curs de lectura ràpida, i m’he llegit Guerra i pau en dues hores! -I què t’ha semblat? -Passa a Rússia...». Més serietat, doncs, i una mica d’exigència al lector/opinador, si us plau.

Dies de confinament. 47

Avui és primer de maig. El Primer de Maig, així, amb majúscules. Avui, jo hagués anat a la rambla i m’hagues afegit a la manifestació convocada per la majoria dels sindicats. Ho faig gairebé, si més no d’uns anys -que ja comencen a ser força- ençà. Més per cert sentit de la tradició, que crec que cal mantenir, que no pas per una fe en aquesta mena d’actes.

Tot i que sempre he estat assalariat, i que em sento partícip de les lluites obreres -allò del «costat bo de la barricada»- reconec que, a la vegada, m’hi sento, en aquests actes, com una mena de convidat o d’infiltrat, en el sentit que no em sento del tot d’aquest món. Segurament perquè la condició d’assalariat no és exactament la mateixa que la condició de classe obrera, i els orígens, la tradició, gairebé la litúrgia d’aquests actes, té més a veure amb l’existència històrica de la classe obrera que amb cap altra cosa.

També hi ha una certa incomoditat personal amb algunes formes i llenguatges, que em semblen ancorats en el passat, i molt sovint impostats, amb una energia o radicalitat que no sé si se la creuen els mateixos que la practiquen, i una retòrica feta de llocs comuns, com qui repeteix el que toca. Em recorden, salvant distàncies, alguns actes més o menys patriòtics (patrioters?) a la dècada dels vuitanta; determinats 11 de Setembre més o menys institucionals, en què senties uns discursos intercanviables i estandaritzats, repetits cada any, perquè és «el que toca» i prou.

És el que també em passa amb el món sindical, en general. No vull ser de cap manera còmplice del discurs antisindical de determinada dreta. Em consta la immensa dedicació de molta gent dels sindicats, i també -i això no surt mai als mitjans de comunicació- la feina interna de mediació, de resoldre problemes abans que esdevinguin conflictes. Com que molta gent associa sindicat a conflicte, i a vaga, es pensen que, quan no veuen res d’això, no passa res, i ignoren que molts cops la feina sindical està al darrere d’aquest «no passa res».

Però això no em fa cec davant de problemes que sí em sembla que tenen els sindicats, de manera general. Unes maneres de fer i de parlar sovint ancorades al passat, una voluntat de ser a tot arreu com a establishment que els burocratitza i els esclerotitza. Deu ser aquesta inèrcia de la tradició, però, al costat de la feina preventiva, interna, que he dit, també veus la utilització de mitjans més propis de les economies industrials del segle XIX, com la vaga, que no sempre em semblen útils en economies de serveis del segle XXI. Al capdavall, la vaga -un dret, que consti!- es basa en causar un perjudici a l’empresa, interrompent la producció i l benefici, per aconseguir alguna cosa. No tinc tan clar que això funcioni en determinats serveis en què el perjudici no és un benefici que no s’obté, sinó un servei que no es presta. Crec que seria bo explorar noves vies de protesta i de pressió, més imaginatives, a la vegada que estendre la cultura d’empresa -d’empresa organització- en la cultura sindical, que ja hi és, però em temo que no prou. Clar que la millor manera és associant els treballadors a l’empresa. Als anys cinquanta, a democràcia cristiana alemanya -la democràcia cristina!!!! no la socialdemocràcia, i encara menys el xavisme/comunisme que argüeix aquesta dreta cavernícola que patim per aquí- va legislar la presència de sindicats als òrgans de direcció de les empreses. No sembla que els hagi anat malament. Si això ho proposés, ara, el govern de PSOE-Podemos, els esgarips de la dreta, aquesta mateixa dreta que és sòcia internacional de la CDU, serien brutals, mostra de com en són, de bàrbars.

En fi, avui no he sortit a la Rambla, a veure gent coneguda -alguns només els veig aquest dia- saludar l’amic Xavier Sabaté (i segurament tramar algun arrosset al Barquet, que ja toca) i fer la cervesa amb la Núria Pelay. L’any que ve.