Sobre la superilla de Consell de Cent

 

Portem uns quants dies menjant superilles de Barcelona per tot arreu. Els diaris, els telenotícies, els digitals... tot n’és ple, de manera que, per no ser menys, aquest blog d’estar per casa també. Diverses coses:

1. Les superilles són un tema local. D’una localitat important, és clar, però un tema local. Que se li doni aquesta dimensió -jo crec que exagerada- alimenta alguns discursos antibarcelonins (en el fons anticatalans i reaccionaris) que  no fan cap bé. Arreu del país hi ha operacions urbanes o de reordenació de la mobilitat també interessants que no han merescut mai la mateixa atenció (o ni atenció, directament).

2. Com tantes coses, tot el procés de les superilles s’ha polaritzat i se n’ha fet una guerra de bons i dolents (intercanviables, és clar). Si creus que la sentència i tombar la superilla de Consell de Cent està bé, per uns ets un còmplice dels lobbys que volen convertir Barcelona en un pac temàtic turístic i expulsar la població. Si creus que el que està bé són les superilles, ets còmplice d’una imposició autoritària de la Colau, pijoprogre, i que asfixia el teixit econòmic i la vida normal de la població. Quin embolic. I tot plegat immers en una campanya anti Colau per part de determinats sectors (que també crec que era celebrada per la mateixa Colau: cada cop que el Sanchez Llibre o la Vanguardia feien una diatriba contra l’alcaldessa, li feien mitja campanya).

3. Sobre les superilles, ja vaig dir què en pensava fa un temps (AQUÍ). Ara matisaria algunes coses, perquè n’he sabut més, sobre el tema, i no ho canvio per honestedat (un ha d’assumir el que diu) però, bàsicament, penso el mateix. I, en tot cas, estic segur que el procés de decisió, formulació i implantació de les superilles és millorable -com tot-; i em rebenta, des d’un punt de vista estètic, aquest discurs grandiloqüent i arrogant de determinada pijoesquerra, fins i tot quan té raó en allò que proposa.

4. La sentència (a banda de temes sobre manca d’informes, en què no entro -tot i que ja es veurà què penso d’aquesta manera de decidir-) es basa fonamentalment en el fet que la modificació de les condicions d’ús del carrer Consell de Cent imposava la modificació del Pla general metropolità, un tràmit bastant farragós.

5. La necessitat de modificació es desprèn perquè, tal com afirmen els promotors del recurs, s’ha modificat l’ús del carrer per la via de fet, i passa de viari a espai lliure. També hi ha -i això és tota una altra cosa- el canvi de classificació dels diferents tipus de via que fa el PGM.

6. El canvi d’ús, de viari a lliure, demanaria una modificació del PGM si es tractés de canvi de sistema, però de cap manera la demana si es fa un reordenació del sistema viari. En aquest sentit, cal tenir present que ús viari  no equival a “per on passen els cotxes”, i que tan viari és la voravia com la calçada. A Catalunya s’han fet dotzenes de reordenacions viàries per augmentar l’espai destinat a vianants -això que els recurrents diuen “espai lliure”- i disminuint (de vegades eliminant) la circulació rodada, sense que mai hagi calgut la modificació del planejament general. El  mateix passa amb l’increment d’espai verd -no en el sentit de la qualificació del sòl, sinó de la realitat- en què l’augment de l’arbrat o de l’enjardinament no ha suposat mai la modificació del planejament general.  

7. Ara bé, el PGM fa una classificació de la xarxa viària, i d’acord amb les definicions de cada tipus de xarxa, és defensable la necessitat de modificació del PGM.

D’entrada he de dir que aquesta classificació em sembla confusa, en la mesura que utilitza definicions pròpies de la normativa de carreteres i de la classificació de la xarxa viària general (és a dir, la no urbana; les autopistes, carreteres, autovies, etc).

8. La sentència reconeix que el carrer Consell de Cent és xarxa viària local, d’acord amb l’article 197 de la Normativa del PGM (per cert, el 197.2, que estructura la xarxa -el 197.1 la defineix- oblida la xarxa viària local). Hi ha cinc tipus de vies:

a) Autopistes urbanes

b) Distribuïdors bàsics

c) Artèries urbanes

d) Vies cíviques

e) Vies de la xarxa local

i això es classifica en:

- Xarxa viària bàsica primària (les a i b)

- Xarxa viària bàsica secundària (la c)

- Xarxa viària bàsica cívica (la d)

I la e), no apareix enlloc.

L’argumentació de la sentència és que, amb les obres de la superilla, no es pot complir la funció de la xarxa local, que és, segons l’article 196.3 “donar accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”.

9. Tinc els meus dubtes que això no sigui possible amb la nova ordenació. És, certament, menys fàcil que amb l’ordenació anterior, però no em sembla aquesta una determinació urbanística. És a dir, que, en tot cas, caldria que l’ordenació del trànsit -no la qualificació urbanística- s’adeqüés a aquesta funcionalitat. Però això ens porta a diferents criteris sobre el trànsit que, insisteixo, no són urbanístics ni han de trobar acollida al planejament general. I, encara més, qui és que ha de tenir “accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”? Només els vehicles? Recordo que xarxa viària ho és tant per als vehicles com per a les persones.

La sentència diu que, amb les obres, el carrer Consell de Cent passa, de fet, a ser via cívica, i que això és modificació encoberta del planejament. Vol dir això que, quan s’enjardina una part important d’una voravia -que és, la voravia, sistema viari- passa a ser de fet un espai lliure, i que cal modificar el planejament general? Si és això, preparem-nos per una allau de modificacions de planejament, o per una paràlisi en la intervenció sobre la ciutat.

10. Ara bé, més enllà del cas concret -però a partir del cas concret- això em porta a una altra reflexió. Aquests dubtes són possibles per allò que diu literalment (i allò que se n’interpreta, sobretot) el PGM. Fa molt de temps que sostinc que, al planejament general, li estem fent dir coses que no li pertoquen, i després passen coses com aquestes.

Què ha de dir el planejament general, segons la llei d’Urbanisme?. Doncs això que diu l’article 57.2:

“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.

c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:

1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.

2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.

d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”

Crec que si els plans diguessin tot el que han de dir, però només el que han de dir, ens estalviaríem problemes (i temps de formulació i tramitació, que també estaria bé). Com més li demanem al planejament general, més complicat serà desenvolupar-ho, completar-ho, matisar-ho o modificar-ho. I, al contrari, més fàcil serà que els tribunals tombin coses basant-se en qüestions més formals que materials (recordo el cas del POUM de Tarragona, anul·lat per la manca d’un informe que ni el TSJC sabia a qui s’havia de demanar, i que feia referència a un aspecte molt localitzat del POUM). És com quan es fan lleis molt detallades, amb coses que podrien anar perfectament per via reglamentària, però que, quan cal retocar, s’ha de modificar la llei.

11. Una altra part del problema ve de l’antiguitat del PGM, redactat en paral·lel a la reforma de la llei del Sòl que es va fer al 1974 (i ves a saber qui va influir en qui) i que va suposar, per bé, un canvi fonamental en la manera d’entendre l’urbanisme. Però han passat gairebé cinquanta anys i, tot i que defenso els aspectes bàsics del PGM, és evident que no tot ha envellit igual de bé (per cert: el futur PDU de l’àrea metropolitana no substituirà el PGM, a veure si ens queda clar, això!). Però el cert és que continuem carregant el planejament general amb determinacions que no necessàriament hi haurien de ser, i ens compliquem l’existència (com hem pogut veure ara).

 

Alguna conclusió? Pessimista quan les coses entren als tribunals, que habitualment -no sempre- em semblen més inclinats a trobar defectes de formes i a fer interpretacions restrictives i literals de les normes (això seria motiu d’un altre debat entre tradicions jurídiques continentals o anglosaxones). Continuo creient que la sentència s’equivoca en el fons, i que la intervenció al sistema viari -fins i tot amb la profunditat amb què s’ha fet- no requereix modificació del PGM. És la meva opinió.

 

(imatge extreta de www.ara.cat, que espero que no s'enfadin amb mi, que en sóc subscriptor)

In memoriam, Carme Junyent

Ens ha deixat, masssa d'hora,  Carme Junyent, docent de la UB, filòloga catalana, i activista per la llengua. Ens ha deixat una dona sàvia, i això es feia evident cada cop que l’entrevistaven o que publicava un article o un assaig, o que intervenia en actes acadèmics o divulgatius. I és que -ep, la meva opinió!- es coneix una persona sàvia perquè, quan parla, diu coses -hi ha molta gent que confon els termes- i, sobretot, perquè quan parla, se l’entén, i això distingeix les persones sàvies de veritat dels xerraires.

De les moltes aportacions de Carme Junyent en el debat, estudi i defensa del català -que trist que sempre l’haguem de defensar!- em quedo amb dues coses.

Per una banda, fer-nos evident el multilingüisme de Catalunya, i no em refereixo només a les tres llengües oficials. Acostumats all discurs del “bilingüismo bien entendido” de l’Espanya oficial, amb graus diferents de commiseració, Carme Junyent ens va fer evident que no és cert això de “a Catalunya es parlem dues llengües” sinó que se’n parlen dotzenes, amb més -àrab? amazigh? romanès?- o menys parlants. Una oportunitat -també una necessitat- per a situar el català al centre del taulell, com a llengua comuna, no en contra ni enlloc de, sinó com a llengua compartida.

La segona -i segurament més polèmica- la lluita contra la duplicació permanent masculí/femení, per molts motius: per incongruència gramatical, per impossibilitat material -fer-ho concordar tot és impossible o faria il·legibles els textos- i per la raó, per a mi evident, que si bé és cert que una societat patriarcal ha generat una llengua patriarcal, el que cal canviar és la societat, i la llengua -més lentament, segur- també acabarà canviant, però que certes expressions acaben essent ridícules. I això no vol dir no fer res, de cap manera, però vol dir no sacrificar la comprensió del que es diu a un pretès igualitarisme més aparent que efectiu.

També li hem d’agrair la valentia -això de la duplicació del llenguatge és anar contra corrent- i la disponibilitat a sortir a la palestra per opinar, per mullar-se, sense cap por ni complex. Ens calen -al català, i a tantes coses- persones així.

Que la terra li sigui lleu.

(foto extreta de la wiquipèdia) 

Et recordo, Víctor

No recordo quan i com va ser que vaig conèixer l’obra de Víctor Jara i qui era. Devia ser l’any 75 -potser finals del 74- però, en tot cas, sé que formava part de la meva banda sonora vital el curs 75-76, el primer que vaig passar a la Universitat Laboral. Una cinta de casset, que a saber on deu ser ara, va sonar molts cops en aquella aula atrotinada, i uns quants bramàvem amb entusiasme el Desalambrar o el Puerto Montt, dels quals encara ara recordo trossos.

Segurament el devia conèixer a partir del cop d’estat de l’11 de setembre, però no immediatament; ni l’estat de la premsa d’aleshores, ni el meu interès personal -una mica més de dotze anys, només- anaven per aquí. Però sí soc conscient, tot i que per reflexió personal posterior, que entre el cop d’estat xilè i el cop d’estat portuguès del 25 d’abril -aquest, ai! tan diferent- vaig començar a adonar-me de les coses que passaven al món, o més exactament d’algunes coses en concret; un interès que no ha parat mai.

Ara, cinquanta anys després, els responsables -alguns dels responsables- de la mort de Víctor Jara han estat condemnats per la justícia xilena. Més enllà de l’enveja que em suposa una certa justícia, sobretot per comparació amb la que no hem tingut aquí, no és menys cert allò que la justícia amb retard no és justícia, per bé que, en aquest cas, encara ens pugui reconfortar una mica.

La millor justícia, però, allò que en diríem una mena de justícia poètica, és que tot aquest temps, i el que seguirà, aquesta trepa d’assassins continuaran essent no-res i en canvi restarà en peus aquesta bellíssima cançó que és Te recuerdo Amanda, que poso AQUÍ  en l’esplèndida versió de Raimon.

Xile al cor. Gràcies, Víctor.

Notes després de les eleccions generals

 

El resultat de les eleccions espanyoles del 23-J sembla escrit per un guionista inexpert. De fet, de veure’l en una pel·lícula d’intriga política, costaria de creure. Hi hauria moltes coses a comentar, com ara la davallada de l’independentisme –de tot, no només d’ERC- amb múltiples causes i expressions.

Però el més apassionant, ara, és la recerca d’aquests 176 vots per assegurar una majoria d’investidura i estalviar-se la repetició –que ja seria la tercera!- de les eleccions. La veritat és que, per salut mental, estaria bé estalviar-se-la, però tinguem molt clar que no trigarem massa a votar, fins i tot si s’arriba a aquests 176. I és que una cosa és una majoria d’investidura –que s’acaba al mateix moment de l’elecció a la presidència del govern- i una altra és la majoria de govern. Recordem que, al 2016, hi va haver una solidíssima majoria d’investidura, PP+PSOE (menys el PSC, en un dels insòlits –per no dir únic- actes de sobirania en més de quaranta anys d’existència nominal) però no majoria de govern, i es va anar fent la viu-viu –és a dir, no legislant ni pràcticament governant- fins a la moció de censura del 2018.

Crec, doncs, que aviat tornarem a votar, però no perquè JxC s’abstingui o voti en contra i bloquegi un possible govern. Malgrat l’erràtica i fantasiosa política que proclamen (però que no sempre és la que fan) els considero prou lúcids per adonar-se que qui aparegui –ho sigui o no- responsable d’una repetició electoral, i, per tant, d’una segona oportunitat per al tàndem PP-VOX, on tanto monta monta tanto, seria penalitzat electoralment. JxC ha salvat els mobles, i de fet, amb 1.500 vots menys a Girona i Tarragona, s’hagués quedat amb només 5 diputats (és com a les municipals; la victòria pels punts de Trias a Barcelona va dissimular uns resultats mediocres). No crec que s’hi arrisquin.

A partir d’aquí, la discussió està –o això sembla- a canvi de què. Em sembla, però, que hi ha alguna consideració prèvia a fer, molt important. JxC, sembla, s’asseurà a negociar amb el PSOE possibles contrapartides a un vot favorable al govern. Contrapartides que, ho saben bé, no poden ser ara i aquí un referèndum d’autodeterminació o algun altre màxim. Què més voldria el PSOE que dir que prefereix anar a unes altres eleccions abans de cedir a això! Immediatament recupera una dotzena d’escons a Espanya –allà on n’ha  perduts 6, només compensats pels 7 guanyats a Catalunya- i tornem a començar.

Ara bé, això –negociar contrapartides, a canvi d’un cert suport al govern espanyol- és exactament el que ha anat fent ERC durant quatre anys... amb la furiosa oposició de JxC, que insistia en el bloqueig i en el no surrender, i en les jugades mestres. És cert que el resultat d’aquest suport és mediocre, però podríem fer l’exercici d’imaginació de com podria haver estat d’haver anat en bloc, i no de criminalitzar contínuament una de les parts, que ja la debilitava abans de negociar res.

(per lectures d’aquest estiu, això em recorda com De Gaulle va fer la vida impossible a la Quarta República francesa, sobretot pel tema Algerià... per fer després el que no deixava fer!)

I és que aquesta manera de fer de JxC ja la coneixem. Recordeu la reforma de l’Estatut, els anys 2004-2006. Van ser sempre exigents, i apujant el llistó, i acusant ERC de venuts, traïdors, i tot això... i en una tarda a la Moncloa s’ho van petar tot. Els interessa més aparèixer com els amos de la situació, els decisoris, que no pas el què. I si en aquest ser els amos desqualifiquen un possible competidor per la banda nacional, millor, que s’ha de demostrar qui mana i que el país és seu, què caram!.

Per això tinc poca fe en aquest procés d’ara. Crec que el PSOE jugarà a provocar la competició entre ERC i JxC, per mirar de rebaixar preu, i deixar que aquests es barallin per veure qui és el qui es penja la medalla, i que la proposta verbal d’ERC de pactar-ho amb JxC quedarà en no-res, per l’essència de JxC (recordeu la faula de l’escorpí). Què n’obtindrem? Confio molt poc en aquest trilero permanent de Pedro Sanchez, i sóc pessimista respecte al que pot donar de sí una legislatura que crec que serà curta. I, si m’equivoco, millor.

(Hi ha moltes més coses a dir, però per avui ja està bé, que estic de vacances!).

In memoriam: Teresa Milà

 

He trigat uns dies, perquè m’ha costat molt de pair -mentida: no ho he paït- i de trobar les paraules. Divendres 21 de juliol, a primera hora del mati, un missatge al telèfon em feia saber que Teresa Milà, la Tere, ens havia deixat. Una nova que no per esperada -per temuda, més aviat- no deixava de colpir fins al fons.

Se’m fa difícil parlar-ne en passat; ha format part de la meva vida, de vegades més, de vegades menys, durant molts anys. No puc datar-ne la coneixença, però sí recordo molt bé que fa més de trenta-cinc anys, quan es van posar en marxa els consells comarcals, i ella va ser la primera gerent del Tarragonès, ja ens coneixíem, que és tan com dir que ja érem amics i còmplices.

La coneixença va venir de Josep M. Milà, i això no és un fet casual. En Dani Milà -el seu fillol- va remarcar l’esperit familiar de la Tere, i jo, per experiència pròpia, puc donar fe d’aquest esperit que, més que familiar, és de clan, o de tribu. En molt poc temps vaig conèixer la fraternitat Milà -que vol dir alguna cosa mes que els cinc germans i germanes; també vol dir una intensa relació- i una corrua de parelles i descendències. Potser és pel contrast amb una família poc expansiva, però m’hi vaig trobar acollit amb una naturalitat i una generositat que mai no agrairé prou. Amb la Tere, aquesta confiança va arribar al fet que, l’any 90, quan em van fer una proposta que em podia canviar la vida -i de fet, me la canviar; ja en parlaré a les memòries- abans de respondre ho vaig voler consultar a tres persones el criteri de les quals em semblava important, i ella en va ser una (que, per cert, em va dir que ho acceptés; quan li vaig objectar que això em crearia enemics em va respondre que, a la meva edat -a prop dels trenta- si no tenia enemics és que no havia triomfat. Després li vaig dir que jo no volia triomfar tant... i ens fèiem un tip de riure).

I això és el que més recordo, quan ens trobàvem -sovint al voltant d’una taula i un bon vi; això també ho teníem- ens fèiem uns immensos farts de riure. La Tere reia tota ella, amb la boca, amb els ulls -aquella mirada directa, penetrant però no feridora- amb les mans, amb tot el cos. L’he vista, en un d’aquests dinars, recargolar-se de riure. Ens en fotíem de tot i de tothom, amb un sentit de l’humor potser incorrecte en públic. De fet, la Montse Boronat m’ho va confirmar: “la Tere em deia que us ho passàveu molt bé, que rèieu  molt, plegats”. I tant.

Però també fèiem coses serioses. Hi vaig tenir contactes també professionals, sobretot a l’Ajuntament de Tarragona, i puc donar fe d’un capteniment escrupolosíssim de servei públic, d’allò que a la Gran Bretanya en diuen civil servant, que sempre sona millor que funcionari. Una actitud de rigor i, sobretot, de trobar solucions més que no pas de detectar problemes i espolsar-se'ls, que és, això darrer, molt més usual. Vaig aprendre molt, d’urbanisme, de gestió de béns públics, i de maneres de fer.

La darrera conversa, fa pocs mesos, va tenir un to especial. Ens havíem trobat uns dies abans -per riure molt- i li havia fet saber una putada personal/professional que m’havien fet. Va trucar, tres o quatre dies després, per saber com estava, perquè, em va dir, “quan fan mal a algú que aprecio, em sap molt de greu i se’m posa molt malament, i estic preocupada per tu”.

Gràcies, Tere. Estic -estava- bé. Això et vaig dir. Jo també t’estimava molt -aquestes coses que pensem però, ves si en som de rucs, no ens acabem de dir mai- i et trobaré molt a faltar.

Que la terra et sigui lleu.

(com tants cops, no tinc fotos amb la gent que m’estimo. Hi poso aquesta, i jo ja m’entenc)

Orgullós del Cavall Fort!

 

He estat lector del Cavall Fort durant molts anys. De fet, la revista va començar a sortir l’any que jo vaig néixer, i sempre la vaig veure a casa. D’entrada, suposo que només me’n mirava els sants i més endavant ja em divertia amb en Jan i Trencapins, o amb l’Avi Quim. Després, amb la Patrulla dels Castors, o amb el magnífic Gil Pupil·la, i sempre amb els formidables Jep i Fidel. I amb la lletra, a més dels dibuixos, vaig descobrir els contes de Maria Novell, que anava explicant història de Catalunya, o els articles de divulgació científica –sobretot espacial- de Sebastià Estradé. Cavall Fort ens oferia tot això, i a la vegada ens donava una lliçó de civilitat. De fet, era com un Patufet, en la mesura que llegíem en català amb naturalitat, i que educava en una certa manera de veure i entendre el món, això sí, sense la carrincloneria de sagristia del Patufet. Si li hagués de posar un però –un de petit- seria que, quan jo el llegia (posem els anys seixanta i setanta) la presència femenina hi era baixíssima o anecdòtica, llevat –que jo recordi ara- de la història de la Marta i la cosina MIquela, adaptació –que boníssimes les adaptacions d’Albert Jané!- d’un còmic italià, amb dues noies valentes, gamberres, independents i esborrajades, una de les quals –la cosina- mallorquina, i això ens permetia eixamplar els accents de la llengua.

Després.. et vas fent gran, i la revista passa a unes altres generacions. Pel que sé, continua amb la mateixa empenta i amb la mateixa voluntat de divertir i de complir el lema d’origen: una prova d’amor i respecte als nois i noies. És la pura veritat.

Ara, Cavall Fort és notícia perquè un feixista que, per desgràcia de la gent, exerceix –ja veiem com- de regidor de cultura  (!) de Borriana ha exigit que sigui retirat –amb quatre publicacions més- de la biblioteca pública de Borriana.

D’entrada, dir que el fet que l’extrema dreta i la dreta extrema tinguin Cavall Fort (i Camacuc, i el Temps, i Sàpiens, i Enderrock) com a enemics és un honor per aquestes revistes. Deixa molt clar qui tenen per adversari: la premsa lliure i en català. Perquè això ha de quedar molt clar: el primer i el que més els molesta és que sigui en català. I sense fer diferències de quina mena de català: Camacuc i el Temps són publicacions fetes des de València, i usen el català de València amb tota naturalitat: VOX i el PP acaben de certificar, per si algú no ho sabia, la unitat de la llengua.

Els molesta el català, i la prova és que no ha eliminat cap publicació més o menys progressista en castellà. M’hi jugo un peix que la biblioteca de Borriana té una subscripció al País (que em temo que és el més progressista que hi ha ara a la premsa escrita en espanyol, i això sol ja és depriment). Però, tot i que no li deu agradar i no el deu llegir, no el retira. Perquè està en espanyol, no en català.

I aquesta és una altra, la premsa espanyola ha recollit el fet, és cert, però sense fer-ne massa escarafalls. Ara imagineu-vos els esgarips de tots els mitjans de comunicació espanyols si un regidor indepe hagués requisat publicacions en espanyol en una biblioteca pública catalana. L’apocalipsi seria un joc d’infants comparat amb els llamps i trons de tota –de tota, segur- la premsa espanyola.

Recordo que un dels mantras recurrents de l’stablishmen –és a dir, de la sociovergència, la Retaguàrdia, i similars- era que l’independentisme havia fet antipàtic el català, que l’havia polititzat, que l’havia connotat. Qui de veritat connota el català és això, i és que ho tenen molt clar. El català, com a llengua normal en una societat lliure, és clar que està connotat! I és completament oposat a aquesta caverna i a aquesta concepció del món uniforme, al·lèrgica a la diversitat, que va molt més enllà de les fronteres partidàries de PP i VOX. El català està connotat perquè, encara ara –i em temo que per un temps- fer servir el català és un acte revolucionari, perquè et situa automàticament en contra d’aquesta gentussa. Ells mateixos ho corroboren: són incompatibles amb el català.

I amb molt d’orgull, per part meva.

(imatge: l’expositor de la biblioteca pública de Tarragona, amb les revistes prohibides a Borriana. Molt fan de la meva biblioteca!)

 

Habitatges buits. No m’ho crec

 

 

Fa uns dies, l’Institut Nacional d’Estadística va fer públics els primers resultats del Cens d’habitatges de 2021. No cal dir que aquestes són dades que m’interessen, i n’he parlat en diverses ocasions. El treball és complet, amb molta informació, i amb una extensa nota metodològica que caldrà llegir amb atenció, sobretot pels canvis amb el cens anterior. Recordem que el cens de 2011 va ser fet per mostreig, i això era un dels motius pels qual posava en dubte les xifres d’habitatges buits.

A reserva, doncs, de conèixer més a fons el cens i la metodologia (tot i que algunes observacions faré) hi ha una cosa que sí que puc dir: no m’ho crec.

No em crec aquests 8.298 habitatges buits que diu que hi ha a Tarragona. No m’ho crec, com no em creia els 7.772 que deia el cens de 2011. No m’ho crec perquè no pot ser que, a Catalunya, hi hagi 418.000 habitatges buits. Ni amb les dades de consum elèctric que ha fet servir l’INE.

Per qui no ho hagi vist a la premsa, l’INE ha contrastat el consum elèctric de cada habitatge amb el consum mitjà, i considera que, allí on no hi ha consum, o és molt baix, és un habitatge buit o d’ús molt esporàdic. Això, d’entrada, sona bé, però quan els resultats són els que diu que són, hi ha alguna cosa que falla.

I falla perquè si ho contrastem amb censos molt més exhaustius, els resultats són radicalment diferents. Vegem-ne tres exemples:

1. Rubí.

El novembre de 2020, l’Ajuntament de Rubí va iniciar un procés d’identificació d’habitatges buits, d’acord amb la llei 18/2007, del dret a l'habitatge. Es va fer una tasca de comprovació sobre 3.662 habitatges amb indicis de desocupació, com quedava reflectit al Pla Local d'Habitatge de Rubí. De tots aquests es van detectar 3.183 immobles que no reunien els requisits establerts al programa d'inspecció vigent: habitatges de particulars o petits propietaris, perquè s'ubiquen al Districte 2 o a urbanitzacions, o perquè són solars, naus industrials o edificacions sense acabar.

El Pla Local d’Habitatge de Rubí, en la seva diagnosi (any 2020) diu el següent sobre habitatge buit:

“L’Ajuntament de Rubí va fer a data 1 de gener de 2018, un treball prospectiu de rastreig i detecció per a intentar establir quina pot ser la quantificació d’immobles buits. Aquesta feina es basava en les dades extretes del padró d’escombraries. Una primera estimació sense cap procés formal de verificació, ens diu que a Rubí pot haver prop de 1.500 immobles buits, que no es reparteixen de forma uniforme per la ciutat, doncs hi ha 3 barris on quantitativament trobem el percentatge més gran d’aquests immobles: Zona Nord, Ca n’Oriol i Centre.”

Això ja va ser una concreció sobre els 3.174 que deia el cens de 2011.

Com podem veure, el 2020 també es descarten “solars, naus industrials o edificacions sense acabar”, o urbanitzacions, en les quals més aviat caldria parlar de segones residències, així com habitatges de petits propietaris, tota vegada que l’objectiu és centrar-se en els grans tenidors. Finalment, s’arriba a una xifra de prop de 500 habitatges buits.

Què diu el Cens de 2021? Doncs ens diu que, a Rubí, hi ha 2.105 habitatges buits, més 471 amb baix consum, i 1.597 d’ús esporàdic (que serien els de les urbanitzacions). Massa diferències, la veritat.

2. Girona

A Girona funciona la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial, una eina magnífica i envejada (per mi, almenys) que ja fa molts anys que es dedica a conèixer a fons la realitat de la ciutat, una eina imprescindible per al disseny de polítiques públiques (en podeu veure més AQUÍ ).

Una de les feines és el control dels habitatges buits, un informe que elabora l’Observatori de la Ciutat (sí, també l’envejo!). Aquest informe, amb caràcter anual, té en compte la informació provinent del Cadastre, del propi cens municipal de locals, del registre de comptadors d’aigua, i del padró d’escombraries. El creuament de totes aquestes dades, permet establir una estimació d’habitatges buits. L’informe del 2021 (el mateix any del Cens) el podeu veure AQUÍ.

I què ens diu? Doncs la seva conclusió és que hi ha 785 habitatges buits, i –atenció- 9.913 habitatges ocupats (és a dir, no buits) sense empadronament. Que poden ser moltes coses: habitatges turístics, habitatges d’estudiants –Girona és ciutat universitària, com Tarragona- o, el més comú, immobles que podrien ser habitatges però que són activitats econòmiques.

Ara vegem que ens diu el Cens. Ens diu que a Girona hi ha 4.840 habitatges buits, més 963 amb baix consum, i 3.289 amb consum esporàdic.

3. Barcelona

A Barcelona, la Unitat de Disciplina de l’Habitatge va fer un intens treball d’inspecció, a partir d’algun d’aquests tres indicadors:

Que no tinguessin consum d’aigua o que fos molt baix.

Que no hi hagués ningú empadronat.

Que fos d’una entitat financera.

El 2022 es van identificar 103.864 habitatges susceptibles de ser buits, i es van visitar tots. I va donar un resultat de 10.052 habitatges buits. Què diu el Cens? Una xifra molt diferent: 75.475 habitatges buits, més 16.124 amb baix consum, i  55.767 habitatges amb consum esporàdic.

 

Em podria creure diferències; al capdavall, no és fàcil i, com hem vist, tres casos concrets són tres metodologies diferents, i en tots els casos hi ha matisos i prevencions sobre dades. Potser el cas de Barcelona, amb visites a cada habitatge, pot ser el més complet. Però, és clar, de 10.052 habitatges buits l’any 2022 a 75.476 l’any 2021, francament, hi ha massa diferència.

Explicacions? Com ja he dit, la nota metodològica del Cens és llarga, i demana una lectura tranquil·la abans de començar a plantejar hipòtesis. Tot i això, apunto algunes observacions a tenir en compte:

1. El resultat final és a base de creuament de microdades i de fonts diverses. Cadascuna d’aquestes fonts té el seu marge d’error; la combinació de diverses fonts multiplica aquest marge.

2. L’any base és el 2021, congruent amb un Cens que es fa cada deu anys els anys acabats en u. Però el 2021 no va ser un any normal, va ser un any amb pandèmia, amb activitat paralitzada o disminuïda –escolar, turística-  i això té la seva repercussió en el consum elèctric –que es distribueix de manera diferent a l’habitual- i en l’ocupació de determinats tipus d’habitatge.

3. La poca –o nul·la- consideració de tipologies singulars, especialment en grans ciutats, com són els habitatges d’ús turístic o els habitatges ocupats per estudiants, que no s’hi empadronen (i que l’any 2021, amb activitat acadèmica presencial interrompuda, segur que ho van notar).

 

I, per acabar, una darrera observació. Si fos cert que a Barcelona, amb les tensions immobiliàries que hi ha, tenim 75.476 habitatges buits, que no ens diguin més allò que cal augmentar l’oferta perquè baixin els preus. Si amb 75.476 habitatges buits, i 71.891 més amb baix consum o ús esporàdic, els preus no baixen, vol dir que la propietat els reté –i això és especulació, i cal actuar-hi- o és cobdícia (o estupidesa) i posar uns preus fora de la realitat (i això voldria dir que el mercat, allò de l’oferta i la demanda, potser no va tan bé com alguns diuen).

En fi, que hi ha moltes coses a revisar. Però, en tot cas, 418.000 habitatges buits a Catalunya? No m’ho crec.