Sobre Manuel Valls i les eleccions municipals a Barcelona

L’espectacular irrupció de Manuel Valls a la cursa per l’alcaldia de Barcelona –perquè, si no és alcalde, durarà de Nadal a Sant Esteve, i si no, al temps- ha provocat tota mena de conjectures. Sobretot, alimenta un discurs favorable a una pretesa llista única del sobiranisme per a parar-li els peus. Tot plegat, mereix uns quants comentaris, de molt diversa naturalesa. Endavant:

1. Manuel Valls, candidat català. Potser és un tema menor, però no és exclusiu seu, i ja temps que hi dono tombs. Sóc d’aquells que creuen en allò de és català qui viu i treballa a Catalunya, i afegint “i vol ser-ne, de català” i encara més, que si no vol, doncs que no en sigui. És allò del projecte civil i no ètnic o identitari. Per això, si algú retragués a Inés Arrimadas que és de Jerez de la Frontera em semblaria un despropòsit: si és a Catalunya, fa la feina que fa –al marge que ens agradi o no- a Catalunya, i es reclama com a catalana, doncs és catalana i prou, que de maneres de ser català n’hi ha moltes. Ara bé, per aquesta regla de tres, ens hauríem de preguntar si no seria lícit i coherent parlar del madrileny Josep Borrell o del francès Manuel Valls. Vull dir que si la naixença i no l’exercici o l’adscripció són la norma, ho haurien de ser per a tothom i a tot arreu.

2. Dit això, se me’n refot que MV desempolsi les arrels catalanes i reivindiqui els amics del seu pare. L’haurem de valorar pel que faci, i no per on hagi nascut, però si ell –o els seus valedors de Ciudadanos- execren –diuen- el discurs identitari, ara que no el facin valer.

3. Europeista com sóc, fins i tot amb els esforços de la UE per a enfonsar Europa, no em sembla malament que comenci a haver-hi candidatures transnacionals. Potser el món local no és el més indicat, per l’arrelament que volem –jo, almenys, el vull- de qui mana al teu poble, però no va malament començar. Al capdavall, les municipals són les úniques eleccions on poden votar els immigrants. Recordo que l’any 1995, amb motiu de les eleccions municipals, en Juan Luís Cebrián, no sé si encara director però sí factòtum del País, escrivia: “A Barcelona es presenten Pasqual Maragall i Miquel Roca [n’hi havia uns quants més, però aquests eren els que tenien més possibilitats] i a Madrid, José Luís Alvarez del Manzano i Juan Barranco. Barcelona, per favor, envia’ns el que perdi dels dos”. Ara no sé si ho diria, però és veritat que de vegades –sobretot segons com és el panorama local- et vénen ganes de fer fitxatges a fora. Total, si hi ha el Messi, perquè no hi pot haver... qui sigui?.

4. Anem per coses més concretes. Es presentarà finalment MV? En aquests temps de política, ja no líquida, sinó gasosa, fins que no ho vegi... De moment, anuncia una mena de plataforma àmplia, i aquí comencen els maldecaps. MV ha desembarcat a Barcelona de la mà de Ciudadanos, per molt que ara intenti no fer-ho veure. Té el dilema, doncs, que sap –no té un pèl de ruc, no ens equivoquem- que només amb C’s no té res a fer, i que part de l’electorat que vol guanyar arrufa el nas amb C’s, però també que sense el ple d’aquests, no fa. És allò de la manta, que si estires, et refredes els peus, i si allargues se’t glaça el coll. Però, a més, necessita el partit per a presentar-se. Una agrupació d’electors, a Barcelona, demana 8.000 signatures. Les pot aconseguir? Segurament, però amb això no n’hi ha prou. Per molt de suport financer i mediàtic que tingui, cal un mínim d’estructura que no és fàcil d’improvisar, i que C’s pot aportar, però això el lligarà més a aquest món, i disminueix el possible atractiu que podria tenir una candidatura més àmplia. A més, el nucli dur C’s –tant de l’aparell com l’electorat- voldrà canya dura, que és la seva identitat, i això també allunya electors més tebis.

5. La projecció dels vots del 21-D, que sembla que algú dóna per feta, és il·lusòria, i tothom que hagi treballat mínimament amb resultats electorals ho sap. C’s va guanyar a Barcelona, cert. Va guanyar tant a Sarrià – Sant Gervasi com a Nou Barris. Si algú es pensa que això es repetirà, va molt errat. El vot dual fa molt de temps que funciona, i ho continuarà fent. Els comuns –no sé com se diuen, ara, però ja ens entenem- van treure 85.239 vots a Barcelona ciutat el 21-D, però 176.337 a les municipals de 2015, amb participacions molt diferents. I, entremig, 218.080 vots a les generals del 2015. En unes eleccions en clau nacional, molta gent va votar en clau nacional –en aquest cas, a C’s, en clau espanyola- però si les eleccions no són en aquesta clau, no ho faran, i, a més, no tinc la percepció que la gent –no els energúmens de les tertúlies- vegin l’Ada Colau com una indepe. Els transvasaments de vots no són tan uniformes, bona part dels vots de C’s del 2017 es quedaran a casa o tornaran a votar Comuns amb tota tranquil·litat.

6. Com es pot augmentar la clau nacional en aquestes eleccions? Doncs, per exemple, amb una llista única sobiranista. Això, i la histèria “Que ve el Valls!!!!!” que hi ha en segons quins sectors, és la millor campanya –i la més barata- que podria desitjar en MV. I alguns hi cauen de quatre potes. Com més diguin que pot ser alcalde, més apareix com a creïble davant de molta gent.

7. Més dades. A les eleccions municipals de 2015, el PSC va treure 67.380 vots, però a les del 21-D en va treure 132.400, el doble (i la participació, tot i que molt més alta, no va ser el doble). Eleccions adverses, però amb recuperació, que crec que continuarà. O, si més no, sense pèrdues.

8. Una candidatura única suma? No sempre, i crec que gairebé mai. Es perden els matisos, els extrems. Es cohesiona el vot decidit, però no s’amplia. I si en voleu una prova, vegeu què va passar el 27-S del 2015 i el 21-D del 2017. I encara una altra dada: les forces no independentistes no fan una llista unitària; per alguna cosa serà (bé, el MV i C’s sí, perquè és l’única manera de fer un vot frontista que pensen que els pot beneficiar).

9. La llei d’Hondt i el mínim del 5%. Que són dues coses diferents. MV necessita generar una imatge de cavall guanyador per a xuclar el votant del PP però sense demanar-ho. Per això necessita que el PP aparegui per sota del 5%, i que hi ha pànic. Ara bé, i si és la CUP la que queda per sota del 5%?. A les municipals del 2015, els vots -i percentatges- de PP i CUP van ser de 60.877 i 51.889 i 8,70% i 7,42%. Folgat, per al 5%. Però si puja la participació, i els dos tenen fuites de vot -uns cap a MV i els altres cap a ERC i Comuns- la cosa pot anar més justa. El 21-D, els vots i percentatges van ser de 46.044 i 48.360 (sí, la CUP va treure més vots que el PP a Barcelona!) i de 5,04% i 5,29%. Ja no tan folgat.... A veure si se simplificarà la composició del Ple. Redcordo que, a les eleccions municipals de Tarragona, tres candidatures (IC, AV-MEC i ERC van treure, entre es tres, més del 10% dels vots, i zero regidors, i CiU, amb un 44%, majoria absoluta. A veure si al final, amb els mateixos vots que ara, els Comuns rasquen un parell de regidors més...

I la llei d’Hondt ajuda les llistes més votades, però això passa sobretot quan hi ha força diferència. Recordem, però, que la llista municipal més votada a Barcelona va treure el 25% dels vots. De fet, el regidor més car, en vots, va ser del PP, amb 20.292, i el més barat el d’ERC, amb 15.397, no els de les dues llistes més votades.

10. Els creixements mediàtics. MV té molta premsa, bona o dolenta (i ja hem vist que alguna de la dolenta, de fet, el beneficia). Tindrà, sembla, un important suport financer (suposo que la premsa de veritat burxarà per descobrir qui paga). Però això, que és molt, no és tot. Hem de recordar, fa moooolt de temps, una candidatura amb suport econòmic i amb personatges de notorietat... que no es va menjar un torrat? Partido reformista democrático, 1986. Però no cal anar tan lluny. Recordo que els anys 96 i 97 veia gent d’ERC terroritzada pel que passaria a les eleccions municipals de Barcelona: la Rahola! Molt coneguda! Quina por! (i això que no sortia a la tele ni el 2% del que surt ara, que només li falta sortir a la teletienda). I, a l’hora de la veritat, 6.671 vots, el 0,96%. Com el PACMA. Anem més a prop? Vinga. Un partit històric, amb gent molt ben situada, amb suport econòmic, i amb l’ajut de la Retaguardia, i un candidat molt conegut: UDC i Duran. A Barcelona, ciutat, 18.229 vots, un 2,22%. A Catalunya, 64.726, un 1,73%. El nom, les amistats ben situades, un cert suport mediàtic, són importants, és clar, però no ho són tot, i de vegades són molt poca cosa.

11. Que ningú interpreti que menystinc el forat que pugui fer -torno a dir, si finalment es presenta- MV (Dic això perquè patrimonialitzar tota la notorietat, i plegar abans de presentar-se adduint que no li han deixat fer el que volia, que el partidisme -de C,s, si convé- li ha tallat les ales, o qualsevol excusa d’aquestes, el deixa la mar de bé, i que un altre pagui els plats trencats). Però si finalment es presenta, és probable que tregui un bon resultat, que poden ser sis o set regidors. Però això no és res, per a MV, perquè, parafrasejant el Comte d’Urgell, o rei o res.

12. Em semblaria intel·ligent, doncs, no fer-li el joc, tractar-lo com un candidat més, centrar-se en la ciutat, i abaixar el voltatge nacional de l’elecció. Fins i tot tàcticament, perquè, si l’independentisme guanya – Maragall alcalde? Estaria bé...- ja serà a temps de patrimonialitzar-ho nacionalment, i si no -és a dir, si continua un govern ambigu com el d’ara- no ha d’assumir una derrota d’una batalla que no ha plantejat. Cada cop que es fan apel·lacions al desastre que seria que l’independentisme no guanyés Barcelona, s’està fent campanya a favor de MV, i ens fotem trets al peu. Perquè això ja es va dir l’any 2015, i mira com va anar.

I 13. Prediccions? A aquestes alçades, a saber. Però jo no li faré la campanya al MV, només faltaria.

l'11 de setembre a Tarragona

La commemoració de la Diada a Tarragona , la commemoració institucional, és d’un dinamisme, d’un nervi, d’una emoció, absolutament descriptibles. Un format d’acte idèntic des de fa almenys trenta anys, amb unes paraules de l’alcalde, ofrenes florals, i cant de la senyera i els segadors, i pilars, i fins l’any que ve. Si només fos això, no hi perdria ni un minut escrivint, però enguany -que l’acte ha estat exactament com sempre- sí em ve de gust anotar alguna cosa.

Sabut és, perquè no paren de donat la tabarra amb tot això, que el PP i Ciudadanos -tanto monta, monta tanto- i, de vegades, però no se sap mai, el PSC, es desmarquen de la Diada, amb l’acusació que es dirigeix només a la meitat de Catalunya, i que és un acte independentista, i tot això. Amb aquests antecedents, doncs, tenia curiositat per saber què farien a Tarragona, perquè resulta que, per una banda, el PP és partit de govern, amb un pacte amb el PSC, i si l’acte és institucional -i ho és- vol dir que també convoca el PP. I un acte tan descafeïnat com el que fa trenta anys que es fa a Tarragona no pot incomodar ningú que s'incomodi amb reivindicacions nacionals. 

Ho endevineu? No han aparegut, ni els uns ni els altres. Com que no els conec ben bé, i podria ser que alguna cara se m’hagués escapat, ho he consultat a gent més experta en el personal polític local, i m’ho han confirmat (però si vaig confós, no tindré cap problema en rectificar; la veritat per endavant).

Entenc que els incomodin els actes convocats per l’ANC i Òmnium Cultural -que poden convocar amb els lemes i intencions que els doni la gana, només faltaria- i fins i tot amb el discurs reivindicatiu del president de la Generalitat, però no és aquest el cas perquè, com he dit, l’acte a Tarragona té un to reivindicatiu sota mínims, i, a més, convoca l’Ajuntament, del qual formen part, i alguns fins i tot hi governen.

Això no només revela l’absoluta incoherència d’aquest posicionament. També, per part dels dos, però sobretot del PP, un inexistent capteniment institucional. Vaig aprendre, de dos personatges extraordinaris en valor cívic, Jordi Carbonell i Enric Lluch, uns exemples de comportament en aquest sentit. Jordi Carbonell, que en posar-se dret en una reunió, quan un progre (que ara deu ser «ciutadà del món») deia «jo pel Pujol no m’aixeco» va respondre «jo pel president de la Generalitat sí». Enric Lluch que, crític com era amb el govern de CiU, quan va ser cridat a la comissió Roca deia «si el govern del meu país em demana, hi seré».

L’Ajuntament de Tarragona és el meu Ajuntament, i l’alcalde, el meu alcalde, malgrat que no l’hagi votat mai. I he de dir que, enguany, el seu discurs ha estat molt correcte, gens sectari, i es veia molt treballat i mesurat, i això em fa pensar que deu haver canviat -no sé si només avui, espero que no- de redactor, que bona falta feia. Jo hagués fet, de ser alcalde -Déu me’n lliuri- un discurs més reivindicatiu, però entenc que Josep-Fèlix Ballesteros no l’hagi fet, i no li ho retrec. Perquè és l’alcalde legítimament elegit, i t’has d’aguantar si no és dels teus, no pensa exactament com tu, i no diu el que voldries que digués, que per això té la majoria. De la mateixa manera que, si ets tu qui la tens, la majoria, i governes, fas el teu discurs, i els altres s’han d’aguantar. Se’n diu democràcia.

Resumint: un acte institucional, en la línia del que ells mateixos, el duet fantàstic, diu que han de ser aquests actes, però tampoc no hi eren. I és que el que els molesta no és -que també- el to reivindicatiu. El que els molesta més és qualsevol indici de la consideració nacional catalana, es digui escola, mossos, tv3, Diada, o el que sigui.

Però el dia no s’acaba aquí. Després de l’acte institucional, hi ha hagut la ja tradicional ofrena al monument a Salvador Allende. Estic molt content que, a Tarragona, això sigui una tradició. Fins i tot per qüestions personals -vaig començar a interessar-me per això de la política, en sentit ampli, amb el cop d’estat xilè, i després va venir el 25 d’abril... i ja no he parat- Xile i Allende els tinc molt presents. I qui hi havia en aquest acte? Sorpresa! Dos regidors de Ciudadanos (o sigui, que sí que eren a Tarragona) que han assistit a un acte que segurament no deu convèncer tot Catalunya, un acte que, per cert, no tenia cap bandera espanyola (la xilena, la catalana i la tarragonina) i que també ha acabat amb himnes nacionals cantats. No sé si han cantat o no els Segadors, no m’hi he fixat, però sé que tots hem escoltat amb el respecte degut l’himne xilè. Per cert, obra d’un català, Ramon Carnicer Batlle, fill de Tàrrega, exiliat a Londres i perseguit per liberal. Quines coses. Les expressions de «nacionalisme» (paraula que no m’agrada gens, però ja ens entenem) xilenes són respectables; les catalanes, pel que es veu, no. Encara que siguin exactament les mateixes. El que s’ha d’aguantar....

Fontana, un mestre

Encara que m’hagi dedicat a una altra cosa, la meva primera intenció va ser la d’estudiar història. Hi ajudava el fet que a casa hi havia un ambient favorable: al meu pare li agradava, i no era infreqüent que fes referències històriques. Això també va fer que hi hagués llibres, a casa -mai ho agrairé prou- i una afició, compartida amb el meu germà gran (que sí que va estudiar història). També ajudava la immensa sort de tenir tres bons docents, al batxillerat: Carmen Gómez Cruz, que encara veig de vegades (vivim al mateix barri), el malaguanyat doctor Cortiella, un mestre de poble, en el millor sentit de la paraula, amb una immensa vocació pedagògica, i en Manuel (?) Riesco, un progre de manual -també era l’època, ai!- que va saber inocular-me el virus de la crítica. No és d’estranyar, doncs, que comencés la carrera de Geografia i història, per això darrer.

Però, caramboles de la vida, vaig començar a treballar al Servei d’urbanisme de la Generalitat, i el que vaig veure allí, i les males arts de l’Antoni Pujol i d’en Josep M. Milà -que encara continuen- em van captar pel costat fosc de la força. Aleshores vaig anar triant totes les assignatures de geografia humana i regional (ho sento pels físics: no ho aguanto) i vaig acabar fent un poti-poti històrico-geogràfic que m’ha portat on sóc ara.

Mantinc, però l’interès per la història (de fet, vaig publicar algun article, gràcies a la infinita generositat, paciència, i ensenyament d’en Salvador-Joan Rovira; en vaig parlar AQUÍ). Un interès que vaig pensar que podia alimentar igualment amb els llibres, malgrat que no tingués uns sòlids fonaments teòrics i metodològics per a la recerca històrica, però si suficients per a satisfer una immensa tafaneria.

Per això m’ha colpit la mort de Josep Fontana, mestre d’historiadors en tots els sentits de l’expressió. En qualsevol controvèrsia històrica, en dossiers periodístics, en assajos, quan veies la seva signatura al peu d’un article, d’un pròleg, quan en llegies unes declaracions, sabies que hi trobaries una seguretat, una solidesa, una garantia de solvència. Argumentació, dades, interpretació rigorosa, i una decidida voluntat d’història útil, de coneixement social per al progrés. Res de falses neutralitats o d’erudicions a la violeta. Parafrasejant el poeta, per a Fontana la història és una arma carregada de futur. sense pretendre una neutralitat tan impossible com estèril, perquè la sola tria de la matèria a estudiar, o del llenguatge amb què se'n parla ja és una opció militant, i també perquè no n'hi ha prou amb dir què va passar -que cal, és clar- sinó que ens interessa, sobretot, perquè va passar, i què va produir: entendre el passat per entendre el present, i entendre el present per a transformar-lo. I, en la transformació del present per a un altre futur, les neutralitats són un crim. Això s'aprèn, i be, de Fontana. 

Encara recordo la lluminosa lectura -ja fa molts anys- de «La quiebra de la monarquia absoluta», un llibre fonamental per entendre el XIX espanyol, i l’origen d’aquesta mena d’estat modern que en va sortir. Fontana era un savi, no només pel moltíssim que sabia, també perquè es feia entendre sense rebaixar nivell. De més cap aquí, la monumental «Por el bien del Imperio» o la col·lecció d’articles «La construcció de la identitat» o, amb un títol molt semblant, però un contingut molt diferent, «La formació d’una identitat» que ofereix una visió molt suggerent d’aquest tros de món que és Catalunya, molt lluny d’essencialismes i dels llocs comuns que ara li retreuen una trepa d’analfabets que no han passat del títol (i algun nacionalista català abrandat que tampoc no ha passat de la coberta, que consti).

És llastimós llegir ara segons quin comentari sobre Fontana, en mitjans com el País o d’altres de la caverna mediàtica, i com el manipulen en funció del més estricte present, també convenientment manipulat. De fet, no és nou. Fan el mateix amb Vicens Vives -descontextualitzat, fent el més descarat presentisme, com si una persona que fa gairebé seixanta anys que és morta pogués opinar sobre la Catalunya del segle XXI-.

Per sort, ens queden els molts llibres, articles, i entrevistes. Vicens Vives, Soldevila, Pierre Vilar, Termes i Fontana, quin repòquer d’asos (i hi podríem afegir més noms: Eva Serra, també traspassada fa poc, Borja de Riquer, feliçment en actiu, Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda, i tants d'altres; molts, deixebles de Fontana) per lluir, per llegir, per passar-ho bé, per aprendre, per descobrir, per trobar vies i camins nous per explorar. Quins mestres, doncs.

Unitat independentista: un retrocés?

Sobre la pretesa unitat independentista, s’han fet -i se’n faran- moltes consideracions. La majoria, amb criteris utilitaris per a rendibilitzar millor el vot, però també per criteris ideològics -o pretesament ideològics- i que tenen part de les arrels en la concepció de país.

El criteri de vot útil és un criteri que podríem dir benintencionat, però que topa amb els resultats. En efecte, les eleccions del 27-S i del 21-D, amb una candidatura parcialment unitària les primeres i amb vot separat les segones, ens dona moltes dades. Deixem de banda -que no és poc!- aquesta estranya concepció de la unitat independentista que admet deixar de banda un agent important com és la CUP. Això sol ja deixa coix l’argument. Però si anem als resultats, és clar que, per separat, ERC i l’espai abans conegut com a Convergència -amb el nom que sigui- obtenen millors resultats que no pas junts. Les xifres canten: a Tarragona ciutat, el 27-S, 20.304 vots, el 26.53%. El 21-D, 24.261 vots, el 33,17%. En percentatges sobre cens, el 22.52% i el 26.83%. I això es repeteix més o menys arreu. Fins i tot si fem l’exercici de projectar una hipotètica suma de vots del 21-D per aprofitar les restes amb l’aplicació de la llei d’Hondt, el resultat hagués estat exactament el mateix. La suma no suma, sinó que resta, perquè hi ha gent que se n’allunya pel perfil d’alguna de les parts.

El discurs de la unitat -parcial, ja ho hem vist- independentista (una unitat de sigles, electoral) traspua també una determinada concepció nacional única, permanent. Retorna -si és que mai havia marxat- la concepció romàntica de nació, amb algun retoc modern, i la concepció democràtica, social. El volkgeist i el plebiscit permanent de Renan, com si no haguéssim après gran cosa en cent anys de catalanisme polític. Potser caldrà -no, potser no, sempre cal- rellegir els clàssics: Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Andreu Nin....

Però hi ha també un efecte d’aquesta pretesa unitat electoral, i de la ideologia que la sustenta, que em sembla molt negatiu (els altres també, eh?). Un dels factors diferencials, d’allò que ens permet afirmar-nos com a nació, ha estat l’existència d’un sistema de partits diferenciat. Aquest sistema, fins a principis del segle XXI, es  caracteritzava per un partit dominant -que no exclusiu- en l’àmbit del catalanisme polític, i una sèrie de partits més homologables en un sistema normalitzat de partits: conservador, socialdemòcrata, post-comunista, ecologista, etc. Això era així perquè una bona part de l’electorat prioritzava la clau nacional per sobre de la ideològica en l’eix habitual dreta/esquerra, i això reforçava aquesta opció dominant -CiU- per sobre del que hagués estat el seu espai, i del que tenia quan les eleccions es feien més en clau no nacional (o menys nacional). Aquest reforç s’alimentava de la pròpia força política, a la qual els resultats permetien presentar-se com l’única capaç de defensar el país, i també s’ha reforçat per la inèpcia i l’interès -que de tot hi ha hagut- d’altres forces polítiques i mediàtiques, catalanes i espanyoles. L’ús, per exemple, de la denominació “minoria catalana” (encertada, perquè sempre van ser una minoria respecte la representació elegida a Catalunya).

Aquesta dualitat, però, s’ha anat trencant. L’emergència d’una opció política diferent -o, almenys, prou diferent- en l’eix dreta/esquerra, però també nacional (no nacionalista) com ERC va anar normalitzant el panorama polític, en la mesura que no calia sacrificar-se en l’eix social per votar en clau nacional. Això també passava en altres opcions, no tant clares des del punt de vista nacional, però tampoc adherides al cent per cent a la clau espanyola, com ara Iniciativa.

Les darrers eleccions del 21-D, però, han canviat radicalment l’escenari polític. L’emergència -i l’èxit, s’ha de dir- d’una opció com Ciudadanos fa que els papers s’hagin canviat. Han concentrat el vot fonamentalment antiindependentista, i la procedència dels vots fa avinent que han captat electorat d’extraccions socials i presumiblement ideològiques molt diverses. El vot nacional, doncs, ara és espanyol. I el vot català ha pogut triar opcions de l’espai més conservador -l’antic espai de CiU- més socialdemòcrates sui gèneris -ERC- i més d’extrema esquerra antisistema -la CUP-. L’opció tradicionalment conservadora i espanyolista -el PP- és residual, i queden dues opcions entre dues aigües. Els Comuns, que mitjançant contorsions retòriques van fent fugides cap endavant per no definir-se, i el PSC -qui l’ha vist i qui el veu!- que acaba fent el paper que feia l’ERC de principis dels vuitanta amb CiU: una mica menys espanyolista i una mica més a l’esquerra que Ciudadanos, com ERC era una mica més a l’esquerra i una mica més nacional que CiU, però sense deixar d’alimentar aquell espai polític.

Això suposa un canvi substancial en el panorama polític català: per primera vegada, l’electorat català pot votar amb molta més normalitat dreta/esquerra sense deixar de votar en clau nacional. I l’electorat espanyolista ha de triar. L’espanyolisme, doncs, se situa a la defensiva -i esdevé, doncs, el vot més nacionalista-. El sistema normal de  partits, a Catalunya, és català, i l’anòmal és l’espanyol.

Des d’aquest punt de vista, doncs, les crides a una pretesa unitat electoral independentista em semblen un error i, sobretot, un retrocés. En el procés de normalització nacional que suposa l’independentisme, tenir un sistema de partits homologable al nostre entorn europeu em sembla d’allò més saludable, i desmuntar-lo em sembla anar enrere. Per molt bones intencions, fins i tot pràctiques, que ja hem vist que no hi són.

I això no és incompatible amb aliances estratègiques. Però no confonguem -no confonguem més- els interessos de supervivència de determinats sectors polítics amb els interessos del país. I no caiguem en el joc infantil de dir que si no estàs amb mi estàs contra mi, o ets un traïdor,  o el que sigui. Aquest llenguatge és el que resta a tot arreu. Pretendre que si no se segueix una determinada línia d’una opció l’única alternativa és una rendició i seguir com sempre és, o tenir molt mala idea, o ser absolutament miop. I, en aquests moments, necessitem mirada llarga i bones idees. La resta, jocs florals.

JFB, l'últim mohicà?

Fa un dies l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, plegava per anar a fer d'ambaixador a Andorra. Uns sortida, si mes no, curiosa -i amb tots els respectes per Andorra- per algú que pretenia volar molt més alt, i que va aspirar a un protagonisme molt més enllà del propi de l'alcalde de Lleida. De fet, amb ell se'n va un dels darrers dinosaures municipals de Catalunya, si més no de de les grans ciutats.

Àngel Ros un dels darrers. Segons com, el darrer és... Josep-Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona. Si mirem el panorama municipal del 2007, a les grans ciutats, el canvi ha estat espectacular. Allí on hi havia Jordi Hereu (Barcelona) Celestino Corbacho (l'Hospitalet de Llobregat) Pere Navarro (Terrassa) Manuel Bustos (Sabadell) Anna Pagans (Girona) Àngel Ros (Lleida) Lluís Miquel Pérez (Reus) Joan Antoni Baron (Mataró) i Maite Arqué (Badalona) només queda.... Josep-Fèlix Ballesteros. A més, la majoria de ciutats ha canviat de color polític -algunes dos cops- i algunes -Terrassa i Mataró – s'aguanten pels pèls.

Si cregués en l'existència de cicles i de tradicions, ara mateix no sabria què pensar. Perquè la veritat, a Tarragona sovint hem anat amb el peu canviat. Quan les grans ciutats eren un feu socialista -fins i tot la molt convergent Girona- aquí regnava Joan-Miquel Nadal pactant a dreta i esquerra (però més a dreta). I quan van començar a recular i a perdre pistonada, aquí s'entronitzava el socialisme, o almenys aquesta mena de socialisme que ha acabat pactant també a dreta (tot i que va començar fent-ho a esquerra).

Són temps difícils per als pronòstics en política. Temps volàtils, fràgils i canviants. L'escenari d'avui pot ser obsolet la setmana vinent. Preveure ara què passarà el maig de l'any que ve seria una temeritat. Només sabem del cert que els dinosaures es van extingir tots, i van ser substituïts per unes altres espècies més adaptades al medi. 

La disposició addicional tercera dels estatuts, com el gat d'Schrödinger

Fa un parell de dies, es van trobar el president del govern espanyol i la presidenta de la Junta d’Andalusia. Pel que van recollir els mitjans de comunicació -si més no els que he vist- la presidenta estava molt satisfeta perquè, entre d'altres coses,  s’hi va refermar el compromís del govern espanyol amb les inversions previstes a la disposició addicional tercera de l’estatut d’autonomia d’Andalusia. 

Una disposició que diu:

“Disposición adicional tercera. Inversiones en Andalucía.

1. El gasto de inversión del Estado con destino a Andalucía deberá garantizar de forma efectiva el equilibrio territorial, en los términos del artículo 138.1 y 2 de la Constitución.

2. La inversión destinada a Andalucía será equivalente al peso de la población andaluza sobre el conjunto del Estado para un período de siete años.

3. Con esta finalidad se constituirá una Comisión integrada por la Administración estatal y autonómica.”

Us sona? Potser us recorda la disposició addicional tercera de l’estatut d’autonomia de Catalunya, que diu:

“DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l'alliberament de peatges o la construcció d'autovies alternatives.

A aquest fi, s'ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.”

S’assemblen força, oi? Doncs hi ha una diferència important. La disposició d’Andalusia, té força de llei, i la catalana no. Recordem que l’estatut català va ser recorregut al tribunal constitucional i, en aquest aspecte, sentenciat en el sentit que això no vinculava per res a l’Estat, que és sobirà per a decidir el que vulgui. En canvi, l’estatut andalús no va ser recorregut i, per tant, aquesta disposició no ha estat formalment anul·lada ni interpretada. 

Això és així de tal manera que el qui va ser conseller d’economia i coneixement de la Junta d’Andalusia va publicar un article, el maig de 2017, denunciant l’incompliment de la disposició addicional tercera i reclamant els endarreriments (el podeu veure AQUÍ).

El compromís del president del govern espanyol, doncs -i per això la presidenta andalusa estava molt satisfeta- és que compliran amb el que diu la disposició.

Ep! I la catalana? Ah, se siente… El tribunal constitucional va dir que no, que no hi ha cap obligació. I ja se sap que el govern espanyol compleix escrupolosament la llei, i si la llei -els estatuts d’autonomia són llei- diu que hem de pagar això a la Junta, a complir toquen. Però el tribunal ens va dir que la llei catalana –l’estatut- no calia que el complíssim.

Resum: el mateix article pot ser constitucional o no, segons en quin estatut estigui, com el gat d’Schrödinger, que pot estar viu o no.

Després ens parlen de no sé què d’igualtat, i que no volen que hi hagi privilegis. A cagar a la via, home. 

Més notes (també provisionals, però no tant) sobre el jocs

Acabats els Jocs, arriba l’hora dels balanços. Després d’unes notes a partir de la inauguració, toca una altra tongada que també ha de ser, forçosament, provisional, perquè hi ha dades –tancaments econòmics, per exemple- que trigaran; cal fer la liquidació del Comitè organitzador, i moltes coses que demanen mesos de feina. Paciència, doncs.

Però sí que podem anar més enllà de les primeres impressions, i crec que convé fer-ho, ni que sigui per a filar una mica més prim. Tinc la impressió que s’ha imposat un dibuix de traç gruixut, de blanc o negre, de bons i dolents, que no és cert, ni just, ni oportú.

D’entrada ja vull dir que, en el tremendisme –tot va ser un desastre- no m’hi trobaran. I en el triomfalisme –els millors Jocs del món i part de l’estranger- tampoc. Sempre he procurat fugir d’això, que no vol dir caure en una equidistància exquisida, per sobre del bé i del mal. Deu ser cosa de l’edat.

Els Jocs són, han estat, moltes coses. Des d’una competició estrictament  esportiva a una operació de marca de ciutat, amb moltes interpretacions –sobretot d’això darrer- que van des de buscar una bona dosi d’autoestima a operacions d’imatge i d’intencionalitat política. I cadascun d’aquests registres ha de ser avaluat autònomament, i tenint en compte expectatives –per al mateix fet poden ser molt diverses- i valoracions. No és senzill.

Crec que, esportivament, els Jocs han estat el que havien de ser. Ningú anava enganyat  i tothom sabia que no hi hauria rècords del món. I, al capdavall, per a l’estricta pràctica esportiva, només calia l’equipament i instal·lacions reglamentaris, esportistes, i àrbitres. Per no caler, ni públic no cal.

En aquest sentit, doncs, i a banda d’algun incident menor, tinc la sensació que s’ha complert. Si posem en relació el nombre i categoria d’incidents amb la quantitat d’actes esportius i les moltes decisions que comporta cada acte, crec que aquesta part dels Jocs ha funcionat satisfactòriament. Per cada medalla sense el qui l'havia de donar, n'hi ha hagut dotzenes lliurades correctament; per cada medalla sense himne, n'hi hagut moltíssimes més -vull creure que totes- amb el seu himne, i així podríem continuar. No magnifiquem les errades.

Els Jocs com a espectacle. Això és una altra història. Segurament amb més gent de la que ha semblat, i amb molta menys de la volguda i esperada. Però, com en tantes ocasions, la primera impressió és la que compta, i les grades buides de la inauguració pesaven com una llosa (i la competència del mundial de futbol, i l’escàs atractiu d’algunes disciplines, també, no ens enganyem).

Els Jocs com a empenta. Allò que es diu el llegat. Un llegat ambivalent. Per una banda, és indubtable que hi ha uns equipaments esportius que abans no hi eren (per cert, amb un esforç econòmic notable per part de la Generalitat, i un mirar cap a l’altra banda i arrossegar els peus per part de l’Estat; que ho tinguin en compte els anti barcelonins/Generalitat/catalans que abunden en determinats partits i mitjans de comunicació). Una altra cosa serà l’ús que tindran, en un futur, i la manera de gestionar-los. Aquí es va començar amb molt mal peu, amb la història –mai no explicada, sr. Alcalde- de Santa Gadea, que amb el nom ja paga (i devia ser tot el que pagava!) i ara és una incògnita. Ja veurem. Sobre això, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ. 

Però també empenta per a fer ciutat, i també amb un resultat agredolç. És cert que s’ha adecentat una part de la ciutat que ho necessita. L’Anella olímpica queda –esperem que es conservi- i tot això que tenim. Però també és cert que ha faltat un “fer ciutat” més enllà dels equipaments esportius, d’aprofitar la necessitat d’allotjament per a impulsar un d’aquelles operacions urbanes, sempre latents, que permeten obtenir un tros més de ciutat, endreçat i renovat, i habitatge protegits. Hi havia opcions, hi havia la possibilitat, i hi havia l’oportunitat, fins i tot –o gràcies a- la crisi, que permetia collar la part privada. Ha mancat la valentia, arriscar-se.

Els Jocs com a prova d’estrès. És a dir, els Jocs com a oportunitat per a un esforç extraordinari de la ciutat, per a tensionar la ciutat –que és molt més que l’Ajuntament- i fer-la sortir de la zona de confort de fer el que s’ha fet sempre i prou. Posar-se un repte important i esforçar-se per a complir. Aquí seria menys optimista. Malgrat l’any de propina, un té la sensació que massa coses han acabat sortint bé per sort, perquè hi ha gent que se n’ocupa –però més personalment que formant part d’un pla- i per inèrcia; que unes quantes coses han estat excessivament conformistes –el “así ya vale” que deia Paco Ordóñez- i que hauríem hagut de tenir més ambició i una preparació i planificació més rigorosa. Si volíem demostrar que estàvem a l’alçada de reptes importants, no tinc clar que ens n’haguem sortit del tot. Diguem, per a ser generosos, que no hem suspès, però que hem tret un aprovat justet.

Els Jocs com a autoestima de la ciutat. Em temo que és un apartat fluix, i en part injustament, perquè tapa el fet positiu que hi ha hagut uns quants milers de voluntaris –que diu molt a favor, i que potser és el millor de tot plegat- però no s’ha aconseguit la vibració, l’entusiasme col·lectiu, que es buscava, potser una mica ingènuament amb emulació de Barcelona 92. I crec que aquest és un dels punts més febles dels Jocs, la desconnexió amb bona part de la ciutat. Després hi tornarem.

Els Jocs com a promoció de Tarragona. Promoció, sens dubte que n’hi ha hagut. Mai no s’havia parlat tant de Tarragona com aquests dies, però no sé si ha estat la millor promoció, perquè massa sovint el nom de Tarragona s’ha associat a errades, a imatges negatives, a coses que no funcionen o a espectacles fallits. No s’hi val a dir que tot és mentida i a caure en un victimisme i que ens tenen mania, perquè és cert que hi hagut coses que no han funcionat, i que la targeta de presentació –la inauguració- va ser fluixeta tirant a desastre, i va deixar una llosa molt difícil de superar.

Ara bé, moltes d’aquestes valoracions han de tenir en compte les expectatives. Els qui no hem estat mai gaire entusiastes dels jocs –i no me n’he amagat mai- podríem anar ben tranquils: no n’esperàvem gran cosa, i no creiem que hagin estat gran cosa. Però això és una conclusió personal, i hauríem d’anar una mica més enllà.

Per què podem dir –bé, jo ho penso així- que els Jocs han estat una operació globalment fallida, malgrat elements positius?. D’entrada, per aquella desconnexió amb el gruix de la ciutat que he citat. Ha estat massa evident la intenció de l’equip de govern de repetir –a una altra escala, és clar- l’operació Barcelona 92-Maragall. I no. Ni els Jocs eren el mateix, ni la ciutat és el mateix, ni Ballesteros és Maragall. Ho vaig escriure l’octubre de 2016 (ho podeu veure AQUÍ) i no hi he d’afegir massa coses més.

Aquesta intenció massa evident va propiciar una manera de fer opaca, desconfiada, arrogant, que menyspreava tota crítica –i n’hi ha hagut, unes més raonables que altres- i va acabar excloent bona part de la ciutat. No només això, va generar anticossos, va donar motius a qui ja d’entrada volia fer oposició –als Jocs, al Govern, a tot- i va polaritzar les posicions. Això es va fer molt evident a la cerimònia d’inauguració: el buit deixat per una part de la ciutat va ser ocupat –o convidat, potser- per una part bel·ligerant contra l’altra. La por a la presència –o directament la voluntat d’absència- de sectors de la ciutat a priori més proclius a xiular una altra de les autoritats (sectors que, d’altra banda, no crec que tinguessin massa ganes d’anar-hi) va excitar –o van ser animats?- els sectors més bel·ligerants des del punt de vista espanyol. Per no voler polititzar els Jocs, déu-n’hi-dó de la matusseria.

El resum dels Jocs, de l’operació Jocs, podria ser el de les oportunitats perdudes. L’oportunitat d’un punt d’inflexió en la manera de fer les coses, que bona falta ens fa, a Tarragona. L’oportunitat de donar-se a conèixer una mica més –tampoc no ho sobrevalorem- amb una imatge positiva, moderna, engrescadora. L’oportunitat de fer ciutat, aprofitada només a mitges. El temps ens dirà si una altra operació Jocs, la de treure un rèdit polític i personal, haurà funcionat. Molt em penso que no, perquè hauria necessitat que les altres oportunitats haguessin funcionat millor, i, sobretot, que la connexió amb la ciutat hagués estat molt més gran. I, tot i així, que hagués funcionat com a rèdit polític personal tampoc no seria una bona notícia per a Tarragona. Com no ho serà caure en una mena de victimisme provincià davant de les també evident exageracions de determinada premsa que ho ha tingut molt –massa- fàcil.

Post festum, paestum deien els romans. Tarragona, ciutat romana, acaba de passar un festum relatiu. A veure com passem el paestum.  

(a la imatge, el Tarracus. I un reconeixement als pobres que es van enfundar aquell vestit i van animar les competicions, que això sí que va ser sacrificat)