La meva relació amb el Lluçanès és relativament recent, d’aquest
segle (que pugui situar-me temporalment en segles i no en anys és preocupant!).
No recordo haver-hi estat abans del 2000; potser de molt petit, amb els pares,
però com si no.
Però el 2000 vaig formar part de la Comissió Roca, per a la revisió
de l’organització territorial de Catalunya, i ja va ser una altra cosa. En un
moment donat, es va plantejar el cas del Lluçanès, amb divisió d’opinions. Mentre
alguns, entre els quals em compto, érem partidaris de recomanar-ne el reconeixement
com a comarca, hi havia qui no ho veia clar. Com que va prevaler la voluntat del
màxim consens, per a no restar valor al conjunt de la proposta, es va acabar
adoptant la proposta de reconeixement com a subcomarca, que, és clar, no va
satisfer ningú (tinc moltes notes i documentació sobre els treballs de la Comissió,
i algun dia n’escriuré la història).
Aquesta fugida cap endavant, aleshores, em va semblar malament,
però després vaig veure que va tenir un aspecte positiu, i és que va provocar la
reacció de la comarca, la creació de la plataforma “El Lluçanès és comarca!” i,
segurament, va ser la llavor –o una part- de tot el que ha vingut després.
La divulgació de l’Informe, les ganes de donar resposta a
les peticions arreu del país, van fer que els mesos següents em mogués molt. No
recordo, ara mateix, si vaig anar al Lluçanès, però sí que –ja al moment del
debat al si de la Comissió- em vaig documentar més, perquè ja veia que el tema
no quedava resolt de cap manera.
Poc després, vaig treballar –juntament amb en Xavier Rubio- en
un informe sobre la viabilitat de la comarca del Moianès –que sí sortia a l’Informe,
però que també van haver de suar de valent per reeixir- encarregat per aquell entusiasta
permanent que és Dionís Guiteras, i mitjançant les imparables Marta i Teresa,
les tècniques tot terreny del Consorci. I això, al cap de molt poc, em va dur a
repetir la jugada amb el Consorci del Lluçanès.
Aleshores –amb la col·laboració inestimable del company Xavi
Vila- vaig fer una immersió completa al Lluçanès, amb diverses visites, amb la
consulta de nombrosa bibliografia –inclosos els magnífics articles de Ramon
Besa- i dades, amb entrevistes sobre el
terreny... Hi vaig conèixer aquella pencona –que encara dura, i que sigui per
molt de temps!- que és la Montse Barniol, i tot plegat em va convèncer, si no n’estava
prou, que sí, que és comarca. Recordo especialment una entrevista amb el que
era el president de l’associació dels establiments turístics, que regia una
casa rural en una masia impressionant, en mans de la mateixa família des del
segle XIV. Això explica moltes coses. Encara més tard, vaig tractar –de fet,
encara ara- amb un altre d’aquests entusiastes com és l’Isaac Peraire, que
dimecres passat, al Parlament, estava d’allò més emocionat
I el cert és que, a més de fer la feina encomanada, i
anar-la a explicar, vaig acabar absolutament captivat pel Lluçanès. Juntament amb
la Terra Alta, dos dels paratges que, per paisatge, per natura, per gent, per
ambient, em tenen el cor robat. Potser també perquè sempre han estat una mica
al marge, fora dels circuits habituals o de la noticia. Una terra agrest, amb
caràcter, però que no t’aclapara; de muntanya, però d’una muntanya a l’abast.
Tot això ho explico perquè quedi clar, per honestedat, que
no sóc neutral, amb això del reconeixement –que no creació- de la comarca del Lluçanès.
No sóc neutral, però no puc estar-me –també per la mateixa honestedat- de
manifestar alguns dubtes sobre com ha estat fet.
Com és sabut, la llei reconeix la comarca del Lluçanès, i li
dona naturalesa institucional, amb un consell comarcal que queda posposat al
2027, i amb una composició que no és la proposada tradicionalment, i de la qual
quatre municipis n’han quedat despenjats, i un cinquè a mitges.
Tot plegat, de difícil comprensió, però vull creure que
admès pels que hi són. I ho entenc en la mesura que esperar una solució que
satisfaci absolutament a tothom, i que no sigui una solució parcial al problema
global de l’organització territorial de Catalunya, hagués suposat, un cop més,
deixar-ho tot en un calaix. El Lluçanès no pot ser, no havia de ser, la víctima
colateral d’aquest problema estructural que és la no resolució de l’organització
territorial. Si tenim –i els tenim- problemes de definició del model comarcal,
del mapa municipal, de la relació entre nivells administratius, i moltes més
coses, el que no té sentit és que aparquem qualsevol canvi fins a la resolució
de tot això, perquè això seria una mena de fugida cap endavant. Si podem tenir
la carpeta de l’organització territorial oberta i amb 42 comarques, bé la podem
tenir oberta amb 43, i potser això ens acuitarà a fer els deures pendents.
Dit això –i sense entrar en algunes trampes conceptuals dels
qui es van oposar a la llei- aquest període de quatre anys, amb una
mancomunitat –que cal veure com se fa, perquè les mancomunitat són voluntàries,
no les pot crear una llei- em sembla sobrer. Al capdavall, si el que es vol és
deixar oberta la incorporació dels que ara no hi són, això haurà de seguir el
procediment ordinari de canvi de comarca, i no calia –crec que no calia- aquest
període intermedi.
En tot cas, però, i com vaig comentar a la Montse Barniol,
el que ara toca, en aquest període transitori, és fer-ho més que bé. S’ha de
seduir als qui et vols guanyar, i se’ls ha de seduir amb un projecte de futur
engrescador, realista, amb una pràctica dialogant, participada, oberta. Que notin
–i que sigui veritat- que, amb la comarca, hi guanyen. Feina no els en faltarà;
ganes, estic segur que tampoc. I si cal, com deien els Beatles, amb una petita
ajuda dels amics, entre els quals voldria que m’hi comptessin. A disposar.
