Sobre la compravenda dels terrenys la Caixa-Incasol-Hard Rock Café

 

Ara fa uns deu dies, el 7 de setembre, el diari ARA, de la mà de Jordi Sans, ens donava la notícia: l’Incasol -és a dir, la Generalitat; és a dir, els contribuents- avançarà el pagament dels terrenys per a Hard Rock Cafè, en el projecte abans conegut com a BCN World, comprats a la Caixa, que cobrarà bitllo-bitllo. I Hard Rock Cafè pagarà a terminis, i, a més, imposa una sèrie de condicions, la més alarmant de les quals és una opció de revenda (i obligació de recompra) a l’Incasol per un període de deu anys si les coses es torcen.

No sóc cap expert en periodisme, però em sembla que d’això en diuen un scoop, una noticia bomba, de manera que el primer que cal fer és felicitar en Jordi Sans pel seu treball. Un treball que devia ser realment una bomba, perquè va provocar tota mena de reaccions, des de les pròpies dels acèrrims detractors de BCN World (“nosaltres ja ho dèiem”) fins a demandes d’explicacions de grups polítics més o menys oposats al projecte, o a parts o maneres del projecte, passant per fugides d’estudi dels més implicats del tipus “això és el més normal, i ho hem fet un munt de cops” (aquesta és del director de l’Incasol, i, la veritat, no sé si gaire tranquil·litzadora).

No cal dir que, interessat com estic en el tema (aquest és l’apunt número 44 des del llunyà 2012 en què va començar aquesta pel·lícula) vaig voler saber-ne més, i vaig obtenir aquests contractes, no perquè no em refiï de l’ARA, però sí per llegir-ho tot. I, mira, va valer la pena.

De tot plegat, la qüestió principal -en podríem dir el pecat original- és aquesta absurditat de compro i venc en un únic acte (ja n’he parlat en altres apunts, que ara no tinc ganes de buscar). Quan n’he tingut ocasió, n’he preguntat els motius a alts responsables de la jugada, i l’explicació que m’han donat, que deu ser l’oficial, és que la Caixa no vol tenir tractes amb una empresa de joc. És clar, això és prendre’ns per imbècils. La Caixa, com una mena de Santa Tereseta de Lisieux, epítom de la innocència, no vol relacionar-se amb el joc!. Suposo que no deu tenir tractes amb la ONCE, tampoc, oi?. I, en tot cas, aquest pudor no sembla que el tingui per a finançar empreses d’armament -vegeu les dades a http://www.centredelas.org/bancaarmada/ca/ -.

Tot sembla indicar -si més no, jo ho veig així- que el venedor Caixa juga amb la necessitat que te el comprador Incasol que l’operació no salti pels aires, pel cost polític i d’imatge, i se n’aprofita fent allò que a casa meva s’anomena xantatge. Oblida, potser, que si l’operació fa llufa -o, simplement, que la víctima del xantatge deixa de cedir- es queda amb uns terrenys i sense negoci. Clar, això suposant que aquesta víctima se n’afarti i es planti.

Però el contracte Caixa-Incasol dóna per més. Ja em penso que en Jordi Sans es va centrar en els aspectes més bàsics -qui paga i quan, i la recompra- però jo he trobat més coses que em semblen també dignes de menció.

La Caixa no es limita a vendre. De passada, aprofita per a treure’s de sobre obligacions enutjoses. Addueix que el PDU vigent imputa uns costos d’urbanització al Sector 2 Nord –de la Caixa, i que no és objecte de venda- i que considera que corresponen a infraestructures no necessàries ni derivades d’aquest Sector 2 Nord, de manera que es pacta que, si es desestimen les al·legacions formulades en aquest sentit a la modificació del PDU a tràmit, serà la part compradora -o sigui, l’Incasol- qui es faci càrrec d’aquestes despeses d’urbanització.

Sobre això, cal tenir en compte que les infraestructures projectades -especialment les corresponents a la mobilitat i a les connexions externes- es deriven del conjunt del PDU (és a dir, dels CTI -els espais dels casinos- del Sector Nord, i del Centre de Convencions, els tres sectors del PDU) i els costos es reparteixen en proporció a l’aprofitament. Concretament, la memòria d’ordenació del PDU diu:

“En els cas de les obres de connexió, el cost de l'adquisició del sòl no inclòs en els àmbits dels sectors i el d'execució de l'obra s'imputarà als sectors d'interès supramunicipal delimitats i ordenats en aquest planejament en proporció als sostres atribuïts a cadascun, resultant d’aquesta distribució els percentatges següents:

Sector 1 Complexos turístics integrats - CTI, en un 92,71%

Sector 2 Nord, en un 6,04%

Sector 3 Centre de convencions - CC, en un 1,25%”

No resulta admissible que ara es pretengui que l’increment d’aprofitament atorgat pel PDU al Sector 2 Nord (50.000 m2 de sostre) no contribueixi a les despeses ocasionades per les noves necessitats d’infraestructures que, recordem-ho, surten del conjunt del PDU, de tot el PDU.

Per altra banda, i des d’un punt de vista procedimental, si la part venedora considera que, en el marc de la modificació del PDU -que pot variar aquestes necessitats de noves infraestructures- hauria de quedar exonerada d’aquestes despeses, que interposi els corresponents recursos a la modificació del PDU, però que no traslladi aquest problema a un procés -la compravenda- totalment aliè.

Més coses. La part venedora -la Caixa- exigeix la realització d’un vial, en funció de les necessitats de la zona residencial i dels camps de golf (per tant, fora de l’abast de les finques objecte de compravenda). I afegeix que la modificació de PDU ha de preveure aquest accés i la responsabilitat de la seva execució (no sabem si això els inclou com a possibles responsables) i que, si no és així, la part compradora -l’Incasol- vindrà obligat a executar-lo.

Novament, doncs, la Caixa aprofita per a incloure al contracte obligacions que no tenen a veure amb l’estricta compravenda, i traspassa a l’Incasol obligacions que no li pertoquen, corresponents a conveniències de les seves propietats. En definitiva, busca que un tercer -el contribuent- li pagui els negocis.

I això que ens deien que era un «acte únic», que d’una tacada compraven i venien. Aquests punts exposats -i algun altre que no poso- deuen ser la torna....

I què diu el contracte entre Hard Rock Cafè i Incasol? Doncs també té el seu suc. A més del pagament en diferit, i de l’opció/obligació de recompra -i després m’hi referiré- hi ha alguns detalls. D’entrada, una prolixitat i un detall que contrasten amb l’altre contracte. Per exemple, Hard Rock Cafe s’assegura davant de possibles vicis ocults del terreny, per contaminació o per ves a saber què. Poc probable? Segur, però aleshores et demanes: i per què Incasol, quan compra a la Caixa, no pren aquestes precaucions?.

Més coses? Ens explicita la inversió en urbanització i en infraestructures externes per a la primera fase, que xifra en 35 milions d’euros. Si hi ha un sobrecost, l’assumeix l’Incasol. Per a fer-nos una idea, el PDU preveu, per a tot el sector CTI, uns costos de 174M€. També cal dir que els 35M són un 20%, i que la primera fase és també un 25% del sòl i un 20% del sostre. De fet, HRC s’assegura molt aquesta primera fase -un CTI, un casino, que es per al que té llicència- i no parla de la resta. Retinguem aquesta dada. Però pensem que hi ha infraestructures externes que no es poden trossejar, no pots fer un 25% de rotonda perquè ara només fas un 25% de sostre.

Especifica l’ús al qual s’ha de destinar la parcel·la corresponent al 15% d’aprofitament mitjà. Una parcel·la de 50.000 m2 i 111.750 m2 de sostre, que s’ha de cedir a l’Incasol en tant que administració actuant. Almenys el 50% de la parcel·la s’ha de destinar a aparcament exclusiu per al CTI, per un període de deu anys prorrogable a uns altres 10.

Sobre això, caldria recordar que els terrenys provinents del 15% d’AM s’han d’incorporar al Patrimoni municipal de sòl (en aquest cas, al de l’Incasol, com a administració actuant) i s’han de destinar (segons l’article 160 de la llei d’urbanisme) a:

“5. El patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

No sé veure l’apartat on encaixa un aparcament per al CTI... que m’ho expliquin. I ja sé que una parcel·la amb usos hoteler, comercial i lleure no és útil per a fer habitatge públic, però la llei ja preveu que pot ser venuda i destinar-ne el que s’obtingui als objectius abans citats. I, per cert, que el Sector Nord 2, aquell de la Caixa, també havia de cedir el 15% d’aprofitament mitjà, en sòl o en diners. Ens poden dir com va, això?.

Anem a la recompra. S’estableix una opció de venda (i una obligació de compra per part de l’Incasol) en una sèrie de supòsits:

- Si el PDU resulta anul·lat o sense efecte per qualsevol motiu (recordem que hi ha un contenciós presentat pel GEPEC).

- Si es redueix l’edificabilitat (important, tenint en compte que hi ha una modificació del PDU a tràmit, encara que més endavant es diu que tot això es refereix a la modificació o al PDU si no s’aprova la modificació).

- Si no és possible tirar-lo endavant per manca d’alguns dels instruments -PMU, reparcel·lació, urbanització, llicència- fora dels terminis establerts pel mateix contracte per causa no imputable a HRC.

Aquesta opció té una durada de deu anys, i , si s’executa, suposa la recompra pels 120M€ més els impostos corresponents, més els costos de les obres d’urbanització fetes, més els interessos corresponents. Aneu sumant.

Si la primera fase ha tirat endavant (teòricament s’ha de fer en un termini de quatre anys) els edificis i el sòl corresponents queden exclosos de la recompra (però no figura, de manera expressa, que es rebaixi el preu).

Aquest dret a recompra és transmissible. Si HRC es ven la resta de parcel·les, el seu comprador també té aquest dret.

Sobre això he de dir que entenc les precaucions de HRC. Davant d’una operació que teòricament parla de 830.000 m2 de sostre, amb unes infraestructures complexes que demanen una alta inversió, no vol enganxar-se els dits amb tràmits -i més amb tràmits absurds i complicats com els que tenim per aquí- i demana garanties. Fins aquí, d’acord. El problema ve que aquestes garanties les hauria de tractar amb la part venedora -bé, de fet ja ho fa- que hauria de ser la Caixa, si parlem de recompra de terrenys. Les garanties per la part pública haurien de ser d’una altra mena. Em semblaria raonable que, de la mateixa manera que els drets urbanístics es patrimonialitzen en un procés de menys a més (planejament general, planejament derivat, parcel·lació, urbanització, llicència, etc) aquesta opció de garantia també fos gradual, de manera que el risc quedés repartit. I, en tot cas, que quedés alliberat en pic s’han concedit les llicències per a la primera fase. A partir d’aquell moment, ja és responsabilitat només de HRC.

I, per cert, en aquest joc del gat i la rata de la compravenda, hi ha un aspecte curiós. El contracte inclou una condició resolutòria per part de l’Incasol, d’acord amb l’article 170 del text refós de la Llei d’urbanisme. Això és especialment significatiu, tota vegada que aquest article es refereix a les “condicions resolutòries a què s'han de subjectar les transmissions de béns dels patrimonis públics de sòl i d'habitatge”. Si els terrenys formen part del patrimoni públic de sòl i habitatge -i hem d’entendre que sí, perquè l’Incasol els ha comprat, i per això li és d’aplicació l’article 170- aleshores potser també li serien d’aplicació els articles 168 i 169:

“Article 168

Adjudicació directa

1. La cessió gratuïta i l’alienació onerosa de béns dels patrimonis públics de sòl i d’habitatge es poden adjudicar directament a favor d’una altra administració pública o d’una entitat urbanística especial que gestioni el patrimoni públic de sòl i d’habitatge corresponent.

2. L’alienació onerosa de béns dels patrimonis públics de sòl i d’habitatge es pot adjudicar també directament:

a) Als propietaris de terrenys afectats pel planejament urbanístic a sistemes urbanístics públics o de béns que es vulguin incorporar al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, per a obtenir-los mitjançant una permuta.

b) A favor de qualsevol persona, si després d’haver efectuat una licitació pública, aquesta resta deserta o bé és fallida per l’incompliment de les obligacions dels adjudicataris, sempre que no hagi transcorregut més d’un any des de la licitació i que els adquirents assumeixin les mateixes obligacions.

Article 169

Alienació onerosa de terrenys de l’Institut Català del Sòl

L’alienació onerosa de terrenys que siguin propietat de l’Institut Català del Sòl es pot adjudicar directament en els supòsits establerts per l’article 168 i la legislació en matèria d’habitatge i, en la resta de supòsits, es pot fer directament amb l’anunci previ de l’alienació en dos dels diaris de més difusió de la comarca i en el tauler d’anuncis de l’ajuntament del municipi a què pertanyin per a promoure la concurrència d’ofertes.”

Vaja, vaja, calia una licitació pública? O és que només és patrimoni públic per una cosa però no ho és per l’altra?. M’agradaria molt que algú més expert que jo en dret públic ens ho expliqués.

He citat abans que tot el contracte gira al voltant de la primera fase. Fins i tot, en l’opció de recompra, admet la possibilitat que sí que hagin dut a terme aquesta primera fase (i aleshores no entenc en quin supòsit podrien forçar la recompra: si han pogut realitzar la primera fase és que tot el que calia -PMU, reparcel·lació, llicència d’edificació- també s’ha dut a terme). Continuo creient que l’interès de HRC és aquesta primera fase, i la resta no els interessa per res, i preferirien treure-s’ho de sobre. A veure si, al final, tindrem un CTI de 150.000 m2 de sostre i para de comptar. Allò de “per aquest viatge, no calia...”.

 En fi, que continua el serial.

Llibres: "M'explico", de Carles Puigemont (i, de passada, disparo amb bala)

 

He tingut l’humor de llegir el llibre «M’explico» de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo (aquest fent d’escrivent). Humor, perquè ja m’imaginava per on anirien els trets, i curiositat. El llibre, malgrat les 677 pàgines, es llegeix ràpid, perquè té escriptura àgil i maneres de novel·la. I també perquè, tafaneries i venjances a banda, no diu gran cosa.

 M’explico (ara jo). No hi ha cap reflexió seriosa, cap argumentació aprofundida sobre els fets dels anys 2016 i 2017. Tot plegat, una col·lecció de proclames, de  frases sonores i buides (“he vingut a fer el que s’ha de fer”, “si no volen seguir que m’ho diguin i me’n vaig a casa”,  “jo sóc un instrument i prou”) i una immensa egolatria: ni una sola autocrítica, ni un moment de dubte, ni una sola argumentació davant de posicions divergents o simplement no obedients. Una narcisisme il·luminat, propi de qui està convençut de ser el posseïdor de la veritat, que no admet discussions: qui no segueix cegament, és un deslleial (concepte, aquest, potser el més reiterat de tot el text) i posa pals a les rodes. Llevat de si ho fa un amic -Santi Vila- que té butlla per a fer el que, en qualsevol altre, seria -un altre cop- una deslleialtat.

No és cap descobriment que en moltes ocasions es dedica a desqualificar Oriol Junqueras. Molts cops, a partir de «em diuen» o «sembla ser que». I tinc la sensació que, malgrat el que diu en Xevi Xirgo, hi ha parts del llibre que semblen escrites a partir de la realitat actual i no la de fa quatre anys, com quan escriu que li arriba la possible oferta d’una «taula de negociació» entre governs, que diu que no servirà per res.

Hi ha aspectes, potser menors, però que denoten com és el personatge. Es queixa que Junqueras «li amaga coses» i, en canvi, explica les moltes ocasions en què iniciatives seves es fan d’amagat del Govern, com si no se’n refiés. O quan parla dels pressupostos, i sempre diu «els pressupostos de Junqueras». Ves per on, jo em pensava que eren els pressupostos del Govern, ja veus.

Però el que veig al llarg del llibre, i que em sembla més preocupant, és una concepció del país molt esbiaixada, incompleta. En els referents, en les interpretacions, traspua -amb unes altres paraules, això sí- allò que va engegar Marta Ferrussola després d’unes eleccions, que havien guanyat a la «Catalunya catalana». Allò (com l’expressió, més propera, de «com si haguessin entrat lladres a casa») va ser molt revelador, ja no d’un personatge -que ho és, un personatge- sinó de tota una cultura política. El país mitificat -i qui no s’ajusti a aquest mite, no és «pur»- i les institucions com una finca privada. Que consti que això no es diu al llibre, però crec que, la visió del país que hi traspua, que s'hi endevina, s’hi acosta molt. I això des d'una posició d'absoluta naturalitat, com aquelles que van descobrir, amb gran sorpresa, que parlaven en prosa.

Aquest és un aspecte que em preocupa molt, potser perquè vinc d'una part del país que massa cops s'ha sentit al marge d'una determinada concepció nacional (i que, també sovint, alguns n'han fet un victimisme impresentable, que consti). Hi ha la visió que Catalunya és el model que es decideix a la Catalunya Vella, i que la gent del Camp de Tarragona, de les Terres de l'Ebre, o del Pla de Lleida -potser aquests no tant, o no de la mateixa manera- som uns afegits, uns nouvinguts. A sobre, a l'àrea de Tarragona-Reus-Salou (a la invisible àrea metropolitana del Camp, vaja) hi ha també una composició social i nacional diferent. No vull -de cap manera!!!!!- blanquejar aquelles imbecil·litats de Tabàrnia, però això no vol dir que cregui que una visió del país que no n'assumeixi la complexitat és una visió incompleta i ineficaç, si no contraproduent i perjudicial. Recordo que els dies previs al referèndum de l'1-O, un amic d'aquesta Catalunya vella em va trucar per preguntar com anaven les coses per Tarragona, i contraposant-les a l'ambient que es vivia al seu poble -una ciutat mitjana a cavall del Vallès Oriental i i la Selva- em va dir que se'n feia càrrec: “és clar, jo visc en terra alliberada...”. Tenim molta feina a fer, en aquest sentit, i parafrasejant Lenin -que en aquestes coses, paga la pena tenir-lo en compte- ens cal fer una anàlisi concreta de la realitat concreta.

En fi, que el llibre es podria haver titulat «Un llarg retret», i segur que entusiasmarà els addictes al juntisme-puigdemontisme. A mi, doncs, no m’ha entusiasmat, i no crec que aporti gaire res. Carnassa per als convençuts (de no sé exactament què, però molt convençuts) i una venjança encoberta que desmereix la categoria que hom hauria d’esperar -si més no, la que jo espero- d’algú que ha estat president de la Generalitat.

Joan Vilà i Valentí. In memoriam

 

Ens ha deixat -ja molt gran, 95 anys- en Joan Vilà i Valentí, el dr. Vilà, geògraf. Com que jo vaig arribar a la geografia tard i malament (vull dir amb uns estudis universitaris a trossos, combinats amb la feina, i amb la llengua fora) no vaig conèixer, ni personalment ni com a referències, moltes de les patums de l'època: Vilà Valentí, Casassas, Tomàs Vidal, i d'altres. Mes endavant, quan em vaig embarcar -o en vam embarcar- en l'aventura del Col·legi de Geògrafs, en vaig anar coneixent més, alguns de referències, i d'altres més o menys tractats. Em passava una mica com a un bon amic, també geògraf, que em deia que retornat d'una llarga experiència docent a l'estranger, es podia permetre el luxe de situar-se per sobre del bé i del mal de les habituals capelletes acadèmiques. 

El dr. Vilà i Valentí va apadrinar, més o menys, la creació de la delegació catalana del Col·legi de Geògrafs, que va buscar l'aixopluc del prestigi de la Societat Catalana de Geografia, en la qual ell era el delegat de l'IEC. El recordo com un venerable senyor gran, molt disposat a explicar com va refer -gairebé crear- els estudis universitaris de geografia a Barcelona, una història que explicava amb satisfacció i amb múltiples detalls sempre protagonitzats per ell mateix.

Mes endavant, vam coincidir a la Comissió d'Urbanisme de Catalunya, on ell venia en representació de l'IEC, però amb escasses intervencions (en recordo una sobre el Mas de la Coixa, a Móra d'Ebre, nom d'un pla parcial -el motiu que se'n parlés a la Comissió- i també seu de la coordinadora de centres d'estudis de parla catalana, que va ser del que ell va parlar). 

No puc parlar de la seva obra científica, però m'adono, repassant la seva fitxa a la Societat Catalana de Geografia (la podeu veure AQUÍ) que va tenir un paper destacat com a estudiós i divulgador de l'ensenyament i pràctica de la geografia a Catalunya, amb referències a Pau Vila, Marc Aureli Vila, Lluís Casassas, Salvador Llobet, Pierre Deffontaines, etc. Ara toca que sigui ell l'objecte de la conferència, de l'homenatge, del record. Que la terra li sigui lleu.

(imatge extreta de la web de l’IEC)

Noves maneres de perdre el temps i crear-se problemes que no tenim (II)

 

Ara fa sis anys -com passa el temps!- i amb motiu d’una polèmica estúpida sobre el jurament dels nous regidors (tan estúpida que no se’n deu recordar ningú, afortunadament) escrivia un apunt en aquest blog (el podeu veure AQUÍ) queixant-me de les ganes de perdre el temps en batalles inútils. Sis anys després, n’hi ha que continuen igual.

Ara, el camp de batalla és la publicació o no d’una resolució del Parlament en clau republicana o, més exactament, antimonàrquica espanyola, aprovada en un ple extraordinari sobre la monarquia, la utilitat del qual ja em va semblar més que dubtosa. La cosa és que els lletrats del Parlament es neguen a publicar-la, i la patata calenta la torna a tenir el president del Parlament, amb la indissimulada satisfacció i pressió de la part del Parlament encantada de fer gestos simbòlics (i sovint inútils) o generar ultimàtums a esquenes de tercers.

Tothom sap -tothom amb dos dits de front- que una resolució del Parlament afirmant una majoria republicana (que, per cert, segur que encara és més àmplia que els qui l’han votada: què hagues votat en Carlos Castillo d’haver pogut fer-ho lliurement?) és un brindis al sol. Un cop dit, no té més recorregut, i dubto que després de fer-ho estiguem un pam o un segon més a prop de la república catalana, que és la que ens hauria d’interessar.

A partir d’aquí, però, s’engega el mecanisme ja conegut de pressió a un tercer -el president del Parlament- perquè, per un motiu absurd, es posi ell sol als peus dels cavalls togats del deep state. Aporta res, això? No. Anava a escriure què n’opino, però m’adono que no he de canviar gaire res del que vaig dir fa sis anys, especialment el text subratllat (i penseu que és escrit al 2015!):

«De moment ha servit perquè aquests que diuen que només s'ocupen del que realment preocupa a la gent ja amenacin amb batalles legals i intentin inhabilitar aquests regidors. No sé si ho aconseguiran, però ens faran perdre el temps. I, si ho aconseguissin, perquè de més verdes en maduren, què hi haurem guanyat? Uns quants màrtirs? El martirologi simbòlic català indepe té overbooking, i no és gaire útil. Més m'estimo un regidor indepe demostrant que és un bon gestor -al govern o a l'oposició- que una víctima més, en aquest cas de foc amic o d'haver-lo enviat a una missió absurda.»

Ara bé, si el vicepresident del Parlament -aquell que conspirava amb C’s per a fastiguejar el president- creu que publicar això és importantíssim, suggereixo al president que, si el reglament ho permet, li delegui aquestes competències per una setmana, a veure què fa. Potser sí que ho publica, per ganes de sumar-se al martirologi indepe, a veure si, a la futura república, li cau una medalla de sofriments per la pàtria, sempre que sigui pensionada.

Patètic, tot plegat.

Sobre reis i repúbliques

Suposo que no és cap sorpresa per a ningú que les meves simpaties monàrquiques són absolutament descriptibles. Com a molt, els tres reis mags -els «reixos» a Tarragona- i para de comptar. Unes no-simpaties basades en l’anacronisme de la institució i la seva incompatibilitat amb una concepció democràtica de la cosa pública -de la «res pública» en llatí, i ja veiem per on van els trets- és a dir, que, a la Gran Bretanya, per dir algun lloc, tampoc no seria monàrquic, tot i reconèixer les diferències d’estil en l’exercici del càrrec (ja veurem quan hi hagi el relleu...).

Per altra banda, em sobta la reacció prorepublicana d’alguns, molt a rebuf de la precària (si? segur?) situació de la monarquia espanyola. Entenc que, mentre l’haguem d’aguantar i de pagar, això és també cosa nostra, però no sé si ho és implicar-s’hi excessivament. La república que a mi m’interessa és la catalana i si a Espanya volen tenir una monarquia, doncs ja s’ho faran (i torneu a llegir allò de la Gran Bretanya). A més, en una hipotètica república espanyola, no sé si ens aniria més bé o igual de malament -o pitjor- que ara.

Hi ha una mena de sobreactuació republicana d’alguns independentistes, que més aviat sembla antimonarquia espanyola que l’aposta per un sistema més democràtic. Una competició a veure qui diu l’exabrupte més sonor, com ara aquesta petició d’abdicació del rei Felip. Home, si ara abdiqués, hi hauria una regència en nom de l’Elionor, no sé si hi hauríem guanyat gaire.

I això és perquè em temo que hi ha força gent per a la qual el canvi consistiria en això, en tenir un president (hauria de dir o presidenta, però em temo que aniria per llarg) en lloc d’un rei (o reina, que és la que tocaria després del Felip VI, ja veurem) i para de comptar. En el fons, semblant a aquells independentistes que simplement volen posar una frontera i canviar de passaport.

Per mi, això només seria un canvi cosmètic -que també està bé- però que no justifica, ni de bon tros, tots els esforços que calen per a canviar les coses. Perquè d’això es tracta, de canviar les coses de veritat, i, per tant, de fer república no només com un canvi al cap de l’Estat, sinó de canviar la manera d’entendre el poder, igual que democràcia és bastant més que votar un cop cada quatre anys. I el mateix amb la independència, que és un mitjà per a canviar coses i no una finalitat en ella mateixa.

Mentre, però, estem ben entretinguts amb aquest culebrot cutre del rei emèrit, la Corinna, la Corona, i el paperot d’estrassa del rei Felip, i les filigranes dels soi-disant republicans, per a mantenir el tipus i apuntalar la monarquia. En tot cas, recordo que el Tezanos, aquell del CIS, va dir que no preguntaven per la monarquia perquè no era percebuda com un problema; suposo que ja deu estar corregint la propera enquesta i introduint preguntes sobre valoració del rei, i coses similars.

I, per acabar, un divertimento amb uns altres reis. Hi ha una novel·la, d’aquestes que plantegen una història diferent («què hagués passat si...») titulada «La verdadera historia del último rey socialista» (de Roy Lewis, publicada per ANAYA & Mario Muchnik el 1994). Proposa una època amb una evolució socialista a la Gran Bretanya, encapçalada per un rei anglo-indi, nét de la reina Victòria; el país va degenerant cap a un sistema neoliberal, amb l’enyorança del rei, que continua donant exemple anant a dinar als menjador col·lectius públics. Veus, una monarquia així, potser m’hagués caigut més bé i tot.

foto: com si no els coneguéssiu....

Catalunya cap a la quarta república

No em refereixo a la quarta en sentit ordinal, després de la primera (1640) la segona (1931) i la tercera (sic, 2017) -per cert, cada cop més curtes-. No perquè no la vulgui -de fet, i més duradora, és clar-. La quarta república, sense més, fa referència al règim francès entre 1944 i 1958, de després de la guerra al cop d’estat gaullista. I, de fet, no conec ningú més que numeri les repúbliques d’aquesta manera (bé, Espanya, però només dues).

Per què dic que Catalunya pot anar cap a la quarta república?. No en sentit literal, evidentment, però sí en un aspecte no gaire atractiu.

La quarta república va ser un règim molt inestable, amb una vintena de governs, alguns dels quals de només un mes de durada, i amb moltes dificultats per a una obra de govern duradora, tot i que, al seu haver, hi ha l’impuls a les primeres institucions europees, alguna descolonització més o menys reeixida (unes altres -Vietnam, Algèria- no) o la creació de l’IVA.  

Un dels factors que expliquen aquesta inestabilitat permanent és un parlament fragmentat i, sobretot, amb massa vetos. A partir d’un sistema proporcional, amb un gran poder dels partits (i amb uns endimoniats apparentements) l’assemblea nacional compta amb una forta minoria comunista, de prop d’una quarta o tercera part dels escons, i una notable presència gaullista. El PC obté 182 escons (1946) 103 (1951) i 150 (1956). El gaullisme, 0 (1946) 121 (1951) i 22 (1956).

Aquestes fortes minories, de prop d’una tercera part de la cambra, estaven excloses de les majories de govern. El PC, per la guerra freda, de tal manera que Pierre Mendes-France, quan es va presentar a la investidura, va explicitar el rebuig als seus vots. També perquè era partidari de la independència vietnamita, i altres opcions. I els gaullistes quedaven totalment autoexclosos, votant -gairebé de manera sistemàtica- contra el govern, fos el que fos, amb el desig explícit d’enfonsar el sistema.

No vull dir, amb això, que hi hagi equivalències amb forces polítiques presents al Parlament de Catalunya, ara o en un futur. Ni tan sols entre l’antisistema de la CUP i l’antisistema gaullista (això sí que seria divertit!). Però hi ha un risc que em sembla possible, que és el de la dificultat de configurar una majoria de govern i la facilitat amb què es generen majories negatives. A la quarta república, PC i gaullistes no formaven part de cap majoria de govern, però els seus vots sumaven per a tombar governs, negar-los la confiança, o no aprovar lleis ni pressupostos.

És possible, això, a Catalunya? Jo diria que ja n’hem tingut un tast, aquesta legislatura. Vistes les enquestes, i els vetos creuats -si més no els previs, ja veurem després de les eleccions- una majoria de govern es veu complicada. No tant una majoria d’elecció a la presidència, però això no és prou. Entre els qui se situen explícitament fora del sistema, i aquells amb qui no vol -per ara- pactar ningú (VOX, PP, potser C’s) la majoria de 68 s’ha de buscar entre grups molt heterogenis. Serà el moment de la política, doncs, entesa com la negociació i el pacte? O toparem amb guardians de les essències que considerin que qualsevol pacte és una renúncia?. Veurem.

(Imatge extreta de www,eleccions.ara.cat)

Junts per...?????

         

Avui comença el procés de l’enèsima reconstrucció-mutació de l’espai abans conegut com a Convergència, i ara com el de Junts per Catalunya. Veurem. Tinc la sensació que s’està intentant una mena de quadratura del cercle, fer una cosa nova però amb materials d’enderroc, i volent quedar-se una part de l’herència -la presència territorial, un capital polític- sense la part més empipadora -la corrupció, els antic pactes amb el PP (dels quals ningú diu ni mu, per cert) i més coses-. Se’n sortiran? En tinc alguns dubtes, les herències polítiques difícilment són a benefici d’inventari, i és complicat voler ser hereu del pujolisme només a mitges, per molta retòrica de transversalitat que es vulgui fer. 

Pel que he anat veient -que no deu ser tot el que hi ha, n’estic segur- tinc la sensació que continuen amb un error greu de percepció de la realitat, un error que Pujol potser no tenia però que era present en una part important d’aquest món. Recordeu, fa molts anys, en unes eleccions generals, guanyades pels socialistes a Catalunya, com gairebé sempre, que Marta Ferrussola, persona que no s’ha distingit mai per la seva intel·ligència política ni per la continència verbal, va dir que ells -és a dir, CiU- havien guanyat a la «Catalunya catalana», una expressió d’allò més desgraciada. Però molt significativa de la imatge del país que té una part d’aquest espai. Creuen que allò és el país de veritat, i que qui no és com aquella part és una anomalia. 

Això no és exclusiu de l’antiga CiU, i faríem bé de ser-ne conscients. Hi ha parts de l’independentisme, de tots els colors, que tenen una mirada semblant. I també n’hi ha, per sort -i també de tots colors- que no. Això no és incompatible, al contrari, amb la lucidesa de veure que el país no és homogeni, i que té diverses maneres de veure’l i de viure’l. L’any 2017, amb motiu del referèndum, un bon amic, i persona lúcida, que viu en un poble d’aquests de la «Catalunya catalana» em va trucar per preguntar com es vivia l’electritzant setembre del 17 a la ciutat de Tarragona. Li vaig explicar com ho veia jo, i, per contrast amb el seu entorn, em va reconèixer «és clar, aquí és més fàcil». I és cert, allí era més fàcil, però en cap moment va dir que a Tarragona fóssim menys o mal catalans. Només que era diferent. 

Aquesta percepció de la diferència és la que no veig en el sectors post-convergents i/o neo-convergents més abrandats. Per continuar amb batalletes, també recordo, als anys vuitanta, que Acció Cívica de la Generalitat va muntar una mena de seminari sobre gestió d’entitats. Aleshores jo era secretari d’una entitat excursionista, i em va interessar. Hi havia una munió de gent d’associacions veïnals, culturals, algunes ecologistes -tot just incipients- i força gent de barris, i ens vam trobar que el seminari l’impartien persones molt ben intencionades explicant exemples de l’Orfeó Català dels anys cinquanta. Tot, amb un èxit descriptible, perquè la majoria de les persones tenia un univers, uns referents, unes experiències i unes necessitats molt allunyades.

Això és el que em sembla que passa a bona part -si més no, la dominant- d’aquest espai, que tenen un coneixement parcial de la realitat, i el projecten sobre la totalitat. Això explicaria les reticències de molts alcaldes i quadres convergents, més enganxats al territori, més coneixedors del seu electorat real -el que els queda, és clar- que sovint s’ha mogut per altres referents.

És curiós que una de les coses que es diu d’un altre dels actors importants de l’independentisme -ERC- sigui que vol ser actuar com la vella convergència. Jo més aviat penso que és Junts x Catalunya que sembla comportar-se com la vella ERC, aquella que només feia agitació independentista buida de contingut, estèril, i que es va acabar quan els seus animadors, Colom i Rahola i uns quants més, en van marxar... per acabar a Convergència.