Un final digne (que no hi serà)

 

La fugaç tornada de Carles Puigdemont -escric això a les onze del matí de dijous 8 d’agost; ara no se sap on és- suposa un capítol més d’aquest llarg epíleg del procés, un cicle polític que s’acaba, i un altre que comença. Tant si Puigdemont es queda a Catalunya (i inevitablement detingut, i empresonat per una “justícia” obcecada en la seva venjança, o en llibertat provisional sense soroll per una justícia intel·ligent; això darrer poc probable) com si torna a Waterloo, el seu temps ha acabat, i ho sap. Ho podrà fer durar una mica més, a còpia de treure’s conills del barret (això que en diuen jugades mestres) però no hi ha més.

He intentat tenir sempre un respecte per al Carles Puigdemont president de la Generalitat destituït per la força bruta de l’Estat, i pel Carles Puigdemont batallador en instàncies internacionals per a donar a conèixer el cas de Catalunya (unes batalles, per cert, en les quals també hi han fet una feinada Marta Rovira o Laura Castel, encara que des de l’entorn de Puigdemont no es reconegui). Però no ha estat, no és fàcil.

I no és fàcil perquè, a la vegada que president destituït, que podia congriar el respecte i el suport de tots el qui estàvem al costat del procés que va culminar -no del tot bé, és clar- l’octubre de 2017, Carles Puigemont també -i, de vegades, sobretot- ha volgut exercir de dirigent polític de part. I les dues coses a la vegada no poden ser.

Quan, el 1918, a les Corts espanyoles es discutia -inútilment, és clar- un projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya, l’aleshores ministre (i després president de la II República espanyola, el que va signar l’estatut del 1932, quines coses!) Niceto Alcala Zamora li va dir una frase mítica a Francesc Cambó: “No es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”. La frase té encert, perquè Cambó aspirava a governar Espanya, i, a la vegada, era vist, des de Madrid, com un perillós separatista (que Santa Llúcia els conservi la vista!). I, en el fons, proclama la impossibilitat de ser espanyol i català a la vegada, però això ni s’ho imaginaven, a les espanyes.

Carles Puigdemont ha volgut ser el president injustament destituït, que preserva la integritat moral de la institució de la presidència, i, a la vegada, jugar el dia a dia polític, enfrontat a altres opcions polítics també legítimes i amb una concepció diferent de l’estratègia a seguit, també legítima, i ha usat -i abusat, i exhaurit- del prestigi de la presidència per atacar i obstaculitzar adversaris, encara que també fossin independentistes. Per a mostra, la recent carta en la qual estableix una indecent relació causa-efecte en l’acord d’ERC i PSC i la seva probable detenció.

En el fons, pretén guanyar per emocionalitat el que no ha guanyat a les urnes. S’ha presentat tres cops encapçalant les llistes de Junts, no ha guanyat cap vegada, ni ha tingut un resultat espectacular. El 2021 va quedar tercer, i Junts va remugar i es va fer pregar fins al límit per reconèixer que la presidència de la Generalitat -això que Junts i la seva antecessora Convergència considera un feu privat- havia de passar a ERC.

No sabem què passarà ara, si serà detingut, si reapareixerà a l’altre costat de la frontera (i pretenent que ha complert, que ha estat present “el dia del debat d’investidura” encara que no al debat pròpiament dit, però ja coneixem la capacitat de les contorsions argumentals del personatge) o si passarà a ser una presència intermitent, fent aparicions amb comptagotes per animar. Tot plegat, té poc recorregut. Això s’acaba, i seria millor acabar-ho d’una manera digna. No crec que passi, i és una pena. 

Sobre l'acord ERC-PSC

 

L’acord entre ERC i PSC per elegir Salvador Illa com a president de la Generalitat és, segurament, la noticia política més important de l’estiu. Generarà molts comentaris -ja ho està fent- a xarxes i mitjans, una mica -no gaire més- seriosos, i em temo que també deixarà moltes ferides, de tota mena i molt repartides.

Que la votació de la militància d’ERC fos ajustada -i també participada de manera incontestable: prop d’un 75% de participació- permet també molts comentaris, des de la inevitable divisió -com si una elecció, qualsevol, no fos una divisió- fins a les habituals paranoies -certament, poques- de conspiració (per cert, estic segur que els qui critiquen la divisió també criticarien el contrari si el resultat hagués estat a la búlgara, amb un 95% de vots en qualsevol sentit).

Les crítiques més esteses contra el sí anaven, sobretot, per la incredulitat que el PSC i el PSOE -que tanto monta monta tanto, i amb la generositat de pensar que el PSC monta alguna cosa- complirà, i també per la incomoditat que un personatge com Salvador Illa, epítom de la mediocritat, la manca de carisma, i la grisor, sigui president de la Generalitat.

Jo també m’he fet aquestes preguntes, sobretot la primera (a la segona... en Quim Torra també va ser president, eh?) i he arribat a algunes conclusions.

La meva confiança en el compliment de l’acord per part dels socialistes és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Sobretot compliment tal com jo interpreto que hauria de ser l’acord, que, com tots els acords, té importants dosis d’ambigüitat -suposo que calculada- que permet fer de tot.

I, malgrat aquesta desconfiança, he votat que sí. No perquè sigui tan ingenu de pensar que aquesta mena de pactes, en política, siguin molt de fiar (quants pactes similars s’han signat, en tota mena d’institucions?) però sí que hi ha raons per a fer-ho.

En primer lloc, si no hi ha acord, segur que no compleixen res de res. Si hi ha un acord, és possible -i caldrà pencar-hi molt; el PSOE només compleix quan no té més remei i se l’obliga- que sí que hi hagi avenços en alguna cosa. Que això s’assembla molt al peix al cove? Del tot. Us recordo que el peix el tenen allí, i l’hem pagat nosaltres. Què menys que voler-lo tenir al nostre cove.

Però és que penso que el més important de l’acord no és la lletra -que també, tot i les relliscades i les ambigüitats- sinó el fet mateix de fer-lo, i el significat polític. El PSOE s’ha mogut en una direcció i assumint uns termes i uns temes, com mai. Com es va moure cap a l’amnistia o cap a reconèixer l’ús del català al Congrés, uns temes que un any abans donava per impossibles. I és cert que un i altre tema no són segurament com voldríem -l’amnistia va a pas de tortuga, sobretot per les resistències del deep state, i el català encara ha de superar obstacles- però s’han mogut d’una manera que ja no té marxa enrere.

Ara, el PSOE admet que hi ha un conflicte polític Catalunya/Espanya, no un conflicte “entre catalanes”, amb aquella displicència perdonavides. Ara el PSOE admet que cal una solució política que ha de ser referendada per la ciutadania catalana. Això no és, és clar -i per ara- un referèndum d’autodeterminació com l’escocès, però ho podria ser, si des de Catalunya s’actua amb intel·ligència, generositat, i mirada llarga. Al capdavall, descobrir ara que el PSC -no diguem el PSOE- no és independentista és descobrir la pólvora.

El mateix amb el finançament. L’acord no és la sobirania fiscal -passa de puntetes sobre la capacitat normativa, que és la veritable sobirania: decidir qui paga, perquè, i quant- i no se sap qui i com estableix aquestes quotes pels serveis prestats per l’Estat (si és pel dels trens de rodalia, ens hauria de sortit barat!) i de solidaritat, però és un tema que queda obert.

En tots dos casos, el PSOE ha hagut de sortir de la seva zona de confort, i s’obre una finestra d’oportunitat. No es pot donar res per fet, per dat i beneït; ara caldrà treballar molt, i, en aquest treball, seria d’agrair que algú no s’equivoqués d’adversari.

Recordeu el Pacte del Tinell? 79 pàgines detallades plenes de compromisos. Per exemple (pàgina 62) “Formular i aprovar inicialment, en el termini de dos anys, el Pla Territorial Sectorial d’Espais Agraris de Catalunya” (per cert, vint-i-un anys després, encara l’estem esperant). Però això, i més coses, no és el mes important del Pacte del Tinell. El més important és que va moure el PSC cap a posicions de reforma de l’Estatut i de la relació Catalunya-Espanya en una direcció de reforçament de l’autogovern i d’una major bilateralitat, molt lluny de la seva política habitual. I, per reacció, va fer que l’altre gran dinosaure de la política catalana, CiU, es mogués -ni que fos per seguidisme- en la mateixa direcció, sortint de l’immobilisme de la pax pujoliana. De tot allò en surten les tensions dins el PSC i de CiU, i el moviment de fons -reforma de l’Estatut, reacció airada de l’stablishment espanyol, sentència del TC, etc- que va alimentar i fer possible tot el que va passar a partir de 2012.

Serà el mateix, ara? No ho sabem. Dependrà de la intel·ligència i paciència de tothom, de no infravalorar ni la capacitat reactiva (i sovint antidemocràtica) de la caverna espanyola, aquesta que governa de facto des dels temps de visigots, com a mínim, ni tampoc la nostra força, que hauria de ser més a la japonesa -aprofitar l’envestida de l’altre- i menys exhibicionista i curt-terminista.

Aquest escenari -possible, no segur ni menys garantit; en política això no existeix- és el que em va fer dir que sí. Com un principi i no com un final, sabent que ara cal arremangar-se i fer molta feina (començant per posar ordre a casa, que bona falta fa). I també intentar que es faci política i no emocionalitat; que es faci política de reflexió i no de titular, tuit, o jugada mestra; que es faci política atenent i entenent la totalitat del país, en la seva complexitat, i no només per a la pròpia bombolla de coneixences, parcial i excessivament homogènia la majoria de les vegades.

Sobretot que es faci política a partir d’un fet tan elemental com que no som prou gent per a la independència, i, per tant, hem de ser més. I els qui no hi són, són en altres espais polítics -amb graus molt diversos de compromís o d’afecció- i els hem de conèixer, escoltar, i convèncer. Això no es fa amb el menyspreu o l’insult. El contrari és un joc de suma zero, de guanyar parròquia indepe (i de vegades suma menys zero: la gent que, farta, es queda a casa). Cal arriscar-se, obrir portes, convèncer, seduir. I això només es pot fer amb els que no són els teus i vols que en siguin.

Crec que l’escenari que s’obre amb l’acord permet avançar -si es vol, si es treballa- en aquestes direccions. Aquesta és la principal -no l’única- raó que em va portar a votar que sí. Respecto, encara que no comparteixo, la majoria de les raons dels que van votar que no. I de la mateixa manera que si hagués guanyat el no, ho hagués respectat i m’hagués quedat a ERC per treballar lleialment pel millor, espero això de tothom.

He dir, però, que hi ha també una altra raó per haver votat que sí, aquesta més visceral: algunes de les persones -de dins i fora- i dels arguments pel no, m’han animat molt a votar que sí. Per higiene. I perquè, si això els molesta, senyal que anem bé.

I ara, a fer feina.

 

Sobre els (pre)acords de Govern i Hard Rock Cafè

 

Jo ja donava aquest tema per mort -però no enterrat- i pensava que només hauria d’escriure un darrer apunt certificant el punt i final, però encara no. Després de ser la causa aparent, o visible, de la no aprovació dels pressupostos, ara Hard Rock Café ha estat present en els dos acord (bé, a hores d’ara, un acord i un preacord) del PSC amb ERC i amb Comuns.

Uns acords que han estat interpretats de manera molt diferent. Així, els Comuns (parlo pel que he vist a la premsa; si no és així, agrairé les puntualitzacions o correccions) diuen: "Ho hem aconseguit. El Hard Rock no es farà a Catalunya, ha celebrat Albiach, entre aplaudiments dels dirigents dels comuns”. I per part d’ERC, més matisades, però alguna expressió semblant.

A la premsa, també hem vist reaccions airades de partidaris de HRC, sobretot institucionals, amb un l’alcalde de Vila-seca molt crític amb l’acord. Avui mateix, és obertura del Diari de Tarragona, amb un expressiu “El nuevo Govern nace con el veto a Hard Rock en el programa”. En canvi, l’habitualment vehement alcalde de Salou era molt més contemporitzador, i deia «Una reducción de beneficios fiscales no será motivo suficiente para que se marchen, dado el interés que han mostrado siempre por invertir aquí»,

És així? Segons la premsa, l’acord del PSC amb els Comuns diu que “el Govern no facilitará proyectos como el macrocasino de Hard Rock» y que, por este motivo, «se eliminará la reducción de la fiscalidad del juego prevista en la Ley 6/2014»”.

I el preacord del PSC i ERC diu: “Aprovar la modificació de la Llei del CRT per tal d’elevar el tipus impositiu del joc vinculat als casinos i tornar al règim de fiscalitat anterior a la Llei del CRT”.

Per tant, els acords són dos; un de concret que és tornar la fiscalitat al règim vigent abans de la Llei del CRT, i un de més inconcret que diu “no facilitarà projectes com el del CRT”.

Comencem per aquest segon. Jo diria que l’únic compromís és no facilitar-ne... més. Però no diu en cap cas que aquest es tiri enrere. Encara més, sembla que el “no facilitar” va lligat -i limitat- a l’eliminació de la rebaixa fiscal. Això no és el “HRC no es farà” que diu Jessica Albiach, al meu entendre, però què sabré jo.

El primer és molt més clar: la fiscalitat torna a tenir màxims del 55% -en funció de la recaptació pel negoci del joc- i no un màxim del 10% (per cert, l’alcalde de Vila-seca s’exclama “ERC, en el Govern, pudo haber modificado el tema de la fiscalidad si este era el problema, y no lo hizo”. Pere Segura, acostumat a la seva majoria absolutíssima, oblida que ERC estava en minoria, i que la sociovergència més el PP -quins amics que té JxC!- ho hagués impedit).

La supressió de la rebaixa pot fer que HRC es desdigui? No n’estic segur. D’entrada, ja fa temps que penso que tothom -Govern, oposició, HRD- dona el projecte per mort, però espera que “la culpa” sigui d’un altre; i, per altra banda, els sectors més opositors no es conformen amb la mort del projecte, volen el mèrit d’haver-lo matat. Però jo crec que el projecte ha caducat per raons més prosaiques: perquè ja no és negoci. Entre el 2012, l’inici de tot -ja fa dotze anys, ai!- i ara, el joc en línia s’ha desenvolupat moltíssim. El públic potencial del casino és molt menys, qui farà uns quants km, pagarà un hotel, l’entrada al casino... si pot jugar des del mòbil? (i aquesta és la ludopatia que ens hauria de preocupar i no la d’un casino on cal desplaçar-se). A més, HRC necessita trobar inversors, i no sembla que els trobi. No, el projecte de Barcelona World i ara en mans de HRC ja no és atractiu perquè no és negoci. És possible que alguna part pogués resultar (en vaig parlar  AQUÍ) però no pas tot.

Més coses. Imaginem que HRC pensa que sí, que hi ha negoci, i vol continuar. La no rebaixa fiscal l’afecta? Sí i no. La gent no ho recorda, però la mateixa llei que establia la rebaixa fiscal també deia:

“Article 15

Els concursos que es convoquin per a l’atorgament d’autoritzacions per a la instal·lació i l’explotació de casinos en els centres recreatius turístics han d’establir mecanismes per a garantir, com a mínim, el manteniment dels recursos tributaris de la Generalitat procedents dels casinos com a resultat de l’entrada en vigor de la modificació de la lletra c de l’apartat 2 de l’article 33 de la Llei 25/1998, del 31 de desembre, de mesures administratives, fiscals i d’adaptació a l’euro.”

És a dir, que, de resultes del concurs -que obliga a qui el guanya, no als altres casinos- els recursos que obté la Generalitat s’han de mantenir. HRC, doncs, ha de pagar els seus impostos -amb un màxim del 10%- i, a més, la diferència entre la nova recaptació i l’antiga. No sé com, perquè això em presenta molts dubtes (ho vaig escriure  AQUÍ) però és el que diu la llei, de manera que el fet de suprimir la rebaixa té un impacte menor en els comptes possibles de HRC.

Hi ha, però, un altre aspecte. El concurs que va guanyar HRC es va convocar amb la rebaixa fiscal. Suprimir-la ara, ni que sigui en els termes que he dit, no deixa de ser una modificació unilateral de les regles de joc. HRC estaria en condicions, al meu entendre, de plantejar alguna acció judicial, no tant perquè no s’elimini la rebaixa, sinó per aconseguir que no sigui HRC que plega, i fer que la responsabilitat sigui de la Generalitat per haver modificat les condicions. Això li permetria recuperar la fiança de deu milions (i ja veuríem si no demana alguna indemnització). Podria ser, també, oferir una sortida a HRC, que potser la vol (però no vol ni perdre els deu milions d’euros de la fiança, ni quedar com el dolent de la pel·lícula) i tots contents,

El que passa és que això també té un dany colateral, que és una pèrdua de reputació del Govern de Catalunya com a interlocutor seriós. Modificar unilateralment les condicions d’un concurs ja adjudicat no és la millor carta de presentació per a un Govern quan va a buscar inversions o contractes. I això també ho hem de valorar.

De manera que crec que encara hi ha moltes incògnites i moltes possibilitats, en tots els sentits, en això de HRC. I pel que fa als acords i preacords polítics... en fi, ja sabem la serietat d’aquests pactes. I allò que deia Romanones “vostè faci la llei, que jo ja faré el reglament”. Em sembla que això continuarà.

 

 

Gràcies, Ernest

 

Vaig conèixer Ernest Maragall fa una colla d’anys; si no m’erro, devia ser el 96 o 97. Aleshores s’estava fent la Carta municipal de Barcelona, que acabaria sent llei el 1998. Era l’època que ERC s’havia quedat sense representació a l’Ajuntament de Barcelona, pel transfuguisme de Pilar Rahola, i el govern municipal depenia d’aquests dos vots, de manera que havia de fer equilibris. Perquè, a la vegada, era l’època de l’olivera italiana, una mena d’entesa de partits que també va tenir el seu moment a Catalunya (com el va tenir el new labour de Blair, o l’esquerra plural de Jospin; aquí ens apuntem a tot!) i el PSC, pensant en la Generalitat, volia estar bé amb l’ERC de Carod-Rovira.

La qüestió és que ERC de Barcelona no volia ser absent del debat de la Carta, i l’aleshores president, l’amic David Minoves, em va demanar si podia donar un cop de mà, des del punt de vista més tècnic, per negociar alguna aportació a la Carta, en el benentès que era més important el fet de ser admès com a interlocutor vàlid que no pas el que s’hi pogués influir.

Vam tenir, doncs, dues trobades amb Ernest Maragall, que era regidor, i que portava aquest tema. Les reunions van ser molt correctes,  crec recordar que, d’alguna cosa menor, ens van dir que sí, i ja està. Però recordo molt bé que en vaig sortir impressionat per la seguretat, pel to, pel control que tenia Ernest Maragall del tema. Sé que vaig pensar que, de gran, volia ser així, perquè sempre m’ha agradat més la sala de màquines que no pas la primera línia pública, i així m’imaginava jo que s’havien de fer les coses.

Evidentment ell no ho recorda -crec que molt després li vaig explicar- perquè només era una reunió més. És com quan el Messi et saluda, tu te’n recordes tota la vida però ell no.

Després el vaig veure al Palau de la Generalitat, on ell feia de secretari del Govern -un altre dels llocs que m’haguessin agradat-. No vam tenir tracte, perquè jo només era un matxaca del Conseller Primer i, per aquelles coses dels partits -ni que governin plegats- estàvem, no només en equips, en lligues diferents. Però recordo haver-lo vist anant a peu al Palau -res de cotxe oficial- amb una cartera que sobreeixia de papers, a primera hora del matí.

Ha estat aquests darrers anys que hem tingut una mica més de tracte, fent papers sobre això de la Catalunya sencera, i temes de base territorial però d’un abast més gran. Hi he reconegut perfectament aquell control del discurs, la mirada de llarg abast, molt més enllà de la política politicienne -aquella política intrigant, de baix nivell i nul·la moral que és la que l’ha fet plegar-.

Lamento molt que plegui, no només pel motiu -això dels cartells és una indecència impresentable, no té nom- sinó també perquè crec que, ni que fos en una segona línia, perdem -tots, el país- una veu autoritzada, algú que val la pena escoltar.

A les seves memòries “Oda inacabada”, Pasqual Maragall explica com els vuit germans Maragall anaven per parelles, ell amb l’Ernest. I diu:

“L’Ernest el veig del tot Maragall. Potser per això vaig dir un cop que l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest. Per això i perquè bona part de la feina que se m’atribueix, tant a casa com en política, la va fer ell.”

Gràcies per tot, Ernest. Vull pensar que ens podrem tornar a trobar i, com sempre, al costat bo de la barricada. 

Apunts d'urbanisme tarragoní (12): Camps de futbol a l'Anella Verda de Tarragona

 

Al seu dia, ara ja fa prop de vint anys, vaig tenir un cert paper -amb molta més gent- en el que va acabar essent l’Anella Verda de Tarragona, en els termes en què està -estava!- al POUM. Això, és clar, no em dona -pobre de mi!- cap dret de vet ni res que se li assembli, ni pretenc que m’hagin de fer més cas, però ho dic perquè s’entengui que tingui un cert interès en notícies al voltant de l’Anella.

De fet, altres cops he manifestat el meu desacord amb la confusió entre parlar de l’Anella Verda com a concepte, com a element singular al territori, i parlar-ne en tant que categoria legal del POUM. No són exactament el mateix, i faríem bé de separar-ho. De fet, a la regulació que es va fer al POUM, es deixava tot molt obert, amb la voluntat d’aprofundir amb un o més instruments específics, des de la consideració que l’Anella Verda comprenia sòls amb condicions -ambientals, legals, de context- molt diverses, i que era millor anar peça per peça. Després, les coses... han anat com han anat. I el fet és que, ni de manera unitària ni de manera segmentada, no tenim un desplegament legal del que suposa la condició d’Anella Verda. Què hi farem.

Ara ens trobem amb una iniciativa, de nou camps de futbol, un aparcament amb capacitat per a 300 vehicles, una estació depuradora i un edifici de mil metres quadrats per a una residència, a més de les graderies i els vestidors, i una instal·lació de 200 plaques fotovoltaiques i una piscina. Tot plegat, sobre unes 33 ha de sòl (extrec les dades de la premsa; si hi ha alguna errada, agrairé molt la correcció).

Una instal·lació d’aquest tipus pressuposa unes necessitats de mobilitat importants, que ja ens podem imaginar que no seran cobertes pel transport públic; ni per oferta en condicions, ni per voluntat dels usuaris.

Entrarem ara en una batalla legal, però crec que hi ha algunes coses que ja han fallat, més enllà de la manca de definició del tractament dels espais -en plural- de l’Anella Verda.

La instal·lació es faria sobre sòl no urbanitzable. En aquesta mena de sòl, que, com el seu nom indica, és aquell que, d’entrada, no es vol que sigui ocupat, s’hi permeten algunes activitats, d’acord amb l’article 47 de la Llei d’urbanisme (per cert, un dels articles més grapejats i modificats de la llei, per a desgràcia dels qui ens hi dediquem). Què diu aquest article? Al punt 4 diu:

“4. El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d'actuacions específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d'interès públic que s'hagin d'emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d'interès públic:

a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, cultural, d'educació en el lleure i d'esbarjo que es desenvolupin a l'aire lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l'ús de què es tracti.”

Primer problema: “obres i instal·lacions mínimes”. Mínim quant és? Perquè, és clar, això és com allò del pop i l’animal de companyia. Crec que ens trobem un cop més en un cas en què es vol fer passar per la llei molt més del que la llei preveia. Això passava -de fet, encara passa, però s’hi ha posat un cert remei- amb el cas dels càmpings. Històricament, l’ús de càmping era -és- dels admesos al sòl no urbanitzable. S’entenia, i hi ha una bona part de raó, que la naturalesa del càmping és l’activitat en un medi natural. Això no generava cap problema, mentre el càmping era un espai on es plantaven tendes, i un racó amb lavabos i dutxes, i la caseta del porter-noi dels encàrrecs. Clar, quan vam començar a tenir càmpings amb bungalous de dues habitacions, cuina-menjador i lavabo, amb restaurant, supermercat, piscina, camp de jocs, aparcament, discoteca, i no sé què més, això del medi natural i el sòl no urbanitzable ja no anava ni amb rodes. Per això es va fer -que no és una solució definitiva, però ajuda- un pla director urbanístic de les activitats de càmping, per a posar una mica d’ordre.

I ara crec que ens trobem en un cas similar, que l’epígraf “activitats esportives de caràcter col·lectiu” és una mena de calaix de sastre que ho aguanta tot. Podem posar-hi remei? Més enllà del que dirà el POUM, que té capacitat per a ser més restrictiu si vol, potser podríem pensar en actualitzar i completar el MIEM, el Mapa d’instal·lacions i equipaments esportius municipals, un instrument legal que permet posar una mica d’ordre, i no anar a remolc d’iniciatives privades. Ho dic, especialment, perquè la llei d’urbanisme parla d’interès públic, i aquí hauríem d’afinar una mica més sobre quina mena d’instal·lacions esportives -com a servei, no com a negoci- volem al terme.

En tot cas, tinguem en compte que sovint parlem d’actes reglats, aquells en els quals no cap la discrecionalitat. No em sembla que sigui del tot -del tot, una mica sí- el cas. Al capdavall, la llei també diu (article 47.9):

“El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d'ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l'assoliment de les dites finalitats.”

Si els terrenys són inclosos en la categoria “Anella Verda” del POUM, ho tinc molt clar. Si només pertanyen a una difusa anella verda que s’usa com a etiqueta per a tot, caldrà esforçar-s’hi una mica més.

En tot cas, però, aquestes coses passen quan no es fan tots els deures i no s’aprofiten totes les possibilitats existents per a preveure. Prenguem-ne nota.

... le jour de gloire est arrivé!

 

Poc em podia pensar ahir, quan feia especulacions sobre el resultat de les eleccions a França, que ens trobaríem amb la sorpresa d'una victòria del Front Popular, i que RN quedés relegat a tercera força a l'Assemblea. Passat  l'immens alleujament, i la diversió de veure les cares estupefactes de la militància de RN quan es van fer públics els sondejos i van veure que el govern se'ls escapava de la punta dels dits (per ara!) toca fer algunes reflexions.

El Front Popular ha guanyat, en tant que té més escons que ningú, però no ha arrasat. De fet, si mirem el resultat del 2022, les forces que ara s'han aplegat al FP van treure el 31,6% , i ara han tret el 31,5%. Amb una participació molt més alta, és cert, prop de 20 punts més. Han mobilitzat més gent, però pesen el mateix. I pel que fa al proper govern, reitero el que vaig escriure ahir sobre la intel·ligència tàctica del PCF de l'any 36, que sembla que la França Insubmisa -o potser Mélenchon, ras i curt- no sembla tenir.

En aquesta segona volta, hi ha hagut 1.192.784 vots en blanc i 395.565 vots nuls. Més d'un 5,5% dels electors que han votat no han volgut fer-ho per ningú en concret.

Com ha passat altre cops, el RN no guanya vots. A la primera volta va tenir 10.647.914 vots; a la segona, 10.110.034. Si tenim en compte que 71 circumscripcions ja van quedar resoltes a la primera volta, i ara no votaven, no ha crescut.

Macron ha perdut... d'aquella manera. És cert que perd més de 9 punts respecte el 2022, però es queda amb un 29,4% a la segona volta, molt a prop del 31,5% del FP. Que en aquest percentatge hi ha vots prestats de l'esquerra? Sí, és clar. També hi deu haver uns quants -menys, segur- vots macronistes als resultats del FP.

En fi, que hi hauria molts números a fer, de resultes del sistema electoral francès, però ja es veu que algú hauria de tirar menys coets (i entenc l'eufòria d'ahir, i la comparteixo, que consti) i assumir que electoralment França està en tres blocs, cadascun dels quals, a més, també plural. Poc a poc i bona lletra.

Per la resta, potser hauríem de revisar alguns estats d'ànim. És cert que, a Europa, està creixent la presència de l'extrema dreta, i això és preocupant. Però, sense caure en cofoismes, hi ha motius d'un relatiu optimisme. A Polònia, se'ls van treure de sobre -pels pèls, però ho van fer-; a Espanya, també van quedar frenats... per ara; a la Gran Bretanya també (però allí la relativitat de la victòria  real és molt més gran; que els escons no ens impedeixin veure els vots). Ara a França, a l'últim moment. Hi ha elements per a un cert optimisme.

Caldrà, però, que l'esquerra aprengui unes quantes lliçons: no es pot voler ser d'esquerres i fer polítiques descafeïnades, i menys encara comprant marcs mentals de la dreta; a la vegada -i encara que sembli contradictori amb el que acabo d'escriure- no es poden prometre duros a quatre pessetes. La propaganda del FP -els rètols magnífics de molts dissenyadors- era desbordant, però caldrà molt d'esforç per redreçar la destrossa d'anys i anys de liberalisme mal entès -perquè hi ha elements del liberalisme necessaris- i cal recuperar una cultura d'esquerres que no sigui aquesta arrogància i superioritat morals que tenim. L'esquerra, a França, no pot pretendre governar com si tingués la majoria absoluta, de la mateixa manera que Macron i el que queda del macronisme, sigui el que sigui això, ha de triar cap a on mira, si cap a la dreta -que són els incombustibles (i majoritàriament amorals) Republicans i el RN, o és capaç de trobar un espai compartit amb el FP, que no pot ser tot el FP, però no pot ser només un FP anecdòtic o decoratiu.

Caldrà molta cintura. Si se'n surten, si no generen falses expectatives, a la vegada que hi ha un canvi significatiu, si saben entendre el malestar i donar solucions que desmuntin les demagògies de la ultradreta, potser aquesta amenaça del RN al Govern -una amenaça real fins diumenge a les 8 del vespre- no passarà de ser un malson que no es repetirà. Si fracassen, el RN s'assegura la presidència de la República i la majoria absoluta a l'Assemblea el 2027. Poca broma, i no val a badar.

Aux armes, citoyens!!!!

 

Escric això mentre a França estan votant. Llevat de sorpreses, esperem un augment important de RN, l'ex Front Nacional, que ha canviat de nom i de to, però no d'idees. Per fer-se’n una idea, aquí un rètol de l’Action Française -el feixisme descarat- absolutament antisemita (On s’és vist que un bretó sigui tan bo com un jueu! Això és insultar els bretons!) i que acaba amb allò de “França per als francesos”, que és el nucli dur de la propaganda de l’escòria feixista del RN (i, per extensió d’unes altres escòries, com VOX o Aliança Catalana).

 

 

El que passi després, encara no ho sabem. Els escenaris van des d'una majoria -absoluta o suficient- de RN, i una cohabitació entre Macron i Bardella (parèntesi: sense voler caure en un edatisme invers.. de veritat algú creu que amb 28 anys i sense experiència laboral fora de la política -cosa que també passa, i massa, per aquí- està capacitat per a ser primer ministre de França)?) o a una majoria alternativa a construir entre el Front Popular i les restes del macronisme. O, fins i tot, a un govern tècnic -eufemisme de govern de dretes que es considera al marge del control parlamentari- durant un any, i noves eleccions. Cap dels tres augura bons temps per a França.

La cohabitació entre una presidència d'un color i un govern/majoria parlamentària diferent té una certa història, a França. El primer cop que es va plantejar va ser el 1978, quan semblava que la Union de la Gauche -aleshores encara més o menys viva- podia guanyar les eleccions legislatives. Hi va haver un cert pànic a la dreta, i el president Giscard va anunciar que, si això passava, es consideraria en una mena d'exili interior, i es reclouria a Rambouilllet -una de les residències de la reial presidència republicana de França- de forma una mica teatral, com el mateix Giscard. Finalment, però, la dreta va guanyar per la mínima, la Union de la Gauche es va desfer, el PSF va entrar en crisi, i no hi va haver cohabitació.

Més endavant, a mitjans dels vuitanta Éduard Balladur, factòtum del gaullisme del RPR (el Rassemblement -paraula i concepte magnífics de França- pour la République) va publicar un article avançant que això podia passar. Immediatament es va generar un intens debat, en el qual la dreta, veient-se guanyadora -com va ser- avançava tota mena de desgràcies si es donava una cohabitació, i exigint la immediata dimissió del president Mitterrand. Naturalment aquest, que era gat vell, va dir que ni parlar-ne, va nomenar primer ministre Jacques Chirac, i es va dedicar a fer-li la vida impossible, cosa que sabia fer molt bé. Però el més important és que es va trencar el tabú de la cohabitació. La segona, el 1995, amb Balladur primer ministre i un Mitterrand vell, malalt i de retirada, va ser molt més tranquil·la i va instal·lar aquesta pràctica en el guió de la República.

La tercera cohabitació va ser una sorpresa. El 1997, Jacques Chirac, finalment president de la República, va dissoldre l'Assemblea, on tenia una majoria abassegadora, amb la idea d'assegurar-se tot el mandat presidencial. La sorpresa va ser que una heteròclita majoria progressista va guanyar les eleccions, i es va imposar un govern de Lionel Jospin, amb Chirac -que no tenia l'habilitat d'intriga i maniobrerisme de Mitterrand- fent de reina mare.

Tindrem ara una cohabitació? Tot sembla indicar que sí, perquè la majoria macronista, que ja era relativa, és ara impossible. Macron haurà de conviure amb una majoria de RN -que no està gaire clar que hi sigui- o amb una majoria encapçalada pel Front Popular i participada pel macronisme, com a soci menor.

Aquesta operació del Front Popular, amb apel·lació explícita a l'antecedent del Front Popular del 1936, ha estat una bona iniciativa des del desolador panorama de les esquerres franceses. Ha faltat, ara, la intel·ligència tàctica del PCF del 1936 que, conscient que generava molts recels, va renunciar a ser present en un possible govern, com així va ser. Melenchon i la França Insubmissa, que tenen si fa no fa aquest mateix paper de papus en una part de la societat francesa, no han tingut la intel·ligència i la generositat d'assumir un paper secundari -que no absent- d'un possible govern, per a facilitar el transvasament de vots dels al·lèrgics al RN i a la França Insubmissa a la vegada.

En tot cas, la mateixa formació del Front Popular, amb tota la precipitació i totes les incògnites i contradiccions que té, és una de les millors notícies que ens ha donat l'esquerra a Europa fa anys. Si d'això en sortís, a més d'un govern més o menys apanyadet, un procés de reflexió sobre l'esquerra al segle XXI, sobre la millor manera de parar la ultradreta, que no és, només, dir que no passaran i fer cordons sanitaris, sinó afrontar els reals problemes de la gent, i desemmascarar la mentida i la hipocresia de la ultradreta amb solucions imaginatives, positives, i lluny de l'arrogància, la superioritat moral, i la miopia d'aquesta pseudo esquerra bobo que tenim; si féssim tot això, estaria molt bé.

I si no, de moment, que el RN es quedi (per ara, ja veurem més endavant) amb un pam de nas, també estaria bé.  

(imatge: un dels molts rètols de propaganda del Front. Han tingut la bona pensada de fer una crida al món del disseny, i hi ha veritables meravelles; les podeu veure aquí  http://24x36.art/)