Gràcies, Xavier

L’amic Xavier Sabaté ha tingut l’amabilitat de dedicar un dels seus escrits (aquí) al recull d’articles que vaig editar fa uns mesos. La cortesia obliga –i amb molt de gust- a correspondre amb un agraïment, però com que uns “gràcies” sembla poc, i crec que paga la pena aprofitar temps, espais i energies per a dir més coses, allà va.

He volgut començar dient “amic Xavier Sabater”. Com que l’origen de la relació, i allò amb què molta gent ens pot relacionar, és el món polític, remarco això d’amic, perquè lamentablement, en aquests temps de traç gruixut que vivim, cal fer notar que la discrepància ideològica –potser, de vegades, més partidària, més del com que no pas del què- no ha de ser obstacle per a la relació personal, el respecte, i l’intercanvi de parers. Sobretot això darrer, perquè si no és amb els que no són exactament com tu, amb qui ha de ser?

En Xavier fa molts elogis del meu llibre –gràcies!- i remarca, com ho va fer el comú amic Josep-Fèlix Ballesteros al pròleg del llibre, que algunes de les coses que tracto són incòmodes en l’escenari políticament correcte tarragoní. Me n’alegro, perquè crec –ho vaig llegir en un article de Maria Aurèlia Capmany, no sé si cita o collita pròpia, però podria ser això darrer perfectament- que la veritat necessita ser dita per a poder exercir els seus efectes benèfics. És clar que, en el camp de les opinions, es tracta de les meves veritats, que no necessàriament ho són per a tothom. Però com que la majoria de les vegades tracto de temes més o menys relacionats amb el territori, que són devoció, afició i professió meves, també he de dir que m’irrita molt la superficialitat, l’atreviment ignorant, amb què es fan moltes afirmacions. No sempre totes les opinions són respectables, i no ho són gens aquelles que demostren una completa ignorància o la falsedat de dades i arguments.

Ens hauríem de preguntar –sé que l’amic Xavier ho fa, perquè n’hem parlat sovint- què ens passa, a Tarragona, que costa tant poder debatre d’aquests temes que ens afecten. Debatre, no fer soroll. Exposar idees, conceptes, dades, arguments. Pensar a mig i llarg termini, sense tacticismes absurds. Estem molt, massa, mancats d’espais de debat, i encara més mancats d’una actitud oberta al debat sense penjar-hi immediatament totes les etiquetes partidistes en el sentit més negatiu possible. Hem arribat a l’absurd que atribuïm, a l’adscripció de sigles de les persones, les idees que exposen o què defensen –s’oblida la capacitat de pensar per compte propi, potser per poc practicada- i així ens és més còmode –i més senzill, perquè no cal pensar- el rebuig o l’acceptació d’aquella idea. I això suposa un enorme empobriment personal i col·lectiu. Pensar, parlar, discutir –no insultar-se- amb gent que no pensa exactament com un mateix; fer-ho a partir del que realment es diu i no del que es pensa que ha dit  -o que hauria de dir- en funció de si és d’aquests o d’aquells (en una identificació que també és falsa: s’atribueixen uns pensaments col·lectius erronis, sense cap contrast amb la realitat). Tot plegat una distorsió contínua que ens bloqueja col·lectivament perquè no ens permet canviar d’idea, un procés imprescindible per a moure’ns i avançar.

Last but not least: Xavier, dinar sol és molt depriment (t’ho diu algú que ho fa sovint). Una altra vegada, si pots i vols, tanca el llibre i dinem plegats. Una abraçada, bon Nadal, i moltes gràcies per les teves paraules, pel que hi ha abans de les paraules, i pel que hi haurà després.

La Maria de cal Graner

La mare era anomenada de moltes maneres. Per nosaltres, el germans, la mare, és clar. L'àvia, per les nétes -i n'estava molt cofoia-. L'Encarnació, per moltes amigues -i mira que en tenia!-. La sra. Casadevall, més formal. De vegades era “la mare del Robert” i s'empipava una mica, perquè deia que això era com deixar-la sense personalitat, però després, aquesta mateixa gent, em deia que no cabia a la pell. Què han de fer, sinó, les mares?.

Però en un principi, era la Maria de cal Graner. De profundíssimes -i molt sentides i reivindicades- arrels vigatanes, que de manera generalitzada -i acceptable amb un xic d'indulgència- ella feia sinònim de molt catalanes. Trasplantada de ben jove a Barcelona, els darrers quaranta-quatre anys els ha viscut a Tarragona.

No sé si eren aquestes arrels, però la mare va exercir sempre una catalanitat molt bàsica, molt poc elaborada, i molt persistent. Amb això no vull desmerèixer-la, al contrari. Era un exercici constant a favor de la llengua i del país, molt elemental, que anava des de posar una cinta o una enganxina amb les quatre barres a tot arreu, fins a una militància lingüística allà on arribava. Encarant-se amb les falangistes de la sección femenina, quan li retreien, als anys quaranta, fent el servicio social, que prengués els apunts en català. “Ho faig per economia, que no veuen que en català les paraules són mes curtes?”. I exhibia un reguitzell de monosíl·labs, que, efectivament, escurçaven les ximpleries d'aquella colla de tòtiles. Quan, a l'ascensor de casa, veies el paper de la lectura del gas amb la data en català afegida, ja sabies que hi havia passat ella. Al mercat de Tarragona, on era compradora fidel durant molts anys, hi havia parades, als anys setanta, que la coneixien per “la senyora del català” perquè era qui els corregia els rètols, o els esbroncava -amablement, però els esbroncava- perquè “si els que tu vens són cebes, perquè dimonis has de tenir un rètol que diu cebollas? Que no són cebes?”. Aquesta militància la va portar la secretaria de l'Òmnium Cultural del Tarragonès, una bona colla d'anys, i a deixar-hi moltes hores i molts esforços per la llengua i el país, fent el que més sabia fer, que era organitzar, posar ordre, “s'ha de posar mètode!!!” deia sempre.

I és que la mare va ser una emprenedora nata -ara que està de moda- ja als anys quaranta, i sempre involucrada en activitats comunitàries: des del consell de la parròquia -del qual es va anar allunyant- a l'Òmnium, o a la militància a Esquerra Republicana de Catalunya, una mica a remolc meu, però fins al final, i participant, quant podia, en campanyes i en assemblees. No fa ni dos mesos li van fer un petit homenatge, i n'estava molt cofoia. I darrerament a l'associació de vídues de Tarragona. Encara no fa una setmana va enllestir-ne el butlletí -el feia ella sola des del número trenta-i-tants, i ja anaven pel cent quaranta-cinc-. No sabia estar sense fer res, i, des d'una manera molt personal de fer les coses, dinamitzava tot el que tocava. Sempre amb aquesta voluntat de participar, de no aïllar-se, de fer alguna cosa més que la rutina de la casa.

Ens va ensenyar, als fills, que les coses no es regalen. Crec que als set anys jo -tots els germans- ja tenia assignades algunes tasques de casa -senzilles: parar taula- per guanyar-me la modesta setmanada. Un cert sentit del deure, de la responsabilitat, de ser conscients de les conseqüències dels propis actes, ho vam aprendre a casa de manera molt natural, al costat -o simplement amb- la subscripció al Cavall Fort, la participació als escoltes, o aquell Faristol amb dibuixos de la Pilarín Bayés on vaig començar a aprendre alguna cosa de català, que també aprenia llegint el Zoo d'en Pitus o la Colla dels Deu.

M'adono que la mare -més ella que el pare- ens va transmetre aquestes coses, de la mateixa manera que, del pare, en vam aprendre l'antifeixisme i un sentit progressista de la vida, que segurament li venia d'haver estat oficial de l'exèrcit de la república i d'haver jugat als genolls del president Macià... abans de ser president. Tot, això sí, ja molt matisat per una derrota vital -camp de concentració, batalló de treballadors, postguerra- massa llarga. De tots dos, però, encara que amb expressions diferents, un odi visceral a la guerra. A la segona guerra del Golf, la de les manis del No a la Guerra, la mare va a anar a la seva primera manifestació, i anava al mercat -el seu club, en deia- amb un rètol al pit, fet per ella mateixa, que deia “NO A LA GUERRA!!!”. Si no el va llençar fa poc, encara el tenia penjat al seu despatx.

Com veieu, l'hi he d'agrair moltes coses, a la Maria de cal Graner. N'hi ha més, de coses, bones i dolentes -com tothom- que segurament ja han de quedar entre nosaltres dos. I aquest dilluns, després de noranta anys molt viscuts, molt aprofitats, encara amb molta empenta i amb moltes ganes de viure, i plena de projectes, ens ha deixat de cop.

No sé si t'ho vaig dir totes les vegades que calia o que volies -segur que no- però saps que t'estimo. Gràcies per tot.   

D'Eurovegas a Barcelona World

Amb més retard del que voldria, vull dir quatre coses sobre aquest pas d’Eurovegas a Barcelona World. el retard permet haver sentit ja moltes opinions, però, després d’haver escrit un parell de notes, crec que val la pena continuar opinant.

D’entrada, em sembla un error la simple translació que algú ha fet d’un projecte a l’altre –sobretot des de l’oposició- com si fossin el mateix. Crec que hi ha prou diferències per a tenir una actitud diferent. Als posts anteriors, vaig manifestar el meu desacord amb el projecte d’Eurovegas, sobretot per motius territorials, pel que suposava de destrossa del parc agrari del Llobregat i per una metodologia –lamentablement instal·lada en la legislació- que anul·lava la praxi planificadora que començàvem a incorporar. També perquè una aposta centrada en el joc –i sense caure en puritanismes exagerats, ja ho vaig dir aquí- no em semblava la més oportuna per a reforçar l’oferta turística a Catalunya.

Crec que no és just dir que Barcelona World és el mateix. D’entrada se situa en un sòl de molt menys valor agrari i natural, i on el planejament –amb encert o no, però ara em refereixo a la qüestió més procedimental, allò de la cultura del planejament- ja ho preveia. També passa de ser casinos amb hotels, a ser parcs temàtics amb hotels i casinos, amb proporcions i protagonismes diferents.

Vol dir això que em sembla molt bé Barcelona World? No he dit això, sinó que es tracta de projectes prou diferents com perquè calgui fer l’esforç d’analitzar-los separadament. I, en tot cas, també en genera una sèrie de dubtes i reflexions, que exposo molt sintèticament:

1. El projecte se situa als terrenys inclosos a l’àmbit del Centre recreatiu i turístic, d’acord amb la concessió feta al 1989. Aquesta concessió era sobre un projecte concret, i va justificar les expropiacions. Som ara en una modificació substancial del projecte? Pot afectar això la legalitat de les expropiacions? Quina serietat seria que tot un procés que va incloure una llei específica, un concurs públic, l’expropiació de centenars d’hectàrees... vingui modificat a fons per la via de fet? Si abans reclamava respecte per a la cultura del planejament, ara també cal respecte per als procediments, si volem ser un país seriós. Cal pensar que la concessió del CRT comprenia tres parcs temàtics –un és l’actual Port Aventura; els altres estan pendents- i ara passem a sis. la mateixa edifiabilitat? La mateixa proporció d'hotels i de sòl comercial? Habitatges?

2. La concessió del CRT suposava uns paràmetres urbanístics bàsics –la classificació del sòl i alguna cosa més, ja incorporat al planejament general de Vila-seca i de Salou, i recollit al Pla territorial parcial del Camp de Tarragona- a desenvolupar pel corresponent planejament derivat. Aquestes determinacions s’ajusten al que necessita Barcelona World? El planejament derivat es tramitarà d’acord amb la normativa urbanística vigent, que no és ja la de la concessió. Això pot representar canvis?

3. Al 1989, les exigències ambientals i de seguretat eren diferents a les actuals. Ja s’ha parlat en termes de seguretat en relació al polígon petroleoquímic, encara que caldria resoldre la incongruència que sí es permeti Port Aventura –més a prop del polígon- i no Barcelona World, que és més lluny. Se suposa que les garanties de  seguretat d’uns i altres han de ser iguals... I, ambientalment, el conjunt del CRT no va ser objecte d’avaluació ambiental en els termes de la llei del 2006, per raons òbvies. Ho serà el planejament derivat? En els termes fins i tot d’avaluar la idoneïtat de la classificació com a urbanitzable i de la instal·lació dels parcs (que van en sòl no urbanitzable)?.

4. serà fet l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada, en els termes de la llei de la mobilitat (també posterior al 1989)?. Els pretesos 10 milions de visitants s’han de moure, i com que no es reparteixen de manera uniforme en el temps, cal preveure si les infraestructures de transport són suficients a les puntes. Per cert, potser seria el moment de repensar el Tramcamp, i de carregar part dels costos de la infraestructura fixa a Barcelona World, com permet la llei.

5. El model turístic parcs+hotels+teatres+casinos és millor que el model casinos+hotels, però no m’entusiasma. No sé si hi ha prou mercat per a tant de parc, i, en general, m’agrada més el model de valoritzar recursos més originals i autòctons –i, per tant, irrepetibles-. Sense que tingui el mateix pes que el planejament territorial  urbanístic, hagués estat bé revisar el Pla de turisme de Catalunya per veure com ho encaixem tot. En tot cas, té més recorregut que el model Eurovegas, si hi ha les ganes i la capacitat de lligar-ho amb els recursos turístics del territori, i amb uns continguts més imaginatius.

6. I aquest recorregut més ampli –sense que sigui per llençar coets- podria ser més beneficiós en nombre i tipus de llocs de treball. I una qüestió: no vull que Catalunya sigui només un país de serveis de baix valor afegit i d’ocupació precària i sense qualificació, però tinguem present que ara hi ha, també –és a dir, al costat dels que tenen dos màsters i quatre idiomes-  molta gent sense qualificació que necessita una sortida. Per entendre’ns, a Massachusetts  també hi ha cambrers, i gent que neteja habitacions d’hotel. El que és exigible és que també es treballi, amb la mateixa intensitat, amb les mateixes ganes, i amb la mateixa disposició a canvis –ara en parlarem- en atraure inversions i ocupació en altres sectors més qualificats, de més valor afegit. Però cal atendre totes les necessitats.

7. Havíem conegut, de manera indirecta, algunes exigències per Eurovegas –permetre fumar i entrada de menors, limitació de drets laborals, exempcions fiscals, a més de la peregrina idea de moure l’aeroport i enderrocar l’estadi de l’Espanyol- i havíem vist, en directe, l’obsequiositat i la manca de dignitat amb què les institucions tractaven els pretesos salvadors de l’economia del país. Ara hem vist un comportament diferent, almenys en les formes, però seria bo saber si hi ha compromisos –i quins, és clar- del govern amb Barcelona World sobre flexibilitat en alguna norma, o modificació de normes a la mida. Per allò de ser un país seriós.

8. En el capteniment públic, també m’hi sobren les conversions paulines que ara diuen que allò d’Eurovegas no ens convenia... quan quatre dies abans li llepaven el cul i les vores. Ja està bé. Una mica més de contenció i menys entusiasmes en les valoracions. I això també passa pels llocs de treball. Eurovegas parlava de 260.000 llocs de treball –ràpidament desinflats a uns 15.000 més realistes- i ara ens parlen de 40.000. Els deuen comptar els mateixos que compten manifestants?.

9. Vam saber fins a la sacietat que Sheldon Adelson és jueu, donant al partit republicà, i sionista. Serem informats amb el mateix detall sobre Enrique Bañuelos? En sabrem la religió, l’origen ètnic, les simpaties polítiques –les donacions no, que aquí no són públiques- i quin criteri té sobre Israel?. Doncs a veure si no fem el ruc i ens centrem en el que importa: la solvència financera i tècnica de l’operació.

10. El nom. Com que feia temps que la caspa tarracocèntrica no trobava motius per a manifestar-se –especialment contra Barcelona, perquè contra l’Espanya profunda no diu mai res- els ha anat molt bé aquesta proposta de Barcelona World. Que és, sobretot, un error tàctic. Personalment entenc que sigui positiu lligar una operació d’aquest tipus a una marca consolidada internacionalment com és Barcelona. A 500 km d’aquí –i tiro llarg- això de Tarragona, Camp de Tarragona, o similars, no saben on para, i potser sona una mica –no massa més- Costa Daurada. Per la mateixa raó que, internacionalment, l’aeroport de Reus és –i ens ho hauríem de plantejar seriosament i fer-ne ús generalitzat- Barcelona Sud. També entenc que calia anomenar la cosa des del principi, però potser es podia posar més l’accent en la provisionalitat del nom (recordem que, per arribar a Port Aventura –un nom intel·ligible en moltes llengües- vam passar per unes quantes propostes) i en donar joc a noms i subtítols, més flexibles, que donessin joc a Costa Daurada, per exemple.

11. El futur. Ja he dit que sóc escèptic amb les possibilitats de sis parcs i tota la resta, i, de retop, amb els 10 milions de visitants, els 40.000 llocs de treball, i totes aquestes xifres. Al capdavall, el CRT havia de tenir tres parcs, i segur que encara trobaríem les maquetes i les projeccions en 3D espaterrants que ho presentaven, i, buscant bé, les promeses de milions de visitants i de desenes de milers de llocs de treball. Una mica de modèstia, doncs. Però sí que s’ha fet un parc, hi ha 3 milions de visitants a l’any, i uns quants milers de llocs de treball. Per tant, si el projecte s’encalla en una quarta part del que s’anuncia, no és un fracàs absolut, sempre que sapiguem aprofitar les oportunitats. I això passa per donar una empenta a infraestructures a mitges –el TRamcamp!!!!!- promocionar port i aeroport, espavilar la resta de l’oferta turística del territori, consolidar la facultat de Turisme i geografia –val, ja ho sé, és la meva- com a centre de recerca sobre turisme, parcs temàtics, etc, i unes quantes coses d’aquest tipus.

Més Eurovegas de nou

A punt –sembla- d’aclarir-se la imperial decisió de Sheldon Adeson sobre la ubicació de l’Eurovegas, vull fer un nou apunt,. No  per especificar el meu desacord amb aquest projecte –això ja ho vaig raonar aquí -  sinó per afegir unes quantes coses sobre el procés, especialment de les opinions a la contra.

La proposta d’Eurovegas ha estat qüestionada –a més del model econòmic, territorial i turístic que suposa; de la pretensió de fer-se una legislació fiscal, laboral i antitabac a mida- per la solvència moral de l’empresa, relacionada amb investigacions sobre suborns i males pràctiques a las Vegas i a Macao. No pretenc que haguem d’ignorar aquest fet, i menys encara que el Govern pugui tractar alegrement amb empreses amb presumptes vinculacions mafioses però tinc la sensació que s’ha mirat amb lupa, amb una lupa que no sempre s’ha exigit a totes les empreses que han volgut invertir a Catalunya. No crec que absolutament totes les que ho fan, amb un major o menor grau de col·laboració governamental, estiguin completament netes de qualsevol pràctica dubtosa. El súmmum d’això va ser la peregrina idea d’IC-V-EUiA de fer comparèixer el personatge Adelson al Parlament, un absolut desconeixement del que representen les pràctiques parlamentàries. El Parlament controla al Govern, no als interlocutors del Govern. Si algun grup pensa que el Govern no ho està fent bé, o creu que ha de donar explicacions, té mecanismes per actuar, però l’objecte d’aquests mecanismes és el Govern. A veure si tenim més respecte per al Parlament.

Una segona qüestió ha estat la crítica a Adelson per la seva vinculació al partir republicà, i les donacions que hi ha fet. Si no ho tinc mal entès, els EUA són una democràcia –amb imperfeccions, segur, com totes- i el partit republicà és legal, de manera que pot l’Adelson pot tenir les simpaties polítiques que vulgui, faltaria més, ens agradin o no. I les donacions... són els seus calés, i en pot fer el que vulgui. A més, si ho sabem, és perquè es tracta de donacions públiques, no com les d’aquí, de manera que poques lliçons, en això.

I una de les coses que més m’ha empipat és la insistència en el fet que Adelson és jueu. M’ha recordat quan en Javier de la Rosa era presentat sistemàticament com “el financiero catalán” (vau sentir mai “el banquero gallego” per parlar de Mario Conde? Oi que no?). N he vist mai que es parli d’altres inversors estrangers segons si són gentils o no –si és que ha de ser aquesta la distinció- o menys encara de si són evangelistes, sunnis, sintoistes o el que sigui. Adelson és jueu i això és irrellevant per si ens agrada o no la proposta d’Eurovegas, i Adelson dóna suport al govern israelí amb tot el dret del món. O és que ara filtrarem les inversions estrangeres segons les simpaties polítiques dels principals accionistes de les empreses? Si ho hem de fer, francament, se m’acuden simpaties més preocupants que la d’una de les poques democràcies de l’Orient mitjà –també imperfecta, com totes, i penso que més que algunes altres-.

Vull dir amb tot això que ja tenim prou raons per estar en contra d’Eurovegas, i no ens podem permetre el luxe de disminuir-les per crítiques que no fa al cas. Sé que la majoria de l’oposició ha estat per raons de fons i no per aquestes, i  que molta gent s’ha mogut per les raons de fons que comparteixo, però volia deixar-ho dit.

(imatge extreta del web de la Plataforma. Espero que no s'enfadin!)

Zona verda d'aparcament

Sé que aquest és un tema polèmic, i que si començo dient que personalment no m'afecta gaire perquè no tinc cotxe i no en tindré -no sé conduir i no n'aprendré- potser hi haurà qui em dirà que no em posi on no em demanen. Però resulta que sóc ciutadà tarragoní, i aquestes coses -la ciutat- sí que m'afecten. Endavant, doncs: estic d'acord, d'entrada, amb la zona verda a tota la ciutat.

D'entrada només, perquè crec que aquesta no pot ser una mesura aïllada en una política de mobilitat, que ha de tenir en compte tots els mitjans de transport, tots els motius de mobilitat, totes les necessitats de mobilitat, i totes les diferències en el teixit urbà i, per tant, en la trama viària. Si el pla de mobilitat urbana que ara es presenta no contempla tot això, i no preveu mesures en tots els camps, aleshores això de la zona verda serà un pedaç. Encara no conec el detall del pla, de manera que per això les reserves.

Però hi estic d'acord per una qüestió elemental: la xarxa viària, el carrer, la via pública -que és allí on aparquen els cotxes, quan poden- és ciutat. En termes jurídics, és domini públic. Per tant és destinada a la ciutadania, i evidentment, quan és utilitzada temporalment -una temporalitat una mica llarga- de manera exclusiva, se substreu de l'ús ciutadà.

És, si fa no fa, el mateix cas que les voravies. Tots entenem que una terrassa d'un bar, que ocupa la voravia amb taules i cadires, durant un temps, no permet que el ciutadà l'utilitzi. D'això, se'n diu un ús privatiu del domini públic. I està sotmès a una taxa municipal perquè, en el fons, la ciutat està llogant una propietat seva a un ciutadà concret.

Amb l'aparcament, estem fent si fa no fa el mateix. I distingeixo la circulació -que també és un ús de la via pública- de l'aparcament per la diferència de continuïtat en l'ocupació.

Evidentment, això no pot ser una mesura aïllada, ni de mobilitat ni de la fiscalitat aplicada a l'automòbil. Seria bo conèixer la quantitat de diners que cal invertir en la via pública per a ordenar el trànsit o per a la conservació material, que seria diferent si no hagués de tenir en compte la circulació rodada. Parlo de la que realment cal i no de la que s'inverteix, perquè aquesta hauria de ser la mesura de comparació amb el que s'ingressi. És la manera per la qual la ciutadania podria decidir si creu que està compensat, si cal apujar els impostos, o el que sigui. Altrament, passa que els que no tenim cotxe acabem pagant una part d'això. I entenc i comparteixo que els impostos no s'han de veure només amb una funció personal, sinó que hi ha una dimensió col·lectiva, però també és cert que una major correspondència entre les despeses que ocasiona una activitat determinada i els tributs a la qual està sotmès és una mesura de salubritat pública. El contrari és allò que es coneix com a externalitats, que distorsionen l'economia. Sobretot la del que paga. 

les errades a la premsa

Fa temps que barrino amb la idea d'obrir un blog per a recollir les moltes animalades que surten a la premsa. Em refereixo a incongruències, no a opinions estúpides -que també n'hi ha, i que també m'agradaria discutir... si servís d'alguna cosa-. Expressions de la immensa ignorància de “periodistes” -potser algun amb títol universitari i tot- que es veuen capaços de dir coses com aquesta, al Diari de Tarragona d'avui:

http://diaridetarragona.com/reus/069449/proyecto/deposito/gas/sigue/vivo/vecinos/ratifican/rechazo

25.000 hectàrees????? Sap quant són, això? 250 km2. Un magatzem molt gran, em sembla a mi. Que s'estén, segons la notícia, “entre els termes de Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou i Riudoms. Uns termes municipals que, tots sumats, tenen 157,67 km2. La resta deuen ser hectàrees virtuals, o ves a saber què.

Aquest no és l'únic cas. L'Ara del dimarts 24 de juliol deia, en portada, i parlant de l'incendi de l'Empordà (no puc posar l'enllaç):

“Del total del perímetre de l'incendi es calcula que ja han cremat 9,000 ha”

Un perímetre que té hectàrees!! Deu ser que han fet la ratlla molt gruixuda? O és que ningú els ha explicat que l'hectàrea és una superfície, i el perímetre una distància?.

Val a dir que l'Ara te una secció per a recollir les errades, però també he de dir que més d'un cop hi he escrit, i s'han limitat a corregir la versió digital sense reconèixer l'error. Ni tan sols donar les gràcies.

Això són dos exemples recents, però és molt sovint que trobo coses semblants.  Continuarà. 

Sobre el pacte fiscal

És inevitable parlar del  pacte fiscal, o, almenys, de la proposta aprovada al Parlament, que més que pel contingut concret –i sobretot pels efectes reals del que s’hi proposa- serà important per l’actitud i per l’escenari que obre. He de dir, però, que sóc molts escèptic –per no dir del tot- amb això del pacte, per dues raons.

La primera: per pactar –o per concertar, ja ens entenem- han de ser dos que ho vulguin. Si només vol un, no hi ha cap mena de pacte (com bé saben, o ja haurien de saber a aquestes alçades els federalistes que encara queden). I em sembla claríssim que a les espanyes, això del pacte res de res. Per tant, pèrdua de temps.

La segona, que l’únic pacte fiscal que m’interessa és el un com el que tenen, per posar un exemple, Holanda i Alemanya. És a dir, bon veïnatge, i el que convinguin dins la Unió Europea, com a estats que són.

Ara bé, no sóc partidari del tot o res, sobretot quan tens molts números per a quedar-te amb el res. I crec que si això serveix perquè sector significatius de la societat s’adonin que no hi ha res a fer, si permet eixamplar la base dels qui volem un divorci amistós amb Espanya, i si cal encara fer el pas d’una oferta que, de ser acceptada, podria suposar un reforç important a les estructures d’estat a Catalunya, això s’ha de fer, i s’ha de fer pinya. Com vaig aprendre d’en Jordi Carbonell, puc anar en contra del meu govern, però no del meu país

I en tot aquest debat, hi ha sis coses que crec que cal tenir en compte. N’hi ha més, però almenys aquestes sis. Estic convençut que necessitem més rigor i mes serietat per a reforçar el fons dels arguments. Dades i raonaments febles i mal argumentats ens debiliten.

1. Més diners. És evident que hi ha un motiu d’insatisfacció sobre el resultat de les relacions fiscals Espanya-Catalunya. L’anomenat dèficit fiscal (per no usar directament l’espoli fiscal) ja ens indica que es vol canviar la correlació, i equilibrar o, com a mínim, minorar la diferència entre la riquesa produïda –sobre la qual recauen els impostos- i el destí d’aquests impostos. Ara bé, el sistema de concert, per ell mateix, no garanteix això, perquè depèn del cupo pactat. Ja em penso que no se seria tan ruc de pactar un cupo que perpetuï l’actual estat de coses, però des del punt de vista teòric, això seria possible. De manera que caldria separar bé el que es vol –la responsabilitat i la clau de la caixa- i el resultat que se’n vol obtenir. Aquest ha estat, al meu entendre, un dels defectes tàctics de totes les negociacions de finançament: centrar-les en el càlcul de “a veure quant en traiem” en lloc de veure si el mecanisme atorga major responsabilitat i major seguretat en els ingressos.

2. Més responsabilitat. I seguint el punt 1, entenc que allò més important és la capacitat normativa, gestora i inspectora. Que és la diferència entre descentralització –ho fas tu, però amb les meves normes- i autonomia política –faig unes normes pròpies-. Altrament no canviarem les coses de fons. I, malgrat que poder fer que els recursos es quedin aquí, és un canvi de fons -i molt de fons!- m’interessa tant o més tenir la capacitat de fer polítiques diferents.

3. Menys dèficit fiscal. L’existència del dèficit fiscal em sembla indiscutible (llevat dels descerebrats de Ciudadanos, Intereconomias i similars). Però crec que caldria fer un esforç més gran en la pedagogia de què és i com es calcula. Cal fer entendre que depèn del mètode de càlcul –que va més enllà de flux  monetari i del mètode càrrega-benefici- i també de la conjuntura econòmica. Així ens hauríem d’estalviar la repetició dels 16.000 milions d’euros, com una mena de mantra. Ni cada any és exactament el mateix, ni el PIB de Catalunya és el mateix, ni amb els diferents mètodes és el mateix. El més raonable és usar més d’un mètode i, sobretot, una sèrie llarga. Les balances fiscals publicades per l’Estat –deu ser allò que en diuen secrets d’Estat- ho van ser un sol any. necessitem sèries llargues, que esmorteeixin l’efecte d’una inversió extraordinària –per exemple, l’AVE- o d’un resultat fiscal també extraordinari (per exemple, a Cantàbria, l’any que van ingressar l’impost de successions del patriarca Botín, això va ser gairebé el 13% del seu pressupost total). Sèries llargues, de vint anys o més, amb els diversos mètodes, ens podran il·lustrar sobre les tendències (que segurament no diferiran d’aquest 8-10% del PIB, però ho faran amb molta més solidesa argumental).

4. Diferència entre ingressos i despeses. El dèficit ve d’aquí, d’aquesta diferència, però si ens limitem a dir que volem que es quedin aquí –i jo també ho vull- fem curt. Perquè tenir la responsabilitat –normativa, gestora, inspectora- dels ingressos vol dir capacitat d’incidir sobre aquesta variable. Altrament, voldria dir que només ens interessa el destí dels diners –clar que interessa!- però que donem per bo l’origen. I jo, almenys, no el dono per bo. Vull exercir aquesta capacitat normativa per a fer un sistema fiscal més just, més progressiu, i eixamplar les bases fiscals perquè pagui tothom. I això donarà un resultat fiscal diferent, de manera que aquests càlculs sobre els diners de més que hi hauria quedarien obsolets. Potser serien els mateixos, potser més, potser menys, però pagats per conceptes, imports, i persones diferents.

5. El dèficit no és infinit. Sovint llegim notícies que, amb voluntat pedagògica, ens expliquen quantes coses es podrien fer amb el dèficit fiscal. A més del que he dit sobre el rigor en el càlcul, cal dir també una obvietat: el dèficit és finit. I és que sembla que, per alguns, el dèficit és una mena de bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai. La bóta s’omplirà si s’apugen els impostos –de qualsevol manera: eixamplant la base imposable, augmentat el tipus, eliminant deduccions, que tot és possible- i es buidarà si es gasta. La manca de rigor en aquests arguments sovint desqualifica el tema de fons.

6. Pacte fiscal versus pacte social. En la negociació de l’acord del Parlament, hi ha qui ha condicionat el suport a algun tipus de compromís sobre on s’ha de destinar el resultat del pacte. Més enllà del que ja he dit al punt 1, crec que aquesta proposta és extemporània. El pacte hauria de servir per augmentar el grau d’autogovern. El resultat de l’exercici d’aquest autogovern –sigui en ingressos, sigui en despeses- ha de dependre de les decisions del Parlament i, en darrera instància, de les majories que configuri l’electorat. A ningú se li hagués acudit condicionar els traspàs d’una competència –per exemple, la gestió dels ports- a la política a seguir. El que volem és la competència, que és el que teòricament s’ha de pactar, i després el Parlament ja decidirà. O és que inclourem l’exercici de l’autogovern en el pacte?. Pactarem en què invertim el resultat de la política fiscal que decidirem? I dic això convençut que trobaria molts punts d’acord amb el contingut d’aquest pacte social, però entenc que això forma part de l’autogovern, i no és aquí ni ara on ho hem de decidir.