Dies de confinament. 30

«Les eleccions municipals que se celebraren el 12 d’abril de 1931, donaren una gran victòria a les candidatures republicanes, sobretot en les grans ciutats i aglomeracions urbanes. Després d’unes poques hores de sorpresa, les forces populars acabdillades a Catalunya per Macià i Companys proclamaren el règim republicà i el mateix succeí en el conjunt de l’Estat espanyol. El rei Alfons XIII, avi de l’actual, derrotat i totalment desprestigiat, emprengué el camí de l’exili.

Jo era aleshores un joveníssim estudiant a la facultat de Dret de Barcelona i recordo com si fos ara aquell immens esclat d’alegria, d’entusiasme i d’esperança que inundà els carrers i les places de tots els pobles del nostre país. El voletejar de les senyeres i de les banderes tricolors sota el cel de primavera, els crits, els visques i els cants que entonaven aquelles multituds enfervorides eren com un himne a uns nous horitzons alliberadors dels oprobis seculars, de les claudicacions reials, de les derrotes militars vergonyants, de les repressions salvatges, de la permanent incomprensió envers els drets nacionals de Catalunya».

Víctor Torres

14 d’abril 1931-1985 (fragment)

Publicat a Segre el 14 de gener de 1985

Reproduït a «A favor de la llibertat. Cinquanta anys d’articles i discursos», Pagès editors, 1998.

Dies de confinament. 29

El suplement dominical de l’Ara -l’Ara diumenge, no s’hi van matar gaire amb el títol- publica un magnífic reportatge de l’habitatge a la Viena Roja, la política d’habitatge de l’ajuntament vienès, governat per la socialdemocràcia, al període d’entreguerres, però amb continuïtat fins ara (el podeu veure AQUÍ). El reportatge, signat per Neus Moyano i Fernando Marzá, historiadora i arquitecte director de l’arxiu del COAC respectivament, posa molt l’accent en la vessant arquitectònica i de disseny del nou habitatge, en les propostes innovadores en matèria de disposició dels espais, del paper dels elements mes artístics que no pas funcionals (el subtítol de l’article, «El dret del treballador a la bellesa», ho diu tot).

A mi, però, em semblen també importants -encara que no és estrictament el tema de l’article- alguns elements de la política d’habitatge, que són absolutament coherents amb la proposta de formalització concreta. Qui es pensi que forma i fons, arquitectura i política, són elements dissociats, és que no sap què es arquitectura i què és política.

Quins són aquests elements, que em semblen plenament vàlids avui per a una política pública d’habitatge?. En primer lloc, l’ambició. Res de projectar quatre cosetes per a tranquil·litzar l’esperit o per a fer-se una imatge. Viena es va plantejar un objectiu ambiciós, inevitable si el que vols és realment afavorir les classes populars i fer efectiu el dret a l’habitatge: entre 1923 i 1928 volien construir 25.000 habitatges, però això ja ho havien fet el 1926, de manera que van ampliar el pla a 30.000, i en van fer 30.000 més entre el 1928 i el 1933. Després de la guerra, encara n’hi van afegir 200.000 més, tot i que també cal admetre que el context de reconstrucció empenyia aquesta política pública. El resultat és que encara avui hi ha centenars de milers d’habitatges d’aquesta mena.

En segon lloc, que es manté la titularitat púbica del sòl i de l’habitatge, i que això ha estat volgudament així, per evitar especulacions. No té sentit una forta inversió pública, per a gestionar-la amb criteris socials i no de mercat, i després permetre que això es transfereixi al mercat.

En tercer lloc, una gestió amb criteris socials. Encara avui, el lloguer social està limitat a 7€/m2, i les famílies que hi accedeixen en funció de la renda familiar no han de pagar més del 30% dels seus ingressos (i ara no entrem en quin és el salari mínim a Àustria, que això és una altra història).

En quart lloc, la continuïtat. Això -construir i gestionar molts habitatges públics, de manera que tinguin una incidència significativa en l’oferta d’habitatge- no es fa en dos dies. He escrit molts cops que els temps de l’urbanisme -i això de què parlem avui també és urbanisme- tenen un altre ritme. Una política sostinguda en el temps és la que permet que tingui efectes persistents.

Evidentment, cada cas és especial, cada ciutat és un món, i calen instruments legals específics i recursos -començant pel sòl- per a dur a terme polítiques d’aquest tipus. Viena és un estat federat, a més d’una ciutat, i això li permet una gran llibertat de maniobra. Però també cal voluntat política i persistència per a fer-ho. Estaria bé que en prenguéssim nota.

Foto: la Karl Marx Hof, que prova que es pot fer habitatge públic amb qualitat urbana.

Dies de confinament. 28

Llegeixo, al Diari de Tarragona d’avui, que hi ha novetats sobre el projecte de la Budellera. La veritat és que m’ha sorprès que, en plena Setmana Santa, i en ple confinament, es parli d’això. No sé si la notícia ja ve de dies o setmanes enrere, i el diari la tenia al congelador per quan tingués un forat o per quan li convingués treure-la, o si algú ha volgut fer un Felip VI (allò de treure una notícia que t’incomoda quan et sembla que, pel context, no se’n parlarà gaire). És igual.

Si el que diu la notícia és cert, o almenys part del que diu, em sembla una bona notícia. Si més no, pel que fa a un cert canvi de to per part del govern municipal. Durant molt, massa temps, la Budellera sortia en qualsevol debat urbanístic per a demonitzar-la, vingués a tomb o no. Era una mica embafador. Si és cert que ara passem d’un vade retro a un parlem-ne, d’un no a un així no, em sembla una bona notícia. Sempre he estat més partidari d’un mal acord que d’un bon plet.

Sobre les possibles solucions -aquesta Budellera de mínims- ja en parlarem quan es concreti alguna cosa més, si això passa. De totes maneres, sí que hi ha alguns comentaris.

El nus de la qüestió està en el respecte al POUM. Si algú va tenir la paciència de llegir tots els apunts que vaig escriure sobre BCN World (un altre projecte aparcat?) haurà vist que una de les meves queixes era que se saltava tota la lògica del pla: primer decidien, i després feien el pla a mida. Amb això pot sembla que sóc un partidari de pla estricte, del tipus fecit iustitia et pereat mundi. Doncs no. Crec que els plans s’han de respectar, per aconseguir quallar una cultura de planejament, i que puguin exercir tota la bondat endreçadora del planejament. Però això no ha de voler dir una rigidesa absoluta, també poden ser modificats.

De fet, ja vaig aventurar alguns criteris sobre això en anteriors apunts AQUÍ i AQUÍ . Continuo creient que una divisió poligonal, que eliminar el viaducte (imposat, al seu dia, per la Generalitat, i que ara la mateixa Generalitat veia com a no convenient!) són elements interessants. Hi afegeixo que concentrar l’edificació en continuïtat a la Vall de l’Arrabassada, i deixar al màxim lliure la zona més a Llevant, em semblaria també un bon criteri.

El que passa, però, és que hi ha una edificabilitat reconeguda pel POUM, que cal col·locar d’una manera o altra, i això condiciona. O ho poses més amunt -més plantes- o ho poses més estret -menys amplada de carrers- o rebaixes espais lliures i equipaments al mínim estricte, no hi ha massa més solucions.

Aquí entraria la negociació, el «mal acord». És possible, per consens, rebaixar l’edificabilitat per a encabir-la millor? Podria ser-ho, si no fos una rebaixa excessiva, i la junta de compensació s’hi avingués. A canvi de què? Doncs desencallar el tema i comptar amb la complicitat municipal podria ser un bon preu. També alguna rebaixa en espai per equipaments, és clar. Tot és qüestió de fer números.

En tot cas, això posa en qüestió un criteri bàsic del POUM, que justificava aquesta operació -i d’altres- amb l’objectiu d’unir els barris. Confesso que mai no he compartit el criteri segons el qual aquesta unió del barris ha de ser feta per continuïtat física de la ciutat construïda. En vaig parlar AQUÍ i em mantinc en aquest criteri: la cohesió de la ciutat ha de ser cohesió social i facilitat de comunicació. La continuïtat física no és garantia de cohesió: la Mina i Diagonal Mar tenen aquesta continuïtat, i ja es veu que de cohesió res de res.

A més pel que es veu això d’unir els barris va per barris, i mai millor dit. La Budellera es plantejava per unir el casc de Tarragona amb Cala Romana, i això no es vol, però, pel que sé, el govern no veu malament el PP46, Horta Gran, per unir el casc amb Ponent. Un sí i l’altre no? La Budellera és una agressió a medi, i l’Horta Gran no? La Budellera -128 hectàrees, 4.400 habitatges- és massa, però l’Horta Gran -120 hectàrees, 5.400 habitatges- està bé?.

En fi, quedem-nos amb la bona notícia -per mi ho és- que algú s’ha mogut, i que s’obre una escletxa per trobar sortides. Aquest sí que seria un bon senyal per a l’urbanisme tarragoní.

Dies de confinament. 27

I després de les dades d’ahir, anem a treure’n algunes conclusions, o, si més no, a plantejar hipòtesis, perquè segurament caldrien encara més dades per a majors certeses.

Comencem per preguntar-nos perquè, al conjunt del Camp de Tarragona, hi ha una taxa de positius mes baixa. Més baixa que qui?. Vegem les dades per regions sanitàries/vegueries. No és exacte: no hi ha regió sanitària del Penedès -veurem què triguen a exigir-la- i, a més, els àmbits no són exactament els mateixos (per exemple, la Baixa Segarra, vegueria del Camp de Tarragona, és a la regió sanitària central). Les variacions, però, no són massa grans, i he optat per equiparar-les. Les dades són actualitzades a data d’avui, i per això hi ha alguns positius mes que ahir. Són:

	Habitants	Positius	Positius per 100.000 hab.
Barcelona	5.155.174	21.869	424,21
Girona	756.193	2.217	293,18
Central	523.051	2.310	441,64
Ponent	363.859	1.063	292,15
Alt Pirineu i Aran	72.276	232	320,99
Camp de Tarragona	626.277	1.225	195,60
Terres de l’Ebre	178.387	116	65,03
total	7.675.217	29.032	378,26

Ja podem veure que els pics de positius són a la regió metropolitana i a les comarques centrals. En el primer cas, la densitat, molt superior, ho explicaria, i en el segon perquè és on hi ha el focus de la Conca d’Òdena. Però vegem com Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona continuen per sota dels altres àmbits. I si no hi hagués un petit focus al Pallars, segurament les dades de Alt Pirineu i Aran també serien baixes.

La densitat explica algunes coses, però no totes, ens caldria veure també la dispersió e la població. Això podria explicar també la diferència amb l’àmbit de Ponent, on la densitat global també és baixa, però no és el cas de la ciutat de Lleida, força compacta. Aquesta seria una de les diferències amb Tarragona ciutat que, si bé els municipis tenen gairebé la mateixa població, en el cas de Tarragona és molt més dispersa. Però, en canvi, Reus, amb uns 100.000 habitants, i una forma urbana molt més compacta, presenta una taxa bastant controlada (tot i així, més alta que a Tarragona: Reus, 274; Tarragona, 158).

Evidentment, una altra motiu a tenir en compte és que la gent ho estigui fent bé. Si ens hem atipat de sentir que quedar-se a casa és bàsic, és de creure que, si hi ha menys contagis, deu ser perquè ho hem fet força bé. Però també crec que hi ha més elements a observar, i que se sumen -o fins i tot són l’explicació- a «no fer-ho bé».

Em sembla especialment significatiu el cas del Baix Penedès, i encara més els d’alguns municipis en concret. Albinyana, l’Arboç, Banyeres del Penedès, una mica la Bisbal del Penedès (i, atenció, un molt a Rodonyà, de l’Alt Camp, fronterer amb la Bisbal, i amb una taxa de 612!). Tenen en comú una forta presència d’urbanitzacions de segona residència, especialment de gent de l’àrea metropolitana de Barcelona (també Calafell i Cunit, és cert, i amb taxes molt poc significatives).

Aquest fenomen de les segones residències, i de l’origen dels seus ocupants, el podríem veure també a la Costa Daurada. A Cambrils i Salou, amb molta presència aragonesa i basca, és plausible que la gent no hagi vingut, i el mateix passa a Mont-roig del Camp, que, a més, té també una forta presència anglesa, alemanya o holandesa. La utilització de les segons residències, doncs, es donaria més d’acord amb la proximitat.

Fixem-nos en l’extrem contrari, el Priorat, amb si fa no fa el mateix nombre de proves, però amb una taxa baixíssima de positius. El nucli més poblat, Falset, no arriba als tres mil habitants, i hi ha vint-i-tres municipis. El despoblament, en aquest cas, els ha estat una defensa, encara més important si tenim en compte l’envelliment de la població.

En fi, que si afegís dades d’edats, de nuclis de població dins de cada municipi, i d’origen dels ocupants de segones residències, segur que en podria sortir un article interessant. Si el confinament dura unes quantes setmanes més, potser l’acabaré escrivint.

Dies de confinament. 26

La Generalitat ofereix algunes dades de la pandèmia desagregades a nivell municipal. No cal dir que això és una temptació per mi, i com que penso com Òscar Wilde («la millor manera d’encarar una temptació és caure-hi») m’he posat a fer números. Si en sabés més -i em convindria saber-ne més- també faria mapes. Prometo intentar-ho.Per començar, una qüestió metodològica. Copio:

«El mapa mostra el nombre de casos que han estat diagnosticats de coronavirus.​

La font de dades és el Registre COVID del Departament de Salut, el qual s'actualitza, com a mínim, dues vegades al dia. Aquestes dades recullen els pacients que han estat diagnosticats a partir d'una prova de laboratori (PCR) i, alhora, s'ha pogut identificar la seva zona de residència.​

Aprofundint en el mapa s'aconsegueix mostrar la divisió territorial fins a arribar en l'àmbit de municipi. No apareixen les dades de casos positius en aquells municipis inferiors a 200 habitants, per tal de garantir la privacitat de les dades.​»

Les dades que he utilitzat són les de la darrera actualització a primera hora del 10 d’abril (i ja han canviat).

Com que ens diuen els casos positius i els negatius, amb una simple addició podem veure les anàlisis fetes. Vull creure que se n’han fetes més (ràpids?) però aquestes són les «oficials», si podem dir-ne així. Les xifres són que, a Catalunya, s’han fet 66.977 anàlisis, de les quals 28.442 positives i 38.535 negatives. La taxa d’anàlisis per 100.000 habitants és de 872,64, i la de casos positius per 100.000 habitants és de 370,57. Per províncies, això és:

	Habitants	Total anàlisis	Positius	Negatius	Anàlisis per 100.000 hab.	Positius per 100.000 hab.
Barcelona	5.664.579	54.784	23.866	30.918	967,13	421,32
Girona	771.044	5.368	1.989	3.379	696,20	257,96
Lleida	434.930	2.995	1.239	1.756	688,62	284,87
Tarragona	804.664	3.830	1.348	2.482	475,98	167,52
Catalunya	7.675.217	66.977	28.442	38.535	872,64	370,57

Aix vol dir que s’han fer proves a menys d’un 1% de la població de Catalunya. Per comparar, a Luxemburg, un dels països que ha fet més proves (segons el sempre diligent i eficient Antoni Montserrat, del Centre Català de Luxemburg, company estimat de batalletes juvenils) el 7 d’abril s’havien fet proves al 3,2% de la població. Però aquestes proves són molt desiguals. Per províncies -i això malgrat el poc recorregut de fer comparacions amb només quatre elements- podem veure que a Tarragona s’han fet 475 proves per 100.000 habitants, una mica més de la meitat que a Catalunya. Pel que fa a positius, a Tarragona n’hi ha 167 per 100.000 habitants, menys de la meitat que al conjunt de Catalunya, i dues vegades i mitja menys que a la província de Barcelona, de manera que si, per una banda, podem sospitar que hi ha més casos no detectats, per haver fet menys proves, també és cert que, del que sabem, hi ha menys casos positius.

Si baixem al nivell comarcal, les dades -ara de Camp de Tarragona i Baix Penedès, que em sembla interessant que hi sigui- són:

	Habitants	Total anàlisis	Positius	Negatius	Anàlisis per 100.000 hab.	Positius per 100.000 hab.
Alt Camp	44.296	252	69	183	568,90	155,77
Baix Camp	186.326	940	445	495	504,49	238,83
Baix Penedès	104.991	466	262	204	443,85	249,55
Conca de Barberà	20.042	93	33	60	464,03	164,65
Priorat	9.245	55	5	50	594,92	54,08
Tarragonès	256.730	1.367	409	958	532,47	159,31
Total Camp + BP	621.630	3.173	1.223	1.950	510,43	196,74

Com podem veure, les anàlisis són mes homogènies. Els positius, en canvi presenten un xifra molt baixa -afortunadament!- al Priorat, i bastant alta al Baix Camp i al Baix Penedès. Si tenim en compte que s’ha anat associant, i crec que raonablement, una major incidència associada a la densitat, vegem les dades:

	Positius per 100.000 hab.	superfície	densitat
Alt Camp	155,77	544,7	81,32
Baix Camp	238,83	695,3	267,98
Baix Penedès	249,55	295,5	355,30
Conca de Barberà	164,65	648,9	30,89
Priorat	54,08	496,2	18,63
Tarragonès	159,31	317,1	809,62
Total Camp + BP	196,74	2.997,7	207,37

Veiem com la relació amb la densitat es clara al Baix Penedès i al Baix Camp, però, en canvi, cau moltíssim al Tarragonès, que amb una densitat que és més del doble que el Baix Penedès o el Baix Camp, té molt menys casos positius.

Per veure què pot haver passat, les dades municipals ens diuen coses. No les reproduiré totes, però si assenyalem taxes de positius per 100.000 habitants bastant per sobre la mitjana comarcal, trobem:

A l’Alt Camp, Bràfim, la Masó, Rodonyà i Vilabella estan força per sobre de la mitjana comarcal. Destaca Rodonyà, que triplica la taxa de la comarca.

Al Baix Camp, Colldejou també gairebé quadruplica la taxa comarcal, i Vilaplana la duplica. L’Aleixar i Duesaigües també estan bastant per sobre.

Al Baix Penedès, que tot ell té taxes elevades respecte al conjunt del Camp + Baix Penedès (de catorze municipis, onze estan per sobre de la mitjana del Camp + BP) es destaquen Llorenç del Penedès, l’Arboç, i Albinyana, un 50% per sobre de la mitjana de la comarca, però el doble, o gairebé, respecte el Camp + BP.

A la Conca de Barberà, Solivella gairebé triplica la taxa comarcal, i Santa Coloma de Queralt gairebé la duplica.

Al Priorat, el Masroig i Cornudella gairebé tripliquen la taxa comarcal, però cal tenir en compte que, entre els dos municipis, tenen el 60% dels positius, i, a més, que hi ha tants pocs positius, només 5, que estadísticament no és representatiu.

Al Tarragonès, destaquen molt per sobre el cas dels Pallaresos, que més que quadruplica la taxa comarcal, i la Secuita, que en té un 50% més. El conjunt del Tarragonès és dels més equilibrats en el repartiment de positius, llevat del cas dels Pallaresos pel cas de la residència.

Causes de tot això? Si us sembla, en parlem demà, que per avui ja n’hi ha prou. 

Dies de confinament. 25

Ahir, un bon amic, amb lectures compartides, em comentava com per un llibre («Ciudadanos», una excel·lent història de la revolució francesa) havia entès més bé la nomenclatura dels carrers de París, perquè molts noms que, fins aleshores, només eren «nom de carrer» ara passaven a ser nom d’algú amb una història al darrere. He de dir que a mi em va passar el mateix, tot i no conèixer gaire els carrers parisencs. Sí que sabia, per unes altres lectures, que el partit socialista francès tenia la seu a la Cité Malesherbes, i ara he sabut qui era aquest bon home (després van anar a la rue Solferino, que és nom de batalla, i ara em penso que deuen tenir una habitació rellogada en algun arrondissement baratet). Ho vaig saber per titulars de notícies que citaven Malesherbes com a identificador del partit. A França hi ha una certa tirada a això; el Quai d’Orsay és el ministeri d’afers exteriors, Rivoli era el ministeri de finances, abans de marxar al barri de la Défense i deixar lloc a l’ampliació del Louvre, Colonel Fabien era la seu del partit comunista, un esplèndid edifici d’Oscar Niemeyer.

M’agraden els llibres que es poden llegir amb un mapa al costat. Recordo un llibre magnífic, «Danubi», de Claudio Magris, un recorregut pel riu, des del naixement a la Selva Negra fins a la desembocadura al mar Negre. Un llibre inclassificable, que es història, i geografia, i assaig, i llibre de viatges, i de tot. Descripcions de paisatges, de personatges, episodis històrics, productes, pensament... un aiguabarreig d’informacions, reflexions, imatges, que ens porten segles enllà i ençà, per tot arreu d’aquest paisatge també inclassificable de la Mitteleuropa, aquell espai on es troben la tradició germànica, l’eslava, l’herència otomana, catolicisme, esglésies reformades i ortodoxes, i tantes coses.

L’autor, Claudio Magris, és de Trieste, que és un altre trencaclosques europeu. Una ciutat italiana, eslovena, que va formar part de l’imperi austro-hongarès (un altre trencaclosques) amb una forta empremta germànica. Tot plegat ha generat una ciutat cosmopolita, diversa, sensible a la diferència assumida, curiosa, oberta a tot.

Un altre llibre fascinant per a llegir-lo amb un atles al costat és «El imperio» (no té edició en català) de Richard Kapuscinski. Una crònica amunt i avall de la URSS, de Sibèria al Caucas, quan ja aquest imperi soviètic s’estava desfent. També molt més que un llibre de viatges: retrats de paisatges i de personatges, evocació d’episodis històrics, cultures... realment fascinant.

Lamentablement -bé, només en part- Google maps ha acabat amb els atles, almenys amb els atles editats, aquells volums gruixuts i anormalment alts per a encabir làmines i làmines de mapes, plens de topónims i de corbes de nivell, de colors i de llegendes. Llibres que permetien viatjar amb la imaginació. S’acaben, els atles editats. Realment és més pràctica una pantalla, amb mapes permanentment actualitzats, amb la possibilitat d’apropar i allunyar, però perdem la fascinació -almenys jo la perdo- de posar el volum sobre una taula, obrir, i començar a divagar, a buscar ciutats, a descobrir regions. Què hi farem. Ens queden els atles ja existents, que van envellint amb nosaltres, amb països que ja no existeixen, ignorant nous països, amb fronteres petrificades, atrapats pel temps. Com nosaltres.

Dies de confinament. 24

El president del PP a Catalunya (dir-ne PP de Catalunya seria una exageració) ha pensat que feia dies que no marcava territori, com els gossos, i ha sortit a deixar la seva marca, segurament per a complir la quota necessària per a comptar alguna cosa en aquest partit organització criminal (ho diu una sentencia judicial) que representa.

Diu Alejandro Fernández (que és de qui parlem) segons la Vanguardia (que per a segons qui és un pamflet independentista -que Santa Llúcia els conservi l’oïda política, perquè la vista ja és un cas perdut!- i per segons qui un anunci borbònic) diu el següent, entre d’altres ximpleries:

“Torra decía que se tenía que cerrar todo, dando a entender que aquí venían madrileños a contaminarnos”.

Fixeu-vos en el fonament de l’argumentació: «dando a entender». Home, no fotem. Si tu has entès això, és cosa teva, però no pretenguis que tothom pensa com tu. Si vols saber qui pensa com tu, potser les darrers eleccions al Parlament -en les quals eres candidat- et poden donar una pista (spoiler: quatre gats).

Això de fer una interpretació i estendre-la a tothom em recorda una escena de «Històries de Filadelfia». Per qui no la conegui, és una magnífica pel·lícula de l’any 1940, dirigida per George Cukor, i interpretada per Cary Grant, Katherine Hepburn, i James Stewart. En aquesta escena, el promès de Katherine Hepburn l’ha vista amb James Stewart, tots dos una mica beguts i contents, i l’hi retreu, i diu «no cal molta imaginació per saber què va passar!». I ella respon: «és possible que no molta, però sí d’una certa classe».

Alejandro Fernández demostra tenir també una imaginació, o un enteniment «de certa classe». És cosa seva, pensa com pensa, però que no ho extrapoli a tothom. Ara, a Catalunya, comencen a conèixer aquest personatge. A Tarragona ja el coneixíem, i com que hi havia qui li reia les gràcies (començant per alguns mitjans de comunicació encantats de d’un exemplar de la dreta més dreta però que no ho semblava tant) i a més és atrevit, es va construir una imatge de polític diferent (en vaig parlar AQUÍ. Això podia tenir un passi a Tarragona, on la vida política local és molt sosa, però a una altra lliga, la competència és molt dura, i per fer-se notar -i, sobretot, per a fer-se ben veure per aquella tropa de Casado, Garcia Egea, Cayetana, i companyia- cal extremar la nota.

No et servirà de res, Alejandro. Si vols saber què t’espera, llegeix «La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008» de Joan B. Culla, més els articles que, sobre el PP, ha anat publicant. Veuràs que el càrrec de president del PP a Catalunya és molt volàtil, de decapitació digital des de Madrid -que és com t’hi van posar- i el més semblant a un kleenex.

O potser només sóc jo que ho entén així, qui sap.